Tornant a casa

Tramvia a Ginebra

Hi ha que provar a no ser massa paternalistes amb la gent que ens envolta, ni tan sols amb la gent que pensem indefensa. Ahir, tornant del treball cap a casa en el tramvia (com tots els dies), em vaig bloquejar en una situació que exigia una acció ràpida. Bàsicament em vaig preocupar massa amb el problema com per a trobar una solució.

Com es normal a Ginebra a l’hivern, estava nevant a la ciutat. I sempre que neva el tramvia va completament ple. Açò i la amabilitat (de portes cap a fora) de la gent d’ací fa que, per deixar eixir a la gent que està més a dins del tram, la gent a prop de la porta isca fora, per tornar a entrar quan tot el món que vullguera baixar en eixa parada estiga baix.

Anaven al tramvia dos mares amb dos xiquets, supose que un de cadascuna. Els xiquets tindrien uns 5 anys i anaven agafats de la ma de les seues mares. En una parada només entrar a la ciutat, un dels xiquets va separar-se de sa mare per fer el que l’hi havien ensenyat a fer: baixar-se per deixar passar a la gent. I en eixe moment el tram va tancar les portes i va arrancar.

Hi ha que tindre en compte que els tamvies nous (aquest era el cas) són de tipus cuc, molt llargs, i el conductor va tancat a una cambra, de manera que no es pot parlar amb ell. A més ja era nit tancada, la parada del succès estava a les afores de la ciutat, quasi sense iluminació, i envoltada per dos carreteres amb molt de tràfic. I nevant, amb temperatura sota zero.

Ja havia arrancat el tram, el xiquet fora, la mare dins, i la següent parada a uns 500 metres de distància. Jo em vaig blouejar completament, sense fer res per solucionar el problema. En canvi la mare ni tan sols es va espantar: va pegar uns colpets al vidre de manera que un dels adults que acabaven de baixar es va girar, li va assenyalar el xiquet i desprès va apuntar el dit cap avant, a la següent parada. No van necessitar més comunicació: l’home va agafar el xiquet de la mà i van començar a caminar a l’estació següent.

Millor no parlaré de que podria haber passat amb la mateixa situació a Castelló o a València. Sé perfectament que l’home que va portar el xiquet no coneixia de res ni a ell ni a sa mare, per que és company meu del treball. Però el que en realitat m’espanta és que jo no tinguera capacitat per, ja no trobar una solució ràpida, sinò que directament no vaig ser capaç de fer res més que espantar-me per la situació.

Definitivament, jo seria un pare desastrós. I definitivament cada dia em pareixo més a ma mare.

I ja per acabar, i com sempre, els crèdits: la foto, d’un dels tranvies de Ginebra, és de St Stev.