Tornant a casa

Mig ple o mig buit?

No hi ha dubte que conec a molta gent. O com a mínim molta gent em coneix a mi: tots els dies em saluden pel carrer pel meu nom perfectes desconeguts; i no és que siga molt popular, sinó que no tinc memòria per a les cares, ni per als noms… no tinc molt bona memòria en general. Però bé, de tota esta gent que conec i que a més em recorde que conec, hi podem trobar una sub-fauna especial que jo anomene els lapidaris.

Esta gent és molt fàcil de localitzar. Tenen la virtut de, en qualsevol conversa i sense voler, dir la frase que cabrejarà a tot el personal. I a més a més la defensaran fins a la extenuació d’una manera molt correcta: perfecte per que acabes llançant-li qualsevol peça de mobiliari. Estes frases són dignes de acabar esculpides en qualsevol epitafi, per això lapidaris.

Un exemple de frase lapidària seria, en una conversa amb un grup de valenciano-parlants que s’estimen la seua llengua, dir el valenciano es que no sirve para nada i defendre aquesta tesi durant com a mínim una hora. No hi ha que confondre esta gent amb els que, com jo, fiquem temes controvertits a una conversa per a discutir: la base és que els temes apareguen de manera involuntària. Tampoc hi ha que confondre-los amb els que diuen xorrades sense parar, com jo altra vegada: hi ha que anar a fer mal.

Però la frase preferia d’estos personatges és sempre la mateixa: tots els polítics són corruptes, o un poquet més ampliada: tota la gent que aconsegueix poder es fa corrupta. És el que jo anomene optimisme pessimista.

No li busques el seny, no val la pena

En realitat no hi ha massa a fer davant d’aquesta opinió; el mon està ple de polítics corruptes. Tots els polítics que ixen a la tele és sempre per casos de corrupció. Però això vol dir que tots els polítics són corruptes?, o que a la tele només l’interessa els casos de corrupció?; que una persona reba diners a canvi de favors és fàcil de demostrar, però que una persona amb un càrrec important siga fidel als seus votants ja no ho és tant.

En realitat sempre et queda el dubte. Tot el món sap a estes altures que el president Camps va rebre regals d’empreses del cas Gürtel. Però qui et pot dir si per exemple l’Enric Nomdedéu no n’ha rebut també?. Hi ha alguna manera per demostrar que estas net?.

Els lapidaris són sempre optimistes pessimistes, ja que pensen que poden reduir el caos de la realitat un regles simples (optimistes) però per a dir que el món és una merda (pessimistes). Però hi ha una altra manera de pensar sense ser un beneit: ésser pessimistes optimistes.

Una persona pessimista optimista accepta que el món actual és una merda (pessimista, massa polítics són corruptes), però es pot fer alguna cosa per canviar la situació, hi ha que seguir lluitant (optimista, segur que hi ha polítics no corruptes, només hi ha que buscar-los i recolzar-los).

Molta gent m’ha dit últimament que sóc massa pessimista: que hi ha que pintar l’univers sempre de color de rosa per a no deprimir als demés; i jo dic no: el que hi ha que fer es mostrar a la gent la realitat tal com és, fins i tot un poquet més aterradora de com ens agradaria vore-la. I tot seguit demostrar-los que tot es pot canviar, però que tots som necessaris per al canvi: que tot pot millorar si tots volem que millore.

Només us demane una cosa: sigueu pessimistes amb el present; sigueu tot lo pessimistes que pugueu. Però això sí, penseu sempre en un futur millor, amb esperança i a on vosaltres mateixos sou imprescindibles per al canvi: Jo no puc assegurar que l’Enric Nomdedéu no siga corrupte, però si que puc lluitar per que els mecanismes per a localitzar els casos de corrupció funcionen; i si no hi haguera tanta impunitat la situació no seria la mateixa. Com sempre, tot depèn de nosaltres mateixos.

Els crèdits finals: la fotos dels gots d’aigua és de Pat Kight i el globus de la terra de Christophe S. H. S.