Tornant a casa

Tir i arrossegament a Borriana

No guarde massa records de quan era xiquet i vivia en Benicalap: un poc de passejar per l’horta, les sèquies, jugar al futbol en els camps de creïlles (o llançar-nos les creïlles directament), baixar a la paraeta a comprar cromos i poc més. Però de les festes de Sant Roc sí que tinc bons records, i sobre tot d’un espectacle que es repetia any rere any: el concurs anual de tir i arrossegament.

A la ciutat de València s’han fet competicions hípiques com a mínim des del començament del segle XIX, quan està documentat que al passeig de l’albereda els llauradors feien carreres amb els seus cavalls; però no va ser fins ja avançat el segle XX quan va nàixer la modalitat de la que ara parlem. Pareix que als anys 40 els comerciants de cavalls mostraven la força de les seues bèsties fent-los arrossegar pes per la sorra del llit del riu. I clar, com als valencians no ens agrada apostar diners en els esports (i si no mireu la pilota), es van estandarditzar unes regles bàsiques i es va estendre per tota la ciutat primer, i per arreu del país més tard.

Tir i arrossegament a Benicalap

Les regles d’este esport tan valencià són molt simples: es prepara una pista de 60 metres de sorra solta que el cavall i els seu amo tenen que recórrer carregats amb un carro que pesa el doble que la bèstia. A més a més, el amo només pot pegar a l’animal 3 vegades lleugerament, sinó serà desqualificat.

Com contava a l’entradeta, des que jo tinc memòria s’organitza a Benicalap tots els anys una competició de tir i arrossegament, però també el podem trobar a altres pobles més lluny del cap i casal, com poden ser Pego o Vila-real. Es pot considerar com un esport típicament valencià, juntament amb la pilota, i l’alternativa del nostre país a les ja típiques carreres de cavalls.

Ja sabeu: si voleu aprendre més d’este esport tan nostre només teniu que anar a qualsevol de les competicions que es poden trobar arreu del país. I en contra d’altres tradicions que tenim amb animals, en este cas les bèsties no sofreixen cap mal a banda del cansament.

I els crèdits finals: la foto de Borriana està feta per Juan àlies Kenwood (cc-by-nc); la foto de Benicalap (Nou Benicalap en realitat) és meua d’este mateix any.