Tornant a casa

Muntatge de les pistes de tennis dins de l'Àgora

Ahir Rita, Camps i altres personatges importants de la política valenciana, juntament amb els tennistes valencians Ferrero i Ferrer, van inaugurar un nou edifici de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València (CACSA): l’Àgora del Calatrava. Però inaugurat? de veritat?, doncs pareix que no: esta serà només una inauguració de mentida, de cara a la galeria, ja que volen utilitzar l’edifici abans i tot de tindre’l acabat; ja el tornaran a re-inaugurar quan l’acaben de veritat. I no és l’únic cas.

Només contant els edificis de CACSA, Zaplana ja va inaugurar l’Hemisfèric quan els obrers encara estaven construint la coberta, i ja en l’època de Camps el palau de les Arts va ser inaugurat per la reina Sofia mesos abans de que estiguera acabat. I no ens oblidem del pont de l’Assut de l’Or, que va ser obert al trànsit per a la Fórmula 1 per a tancar-se de nou uns dies després i acabar-lo, o el museu de ciències que va acollir una Campus Party quan els obrers encara estaven posant vidres.

Veles e Vents, símbol de la 32 America's Cup

Este tipus d’obres que no se sap si estan acabades o no han calat fons al nostre govern, que fins i tot ha decidit exportar este sistema no només per a la construcció, sinó a qualsevol acte del que siga protagonista: si obrim els diaris d’hui tenim dos exemples més que destacables: la no dimissió i no expulsió de Costa, i la telenovela de la Copa del Amèrica.

I és que els dos temes, encara que molt diferents, tenen molt en comú: els dos es van publicar i la premsa els va donar la màxima difusió possible, i al final ningú no sap realment que hi ha de veritat o que ha passat realment: la situació actual de Costa pareix ser que el PP des de Madrid ha tingut que donar-lo de baixa de militància per a desfer-se’n d’ell, i la de la Copa és més incerta encara, ja que no es sap ni quan, ni a on, ni si València encara té oportunitats d’acollir-la.

I la pregunta del milió és: realment paga la pena fer estes inauguracions, o publicar a bombo i platillos informacions que no són realment veritat?; I la meua opinió és que depén. Hi ha que donar la notícia quan més efectiva pot ser, quan més gent et pot vore; i si hi ha que fer el pallasso se’n fa, que tots estem acostumats. Però el que mai hi ha que fer és mentir: mai paga la pena viure una mentida per aconseguir un poc de publicitat.

Hi ha que fer el pallasso per a no desaparèixer

Normalment demanem que els polítics siguen seriosos, que es dediquen al que realment importa deixant-se les xorrades a casa, que no ens prenguen el pel i que siguen honestos. Però qualsevol partit que tots els seus representants seguisquen al peu de la lletra eixes consignes no tindran representació a la pròxima legislatura. A tots ens agrada que les coses funcionen bé, però em donareu la raó que per al ciutadà mitjà (com per exemple jo mateix) el debat de l’estat de la nació és un avorriment absolut. En canvi les pallassades dels polítics, les inauguracions i les proclamacions esportiu-festives ens agraden a tots: els polítics tenen que ser seriosos en el seu treball, però també pallassos per a que els seus missatges puguen arribar a la gent.

I per què parle de tot això? hi ha una frase que estic cansat d’escoltar: vosaltres els del BLOC sou els del valencià, no?; o molt pitjor encara: vosaltres els del BLOC només parleu de coses que a la gent normal no ens interessen. No poden estar més llunyans de la realitat, però per desgràcia és normal que pensen eixes coses: encara que nosaltres tenim programa econòmic, social, d’I+D+I… amb les nostres idees pròpies i les nostres propostes, això no eixirà mai a la premsa; i no eixirà per una raó molt concreta: per que avorreix a les pedres. En canvi altres propostes que fem, més diferents o anormals si que ixen: el que comentava abans de fer el pallasso per a arribar.

Mónica Oltra i Enric Morera el dia de la samarreta

Ara mateix i per desgràcia, el nostre grup parlamentari de Compromís és conegut per una samarreta de Mónica Oltra a una sessió de les Corts. I és trist ja que el nostre grup sent el més reduït de la cambra, ha sigut el que més propostes i esmenes ha presentat de tots. Però clar, les nostres propostes són reals i això no interessa a ningú; en canvi la pallassada de la samarreta sí que va eixir en tota la prema… fins i tot a la premsa de la resta de l’estat i internacional.

No vaig a entrar en si em pareix bé o no l’actuació de Mónica, més tenint en compte que ni tan sols forma part de la meua formació encara que sí del grup parlamentari… però el que sí està clar és que eixe acte va posar les Corts en boca de tots, i va visualitzar un grup que abans la gent bàsicament ni coneixia.

Com a conclusió personal de tot això: que els polítics puguen fer de pallassos és perfectament vàlid si, com nosaltres, al treball de veritat són seriosos. A la gent probablement només arribaran els escàndols rosa, les inauguracions i les actuacions de teatre, però la veritat és que hi ha més d’un i més de dos que realment no ixen d’això; i la feina de l’electorat és decidir qui paga la pena i qui no.

Els crèdits de les fotos: la de l’Àgora és un collage fet per Dany_VLC (©) furtat del fòrum skyscrapercity.com basat en unes fotos de Xarlitos al mateix fòrum, la del Veles e Vents és de Fernando Serer (cc-by), el pallasso és obra de Paul (cc-by-nc) i la foto de les Corts és un screenshot de TVE1 (©) furtat directament de la web de La Mirada Crítica.