Tornant a casa

Utilitza la llengua!

En la meua lectura diària de la premsa escrita m’he trobat este titular: «Grupos de Valencia se rebelan a ´la imposición del catalán´» (sic). Jo he pensat: ja estan una altra vegada els separatistes lingüístics tocant la moral… però res més lluny de la realitat: quan m’he posat a llegir l’article me trobe que el que afirmen és que el català s’imposa… per damunt del castellà!.

Un resum ràpid de la notícia publicada és que 150 associacions d’Aragó, Balears, Catalunya i el País Valencià han signat un manifest denunciant la batalla lingüística del català front al castellà «que s’imposa i és considerada llengua pròpia de València, Aragó i Balears». També afirmen que «els pares no poden escollir lliurement l’idioma en que estudien els seus fills». I estic d’acord amb ells.

Però no em mal interpreteu: no vull dir que estiga a favor d’ells, sinó en les coses que denuncien. A València, i segons l’Estatut d’Autonomia la llengua pròpia és el Valencià; a balears trobem pràcticament el mateix al seu estatut, i encara que en Aragó no hi ha reconeixement oficial no crec que ningú negue que a les comarques catalanoparlants el català és la llengua pròpia.

També es queixen que no poden decidir en quina llengua estudien els seus fills, però això no és completament veritat: poden portar-los a un col·legi privat a on poden decidir qualsevol cosa (excepte el currículum educatiu, és clar). Però clar, el que volen és poder escollir com ha de ser l’educació normativa (per que l’altra educació ja és problema dels pares) del seus fills i que la pague l’administració; després d’això voldran que també s’estudie el creacionisme, o qualsevol altra cosa que ells consideren que és millor per al seus fills. Però resulta que no han de ser els pares els que decideixen que és el que els xiquets estudien, ni tampoc com: per això ja hi ha experts. No hi ha cap xiquet a tot el País Valencià que no parle correctament el castellà; en canvi si que hi han moltíssims xiquets que no parlen correctament el valencià, la majoria fills d’esta gent que es diuen a ells mateixos “pares”, i que no accepten que els seus fills puguen aprendre una llengua nova, precisament la “llengua pròpia” de la terra a on resideixen.

Xiquets anant a escola a València Ciutat

Però el que ja és per a cagar-se i no torcar-se és la campanya que presenten, a la que podeu accedir des de la web de “Círculo Balear”: presenten el cas d’Olav, un xiquet que exigeix examinar-se en la seua llengua materna, en contra dels criteris d’educació. El xiquet, amb 12 anys, ha pensat que té dret a demanar la seua educació com ell vol i que ha d’exigir-lo; segur que ell ha pensat això?, i no serà més probable que els pares l’han forçat (ja siga directament, o amb l’educació a casa) per a que l’exigisca?. Realment em pareix molt per a un xiquet de 12 anys.

Per damunt de la voluntat dels pares podem trobar la vertadera necessitat: eixe xiquet necessita una educació que el permeta relacionar-se, com a mínim, amb el seu entorn proper; i eixe entorn és la vila de Sant Antoni de Portmany, municipi a on majoritàriament es parla mallorquí. Quin futur l’espera a un xiquet que no es pot comunicar bé en la llengua d’ús comú al poble a on viu?, per que eixa és l’excusa per a exigir fer els exàmens en castellà: que li costa expressar-se en mallorquí i la seua dislèxia l’incapacita per aprendre fàcilment (sic). Recordem que l’administració té l’obligació de donar una educació reglada primària i secundària de la màxima qualitat possible, i això mateix és el que fan en el seu col·legi… o com a mínim ho intenten.

I acabe tornant a l’article original amb la imposició del valencià a València: és difícil imposar una llengua que ja és la llengua pròpia i ho ha sigut com a mínim els últims 800 anys. És clar que el País Valencià és bilingüe, però no d’una forma homogènia: part de les nostres comarques (l’interior) ha sigut des de sempre castellanoparlant i altra part (la costa) valencianoparlant. I tots tenim el dret i el deure de conèixer les dos, però només tenim el dret a exigir a l’administració l’educació en la llengua que volem al lloc a on eixa llengua és la pròpia; tota la resta són empanades mentals.

Els crèdits de les fotos: la del xiquet i la llengua és de Phil Dragash (cc-by-nc), i la dels xiquets a València és furtada de la vikipèdia.