Tornant a casa

Joan Monleon, en 2008 (LGPL)

Ha sigut el dia dels innocents que ha mort un que d’innocent no tenia res; com si fora l’últim txascarrillo que ens deixa qui va fer de tota la seua vida un show, fins al punt de entrar a les nostres cases fent del nou canal autonòmic “la nostra”.

Probablement penseu que sóc massa jove per recordar els anys 80, i potser és veritat; resulta que va ser un 9 d’octubre de 1989 (primer dia d’emissions regulars de canal 9), a les 20.30 de la vesprada quan va estrenar el seu Show televisiu. Probablement va ser la primer vegada que vaig tindre notícia d’ell; però no va ser la primera vegada que el seu particular show tocava la vida dels valencians. A començament dels anys 70, a la falla de Corretgeria – Bany dels Pavesos (com no podia ser de altra manera per a un valencià de socarrel) ja es dedicava a provocar el personal, amb el seu grup de folk valencià: Els Pavesos.

Ja en els anys 80 va entrar en el món del cinema, amb pel·lícules tan valencianes com El Virgo de Vicenteta i El Vicari d’Olot; Amb estes obres va travessar les fronteres de la ciutat de València i es va donar a conèixer a tot el país. Però el salt a la fama el va donar amb el seu Show a Canal 9, on vam trobar el Joan Monleon més coent: va fer de la coentor de lo valencià tot un art que va agradar tant a les masses com per a mantindre’s 5 anys en antena; i això que va tindre en contra tota la intelectualitat del regne.

Però tornem als meus records; com he comentat abans, als 80 era massa jove com per a recordar moltes coses. De fet els pocs records que tinc de finals dels 80 i començaments del 90 són coses que vaig vore a la tele, coses que van cridar l’atenció a un xiquet de 7 anys com per a que quedaren marcades en la seua mala memòria d’adult. Entre elles podem trobar la més llunyana en el concert de “la Nit” de Barcelona, prèvia als jocs olímpics del 92, i que es va fer el 8 d’octubre de 1988; encara no se el motiu, però Freddy Mercury i Montserrat Caballé cantant “Barcelona” amb la Font Màgica i focs d’artifici de fons va ser el primer record que es va clavar al meu cap. També recorde com si fora ahir la cerimònia d’inauguració d’eixos jocs olímpics del 92: és el primer dia que recorde sencer de tota la meua vida. Altra imatge que em va quedar gravada va ser l’incendi del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; potser per que ja tenia la imatge de Montserrat Caballé del concert amb Freddy, però les seues llàgrimes a les portes d’un edifici pràcticament ensorrat per les flames se’m van marcar en el meu subconscient. Però tot això són fets aïllats, esdeveniments d’un sol instant que em van cridar l’atenció tant com per a escriure’s a foc a la meua memòria

Per altra banda, el que sí recorde dia rere dia, com un altre ritual com sopar o anar a escola, és estar gitat al terra de casa dels meus pares davant de la tele damunt d’un parell de coixins, mirant com una persona anònima guanyava 5.000 pessetes, unes dones amb poca roba duien vidrioles emulant les seues mamelles, o un home gros i sense vergonya ens preguntava en quin poble podíem trobar el campanar de la foto; i fins i tot eixe home desvergonyit feia que algú des de casa, i amb una paella impossible, guanyara uns premis que a dia de hui ens pareixen ridículs, però que en la meua ment de xiquet de 1990 eren fortunes.

Molt es va parlar (i encara es parla) de la coentor del seu programa, que treia el pitjor de la valencianitat, sobre tot comparat amb l’austeritat que es podria trobar en la catalana (TV3). Però si haguérem fet un repàs a la programació de la resta de canals de la època ens hauriem trobat amb Jesús Gil dins d’un jacussi rodejat de les Mamachicho a Tele5, o les xiquetes del Telecupón d’Antena 3, que duien més tela als peus que a la resta del cos. El seu programa no només va divertir a un país avorrit i cansat, sinó que el va vertebrar d’una manera divertida, fent-nos viatjar a pobles i comarques que ni tan sols sabíem que existien, duent eixa coentor al màxim esplendor entre l’humor i la vergonya.

Joan Monleon, ens has deixat com una innocentada més però en la nostra memòria perdures amb l’esperit del directe que hem heretat de tu. Deixem que gire la paella russa d’este país que no existís i espere que, siga la clòtxina, la carxofa o el garrofó el que ens toca hi haja sempre baix un bon premi; i recorda que amb tu vam escollir la vidriola que contenia més pessetes. Descansa en pau.