Tornant a casa

Mapa satel·lital del País Valencià

Molt he discutit ja del meu model de país: una bona organització territorial és el primer pas per a una millor gestió i repartiment dels recursos amb que contem, que no són pocs; per això vaig a deixar per escrit quina és la meua proposta d’ordenació. I per a fer una ordenació coherent en un país tan complicat com el nostre primer tenim que parlar de llengües.

Al meu país hi ha dues llengües, això és innegable. Les dos han estat històricament ací, portades pels seus repobladors en el ja tan llunyà segle XIII, i les dos hi ha que respectar-les i conservar-les com el més preuat patrimoni cultural i humà. Però el que també hi ha que tindre clar és que la distribució de les llengües no és ni molt menys homogènia, i podem fer una primera divisió històrica entre comarques castellanoparlants i valencianoparlants.

Entre les comarques castellanoparlants podem trobar l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans i el Racó d’Ademús, que a la reconquesta van ser repoblades per gent vinguda d’Aragó, i per tant van deixar com a herència la seua llengua. A estes comarques es parla un castellà molt paregut al que trobem actualment a Aragó.

Divisió lingüística històrica: verd valencià, roig i taronja castellà

També trobem el cas de la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, el Baix Segura i el Canal de Navarrés, que al segle XVII, i després de l’expulsió dels moriscos, va ser repoblat per castellanoparlants i eixa és la llengua que s’ha mantingut fins a hui dia. Amb estes quatre ja tenim 8 comarques castellanoparlants.

I per últim, un altre cas curiós és el de la Plana d’Utiel, que formava part de Castella fins al segle XIX, i per tant la seua llengua pròpia és el castellà de la mateix manera que ho és a Conca o Albacete. Amb això fem un total de 9 comarques castellanoparlants.

La resta de comarques han sigut històricament valencianoparlants, i malgrat la progresiva castellanització que s’ha dut a terme des del segle XVIII, s’ha mantingut com a llengua majoritària excepte a les grans ciutats a on ha sigut relegada a causa de la immigració massiva del segle XX.

Així doncs, trobem un primer búnquer castellanoparlant al centre-oest del país, i això ha de quedar reflectit a la divisió regional del país. Esta divisió queraria així:

Proposta de regions o diputacions del País Valencià

• Comarques de l’interior: correspon al grup de comarques castellanoparlants de l’interior del país (Alt Millars, Alt Palància, Racó d’Ademús, Serrans, Plana d’Utiel, Foia de Bunyol, Vall de Cofrents i Canal de Navarrés).
• Comarques del nord: Corresponen a les comarques més septentrionals del país, amb el riu Millars al sud i el Sènia al nord. (Els Ports, el Maestrat, la Plana i l’Alcalatén).
• Túria-Xúquer: La part central costera del país, regada pels dos rius més importants amb els que contem. (Camp de Morvedre, Camp de Túria, l’Horta i la Ribera).
• Comarques centrals: Les comarques alineades amb el Cap de la Nau (La Costera, la Vall d’Albaida, El Comptat, La Safor, La Marina i l’Alcoià).
• Comarques del sud: Comarques més meridionals del país (el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura).

Amb estes regions creem una divisió administrativa entre les comarques castellanoparlants i les valencianoparlants, que permetria simplificar les polítiques lingüístiques. Encara que considere que el conèixer les dues llengües hauria de ser un dret i una obligació per a tots els valencians, pense que l’educació i l’atenció bàsica tindria que ser en la llengua pròpia de cada territori. La Generalitat tindria que donar a cada una de les regions els mecanismes necessaris per a defendre y mantindre la seua llengua pròpia.

Vista des del Penyagolosa

L’única comarca que es queda un poc despenjada és el Baix segura que, sent castellanoparlant, quedaria dins d’una regió valencianoparlant; però hi ha que tindre també en compte que molts dels pobles d’esta regió estan àmpliament castellanitzats, de manera que potser es tindria que aplicar una política lingüística mixta.

Al meu parer les actuals diputacions tindrien que dissoldre’s en estes regions (que li podeu dir diputacions noves si voleu) més acordes amb la nostra idiosincràsia. I és clar, fer una llei de comarcalització efectiva de manera que els recursos que arriben als governs regionals (cada regió hauria de tindre el seu propi govern o diputació) foren correctament distribuïts entre estes.

Però bé, esta és la meua proposta que crec que jo no voré mai materialitzada, però vull creure que els meus nets si que la gaudiran. Visca la terra!.

Per acabar, els crèdits de les fotos: la imatge del satèl·lit és furtada de Google Maps, propietat de TerraMetrics (©), els mapes polítics són meus basats en un treball de Montxo Vicente i Sempere (cc-by-sa) i la del cim de penyagolosa de Alex Lillo (cc-by-sa).