Tornant a casa

Nino Machaidze fent de Lucia

Mai havia anat fins ara a la òpera. Els meus amics saben que el meu gust musical no és massa exquisit, i fins i tot es pot dir que tinc la orella molt dura (sobre tot el meu pobre mestre de dolçaina); però ja fa temps que volia anar, encara que només fora una vegada, a vore el que probablement siga l’espectacle artístic més complexe que existeix.

Tampoc havia xafat mai l’edifici del Palau de les Arts Reina Sofía (sic) de València; m’he quedat mil vegades embovat mirant l’edifici per fora, he llançat pestes al Consell sobre els costos (i sobre-costos) de una obra que en realitat només aprofiten els pocs amb sort que poden costejar un abonament de temporada (entre 600€ i 1000€), però desgraciadament només pots entrar si tens una localitat per alguna de les representacions.

La platea i les llotges, vistes des de l'escenari

Per això em decidí a unificar els dos desitjos i vaig adquirir dos localitats (per a mi i una amiga que li devia una nit en la òpera des de fa temps) per a la representació de Lucia di Lammermoor que es va dur a terme el passat dissabte 6 de febrer.

Primer vaig a parlar de l’edifici, tot un palau de la òpera. Per dins és igual o més espectacular que per fora: tot de formigó blanc i les tan característiques de Calatrava formes i proporcions orgàniques; però a diferència del Museu de les Ciències, en este cas també podem trobar angles rectes que trenquen les formes arrodonides, fent els espais més harmoniosos i (sobretot) útils.

Les escales que donen accés a les llotges

No vaig poder passar a les dos sales de concerts xicotetes ni a les terrasses-jardins de dalt, només opinaré sobre el hall central, la sala gran i els espais de pas. De la sala de òpera em va cridar l’atenció la col·locació de les llums, que il·luminàven tot sense molestar, i de la sonoritat increïble: jo vaig estar a una llotja del segon pis, relativament lluny de l’escenari, i encara així sentia les veus com davant meu. Per altra banda, el Hall és obert als laterals, on trobem les escales en espiral que pugen al les llotgetes i els pisos superiors; este espai acaba en una vidriera gegantina des de la qual es pot vore el pont de Montolivet i tota la resta d’edificis de la Ciutat de Les Arts i les Ciències. Definitivament és un edifici que paga la pena anar a visitar, encara que només siga per amortitzar l’escandalós pressupost que vam malbaratar amb ell.

Nino Machaidze (Lucia) i Francesco Meli (Edgardo) abans de la tragèdia

Com ja he dit és la primera vegada que vaig a la òpera, i és clar que no tinc el coneiximent per a opinar sobre si la representació va ser correcta o no; això millor ho deixem per als crítics i els operòfils, com per exemple ací, ací, ací, ací o ací.

De la representació, pel que he pogut llegir, pareix que és la primera vegada que es fa una òpera de bel canto al coliseu valencià, i que la posta en escena va ser de Graham Vick, un poquet sòbria per al que m’esperava.

Als papers principals vam trobar a una Lucia interpretada per la jove soprano Nino Machaidze (que em va impressionar amb la seua veu a l’escena de la locura) i com a Edgardo a Francesco Meli (que per a mi va ser la millor veu de la nit).

En resum: va ser una nit màgica; em van encisar les veus, música i en general tot el muntatge (no vull ni imaginar el que costarà cadascuna de les representacions), i la meua intenció és tornar en quant el meu minvant pressupost es repose de la despesa.

Els crèdits de les fotos: la de les escales en espiral és de Carlos Mejía Greene (cc-by-nc-sa) i la resta són del Palau de les Arts (©).