Tornant a casa

Tren de rodalies que fa el trajecte València - Castelló de la Plana.

Dissabte passat, com casi tots els dissabtes, vaig agafar el tren que uneix les ciutats de València i Castelló de la Plana, amb direcció a esta última. Va ser un viatge tot lo còmode que pot ser amb el servei de rodalies Renfe i vaig aprofitar per avançar en la lectura d’un de tants llibres que tinc a mitges; per això no vaig reparar en la dona que tenia davant meu, asseguts tots dos de la cua del comboi.

Arribats ja a termini del viatge, i quan estava agafant la meua motxilla (mai viatge sense una muda neta), finalment vaig ser conscient de la seua presència amb una curta frase dirigida cap a mi (no quedava ningú més al vagó): “a quin poble et refereixes?”.

En cap moment del viatge havíem intercanviat paraula, i em vaig trobar completament descol·locat. Es tractava d’una dona d’entre 65 i 70 anys, amb el monyo tot canós i un poc regirat, que li donava un aire un poc destarifat. Portava un carret d’eixos amb que les nostres àvies anaven a fer la compra al mercat, ple fins a dalt, encara que no podria dir de què.

Detall de la samarreta

Com em vaig quedar apardalat mirant-la, em va repetir la pregunta: “a quin poble et refereixes?” i en esta ocasió, també em va senyalar. Jo cada vegada em trobava més perdut fins que vaig caure: no m’estava senyalant a mi, sinó a la meua samarreta. Vaig ficar cara de circumstància i vaig baixar el cap ja que no recordava quina m’havia ficat eixe matí. Finalment tot recobrava el sentit: ni eixa dona s’havia tornat boja ni tampoc jo se combinar colors; portava la samarreta del BLOC JOVE amb el poema de Vicent Andrés Estellés.

Segur que ja l’heu vista: negra amb la silueta del país valencià dibuixada amb lletres de color blanc, on es pot llegir el fragment del Llibre de Meravelles anomenat propietats de la pena. Eixe disseny va ser tot un encert, i encara hui la gent ens les demana.

Una vegada que sabia a que es referia la dona, vaig contestar ràpidament, casi sense pensar, abans que decidira definitivament que sóc retardat mental: vaig respondre categòricament “del poble valencià, és clar”.

Després de demostrar que, contra tot pronòstic, si que era capaç de parlar, vam baixar del tren i a la mateixa andana la senyora em va contar la seua història, quasi un resum de per què va succeir la batalla de València.

Senyera que va utilitzar el Consell Preautonòmic

No vull allargar-me, però bàsicament es tractava d’una mestra de primària jubilada de vila-real, valencianoparlant, a la qual durant la transició democràtica van obligar a treure’s un diploma de valencià per a continuar amb la docència. En aquella època hi havien 3 entitats que certificaven coneixements del valencià avalats pel Consell pre-autonòmic d’Enrique Monsonís: la Universitat de València, el Grup d’Acció Valencianista (sic) i Lo Rat Penat.

Esta senyora va entendre que la Universitat era massa academicista comparat amb el valencià que es parlava (i encara es parla) al seu poble, i per això va decidir l’opció de Lo Rat Penat. Però clar, els temps canvien i els governs també i va arribar el dia que es van fer (per fi!) votacions a la Generalitat; el primer President electe va ser Joan Lerma (del PSPV) i només va quedar com a òrgan oficial per a acreditar els coneixements del valencià la Universitat i la pròpia Generalitat; a més a més la nova norma va entrar amb efecte retroactiu, de manera que els mestres que tingueren títols d’altres entitats tenien que tornar a treure’ls.

Amb això vam aconseguir que esta senyora tinguera que agafar un bàndol, i el que va començar com una simple queixa a l’academicisme de la universitat (recordem que a 1979 Lo Rat Penat encara utilitzava les normes de Castelló) va acabar com un trencament amb la oficialitat i una nova entrada per al blaverisme actiu.

Tots recordem que a la batalla de València van haver lluites dialèctiques i físiques, i fins i tot morts; però el que moltes vegades oblidem és que no va haver guanyador: tots vam perdre, el valencianisme dels anys 70 i 80 es va diluir i vam tornar a ser el poble moll del que ja parlava el Comte-duc d’Olivares al segle XVII. I no van haver guanyadors per que la vam produir entre tots, per no ser capaços de posar-nos d’acord en res: ja l’havíem perduda abans de començar.

Recordeu que per a compartir un camí no cal que caminem sempre sobre les penjades dels altres: el camí és lo suficientment ample per a tots, amb les nostres diferències, però sempre avançant junts.

No puc acabar esta entrada sense el poema d’Estellés que ha donat peu a tot: propietats de la pena.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Els crèdits de les fotos: la del tren de rodalies és d’Amparo Pardo Gimeno (cc-by) i el disseny de la samarreta del BLOC JOVE és de Daniel Soriano.