Tornant a casa

Peculiar visió dels drets d’autor, amic… Consideres que els beneficis que se’n deriven d’una vida de treball, talent i èxit literari, com és el cas d’Asimov, no han de ser gaudits pels fills i néts… ¿El mateix diries dels fills i néts d’un empresari que haja alçat una empresa del no-res? Perquè en aquest cas, ningú no es planteja expropiar l’empresa i repartir els diners entre la gent, tot deixant els hereus amb el cul a l’aire… Com tampoc no es planteja ningú que els diners d’un fons d’estalvi, en morir l’estalviador, no vagen als fills o hereus… ¿Eliminem tota la legilació sobre herències? ¿Abolim la propietat privada? Parlem-ne, però em sembla que aquest no és el debat, ara; aquesta pulsió socialitzadora només sorgeix en la creació artística en suport digital, i pense que el motiu és ben clar: la gent prefereix (preferiu) no pagar per un bé que consumiu. Independentment de la legislació i, crec, també de l’ètica. Clar i ras.
De fet, crec que el tema de la descàrrega de llibres va en camí d’omplir-se de pseudebats amb pseudojustificacions arbitràries de l’estil de “per a mi este dret s’acaba en el moment de la mort de l’autor” (com si digueres “per a mi el segon cubata no s’ha de pagar” o “per a mi les novel·les d’espies han de costar un màxim d’un euro” o “pague per la roba però no per les sabates”), quan, en realitat, el que subjau és molt més simple: la volutat d’obtindre creacions artístiques sense pagar per elles. I ja està. Perquè si és un tema de lliure accés a la cultura, o de no creure en el sistema establert d’herències, comencem per socialitzar les multinacionals de la música, o assaltant les franquícies de venda de llibres o cedés, o ignorant els drets d’herència dels grans terratinents. No, es parla dels drets d’escriptors i músics, es considera que és legítim poder descarregar-se una obra d’Asimov sense que els hereus vegen un duro, senzillament, perquè es pot fer i perquè és debades. A mi no em sembla ètic, ni legal, i ja està. Cadascú que faça el que vulga, però pense que cal ser conseqüent i assumir el que es fa, sense voler revestir-ho amb justificacions que no es mantenen dempeus.
És la meua opinió.
Ah, i felicitats pel bloc!!!
Miquel.

Hola, Àlvar. Pense que no es tracta que puguen o no puguen estalviar, sinó de la diferència de tracte que rep un creador i una persona que guanya diners d’una altra manera. Algú que hereta recursos econòmics de sos pares per qualsevol motiu que no siga la creació els hereta, i punt. Algú que hereta estos recursos en forma de drets d’autor, resulta que és ‘fora de lloc’. Curiosa diferència. No només es poden traspassar diners, sinó patrimoni (terres, una empresa, una casa, uns drets d’autor) per això no estic d’acord en que la transmissió de drets siga ‘massa’ (encara no dius per què, simplement que et sembla ‘massa’, no sé en comparació a què). Tot el món pot estalviar per deixar diners als seus hereus, i això no lleva que, a banda, es puga traspassar patrimoni.
Cap (CAP!) propietat caduca (ni les cases, ni els diners del banc, ni la titularitat de les empreses) excepte els drets d’autor; entenc que puguen tindre una caducitat, no em sembla malament que a la llarga siga propietat de tots, però pense que eixos 70 anys cobreixen la relació directa amb els fills i néts de l’autor, i que té un sentit que siga eixe termini i no, per exemple deu anys o mil anys.
Com a curiositat, reproduisc el teu darrer paràgraf, canviant unes poques paraules:
“Estic segur que els empresaris, els fontaners i els malabaristes de circ podem (primera persona del plural) estalviar part dels beneficis del nostre treball igual que fan la resta d’éssers humans. I una vegada hem honorat el seu esforç i dedicació pagant durant tota la seua vida cada vegada que hem tret algun profit del seu treball, és moment que tot el que hagen acumulat en vida siga propietat de tots”. Estàs d’acord? Si ho estàs, i hem de socialitzar les propietats dels morts, endavant, però encara no entenc perquè hem de començar per la creació artística; si l’únic argument és perquè a tu et sembla ‘fora de lloc’, sincerament, no sé de quin lloc parles.
Miquel.

Apel•lar a la ‘mateixa naturalesa de les coses” em sembla fascinant; una empresa no té perquè ser fruit d’una inversió personal, pot vindre en herència, com el patrimoni, com els diners, com les terres, com la posició social, com la Corona, de fet. Com tot, excepte els drets d’autor. Eixa és la meua argumentació contra la qual només comentes que “per la mateixa naturalesa de les coses” no creus que siguen comparables. Només dic (i ho reitere, perquè tu ho obvies sistemàticament en les teues respostes, i en el post) que no veig perquè cal restringir els drets d’herència només dels drets d’autor; tu consideres que ja estan ben pagats, jo et dic que amb eixe argument ja estan ben pagats els fills de gent amb suficients diners per garantir-los un futur i que han gaudit, en vida dels pares, de les comoditats de la seua posició. Però ningú no es planteja retallar eixos drets d’herència (seria una barbaritat, els diners són de qui són, com les terres, com les cases, com les accions d’empreses), en canvi els drets d’autor han d’expirar amb la vida, perquè al capdavall la nostra societat veu lògic perpetuar la propietat física i no la intelectual. Bé, doncs jo no estic d’acord en que es retallen més encara i si l’únic arguement és que “l’ordre natural de les coses” és així, jo continue pensant que allò únic de pes que he sentit en aquest tema és que, com tu bé dies al post, has pogut gaudir d’obres literàries amb drets d’autors vigents sense pagar diners. Clar i ras. Si m’hagueres pres les claus del cotxe d’un familiar meu que haguera faltat i l’hagueres fet servir, seria un delicte flagrant, si evites pagar els diners que corresponen als hereus d’Asimov és, segons tu, perquè “et pareix massa”.
El teu (únic) argument és, doncs, que cal respectar el patrimoni material ad eternum (“Els autors/músics/informàtics també poden acumular diners/bens/patrimoni igual que tota la resta de la gent, i en cap moment he dit que això estiga mal, o que pense que haja que canviar-ho.”), fins i tot encara que no l’haja produït la perdona qui l’està gaudint, però l’intel•lectual cal retallar-lo fins al límit que, en morir l’autor, siga de tots. I per què? Perquè ara, amb els nous formats digitals, es poden copiar fàcilment obres amb drets d’autor vigent, i això d’haver de pagar és una molèstia… En canvi, aquells que concentren importants percentatges de la riquesa material poden restar tranquils: hi ha acord general en què el seu patrimoni ha de restar íntegrament garantit per ells i els seus descendents, sempre i quan no escriguen un llibre per contar-ho, que això dels llibres és només per a la vida del que els escriu, i punt, què s’hauran pensat?
Miquel.

P.D.: No he posat paraules en la teua boca; si et fixes, al principi de la meua resposta està la meua cara. He fet servir, de base, un text teu per fer-lo meu, tot advertint-lo prèviament i delimitant les paraules amb cometes.

Hola de nou, Àlvar. Estic tranquil pel que fa a les teues ànsies redistributives, sé que ideològicament estem ben a prop. Em segueix fascinant, però, la quantitat de raonaments que es poden arribar a fer per justificar una cosa tan senzilla com la que explicaves al post: que t’isquen debades les descàrregues.
Parles d’assegurar que els autors puguen viure de la seua feina, però la consideres de ‘privilegiats’; ser enginyer, tindre estudis, estar alfabetitzat també són privilegis a la major part del món, i no per això em sembla de rebut que s’hagen d’igualar ‘a la baixa’ els seus drets amb la gent que no ha tingut l’oportunitat de tindre una formació. De fet, igualar ‘a la baixa’ els drets de gent que consideres (i ho són) treballadors és, per a mi, senzillament inadmissible. Prou faena (i sang) ha costat eixos drets, com per tombar-los a colp de clic, només perquè la tecnologia ho permitisca. Els drets d’autor no són quelcom miserable imposat per fosques societats malignes, sinó un recoixement que durant segles no existia, i eren només els editors els que restaven com a propietaris de les obres.
Parles de ‘donar a estos exactament els mateixos drets que la resta de treballadors’, cosa que em pareix magnífica, però dubte que res d’açò s’aconseguisca copiant il·legalment (que és el que tu fas i defenses) els treballs amb drets d’autor vigents. És molt còmode: resulta que jo defense que els creadors han de tindre tots els drets del món però, això sí, els d’autor, que són els que puc vulnerar amb una còpia, amb un clic, en eixos no crec. Eixos me’ls passe pel forro. Però en debats com aquest, de saló, jo dic açò i tu dius allò, queda molt digne defensar els autors amb arguments inconcrets (“dret a estalviar part dels seus ingressos, dret a deixar el seu patrimoni immoble, econòmic i empresarial als seus fills, fins i tot tindríem que assegurar alguna manera per a que el seu treball cotitze a la Seguretat Social”. ¿Com?, em pregunte jo. Ah, és igual, ja ho pensarem, però de moment tot el món a descarregar-se obres debades) i, alhora, infringir la llei en allò que sí protegeix els drets dels autors.
Independentment d’aquest debat, Àlvar, i independentment del goig que et faça el nou aparell lector, pensa de veres si és coherent amb un pensament progressista que els drets d’autor, que representen una defensa dels petits (la persona, el grup de música, l’informàtic) front als grans (l’editorial, la multinacional) es retallen només perquè ara puguem copiar ben fàcilment els treballs. Jo pense que no i pense que, com en el cas de la música i de les pel·lis, molts debats acalorats i cabassades d’arguments només volen amagar una realitat ben trista: si m’ix debades, millor.
Miquel.

http://www.filmica.com/david_bravo/archivos/001788.html