Tornant a casa

Al final, tot el treball ha de quedar reflectit en una simple papereta

Quan arriba el temps pre-electoral, una obligació de tot partit polític és, a banda de preparar el programa amb el que competirà a la fita, confeccionar unes llistes amb ciutadans compromesos amb eixe programa i que es puguen comprometre a treballar per la ciutat/país/entitat que corresponga. La part més complicada d’este procés potser és la d’unificació de diferents partits polítics en una mateixa llista, el que es diu una coalició; per a que això funcione els partits han de compartir gran part del seu programa, fer la fusió amb temps suficient i tindre bones intencions. Al meu parer, al primer pacte de Compromís fan fallar les dos últimes.

Però independentment de les coalicions electorals, també cal trobar qui presentar a la llista, i sobre tot valorar en quin ordre ha d’aparèixer. Independentment de qui isca escollit és clar que tot el partit funcionarà com una unitat, tots treballen igual, des del cap de llista fins al que fa la paella de la nit electoral o que pinta la seu per a que estiga presentable; a més a més sempre es té una idea de fins a quin número de escons es pot aspirar, i a partir d’eixe número la resta de participants de la llista estan per a recolzar i per a fer la millor campanya possible. El més important és fer una llista equilibrada, que complisca tots els requisits de la llei (que no sempre és tan fàcil) i que siga competitiva comparada amb la resta de presentades: el programa electoral és el mateix, però a vegades el personalisme també és important.

Per això moltes vegades es prefereix ficar als primers llocs de la llista, precisament per aprofitar eixe personalisme i recaptar vots de caladors aliens als tradicionals del partit, a gent que no són els que treballen el dia a dia; a vegades ni tan sols són militants. Normalment esta gent provenen del món associatiu, són antics candidats d’altres partits o simplement són gent mediàtica, coneguts per raons diferents a les merament polítiques.

La meua reflexió de hui és la següent: ¿realment es treuen més vots per ficar a gent més coneguda davant els que estan realment darrere de la candidatura?. Està clar que tindre cares conegudes és positiu, però és més positiu que ficar a gent que tens el convenciment de que continuarà treballant passada la data electoral?. És un pensament que ja fa setmanes que tinc pel cap, i ara el deixe ací, que al cap i a la fi és el lloc correcte per als meus pensament. Què penseu vosaltres del tema?.

Per finalitzar, m’agradaria solidaritzar-me amb el company de partit i regidor a l’ajuntament de Castelló Enric Nomdedeu, que està sofrint una sèrie d’actes vandàlics només per tindre un pensament i unes idees clares del tipus de país que vol per a la seua filla. Ànim, Enric!.