Del producte al servici
Canvia la forma, però no el contingut
«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.
M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.
Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.
Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?
Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.
En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.
Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.
Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.
Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).
L'últim any i mig de la meua vida l'he passat a Ginebra, treballant al CERN. I ara que és hora de tornar a casa...
Hola, Àlvar. L’autor (que sembla que sóc jo) sí que fa coses per canviar les coses, també per actualitzar el sector editorial, des de la meua posició modestíssima. Però alerta amb les falàcies: davant el fet que dius que jo et ‘recriminava’ que volies ‘furtar-me el meu treball’ (per cert que no parlava de mi, sinó de lleis i drets, que no són només per a un servidor; jo ni tinc descendents ni herència), tu contraposes que ‘tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat’. Qui no ho fa? Jo? Els escriptors en llengua catalana? Els propietaris de les grans editorials? Els propietaris de les petites? La gent de Castelló? Els éssers humans? I què té a vore açò amb el que parlàvem a l’altre post? Vull dir: ¿si jo (o si ‘ells’, siguen qui siguen) faig (fem) coses per actualitzar el sector, aleshores el que jo defensava amb arguments és vàlid i, en canvi, si no faig (fem) res, ja no és vàlid? No estic d’acord en molts dels processos implicats en l’edició ni de literatura ni de música, però això, crec, no invalida res del que vam discutir en el post anterior referent als drets d’autor; i si el principal argument per rebatre’m pel que fa al que vam comentar sobre drets d’autor és l’immobilisme del negoci editorial, crec que confons la ‘víctima’ amb el ‘botxí’. De fet, els drets d’autor són un avanç front a l’immobilisme d’un sector, l’editorial, que fa no tant de temps atorgava a l’editor un poder absolut sobre l’obra publicada; no crec que atacar açò siga especialment rupturista o innovador, sinó més vell que cagar ajupit, que en diem per ací. La principal diferència és que abans eren només les editorials les que es podien passar pel forro els drets d’autor, i ara sembla que descarregar-se una obra protegida per estos drets siga modern, o que desafie el sistema establert. Bàsicament, i tornem al de sempre, perquè amb aquest sistema s’obri el camí per poder fer-lo debades, cosa que en un món analògic ens remetia exclusivament a llibres no retornats a la biblioteca o cedés furtats als centres comercials i ara, en canvi, pot resultar tècnicament (¿èticament, també?) més senzill i més a l’abast de tothom.
Per cert, i canviant de tema, jo tinc una resposta al peu de foto que penges: “Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un clic de distància?”. Per a mi, simplement, perquè no és el mateix un prestatge amb llibres que un disc dur amb obres digitalitzades, com no és el mateix una frase impresa que una de dita en veu alta, malgrat que continguen les mateixes paraules. Açò no vol dir que no m’agrade parlar o que, també, no puga ser consumidor de literatura digitalitzada, però no concep totes dues opcions com excloents, o una com substituta de l’altra. Potser per a tu sí, per la teua manera de concebre la literatura, o la música (pel que comentes de Spotify), però per a mi la relació física amb el continent del contingut té un sentit i una utilitat: revisar el prestatge, tant el de música com el de llibres, m’obri associacions mentals, vinculades amb allò viscut escoltant una cançó o llegint un llibre, que no trobe en un llistat de noms a la pantalla de l’ordinador. Aquest, molt sintetitzat, és el meu perquè.
Una salutació cordial.
Miquel.
Hola Miquel,
He tingut la mateixa discussió amb més autors (encara que en este cas referenciava a la nostra discussió) i el que vull dir és que a vegades ens tanquem en demanar drets adquirits sense pensar en si encara són positius o útils. Tot el meu text parla de passar del món del producte al món del servici; però al meu parer el món editorial o no està avançant en este sentit, o avança massa lentament i no veig cap posició de força des dels autors per canviar això (a no ser que ho estiguen fent en secret).
Sobre si paga la pena tindre o no un suport físic sobre un contingut de dades (com una cançó o una novel·la) depén de cadascú. Al meu parer el més important és que puga accedir en qualsevol moment i qualsevol lloc al contingut amb la mateixa qualitat. El que sí que tinc clar és en el cas dels continguts que no es re-utilitzaran (com algunes cançons que només escoltes una vegada o durant uns dies, o un llibre que no tornaràs a re-llegir); en eixe cas la ecologia mana: el suport físic definitivament no és necessari.