8 de juny: arriba el dia d'IPv6

Com tots sabeu, fa ja uns mesos que les organitzacions internacionals que tenen la potestat de distribuir les adreces IP es van quedar sense material. Els 32 bits que es van decidir a començament dels anys 80 com a suficients per l’enrutament d’internet ràpidament van quedar exhaurits, i per això a començaments dels 90 ja es va buscar una solució abans de que arribés la “crisi de les IP’s”: IPv6.

Sempre hi ha problemes quan cal canviar un sistema per altre: sense anar més lluny el canvi de televisió analògica a digital ens va costar dècades fins que es va acomplir. I ara toca atacar la mateixa internet.

En el tan llunyà 2003 vaig fer a la Universitat Jaume I una xarrada sobre la problemàtica de les IP’s i el futur i necessari canvi d’IPv4 (el protocol actual, 32 bits de direccionament) a IPv6 (128 bits de direccionament, una barbaritat!). El problema és que han passat 8 anys des d’eixe juliol on ja demanava començar a preparar-se pel canvi, i en realitat de poc a res a avançat: ens trobem en una situació igual o fins i tot pitjor, ja que ara sí que s’han acabat les adreces IP.

Per això m’alegra la llum al final del túnel que proposa la Internet Society: un dia en que algunes de les empreses i entitats amb més presència en la xarxa connectaran els seus servicis també amb IPv6 durant 24h, com un test per prevenir incidències el dia que el canvi siga efectiu. Demà dia 8 de juny servicis com Google, Youtube, Facebook o Akamai es podran consultar des del seu domini principal utilitzant només infraestructura IPv6 (encara que també estaran disponibles per IPv4, és clar!).

Per este gran dia jo també vull ficar el meu granet de sorra a esta gran muntanya, i tots els servidors i servicis que gestione directament (els servidors terra.cuevas.cat i gaia.cuevas.cat bàsicament) també estaran disponibles via IPv6. Això afecta a un bon número de webs diferents: des d’este mateix blog, passant per les webs dels col·lectius locals del BLOC/Compromís de les comarques del Nord, algunes campanyes del BLOC JOVE i fins i tot algunes webs del moviment #15M com per exemple la de l’Assemblea de Benicalap.

Ja ha arribat el moment, ara només queda comprovar que tot funcione correctament i que les operadores decidisquen començar amb la migració. Perquè, si el pensem, 10 anys no és tant de temps per una migració d’un sistema utilitzat al món sencer i que l’utilitza tanta gent que 32 bits de direccionament (més de quatre mil milions d’adreces diferents) no és suficient!.

Portarà cama de fusta? i tu?

Aprofitant la capacitat de generació d’opinió de Facebook fa uns dies vaig llançar una afirmació dura, pràcticament lapidaria, d’un tema d’actualitat. Basant-me en un tweet d’Ignacio Escolar (que encara que no compartim ideologia a vegades diu coses amb seny) dient que de cap manera el premium de Megavídeo és defensable, jo vaig aprofitar de la conjuntura per a llançar el següent missatge:

«Seriesyonkis, megaupload i rapidshare s’aprofiten del treball dels demés per a ingressar diners (sense aportar res més que la pròpia plataforma), i això és (al meu parer) clarament censurable. Una cosa és el intercanvi d’arxius entre parells sense ànim de lucre i altra és beneficiar-se del treball dels demés. Perdoneu-me, però ho havia de dir.»

I com no podia ser d’altra manera, ràpidament es va crear un flame amb una vintena de respostes, 6 participants diferents i bàsicament quatre posicions, que podrien ser resumides de la següent manera:

• «Pots compartir allò que és teu, no hauries de negociar amb la creació aliena»: defensada pel regidor de Castelló de la Plana Enric Nomdedéu, bàsicament expressa que està en mans dels autors decidir si volen que la seua obra siga difosa públicament, i en el cas negatiu la compartició mai serà moralment acceptable.
• «S’aprofiten del treball dels demés per a ingressar diners»: és la postura que defensava jo mateix en el missatge original, començant el flame; distribuir el treball dels demés no és per se roí, però guanyar diners amb la distribució sí (independentment de que sigues el distribuïdor o l’intermediari).
• «els que no respecten les condicions d’ús són els que pugen els arxius»: pareguda a l’anterior, però eximeix de tota responsabilitat moral a l’intermediari (això és: als servicis de pujada d’arxius) deixant com a infractors simplement als que pugen eixos arxius (encara que estos últims no es lucren amb el procediment i els intermediaris sí)


A vegades ens encadenem a una idea i no ens adonem que el món canvia més ràpid que nosaltres

• «El problema és que el món evoluciona i has d’evolucionar amb ell»: Per últim tenim el cas contrari al primer, el problema no és realment un problema i els desitjos dels creadors no s’han de tindre en compte; bàsicament s’afirma que la situació actual és de transició, i es solucionarà quan tot el món comprenga que és inevitable.

Des del començament he volgut donar un color moral (que no moralista) a la discussió, de manera que cap dels que han opinat podria tindre la raó: la llei és homogènia per a tots, però el considerat bé i mal és més una convenció social i un assumpte personal. Tots els participants han explicat la seua posició, i no s’han fet massa esforços per arribar a punts comuns.

Per acabar, simplement deixar clara la meua postura: com ja vaig dir fa uns mesos amb el tema del llibre electrònic, defense el dret de l’autor a decidir què fer amb la seua obra (en el sentit de si deixa la seua lliure difusió o no) però sempre amb uns límits que permeten el bé comú (jo proposava que els drets de l’autor acabaren amb la seua vida, encara que també vaig tindre una agra discussió amb un escriptor per este tema). Moralment em pareixen igual de censurables les persones que cobren pel treball dels demés (webs d’enllaços amb ànim de lucre) com els que fan d’intermediaris amb consciència del que fan i emportant-se una part dels guanys (pàgines de pujada de pel·lícules/música/… que cobren per descàrrega).

Els crèdits de les fotos: la del pirata és de Rusty Haskell (cc-by) i la de les cadenes és de Stavros Markopoulos (cc-by-nc-nd).

Les xarxes socials com a nou mètode de màrqueting

No, no estic demanant que entres a una tribu urbana, ni tampoc que et dutxes més; ni tan sols m’estic referint a que diversifiques els teus contactes o que assistesques a més festes: Ara mateix el que està de moda és ser social en la xarxa, això és, utilitzar per a tot les xarxes socials, que et permeten des de recuperar el contacte amb els teus companys de l’escola fins a quedar amb el teu veí de baix per a fer unes cerveses.

Com ja va passar al seu dia amb el telèfon mòbil, ara per ara és difícil trobar un jove per tot el país que no tinga com a mínim Facebook o Tuenti. I en política cal aprofitar qualsevol plataforma per a fer-te sentir (més encara si, com el BLOC, no tenim accés als mitjans tradicionals de comunicació); per això em vaig ficar a la faena de fer més socials les webs dels col·lectius del BLOC de les Comarques del Nord.

Ja fa un parell d’anys vaig comentar per ací que, basant-me en un disseny d’Amparo Aura, vaig preparar un tema unitari de WordPress per a les webs de les Comarques del Nord. Molt ha plogut des d’aquell dia i moltes versions del disseny han passat; la veritat és que ara per ara poc es pareix a aquelles primeres versions, però em sent orgullós del meu treball.

El nou objectiu era fer sociables les webs del BLOC basant-me en el tema que ja teniem; en especial integrant-les amb Facebook, Tuenti i Twitter, però sense perdre la flexibilitat de tindre una web a mesura.

Facebook és la xarxa social més coneguda

Vaig començar amb la xarxa més coneguda pel públic en general, i per tant on s’havia de fer un esforç més gran d’integració: Facebook. Este cas va ser el més senzill dels tres, primer per la gran quantitat de treball preparat en este sentit que es pot trobar a la web i també pel genial API de comunicació i aplicacions preparades que el mateix Facebook proveeix.

Primer de tot es va introduir manualment al tema el plugin de Facebook “like button” (per a dir que t’agrada cadascuna de les notícies). També es van utilitzar els plugins per a wordpress facebook-comments-for-wordpress per integrar els comentaris de les notícies i facebook-like-box-widget per a ficar la caixa de gent que li agrada el col·lectiu al Facebook. Per últim es va instal·lar el share-on-facebook amb un bon grapat de modificacions (que comentaré més endavant) per a que la gent envie les notícies directament al seu mur des de la web.

Així va quedar el nostre tema (bloclaplana) després de tots els canvis (marcats en roig). Pots vore el resultat a la web de Castelló de la Plana.

Una vegada el tema del Facebook estava clar, es va passar al Twitter. En essència es van dur a terme dos tasques: la creació d’un nou plugin per a WordPress des de zero per a ficar en text pla el contingut de l’últim tweet (i configuració del compte) amb enllaços als hastags i persones per una banda, i l’ampliació del share-on-facebook per a que també permeta enviar al twitter les notícies (títol i enllaç reduït) per l’altra.

I per últim, em quedava Tuenti, que encara que no és tan utilitzat com Facebook sí que ho és per una franja d’edat determinada (dels 14 als 22 anys). Degut al pobre API i a les mesures pro-privacitat que tenen implementades al servici, el millor que vaig aconseguir fer va ser ampliar una altra vegada el plugin share-on-facebook per a que també permeta enviar a Tuenti les notícies.

I no res, amb aquest treball no només hem aconseguit més visibilitat (això és, més propaganda a cost zero), sinó que només al mes que porta això en funcionament s’han duplicat (i en alguns casos triplicat!) les visites a les webs dels col·lectius. Sense dubte ha sigut un bon treball!.

Material informàtic... i mal conseller

Molta gent em pregunta quin ordinador tinc, o em demanen consell quan han que comprar un ordinador nou; el raonament és el següent: com eres informàtic has de saber d’equipament informàtic, sobre tot el destinat a còrrer jocs d’última generació i fricades d’eixes.

La realitat és que farà uns 5 anys que no compre cap peça d’informàtica solta, que tot el material que tinc ve ja muntat i que, sobre tot, mai he tingut un ordenador suficientment potent per a jugar a eixos jocs a que sempre vos referiu. I per a demostrar-lo vaig a fer un resum dels equips que tinc ara mateix per ordre d’adquisició.

Mac mini

El primer de tots és un Mac Mini (model Macmini2,1) que vaig comprar en 2007 quan vivia a Ginebra; com a nota curiosa, i com el vaig comprar allà, l’endoll de la font d’alimentació és de format suís, i per tant necessite un adaptador per a utilitzar-lo. Es tracta d’un Intel Core2Duo T5600 (1,83Ghz) amb una gràfica Intel GMA 950 (64MB de RAM) i 2 GB de RAM del sistema; el sistema operatiu és una Kubuntu 10.04. Com podeu vore, i encara que ja fa més de 3 anys que el vaig comprar, és el més potent de tots els que tinc i el mantinc al meu pis de Castelló.

Eee PC 901HD

Després passem al meu portàtil, que en realitat es tracta d’un netbook: un Asus Eee PC (model Eee PC 904HD). Es tracta d’un Intel Pentium M a 900 Mhz, la gràfica una GMA 950 (la mateixa que el Mac Mini) i 1 GB de RAM. El sistema operatiu és una Ubuntu Netbook Remix 10.04. L’utilitze bàsicament quan estic de viatge.

eMachines 1601-01

I ja per acabar, la meua última adquisició: un tot-en-un (els ordinadors que tenen tot dins de la mateixa pantalla) eMachines EZ1601-01. Està basat en processador Intel Atom N270 (1,6Ghz), el xip gràfic el podeu endevinar vosaltres mateixos… sí un Intel GMA 950!; i 1 GB de RAM. El sistema operatiu és una Kubuntu 10.04. Esta màquina és la que utilitze per a treballar al meu pis de València.

Com podeu vore cap d’estes màquines pot moure un joc actual, i de lluny són com les que em demaneu consell per a comprar. Per altra banda podeu comprovar que totes elles funcionen amb diferents sabors de GNU/Linux (a l’igual que el meu telèfon mòbil i el meu lector de ebooks) o siga que tampoc puc aconsellar a ningú de versions de MS Windows, ni deixar ‘CD’s instal·lació’. Si voleu consell vos recomane la tenda d’informàtica del meu amic Eduardo (http://www.puestaapunto.es/), que ell sí que està al dia en el mercat; i a mi deixeu-me tranquil.

Els crèdits de les fotos: la de l’ordinador obert és de ClintJCL (cc-by-nc-sa), i la resta són fotos de promoció dels seus respectius fabricants (©).

Pàgina d'entrada de Hotmail, a l'any 1999

Va ser a l’any 1999 que vaig tindre el meu primer compte de correu electrònic: amb 15 anys, a punt de fer els 16, en casa d’un amic; encara no tenia Internet a casa (això va passar un any després). Vaig accedir al servici líder del moment de comptes de correu gratuïts i em vaig crear el meu compte propi: necry@hotmail.com.

La història de Hotmail és molt curiosa: va ser creat el 1996 i finançat per una firma de capital-risc estatunidenca, sent un dels primers servicis de correu electrònic gratuïts del moment. Presentaven una interfície molt puntera en aquells moments que permetia gestionar el correu des del teu explorador web. En desembre de 1997 ja eren líders d’un mercar que pràcticament van crear ells, i Microsoft finalment va comprar el producte per $400 USD; desgraciadament amb la compra es va acabar la innovació fins molts anys després.

El MSN Messenger 4 vist a un MacOS9

Poc després Microsoft, aprofitant la cartera d’usuaris que havia comprat amb Hotmail, va treure al mercat el seu nou servici de missatgeria electrònica: MSN Messenger. No és que fora un producte nou, ja que abans que ell existien per posar un parell d’exemples ICQ i Yahoo IM; però al estendre el servici a tots els usuaris de Hotmail van aconseguir una xarxa immensa de missatgeria, fàcil d’utilitzar i sense tindre que crear un compte nou. És clar que jo també vaig caure, i el vaig fer servir de forma extensiva per molts anys.

El compte de Hotmail com a correu electrònic no el vaig utilitzar més que un parell d’anys: el mercat es va moure ràpidament i el servici de Microsoft deixava molt a desitjar. Vaig passar per un compte de @terra.es que ja ni recorde, poc després per necry@ono.com i vaig prosseguir amb acuevas@aditel.org fins al que utilitze actualment alvar@cuevas.cat. Però encara que ja no mirava el correu que s’emmagatzemava en aquell vell compte, sí que continuava utilitzant el servici de missatgeria electrònica.

Ja arribat l’any 2005 va arribar a les meues mans un nou protocol per a comunicar-me per Internet, i que es va estendre per la meua universitat com a l’estàndard de comunicació: XMPP, o com es deia en aquell moment, Jabber. Des del primer moment el vaig adoptar com el meu mètode per a estar en contacte amb els meus amics, mantenint també la connexió a través d’ell a la xarxa de MSN per motius de compatibilitat amb la gent que encara utilitzava este protocol.

GTalk de Google, basat en el protocol XMPP, nou estàndard de missatgeria instantània

Han passat els anys, i ja estem a 2010. Fa 10 anys que utilitze la xarxa del MSN Messenger (ara anomenat Windows Live Messenger) i en tot este temps han canviat moltes coses; remarcable és la creació de les xarxes socials i l’evolució de la velocitat d’accés a Internet. Durant tot aquest temps poc a poc he deixat en desús la comunicació utilitzant el protocol de Microsoft. I ara que fins i tot Google des del seu omnipresent GMail (que és qui va trencar el mercat de comptes gratuïts de correu) ha acceptat XMPP com a propi amb GTalk és el moment de dir adéu i deixar d’utilitzar esta xarxa obsoleta.

A partir d’ara només podré ser trobat per missatgeria instantània a la xarxa XMPP/Jabber/GTalk amb el compte alvar@cuevas.cat. Després d’11 anys amb ell, abandone el compte necry@hotmail.com definitivament; déu guarde la seua ànima.

Canvia la forma, però no el contingut

«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.

M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.

Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.

Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?

Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.

En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.

Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.

Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.

Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).

Paper electrònic comparat a paper tradicional

Hui, commemorant la mort de Miguel de Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i William Shakespeare, es celebra el dia internacional del llibre. I bé, és una excusa com qualsevol altra per a prosseguir amb el cicle sobre el llibre electrònic que vaig començar fa ja quasi 6 mesos.

Com vaig comentar, em comprí un lector de llibres electrònics per a provar que tal funcionava la tecnologia de la tinta digital: llegir als meus continus i llargs viatges en transport públic sense portar quilos i quilos de paper. El que no sabia era fins a quin punt anava a enganxar-me al dispositiu: en estos mesos he llegit més que en tota la resta de la meua vida, i vos assegure que sempre he sigut un lector habitual.

Retrat d'Asimov per Rowena Morrill, un dels meus escriptors 'clàssics' favorits

El secret?, la facilitat per aconseguir qualsevol llibre. Comencem amb les clàssic, des de Lovecraft fins a Asimov, des de Shakespeare fins a Kafka; mai de la vida haguera anat a una llibreria a per un llibre d’estos autors (excepte potser el cas d’Asimov), i fa molts anys que no agafe cap novel·la d’una biblioteca. En canvi la xarxa està plena de les obres completes de tots estos i molts més, a un clic de distància per a tindre-los en el meu dispositiu i llegir-los a on vulga.

Segur que a més d’un li ha saltat les alarmes quan he posicionat a Asimov entre els clàssics, quan en realitat va morir fa no res, en 1992. La meua definició de clàssic i contemporani la faig basant-me en els drets de l’autor a rebre un guany pel seu treball, i per a mi este dret s’acaba en el mateix moment de la seua mort.

Actualment la llei a l’estat espanyol defineix que un autor té dret a demanar eixe guany fins a 70 anys després de la seua mort, això és, els seus fills i fins i tot els seus nets podran viure de la feina que va fer l’avi. Igual que els meus fills no obtindran més rendiment del meu treball que la exigua herència en diners o bens que els puga deixar, al meu parer els fills dels escriptors tampoc han de rebre cap benefici després de que estos hagen passat a una vida millor.

Edi.cat, la primera llibreria online en valencià

Però no només de clàssics pot viure l’ésser humà, i en estos 6 mesos ha passat pel meu lector sagues senceres com Twilight (i no em dona vergonya dir-ho) o The Rose of the Prophet (dels meus estimats Margaret Weis i Tracy Hickman; tots estos llibres tenen autors vius, i que per tant no m’importa pagar per ells. Els podem trobar en llibreries virtuals com per exemple a la mateixa Amazon, o per a llibres en castellà a todoebook o iliber. Per a llibres en valencià i d’autors d’ací trobem la plataforma creada per Bromera i altres editorials: edi.cat; també en la plataforma leqtor trobem llibres tant en valencià com en castellà. Cas especial va ser el de El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss, que em van regalar este nadal en paper; vaig baixar-lo i llegir-lo en format digital per què el seu format original pesa (i ocupa) com una Biblia (i això que era l’edició de butxaca!). Com per a portar-lo a la bossa i llegir-lo al metro.

Openinkpot, fes el teu lector de llibres electrònics lliure

L’únic problema de totes estes llibreries digitals és que protegeixen els llibres amb el mal anomenat DRM (en anglés, gestió de drets digitals). Ja sabeu que m’agrada trastejar molt i per això vaig canviar el firmware original del meu dispositiu per un openinkpot, que em dona molta més llibertat de configuració; desgraciadament este sistema operatiu fet especialment per a lectors de llibres electrònics no suporta cap mena de limitació per DRM. Per sort Internet està ple de voluntaris què, per enginyeria inversa, van trencar ja fa temps estes estúpides proteccions; ací teniu les instruccions pel format d’Adobe (.epub i .pdf), ací les de Mobipocket (.mobi)i finalment ací les del format d’Amazon (.prc i .azw), de manera que podem llegir els nostres llibres a qualsevol lloc, sense cap restricció.

Definitivament va ser una molt bona adquisició, que li recomane a qualsevol que com jo passe molt de temps en transports públics, o que simplement li agrade llegir. Estic segur que el planeta (per l’estalvi en paper i en distribució) ens ho agrairà. Que passeu un bon dia del llibre!… i felicitats als Jordi, als alcoians i a als catalans!.

Els crèdits de les fotos: la comparació de paper tradicional amb electrònic és de Jose María (cc-by-nc-sa) i la il·lustració d’Asimov és obra de Rowena Morrill (GFDL).

Són núvols i no és vaporware!

Pareix que és la frase de moda últimament en el món de la informàtica: el cloud computing o computació en núvol: no hi ha desenvolupament a mitjà o llarg termini que no contemple eixa opció. I la meua empresa no pot ser menys: el projecte que ara mateix tenim entre mans, del qual ja parlaré un dia d’estos, també s’ha trobat en la situació que cal que estiga preparat per a les tecnologies de demà i per això vaig caure directament en les mans (o pseudopodis gasosos) d’este model de computació.

Este mateix matí he acudit a una xarrada organitzada per l’Institut Tecnològic d’Informàtica sobre el tema, i encara que no ha sigut massa profitosa ja que ha sigut pràcticament monopolitzada per les ferramentes comercials de Telefónica, m’ha fet donar el pas i escriure este xicotet resum/popurrí de què és tot això de la computació en núvol.

Per a comprendre este model, primer cal tindre clars dos conceptes diferents. Primer de tot ens trobem amb l’arquitectura client / servidor: el client és la màquina que consulta les dades i interactua amb el sistema, i el servidor és la màquina que conté les dades i l’aplicació que s’està consultant. Un exemple d’això podria ser una pàgina web ‘tradicional’ (com per exemple este bloc), o una aplicació qualsevol que accedeix a una base de dades en un servidor específic. Generalitzant, tenim una sèrie de clients que de manera concurrent accedeixen a uns recursos que estan centralitzats en una màquina que fa de servidor.

També és important comprendre el concepte de núvol, que no és més que una metàfora d’Internet. La teua xarxa local, que sí coneixes, està connectada a una altra xarxa ja desconeguda que també està interconnectada a centenars i milers de xarxes que totes juntes fan Internet. Encara que no coneixem com són ni com estan interconnectades eixes xarxes, el sistema funciona, i es pot entendre com a un núvol al que estas connectat d’igual manera que també està connectat la màquina a la que vols accedir; pots connectar a qualsevol punt del núvol sense importar a on estiga realment eixa màquina: es tracta d’una abstracció d’Internet que fa que virtualment pugues interactuar amb qualsevol altra màquina connectada com si hi haguera un cable directe entre el teu ordinador i qualsevol altre.

Abstracció: Internet = núvol

Una vegada que es comprenen els dos conceptes, la idea de la computació en núvol és simple: si podem abstraure la xarxa fent que no siga important com arribar a l’altra punta del cable… ¿perquè no fem el mateix amb els serveis proveïts, de manera que eixe servidor que connectem no siga només una màquina física sinó una abstracció de programari i maquinari que destine els recursos necessaris per a fer la tasca que demanem?. Simplificant l’assumpte: utilitzarem una sèrie de maquinari distribuït per tota la xarxa per crear una màquina virtual, que serà la que en conjunt processe les dades i responga al client.

Els que sou informàtics tindreu ara mateix una pregunta: i que diferència hi ha entre això entre el grid computing o el clustering?. La resposta és també simple: l’objectiu de la computació en núvol no és unificar els recursos de diverses màquines per a augmentar la potencia de procés, sinó unificar recursos per a poder distribuir-los conseqüentment amb les necessitats instantànies entre diferents tasques.

Què guanyem amb tot això?, per una banda aprofitar els recursos d’una manera més eficient. Si assignem una màquina per a fer una tasca concreta probablement esta estarà parada en els moments que eixa feina no siga necessària; per altra banda es poden donar situacions de pic de treball per a eixa tasca, de manera que necessitarem reforçar-la amb uns recursos que el 99% del temps no seran necessaris. En canvi en el sistema de núvol eixa tasca no estarà assignada a cap màquina en particular, sinó al núvol, i els recursos necessaris seran assignats en temps real, absorbint els pics agafant més quantitat d’estos o alliberant-los en els moments que la tasca no siga necessària.

Però este no és l’únic benefici, fins i tot es podria dir que no és el més important. Podem gastar una gran quantitat d’esforços i diners per a tindre màquines el més fiables possible, però la realitat és que és impossible que una màquina funcione sempre al 100%, que no falle mai. Per això la computació en núvol compta amb una aproximació diferent al problema: si fins i tot la màquina més fiable (i per tant més cara) pot fallar, millor anem a comprar la més barata i buscar un sistema per a que les errades en part de les màquines no siguen crítiques per al sistema. Com els recursos són assignats de manera dinàmica, la caiguda de part de les màquines que composen al sistema no ha de ser cap problema, i obtenim un sistema de qualitat de servei altament fiable.

Tot això que parle no és cap cosa del futur, són tecnologies que ara per ara estan en funcionament, per exemple les aplicacions web de google (com gmail o google docs), o la plataforma de compra/venda d’Amazon. La idea és bona, i tenim els recursos per a explotar-la… qui ha dit por?.

Els crèdits de les fotos, la dels núvols al cel és de Ferran Turmo Gort (cc-by-nc-sa).

Fins a les coses més xicotetes són importants

Encara que parega increïble, un accent gràfic por canviar completament una vida. Sense anar més lluny, no sé que hauria sigut de la meua si haguera accentuat bé eixa paraula de l’examen de llengua del selectiu; eixe accent em va llevar 0,01 punts de la nota final, que va ser precisament a la distància que em vaig quedar per a entrar a la Universitat de València. Sense eixe accent a eixe examen de llengua seria una persona completament diferent; i si tenim en compte totes les ramificacions de tota la gent que he conegut i he interactuat durant tots estos anys… la teoria del caos en tota la seua plenitud.

Sí, els accents són importants; i per això en la nova campanya per la llengua que estem duent a terme al col·lectiu local del BLOC de Castelló hem decidit que és important que siguen protagonistes. I hem començat per un camp a on normalment no s’utilitzen: els dominis web; la web central de la campanya és http://www.castellóenvalencià.cat, amb tots els accents que la normativa marca per a eixes paraules.

Els dominis .cat accepten noms internacionalitzats (amb accents i altres caràcters especials) des del mateix dia que van nàixer (2005); per altra banda, els dominis .com i .net els accepten des de l’any 2001 i fins i tot els .es els accepten des del 2007. El problema de la utilització d’accents als domini ja no és tècnica, però encara així no s’utilitzen normalment: els propietaris dels mateixos tenen por de que els usuaris l’escriguen malament i no puguen accedir a les pàgines. Està clar que nosaltres sí que confiem en la gent que vol conèixer la nostra campanya.

Web de CastellóenValencià.cat

Però clar, el no fer el mateix que fa la resta de la gent, obrir nous camins en contra del que es considera ja establert té els seus problemes. I nosaltres ens vam trobar amb un problema ben gros amb un nom que fa por: Google.

Per a donar a conèixer la nova campanya, i tenint en compte que els nostres recursos són limitats, vam decidir utilitzar els anuncis de Google Adwords, que a un preu raonable et donen visibilitat tant dins de l’eina de cerca com a altres webs de la seua xarxa d’Adsense. Vam registrar l’anunci, amb una quantitat econòmica suficient com per a assegurar la seua publicació durant una temporada, i quina va ser la nostra sorpresa que ens vam trobar que havien rebutjat el nostre text.

Després de llegir amb lupa les normes d’us, vaig trobar el problema: el nostre domini (castellóenvalencià.cat) tenia accents, i ells no accepten webs amb accents: la URL visible ha de ser obligatòriament la mateixa que la de destí, i en la visible no accepten altres caràcters que els de l’alfabet anglés.

Google s'ha fet un gegant amb el vistiplau de tots

Immediatament em vaig posar en contacte amb el servei d’assistència de Google Adwords per a demanar una sol·lució, i de una manera molt educada em van respondre (en dos mails) que efectivament no accepten accents, i que la única manera de publicar l’anunci era llevant-los del nostre domini. De fet el tècnic em recomana, i cite textualment «que si disposa del domini www.castelloenvalencia.cat (sense accents) utilitzi aquest. La raó d’això és que alguns sistemes i navegadors no reconeixen aquests caràcters.». Clar, la excusa com sempre és per raons tècniques; si la meua campanya és en una llengua determinada només espere que entre gent que puga llegir eixa llengua… i per tant eixa gent serà capaç d’escriure totes les grafies de la llengua. Ni que estiguera fent una campanya en anglés utilitzant en el domini kanjis japonesos!.

Des del BLOC tenim el convenciment de que la nostra llengua té futur, amb tots els seus accents; i per això creem la campanya i la distribuïm amb ells. Qualsevol altra cosa seria claudicar, i precisament és el que molta gent voldria: que deixarem la nostra tasca. No oblideu la teoria del caos: en realitat qualsevol cosa, per xicoteta que parega, pot realitzar el canvi; i si no que li pregunten a la meua vida.

I els crèdits finals: la foto sobre Google és de Antonio Manfredonio (cc-by-sa).

Pàgina d'una de les cròniques dels reis valencians

Fins al segle XV, només els més rics o els monjos dels monestirs més importants tenien accés als llibres i per extensió a l’educació. Estos primers llibres eren escrits a mà, un per un, amb una delicadesa i paciència que els feia tindre un valor incalculable: encara hui podem vore-los no només com a una part important de la nostra història, sinó com a una genuïna obra d’art.

Però ja a meitat del mencionat segle, un orfebre alemany anomenat Johannes Gutenberg va canviar està situació amb la fabricació de la impremta de caràcters metàl·lics. Este nou invent va permetre que els llibres pogueren fer-se en sèrie, abaixant d’una manera dràstica els preus… i els va posar a disposició d’un percentatge important de la població. La màquina va tindre tant d’èxit que a finals del mateix segle ja podem trobar llibres impresos al nostre país.

Estos mètodes van anar evolucionant amb el temps i les tecnologies: amb l’aparició de les computadores les impremtes van passar a digitals, a les quals ja només és necessari carregar el document a imprimir a un ordinador i donar l’ordre per a tindre una còpia exacta del llibre.

Però encara que hem avançat tant en la forma de com plasmar eixes lletres en un suport, és el mateix format de llibre el que no ha canviat res en els últims mil anys: des de la invenció del paper que s’utilitza este per a imprimir els nostres textos, i també encara cosim grups de papers solts per a unir-los i fer llibres.

Ja és possible tindre tota la llibreria a la butxaca

Posant com a símil la música, esta ha evolucionat no només el contingut o els instruments per interpretar-la, sinó que també el continent: vam passar de la música en directe als discos de vinil, les cintes de cassette, els CD’s i en els últims temps les memòries flash que hi ha dins dels reproductors moderns d’MP3.

Però ara és temps de revolucionar també l’industria del llibre, ja que la tecnologia ha arribat al punt de poder fer el paper tradicional obsolet, amb l’aparició del paper i la tinta electròniques.

La idea és molt simple: les limitacions més clares del paper són que només es pot utilitzar una vegada (un llibre imprés sempre és el mateix, i no es pot re-utilitzar sense destruir-lo) i que és difícil de copiar (i per això la despesa és major); i això sense tindre en compte els problemes ecològics del nostre us indiscriminat del paper imprés. Els dispositius de paper electrònic utilitzen pantalles de tinta electrònica que permeten canviar el seu contingut de manera casi instantània, i carregen els llibres en format digital de manera que la seua còpia i distribució a través de les xarxes informàtiques és trivial.

Funcionament de les primeres tintes digitals

Per a entendre com funciona la tinta electrònica, només tenim que pensar en aquells antics panells que tenien una sèrie de segments de plàstic i per un costat eren negres i per l’altre de color; segons a on estaven orientades eixes peces podies formar lletres i paraules amb elles. Fins i tot encara podem vore esta tècnica als rellotges amb termòmetre que hi ha a les ciutats, o als panells amb la direcció dels autobusos. La tinta electrònica funciona igual, però a una escala molt més xicoteta: les primeres versions es basaven en esferes de grandària minúscula mig-blanques i mig-negres i que amb càrregues elèctriques se les feia girar i crear les lletres i paraules del llibre.

Funcionament de les tintes digitals modernes

Amb el temps el sistema ha canviat un poc, utilitzant ara esferes plenes de xicotetes partícules blanques i de color que són les que es mouen. Estos sistemes fan que, encara que l’alimentació de les pantalles es talle es manté la imatge creada, baixant el consum a zero excepte quan canviem el contingut. Per altra banda estes pantalles tenen una resolució de uns 200ppp (el paper imprés és de 150 a 300ppp), que comparada amb les resolucions de 75ppp que trobem a les pantalles LCD o TFT són molt més acceptables per a llegir. També les pantalles de tinta digital, a diferència de la resta de pantalles electròniques, no necessiten retro-il·luminació per a ser llegides amb comoditat, de manera que podem utilitzar la llum natural o de l’habitació per a llegir, amb el conseqüent descans per als nostres ulls.

Hanlin eReader V3 (el que tinc)

Ja fa temps que volia tindre un d’estos a les meues mans, més tenint en compte totes les hores que passe a la setmana ens transports públics. Tindre un llibre físic a la ma amb el seu olor i textura té el seu encant, però la possibilitat de tindre milers a la ma amb un volum i pes inferior a un tradicional fa que els pros siguen majors que els contres.

Finalment em vaig decidir per un Hanlin eReader V3, amb pantalla E Ink Vizplex de 600×800 i 6″ (la mateixa que el Kindle d’Amazon). Vaig triar este i no altre ja que hi ha firmwares alternatius amb que jugar (encara que l’original ja és un linux, és interessant pegar-li una ullada al projecte openinkpot), i que es pot trobar fàcilment al nostre país sense que tindre que comprar-lo per internet (de fet, el vaig comprar al Mediamarkt).

En realitat a la península no es comercialitza amb eixe nom, sinó que la distribuïdora el ven amb el nom de Papyre 6.1. Coses de marketing, però en essència és el mateix amb xicotets canvis estètics a la carcassa. I la mateixa empresa (Grammata) ja ens ofereix directament a la seua web més d’un miler de llibres clàssics (sense drets d’autor) per a llegir directament en l’aparell.

Paper electrònic comparat a paper tradicional

Estos llibres sense drets d’autor no hi ha cap problema per a trobar-los, ja siga en pdf o en formats més específics per a estos aparells; però és que els llibres més actuals i amb drets d’autor tampoc hi ha massa problema per aconseguir-los: pràcticament qualsevol tenda de llibres on-line ja ven gran part del seu catàleg en format digital a preus més econòmics que l’equivalent en paper. I si no volem pagar per ells i a l’igual que la música en mp3, no costa molt trobar-los a llocs d’intercanvi d’arxius.

Els dispositius de paper electrònics són còmodes per a llegir, poden emmagatzemar millers de llibres en l’espai de només un convencional, pesen menys que qualsevol novel·la de butxaca i les bateries duren milers de pàgines… senyors i senyores, ací teniu el futur del llibre!.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la del llibre dels feyts i els esquemes de la tinta electrònica són de la viquipèdia (domini públic), la de la llibreria domèstica de Stewart i Vickie Carrington (cc-by-nc-nd), la del eReader negre és la de promoció del producte (©) i la de comparació amb un llibre en paper és de Jose María (cc-by-nc-sa).