Pàgina d'entrada de Hotmail, a l'any 1999

Va ser a l’any 1999 que vaig tindre el meu primer compte de correu electrònic: amb 15 anys, a punt de fer els 16, en casa d’un amic; encara no tenia Internet a casa (això va passar un any després). Vaig accedir al servici líder del moment de comptes de correu gratuïts i em vaig crear el meu compte propi: necry@hotmail.com.

La història de Hotmail és molt curiosa: va ser creat el 1996 i finançat per una firma de capital-risc estatunidenca, sent un dels primers servicis de correu electrònic gratuïts del moment. Presentaven una interfície molt puntera en aquells moments que permetia gestionar el correu des del teu explorador web. En desembre de 1997 ja eren líders d’un mercar que pràcticament van crear ells, i Microsoft finalment va comprar el producte per $400 USD; desgraciadament amb la compra es va acabar la innovació fins molts anys després.

El MSN Messenger 4 vist a un MacOS9

Poc després Microsoft, aprofitant la cartera d’usuaris que havia comprat amb Hotmail, va treure al mercat el seu nou servici de missatgeria electrònica: MSN Messenger. No és que fora un producte nou, ja que abans que ell existien per posar un parell d’exemples ICQ i Yahoo IM; però al estendre el servici a tots els usuaris de Hotmail van aconseguir una xarxa immensa de missatgeria, fàcil d’utilitzar i sense tindre que crear un compte nou. És clar que jo també vaig caure, i el vaig fer servir de forma extensiva per molts anys.

El compte de Hotmail com a correu electrònic no el vaig utilitzar més que un parell d’anys: el mercat es va moure ràpidament i el servici de Microsoft deixava molt a desitjar. Vaig passar per un compte de @terra.es que ja ni recorde, poc després per necry@ono.com i vaig prosseguir amb acuevas@aditel.org fins al que utilitze actualment alvar@cuevas.cat. Però encara que ja no mirava el correu que s’emmagatzemava en aquell vell compte, sí que continuava utilitzant el servici de missatgeria electrònica.

Ja arribat l’any 2005 va arribar a les meues mans un nou protocol per a comunicar-me per Internet, i que es va estendre per la meua universitat com a l’estàndard de comunicació: XMPP, o com es deia en aquell moment, Jabber. Des del primer moment el vaig adoptar com el meu mètode per a estar en contacte amb els meus amics, mantenint també la connexió a través d’ell a la xarxa de MSN per motius de compatibilitat amb la gent que encara utilitzava este protocol.

GTalk de Google, basat en el protocol XMPP, nou estàndard de missatgeria instantània

Han passat els anys, i ja estem a 2010. Fa 10 anys que utilitze la xarxa del MSN Messenger (ara anomenat Windows Live Messenger) i en tot este temps han canviat moltes coses; remarcable és la creació de les xarxes socials i l’evolució de la velocitat d’accés a Internet. Durant tot aquest temps poc a poc he deixat en desús la comunicació utilitzant el protocol de Microsoft. I ara que fins i tot Google des del seu omnipresent GMail (que és qui va trencar el mercat de comptes gratuïts de correu) ha acceptat XMPP com a propi amb GTalk és el moment de dir adéu i deixar d’utilitzar esta xarxa obsoleta.

A partir d’ara només podré ser trobat per missatgeria instantània a la xarxa XMPP/Jabber/GTalk amb el compte alvar@cuevas.cat. Després d’11 anys amb ell, abandone el compte necry@hotmail.com definitivament; déu guarde la seua ànima.

Canvia la forma, però no el contingut

«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.

M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.

Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.

Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?

Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.

En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.

Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.

Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.

Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).

Paper electrònic comparat a paper tradicional

Hui, commemorant la mort de Miguel de Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i William Shakespeare, es celebra el dia internacional del llibre. I bé, és una excusa com qualsevol altra per a prosseguir amb el cicle sobre el llibre electrònic que vaig començar fa ja quasi 6 mesos.

Com vaig comentar, em comprí un lector de llibres electrònics per a provar que tal funcionava la tecnologia de la tinta digital: llegir als meus continus i llargs viatges en transport públic sense portar quilos i quilos de paper. El que no sabia era fins a quin punt anava a enganxar-me al dispositiu: en estos mesos he llegit més que en tota la resta de la meua vida, i vos assegure que sempre he sigut un lector habitual.

Retrat d'Asimov per Rowena Morrill, un dels meus escriptors 'clàssics' favorits

El secret?, la facilitat per aconseguir qualsevol llibre. Comencem amb les clàssic, des de Lovecraft fins a Asimov, des de Shakespeare fins a Kafka; mai de la vida haguera anat a una llibreria a per un llibre d’estos autors (excepte potser el cas d’Asimov), i fa molts anys que no agafe cap novel·la d’una biblioteca. En canvi la xarxa està plena de les obres completes de tots estos i molts més, a un clic de distància per a tindre-los en el meu dispositiu i llegir-los a on vulga.

Segur que a més d’un li ha saltat les alarmes quan he posicionat a Asimov entre els clàssics, quan en realitat va morir fa no res, en 1992. La meua definició de clàssic i contemporani la faig basant-me en els drets de l’autor a rebre un guany pel seu treball, i per a mi este dret s’acaba en el mateix moment de la seua mort.

Actualment la llei a l’estat espanyol defineix que un autor té dret a demanar eixe guany fins a 70 anys després de la seua mort, això és, els seus fills i fins i tot els seus nets podran viure de la feina que va fer l’avi. Igual que els meus fills no obtindran més rendiment del meu treball que la exigua herència en diners o bens que els puga deixar, al meu parer els fills dels escriptors tampoc han de rebre cap benefici després de que estos hagen passat a una vida millor.

Edi.cat, la primera llibreria online en valencià

Però no només de clàssics pot viure l’ésser humà, i en estos 6 mesos ha passat pel meu lector sagues senceres com Twilight (i no em dona vergonya dir-ho) o The Rose of the Prophet (dels meus estimats Margaret Weis i Tracy Hickman; tots estos llibres tenen autors vius, i que per tant no m’importa pagar per ells. Els podem trobar en llibreries virtuals com per exemple a la mateixa Amazon, o per a llibres en castellà a todoebook o iliber. Per a llibres en valencià i d’autors d’ací trobem la plataforma creada per Bromera i altres editorials: edi.cat; també en la plataforma leqtor trobem llibres tant en valencià com en castellà. Cas especial va ser el de El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss, que em van regalar este nadal en paper; vaig baixar-lo i llegir-lo en format digital per què el seu format original pesa (i ocupa) com una Biblia (i això que era l’edició de butxaca!). Com per a portar-lo a la bossa i llegir-lo al metro.

Openinkpot, fes el teu lector de llibres electrònics lliure

L’únic problema de totes estes llibreries digitals és que protegeixen els llibres amb el mal anomenat DRM (en anglés, gestió de drets digitals). Ja sabeu que m’agrada trastejar molt i per això vaig canviar el firmware original del meu dispositiu per un openinkpot, que em dona molta més llibertat de configuració; desgraciadament este sistema operatiu fet especialment per a lectors de llibres electrònics no suporta cap mena de limitació per DRM. Per sort Internet està ple de voluntaris què, per enginyeria inversa, van trencar ja fa temps estes estúpides proteccions; ací teniu les instruccions pel format d’Adobe (.epub i .pdf), ací les de Mobipocket (.mobi)i finalment ací les del format d’Amazon (.prc i .azw), de manera que podem llegir els nostres llibres a qualsevol lloc, sense cap restricció.

Definitivament va ser una molt bona adquisició, que li recomane a qualsevol que com jo passe molt de temps en transports públics, o que simplement li agrade llegir. Estic segur que el planeta (per l’estalvi en paper i en distribució) ens ho agrairà. Que passeu un bon dia del llibre!… i felicitats als Jordi, als alcoians i a als catalans!.

Els crèdits de les fotos: la comparació de paper tradicional amb electrònic és de Jose María (cc-by-nc-sa) i la il·lustració d’Asimov és obra de Rowena Morrill (GFDL).

Són núvols i no és vaporware!

Pareix que és la frase de moda últimament en el món de la informàtica: el cloud computing o computació en núvol: no hi ha desenvolupament a mitjà o llarg termini que no contemple eixa opció. I la meua empresa no pot ser menys: el projecte que ara mateix tenim entre mans, del qual ja parlaré un dia d’estos, també s’ha trobat en la situació que cal que estiga preparat per a les tecnologies de demà i per això vaig caure directament en les mans (o pseudopodis gasosos) d’este model de computació.

Este mateix matí he acudit a una xarrada organitzada per l’Institut Tecnològic d’Informàtica sobre el tema, i encara que no ha sigut massa profitosa ja que ha sigut pràcticament monopolitzada per les ferramentes comercials de Telefónica, m’ha fet donar el pas i escriure este xicotet resum/popurrí de què és tot això de la computació en núvol.

Per a comprendre este model, primer cal tindre clars dos conceptes diferents. Primer de tot ens trobem amb l’arquitectura client / servidor: el client és la màquina que consulta les dades i interactua amb el sistema, i el servidor és la màquina que conté les dades i l’aplicació que s’està consultant. Un exemple d’això podria ser una pàgina web ‘tradicional’ (com per exemple este bloc), o una aplicació qualsevol que accedeix a una base de dades en un servidor específic. Generalitzant, tenim una sèrie de clients que de manera concurrent accedeixen a uns recursos que estan centralitzats en una màquina que fa de servidor.

També és important comprendre el concepte de núvol, que no és més que una metàfora d’Internet. La teua xarxa local, que sí coneixes, està connectada a una altra xarxa ja desconeguda que també està interconnectada a centenars i milers de xarxes que totes juntes fan Internet. Encara que no coneixem com són ni com estan interconnectades eixes xarxes, el sistema funciona, i es pot entendre com a un núvol al que estas connectat d’igual manera que també està connectat la màquina a la que vols accedir; pots connectar a qualsevol punt del núvol sense importar a on estiga realment eixa màquina: es tracta d’una abstracció d’Internet que fa que virtualment pugues interactuar amb qualsevol altra màquina connectada com si hi haguera un cable directe entre el teu ordinador i qualsevol altre.

Abstracció: Internet = núvol

Una vegada que es comprenen els dos conceptes, la idea de la computació en núvol és simple: si podem abstraure la xarxa fent que no siga important com arribar a l’altra punta del cable… ¿perquè no fem el mateix amb els serveis proveïts, de manera que eixe servidor que connectem no siga només una màquina física sinó una abstracció de programari i maquinari que destine els recursos necessaris per a fer la tasca que demanem?. Simplificant l’assumpte: utilitzarem una sèrie de maquinari distribuït per tota la xarxa per crear una màquina virtual, que serà la que en conjunt processe les dades i responga al client.

Els que sou informàtics tindreu ara mateix una pregunta: i que diferència hi ha entre això entre el grid computing o el clustering?. La resposta és també simple: l’objectiu de la computació en núvol no és unificar els recursos de diverses màquines per a augmentar la potencia de procés, sinó unificar recursos per a poder distribuir-los conseqüentment amb les necessitats instantànies entre diferents tasques.

Què guanyem amb tot això?, per una banda aprofitar els recursos d’una manera més eficient. Si assignem una màquina per a fer una tasca concreta probablement esta estarà parada en els moments que eixa feina no siga necessària; per altra banda es poden donar situacions de pic de treball per a eixa tasca, de manera que necessitarem reforçar-la amb uns recursos que el 99% del temps no seran necessaris. En canvi en el sistema de núvol eixa tasca no estarà assignada a cap màquina en particular, sinó al núvol, i els recursos necessaris seran assignats en temps real, absorbint els pics agafant més quantitat d’estos o alliberant-los en els moments que la tasca no siga necessària.

Però este no és l’únic benefici, fins i tot es podria dir que no és el més important. Podem gastar una gran quantitat d’esforços i diners per a tindre màquines el més fiables possible, però la realitat és que és impossible que una màquina funcione sempre al 100%, que no falle mai. Per això la computació en núvol compta amb una aproximació diferent al problema: si fins i tot la màquina més fiable (i per tant més cara) pot fallar, millor anem a comprar la més barata i buscar un sistema per a que les errades en part de les màquines no siguen crítiques per al sistema. Com els recursos són assignats de manera dinàmica, la caiguda de part de les màquines que composen al sistema no ha de ser cap problema, i obtenim un sistema de qualitat de servei altament fiable.

Tot això que parle no és cap cosa del futur, són tecnologies que ara per ara estan en funcionament, per exemple les aplicacions web de google (com gmail o google docs), o la plataforma de compra/venda d’Amazon. La idea és bona, i tenim els recursos per a explotar-la… qui ha dit por?.

Els crèdits de les fotos, la dels núvols al cel és de Ferran Turmo Gort (cc-by-nc-sa).

Fins a les coses més xicotetes són importants

Encara que parega increïble, un accent gràfic por canviar completament una vida. Sense anar més lluny, no sé que hauria sigut de la meua si haguera accentuat bé eixa paraula de l’examen de llengua del selectiu; eixe accent em va llevar 0,01 punts de la nota final, que va ser precisament a la distància que em vaig quedar per a entrar a la Universitat de València. Sense eixe accent a eixe examen de llengua seria una persona completament diferent; i si tenim en compte totes les ramificacions de tota la gent que he conegut i he interactuat durant tots estos anys… la teoria del caos en tota la seua plenitud.

Sí, els accents són importants; i per això en la nova campanya per la llengua que estem duent a terme al col·lectiu local del BLOC de Castelló hem decidit que és important que siguen protagonistes. I hem començat per un camp a on normalment no s’utilitzen: els dominis web; la web central de la campanya és http://www.castellóenvalencià.cat, amb tots els accents que la normativa marca per a eixes paraules.

Els dominis .cat accepten noms internacionalitzats (amb accents i altres caràcters especials) des del mateix dia que van nàixer (2005); per altra banda, els dominis .com i .net els accepten des de l’any 2001 i fins i tot els .es els accepten des del 2007. El problema de la utilització d’accents als domini ja no és tècnica, però encara així no s’utilitzen normalment: els propietaris dels mateixos tenen por de que els usuaris l’escriguen malament i no puguen accedir a les pàgines. Està clar que nosaltres sí que confiem en la gent que vol conèixer la nostra campanya.

Web de CastellóenValencià.cat

Però clar, el no fer el mateix que fa la resta de la gent, obrir nous camins en contra del que es considera ja establert té els seus problemes. I nosaltres ens vam trobar amb un problema ben gros amb un nom que fa por: Google.

Per a donar a conèixer la nova campanya, i tenint en compte que els nostres recursos són limitats, vam decidir utilitzar els anuncis de Google Adwords, que a un preu raonable et donen visibilitat tant dins de l’eina de cerca com a altres webs de la seua xarxa d’Adsense. Vam registrar l’anunci, amb una quantitat econòmica suficient com per a assegurar la seua publicació durant una temporada, i quina va ser la nostra sorpresa que ens vam trobar que havien rebutjat el nostre text.

Després de llegir amb lupa les normes d’us, vaig trobar el problema: el nostre domini (castellóenvalencià.cat) tenia accents, i ells no accepten webs amb accents: la URL visible ha de ser obligatòriament la mateixa que la de destí, i en la visible no accepten altres caràcters que els de l’alfabet anglés.

Google s'ha fet un gegant amb el vistiplau de tots

Immediatament em vaig posar en contacte amb el servei d’assistència de Google Adwords per a demanar una sol·lució, i de una manera molt educada em van respondre (en dos mails) que efectivament no accepten accents, i que la única manera de publicar l’anunci era llevant-los del nostre domini. De fet el tècnic em recomana, i cite textualment «que si disposa del domini www.castelloenvalencia.cat (sense accents) utilitzi aquest. La raó d’això és que alguns sistemes i navegadors no reconeixen aquests caràcters.». Clar, la excusa com sempre és per raons tècniques; si la meua campanya és en una llengua determinada només espere que entre gent que puga llegir eixa llengua… i per tant eixa gent serà capaç d’escriure totes les grafies de la llengua. Ni que estiguera fent una campanya en anglés utilitzant en el domini kanjis japonesos!.

Des del BLOC tenim el convenciment de que la nostra llengua té futur, amb tots els seus accents; i per això creem la campanya i la distribuïm amb ells. Qualsevol altra cosa seria claudicar, i precisament és el que molta gent voldria: que deixarem la nostra tasca. No oblideu la teoria del caos: en realitat qualsevol cosa, per xicoteta que parega, pot realitzar el canvi; i si no que li pregunten a la meua vida.

I els crèdits finals: la foto sobre Google és de Antonio Manfredonio (cc-by-sa).

Pàgina d'una de les cròniques dels reis valencians

Fins al segle XV, només els més rics o els monjos dels monestirs més importants tenien accés als llibres i per extensió a l’educació. Estos primers llibres eren escrits a mà, un per un, amb una delicadesa i paciència que els feia tindre un valor incalculable: encara hui podem vore-los no només com a una part important de la nostra història, sinó com a una genuïna obra d’art.

Però ja a meitat del mencionat segle, un orfebre alemany anomenat Johannes Gutenberg va canviar està situació amb la fabricació de la impremta de caràcters metàl·lics. Este nou invent va permetre que els llibres pogueren fer-se en sèrie, abaixant d’una manera dràstica els preus… i els va posar a disposició d’un percentatge important de la població. La màquina va tindre tant d’èxit que a finals del mateix segle ja podem trobar llibres impresos al nostre país.

Estos mètodes van anar evolucionant amb el temps i les tecnologies: amb l’aparició de les computadores les impremtes van passar a digitals, a les quals ja només és necessari carregar el document a imprimir a un ordinador i donar l’ordre per a tindre una còpia exacta del llibre.

Però encara que hem avançat tant en la forma de com plasmar eixes lletres en un suport, és el mateix format de llibre el que no ha canviat res en els últims mil anys: des de la invenció del paper que s’utilitza este per a imprimir els nostres textos, i també encara cosim grups de papers solts per a unir-los i fer llibres.

Ja és possible tindre tota la llibreria a la butxaca

Posant com a símil la música, esta ha evolucionat no només el contingut o els instruments per interpretar-la, sinó que també el continent: vam passar de la música en directe als discos de vinil, les cintes de cassette, els CD’s i en els últims temps les memòries flash que hi ha dins dels reproductors moderns d’MP3.

Però ara és temps de revolucionar també l’industria del llibre, ja que la tecnologia ha arribat al punt de poder fer el paper tradicional obsolet, amb l’aparició del paper i la tinta electròniques.

La idea és molt simple: les limitacions més clares del paper són que només es pot utilitzar una vegada (un llibre imprés sempre és el mateix, i no es pot re-utilitzar sense destruir-lo) i que és difícil de copiar (i per això la despesa és major); i això sense tindre en compte els problemes ecològics del nostre us indiscriminat del paper imprés. Els dispositius de paper electrònic utilitzen pantalles de tinta electrònica que permeten canviar el seu contingut de manera casi instantània, i carregen els llibres en format digital de manera que la seua còpia i distribució a través de les xarxes informàtiques és trivial.

Funcionament de les primeres tintes digitals

Per a entendre com funciona la tinta electrònica, només tenim que pensar en aquells antics panells que tenien una sèrie de segments de plàstic i per un costat eren negres i per l’altre de color; segons a on estaven orientades eixes peces podies formar lletres i paraules amb elles. Fins i tot encara podem vore esta tècnica als rellotges amb termòmetre que hi ha a les ciutats, o als panells amb la direcció dels autobusos. La tinta electrònica funciona igual, però a una escala molt més xicoteta: les primeres versions es basaven en esferes de grandària minúscula mig-blanques i mig-negres i que amb càrregues elèctriques se les feia girar i crear les lletres i paraules del llibre.

Funcionament de les tintes digitals modernes

Amb el temps el sistema ha canviat un poc, utilitzant ara esferes plenes de xicotetes partícules blanques i de color que són les que es mouen. Estos sistemes fan que, encara que l’alimentació de les pantalles es talle es manté la imatge creada, baixant el consum a zero excepte quan canviem el contingut. Per altra banda estes pantalles tenen una resolució de uns 200ppp (el paper imprés és de 150 a 300ppp), que comparada amb les resolucions de 75ppp que trobem a les pantalles LCD o TFT són molt més acceptables per a llegir. També les pantalles de tinta digital, a diferència de la resta de pantalles electròniques, no necessiten retro-il·luminació per a ser llegides amb comoditat, de manera que podem utilitzar la llum natural o de l’habitació per a llegir, amb el conseqüent descans per als nostres ulls.

Hanlin eReader V3 (el que tinc)

Ja fa temps que volia tindre un d’estos a les meues mans, més tenint en compte totes les hores que passe a la setmana ens transports públics. Tindre un llibre físic a la ma amb el seu olor i textura té el seu encant, però la possibilitat de tindre milers a la ma amb un volum i pes inferior a un tradicional fa que els pros siguen majors que els contres.

Finalment em vaig decidir per un Hanlin eReader V3, amb pantalla E Ink Vizplex de 600×800 i 6″ (la mateixa que el Kindle d’Amazon). Vaig triar este i no altre ja que hi ha firmwares alternatius amb que jugar (encara que l’original ja és un linux, és interessant pegar-li una ullada al projecte openinkpot), i que es pot trobar fàcilment al nostre país sense que tindre que comprar-lo per internet (de fet, el vaig comprar al Mediamarkt).

En realitat a la península no es comercialitza amb eixe nom, sinó que la distribuïdora el ven amb el nom de Papyre 6.1. Coses de marketing, però en essència és el mateix amb xicotets canvis estètics a la carcassa. I la mateixa empresa (Grammata) ja ens ofereix directament a la seua web més d’un miler de llibres clàssics (sense drets d’autor) per a llegir directament en l’aparell.

Paper electrònic comparat a paper tradicional

Estos llibres sense drets d’autor no hi ha cap problema per a trobar-los, ja siga en pdf o en formats més específics per a estos aparells; però és que els llibres més actuals i amb drets d’autor tampoc hi ha massa problema per aconseguir-los: pràcticament qualsevol tenda de llibres on-line ja ven gran part del seu catàleg en format digital a preus més econòmics que l’equivalent en paper. I si no volem pagar per ells i a l’igual que la música en mp3, no costa molt trobar-los a llocs d’intercanvi d’arxius.

Els dispositius de paper electrònics són còmodes per a llegir, poden emmagatzemar millers de llibres en l’espai de només un convencional, pesen menys que qualsevol novel·la de butxaca i les bateries duren milers de pàgines… senyors i senyores, ací teniu el futur del llibre!.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la del llibre dels feyts i els esquemes de la tinta electrònica són de la viquipèdia (domini públic), la de la llibreria domèstica de Stewart i Vickie Carrington (cc-by-nc-nd), la del eReader negre és la de promoció del producte (©) i la de comparació amb un llibre en paper és de Jose María (cc-by-nc-sa).

Privacitat i seguretat a la xarxa

En la actualitat, és difícil dir que confiem cegament en ningú; fins i tot el teu millor amic et pot clavar una daga a l’esquena, i només direm això de c’est la vie. Però per internet tot es complica: no només tenim que vore-nos les cares amb el problema de decidir qui és digne de la nostra confiança sinó que també és problemàtic el decidir si la persona amb qui tractes és realment qui afirma ser; i això sí que és greu.

Ja són quotidianes accions com comprar l’últim gadget del mercat directament des del nostre navegador, a colp de ratolí; tampoc ningú s’espanta d’enviar dades personals o del treball per correu electrònic. Però qui ens diu que eixe correu que hem rebut és realment de qui pensem?, o que eixa tenda on-line és realment la tenda del cantó però en versió virtual?: és tan fàcil usurpar l’identitat d’altre a la xarxa que hem tingut que aprendre a diferenciar a les genuïnes imitacions i acontentar-nos amb una relativa seguretat.

Posem l’exemple de les tendes on-line. Hem après a verificar que la barra de direcció del nostre explorador està blava o verda per a decidir que la pàgina és segura… però sabem realment que vol dir el color de la barra?, qui decideix realment quina barra és blanca, blava o verda?, això és el que vull explicar de la manera més planera possible: parlarem sobre els mecanismes d’autenticitat, seguretat i privacitat a la xarxa.

Els correus electrònics tenen els mateixos problemes que els postals

Primer anem a aproximar-nos al problema dels correus electrònics. Imagina’t que t’arriba un correu del teu veí de dalt convidant-te a una festa esta mateixa nit; com pots saber segur que és ell que t’ha convidat, i no altre fent-se passar per ell?. La primera solució i la més simple seria pujar a dalt i preguntar-li; o potser cridar-li per telèfon. Però clar, seria un poc estúpid cridar per telèfon sobre una invitació que ens arriba per correu, no?.

Altra opció seria respondre-li a la seua adreça personal: si ell no ha sigut el que ha originat el missatge, al vore la teua resposta s’adonaria de l’error i t’avisaria… però trobem un altre problema, i és que normalment no tenim control del que passa a la xarxa que hi ha entre el teu ordinador i el d’ell, i la persona malintencionada que ha començat el problema podria manipular esta prova igual que va manipular el primer missatge; fins i tot potser tinga les claus d’accés al correu del teu veí!.

La tercera opció seria introduir en tots els correus una clau prefixada amb ell; el problema d’això és que un tercer pot llegir un correu verídic i copiar la clau. És clar que pots crear un sistema complexe per a que cada correu tinga la seua pròpia clau generada d’alguna forma especial… però ens trobem amb un altre problema: tindries que convenir un sistema per a cadascú dels teus amics, diferent per a cada u d’ells. Si tens més de dos amics la cosa es complica molt. Estos sistemes s’anomenen de clau simètrica, ja que necessites la clau del problema tant per a signar-lo com per a comprovar la signatura.

En realitat nosaltres només volem un sistema simple i eficaç per a verificar que el correu és realment del nostre veí, però pareix que no és tan fàcil. Al començament dels anys ’70 del segle passat, al GCHQ del Regne Unit van començar a provar amb un nou sistema: el de clau asimètrica. Este es basa en què hi ha operacions mols simples de fer en un sentit, però realment complicades en el sentit invers: per exemple desfer un trencaclosques és molt senzill, però refer-lo amb només les peces i sense cap imatge de com era és realment difícil.

Signatura amb algoritme de clau asimètrica

Per això, estos senyors van plantar la llavor dels sistemes més segurs que hem trobat fins ara: la idea és que el sistema per a signar siga públic, conegut per tots; i després cada usuari del sistema té una clau pública i una privada: la clau pública la coneixen tots, però la privada només l’usuari corresponent. Les claus públiques i privades estan relacionades però són diferents, de manera que és molt simple generar amb la clau privada un codi o identificador únic per a cada missatge, i verificar després que eixe codi és correcte amb la clau pública; però generar el codi amb la clau pública es realment complicat per no dir impossible amb les tecnologies actuals.

Este sistema també soluciona dos problemes dels que no hem parlat fins ara: l’intimitat i la seguretat de que el missatge no ha sigut canviat pel camí. Podem imaginar sense problemes una modificació en què l’operació de generar un missatge il·legible amb la clau pública d’un altre siga senzill i que amb la privada d’eixa altra persona desxifrar el galimaties siga simple. Però la màgia està que només amb la pública és computacionalment impossible desxifrar-lo. És el mateix sistema, però al revés.

I de la seguretat que el missatge no s’ha canviat, només hi ha que relacionar el codi únic del missatge amb el cos d’este, de manera que si canvies el missatge pel camí el codi no corresponga. Amb el nostre sistema imaginat tenim tots els problemes fins ara resolts.

Exemple de clau pública PGP

Tots els problemes?, en realitat no. Estàvem tan pendents en resoldre els que es creaven quan hem començat a aplicar les primeres solucions simples, que ens hem oblidat del problema principal: verificar que el correu rebut és realment del veí de dalt. Ara tenim un sistema genial per a verificar que el correu és realment de l’amo de la clau pública amb el que verificarem el codi, però no tenim manera de saber si realment eixa clau pública (i la seua corresponent clau privada) són de qui clamen ser: ens falta confiar en eixes claus.

Clar, la solució simple en este cas és intercanviar personalment les claus amb els teus amics, de manera que pots estar segur que confies en elles. Però es pot donar el cas de que un amic d’un amic t’envie un correu… com confies en eixa clau?. O més encara, molt probablement mai has intercanviat claus amb el teu veí, a qui en realitat veus només un parell de vegades a la setmana a l’escala de l’edifici… ja estàs com al principi.

Però tranquil, que tot té solució excepte la mort i el sistema polític actual. Per este problema hi ha dos aproximacions diferents, i les dos són igualment vàlides: el sistema d’anell i el sistema de verificació jeràrquica. El primer s’utilitza sobre tot al correu electrònic i és el que implementen els programaris basats en PGP/GPG. El segon potser que siga més conegut per a la població en general i és el que s’utilitza en les connexions segures a les pàgines web, amb certificats x.509 (el de les barres de colors que podem trobar tots els dies al nostre explorador web).

Uh! Vaya lio! Los amigos de mis amigas son mis amigos!

Primer anem a parlar del sistema basat en anells, i en especial el cas del PGP/GPG. PGP són les sigles de Pretty Good Privacy (privacitat molt bona), i GPG és la seua implementació lliure, que vol dir GNU Privacy Guard (guardià de privacitat GNU). Com hem dit està basat en un sistema de clau asimètrica, però amb la peculiaritat de que són els mateixos usuaris qui decideixen en quines claus confien i en quines no.

Què vol dir això de que són els usuaris els que decideixen en qui confiar? en realitat és molt simple. Quan en un sistema en anell confies en una persona (per que la coneixes i t’ha donat personalment la seua clau pública) tu li signes la clau pública amb la teua clau privada i puges la signatura a un servidor de claus. Amb això s’utilitzen una sèrie d’algoritmes per a decidir la seguretat d’una clau basant-se en les signatures que ha obtingut. Un exemple per a clarificar-ho tot: tu no has intercanviat claus mai amb el teu veí, però potser que tu i ell compteu amb amics comuns que sí que s’han signat les claus corresponents. Com tu sí que confies en els teus amics, i els teus amics confien en ell, tu acabes confiant en ell. Simplificant-lo al màxim és la coneguda frase els amics dels meus amics són els meus amics; sí, com la cançó d’Objetivo Birmania.

Però clar, este sistema té també els seus inconvenients: una persona malintencionada però real pot aconseguir moltes signatures correctes per a la seua clau i signar altres claus fraudulentes. Com la seua clau té molta confiança, les falses que ell ha signat també la reben. Podem vore que el sistema es basa en la bona fe de les persones, i en què les xarxes de signatures siguen suficientment extenses com per a evitar estes possibles errades en la confiança.

Sempre hi ha algú més gran que tu

I ara anem a vore l’altre sistema, el basat en jerarquies. Si en el sistema d’anell la seguretat queia en els usuaris, este altre està basat en arbres de confiança, a on dalt de tot hi ha una entitat certificadora que verifica que la persona és qui diu ser; o com a mínim que la entitat que hi ha baix d’ella en el arbre de jerarquia és vàlida per a certificar, i així fins arribar als usuaris.

Com comentava abans, este sistema és el que s’utilitza en els servidors web. Són estes autoritats certificadores les que diuen si la barra ha de ser blava o verda. També és el sistema que actualment està introduint el Ministeri de l’Interior espanyol, amb un certificat per a cada ciutadà espanyol dins del seu DNI. Utilitzant això com exemple, els certificats del DNI estan signats per la FNMT, que fa d’entitat certificadora arrel de l’Estat Espanyol.

Però clar, este sistema també té els seus problemes. Tornant al correu que volem verificar si és realment del veí, es pot donar el cas de que dubtem de l’entitat certificadora. Si el nostre veí ha utilitzat el certificat del seu DNI, estarà signat per la FNMT… però com validar que eixe certificat arrel de l’estat espanyol és valid?, qui certifica a les entitats certificadores?; o millor dit: qui vigila als vigilants?.

Ara per ara la solució actual és que cada aplicació té el seu contenidor de certificats arrels en qui tu confiaràs t’agrade o no. El que la barra en el teu navegador web es pose blava, verda o roja depén de si el certificat arrel de la entitat que ha signat el certificat de la web està o no en eixe contenidor del teu navegador específic. O en el cas del nostre mail del veí, que la nostra aplicació de correu tinga eixe certificat arrel; tornant a l’entitat de la FNMT, curiosament no està afegit en pràcticament cap contenidor de les aplicacions més utilitzades, i per tant totes les signatures apareixen com invàlides encara que siguen genuïnes.

Sempre el vil metall

I ací entren els diners a la trama, ja que les tasques de certificació es paguen a preu d’or. Resulta que és molt complicat i es necessita molt de temps per a que un certificat arrel d’una entitat certificadora entre en tots els contenidors de les aplicacions més utilitzades. I per això, quan una empresa aconseguís esta tasca titànica ven a preus moltes vegades poc raonables les signatures amb eixe certificat arrel acceptat.

Al començament, estes entitats eren molt poquetes, pràcticament un monopoli. Però amb el pas del temps moltes empreses van aconseguir ficar els seus certificats a tot arreu, amb la conseqüent pèrdua de seguretat del sistema: quan més certificats arrels i empreses pel mig, més fàcil és que una persona malintencionada aconseguisca un certificat vàlid però fraudulent.

Extended Validation al Firefox

Per això mateix, les empreses del sector van pegar una volta més al caragol del sistema i van inventar l’Extended Validation. Tot el món el coneixerà com el color verd que apareix en la barra de direccions de moltes de les pàgines de venta que utilitzem; en realitat només vol dir que l’amo de la pàgina ha passat més controls de seguretat que els necessaris per aconseguir un certificat normal.

Amb això i pensant només en les pàgines web, tenim 4 colors que poden aparèixer en la nostra barra de direccions de l’explorador web:

• Blanc: El servidor no conté cap certificat, les dades s’envien en clar i qualsevol pot llegir-les pel seu camí.
• Roig: El servidor si que conté un certificat, però o no és vàlid, o no està signat per una entitat arrel certificadora en què el teu navegador confie. Les dades van xifrades igualment.
• Blau: El servidor conté un certificat correcte i que el teu navegador confia. Les dades van xifrades.
• Verd: El servidor conté un certificat “extended validation”. Per la resta és idèntic a la barra blava

Certificat vàlid sense Extended Validation

I ja per acabar este text tornem finalment amb el benvolgut correu del nostre (potser ja odiat) veí. Suposant que el seu missatge vinga signat amb un certificat que estiga recolzat per una entitat certificadora i el seu certificat arrel estiga dins del contenidor del teu client de correu, pots confiar en ell. En qualsevol altre cas la meua recomanació és… anar igualment a la festa i bufar-te tot el que pugues: que la vida són dos dies, i no estem com per a malbaratar-los!.

I com sempre, els crèdits: la foto de l’encapçalament és de Miguel Angel Herrero (cc-by-cn-sa), la foto de la carta és de Ulrich Dobiasch (cc-by-nc-nd), la clau GPG és de Michael Wheeler (cc-by-nc-sa), la de les nines matryoshka de Frangipani (cc-by-nc-nd) i la del monopoli de David Muir (cc-by-nc-nd). Vull donar les gràcies també a Antonio Pérez i a Jordi Carrillo per fer-me una revisió entre iguals del text.

Si fora sense fils l'aranya cauria

Esta història comença fa un parell de setmanes, quan encara vivia a l’altre pis (sí, m’he mudat) i estava sense internet a casa. El meu amic Antonio em va comentar que en Castelló s’estava implantant una nova xarxa lliure anomenada guifi.net, que ja està funcionant en Catalunya i ara pareix que comença al nostre país. Guifi.net és una xarxa de telecomunicacions oberta, lliure i neutral que es vertebra a partir d’un acord d’interconnexió entre iguals on cadascú al connectar-se estén la xarxa i obté connectivitat amb tothom.

Entre la mudança, el començament de les classes i tot això, la veritat és que em vaig oblidar un poquet del tema, però la setmana passada que les coses ja estaven més o menys tancades em vaig armar de valor i vaig muntar un node per a connectar-me a la xarxa.

El sistema de guifi.net és molt senzill: et dones d’alta a la web, indiques a on vols ficar el node, els enllaços que vols fer amb la resta de nodes i el sistema et dona les dades per a les connexions i enrutat. Vaig decidir connectar a un node que tinc a un quilòmetre de casa (al CEFIRE) i em vaig posar a buscar el trasto i l’antena per a realitzar l’enllaç.

En roig el meu enllaç de radio, en verd altres de la xarxa

En un començament vaig pensar en re-utilitzar el meu vell Linksys amb una antena nova per a la banda del 5GHz (la xarxa de guifi.net a Castelló utilitza esta, i no la de 2,4GHz per estar massificada), però finalment em vaig decidir per comprar un nanostation loco 5 d’Ubiquiti Networks: és un AP relativament barat, amb l’antena integrada dins del mateix aparell i ja preparat per a enganxar a un pal.

El vaig comprar a la tenda virtual de Setup Informàtica, que encara que no és la més barata, sí que era la que em donava més garanties. I en menys d’una setmana del dia que vaig fer la comanda, ja tenia el meu trasto per a fer proves.

El muntatge del node va ser molt simple. Primer vaig provar des del terrat (dalt de tot) de l’edifici (10 altures), però vaig comprovar que la qualitat de l’enllaç era la mateixa que des del balcó de casa. Finalment em decidí per instal·lar-lo de manera provisional al balcó.

Nanostation a la seua ubicació actual

Vaig utilitzar el pal d’una granera per a ancorar-lo, i descobrí una cosa curiosa: l’enllaç tenia més qualitat si deixava la antena dins de balcó, que si el penjava fora. A base de prova i error vaig acabar bridant l’antena al pal i el pal a la pared, de manera que l’antena quedara perpendicular a la línia de l’edifici.

Al final la qualitat de l’enllaç va quedar més que acceptable (-63 dBm a 54Mb) i tot va quedar suficientment sòlid per a una solució temporal.

Una vegada que ja tenia el node, quedava la part d’enllaçar-lo amb la resta de la meua xarxa domèstica. Fins ara esta es componia d’un mòdem de cable amb l’eixida a Internet, un vell Linksys WRT54G dels primers que van eixir (v1.1) que fa de router i de AP wireless i un switch que distribueix la connexió als que volen enllaçar amb cable; tot molt simple. El problema era que el router (que ha d’estar obligatòriament al costat de la escomesa a internet) i l’enllaç estan a les dos puntes més separades del pis. Això ho vaig solucionar utilitzant un altre AP wireless que tenia per casa sense ús, el qual ara per ara està connectat per cable al node, i fa WDS amb l’altre AP.

Eixida a internet i un dels dos AP que fan WDS

Les rutes també van ser problemàtiques, ja que l’eixida a Internet encara és (i cal que siga) el mòdem de cable. Al final em vaig decidir per fer del Linksys la porta d’enllaç predeterminada, i ficar regles estàtiques d’encaminament per a les xarxes de guifi.net (10.228.0.0/16) i de la Universitat Jaume I, que també està enllaçada a la xarxa i de fet és l’eixida a internet de Castelló (150.128.0.0/16).

I això és tot. Ara per ara estic accedint a internet per la connexió de sempre, però amb el backup que em dona l’enllaç de radio i la VPN de la universitat; i ja puc dir que forme part de la xarxa de guifi.net. També estic buscant gent per la zona de Benicalap/Campanar de la Ciutat de València per a començar ací la xarxa, que pareix que la cosa està un poc més complicada; si algú te ganes de trastejar i viu per esta zona, que es pose en contacte amb mi.

Els crèdits, com sempre. La foto de la teranyina és de John “K” (cc-by-nc-nd). La resta són meues (cc-by).

l'interfície recomanada

Ja fa temps que em dedique, ja siga professionalment o per ajudar a amics, a fer interfícies d’usuari. Bé, en realitat no només a fer les interfícies, sinò tot el que hi ha entre l’usuari i la màquina, però ara parlaré només de la part més exterior de tota aplicació.

Segur que heu escoltat alguna vegada la frase la intel·ligència artificial mai vencerà a la estupidesa natural. I cada día estic més segur de que és veritat.

No és important el temps que passes disenyant una interfície, o provant totes les combinacions de possibles errors que puga cometre l’usuari: aquest sempre et guanyarà la partida, sempre trobarà la combinació correcta de estupidesa i mala fe per que l’aplicació no funcione com s’esperava.

Vaig a il·lustrar aquesta “peculiaritat” dels usuaris amb un exemple real. Tots sabeu que el col·lectiu del Bloc Jove de Vila-real va preparar un concurs de disseny. Per a participar, tenies que omplir una butlleta electrònica, enviant el teu disseny i les teues dades, i a canvi rebies un “codi de participant”.

Butlleta de participació del concurs DissenyArt

Vaig preparar una butlleta electrònica per a que la gent es poguera apuntar. Teniu una imatge de com era la butlleta al costat d’aquest text.

Bàsicament, es demanen les dades personals del participant, el cartell (era un concurs de cartells), i escriure un codi curtet per identificar que són persones (això es diu captcha). Fixeu-vos que a on hi ha que pujar el cartell fica atenció, en format png!.

Podeu pensar que les bases potser no estan suficientment clares amb el tema de la butlleta electrònica. O que hi havia alguna part que no estigara clara del tot… seguiu llegint, per favor.

A les bases del concurs es podia llegir la frase següent:

Les peces gràfiques hauran de realitzar-se amb el format de DIN A3 plus (1417×1984 píxels) (…) en format digital PNG, amb el màxim nivell de compressió possible.

No hi ha perdua: 1417×1984 píxels, format png, màxima compressió. A més a més els participants es suposen dissenyadors, o siga que saben perfectament de que parle.

No hi ha pèrdua? i una merda!. De 3 participants que hi han en total, 2 de ells no han aconseguir omplir la butlleta correctament. L’altre que si que l’ha aconseguit (meravella!!) va enviar una imatge com deu vegades el tamany demanat. Ni un dels participants va ser capaç d’omplir la butlleta seguint el que ponia a les bases del concurs.

Però el millor de tot és que els dos participants que no van ser capaços d’enviar la seua obra, a més a més, van passar completament del missatge de error (en roig) que els va aparèixer a la pantalla. Van pensar que els seus treballs ja estaven pujats!. Però clar, necessitaven un codi de participant… i amb el error no l’avien aconseguit… que fer?… apuntar el codi de seguretat (el captcha) com a codi de participant!!! Imaginació que no falte!!!.

Com podeu vore, a la informàtica hi ha una llei que sempre s’acompleix: la llei de murphy.

Si hi ha alguna opció de desastre, el desastre està assegurat

Què fer?, no res. Pregar per que qualsevol dia no arribem a construir una computadora mes estúpida que nosaltres mateixos.

Els crèdits finals: la foto de dalt del tot és de __lolo__.

Nova web

Ja fa temps que em volta pel cap preparar una nova web o bloc unitari per a tots els col·lectius locals i comarcals del Bloc Jove de les Comarques de Nord. Ara per ara cada secretari local té el seu propi bloc personal a on normalment també fica les coses del col·lectiu.

Ja era hora de que li donara forma a la idea.

La opció de tindre un bloc per cada col·lectiu no és recomanable, ja que el volum de notícies seria molt xicotet. Però si reunim totes aquestes webs locals en una única web comuna per a tots tindrem una ferramenta útil i dinàmica.

A continuació reproduisc la nota de premsa sobre la nova web.

Avui dimecres 29 d’abril estrenem una nova ferramenta per a mantenir al dia al jovent de les Comarques del Nord de les activitats organitzades pels diversos col·lectius locals i comarcals del Bloc Jove.

Pots accedir a la pàgina a http://www.joventdelnord.net

Aquesta nova web unitària deixa obsolet l’antic bloc de blogspot utilitzat fins ara per als anuncis dels col·lectius, i recupera d’aquest tots els missatges i comentaris anteriors.

A la nova web, a més de les notícies importants dels col·lectius, hem afegit un calendari per marcar els esdeveniments en els que participarem els joves de les comarques del nord, o els dies remarcables dels col·lectius locals. A més a més és molt més fàcil cercar informació determinada, navegar a l’històric de missatges o només vore els missatges d’un col·lectiu determinat.

Addicionalment, el sistema de comentaris ha estat millorat, per permetre la comunicació directa dels col·lectius amb el públic en general.

Esperem que aquesta nova ferramenta de comunicació siga útil per a tots els afiliats i amics del Bloc Jove, i al jovent de les Comarques de Nord en general.

El disseny està bassat en el dels colectius locals de les comarques del nord, però amb els colors del Bloc Jove (disseny original d’Amparo Aura). Espere que siga útil i us agrade a tots.