La pancarta de @benicalap15M a la manifestació de La Fe

Com ja comentava en la entrada anterior, on he fet el recompte de la manifestació pel Valencià del passat dia 9 de juny, ací teniu també el recompte sistemàtic de la convocada als barris de Benicalap i Campanar per demanar la restitució d’un centre hospitalari als terrenys de La Fe de Campanar, buits ara després del trasllat de l’hospital al sud de la ciutat.

Com la resta de recomptes que he fet, està basat en fotos de control de diverses zones de la manifestació que vaig prendre jo mateix (algunes de les quals es poden vore baix) i un vídeo per calcular d’una banda l’àrea de la manifestació i d’altra la densitat d’assistents.

Encara que la manifestació era en forma de marxa, les fotos de control van ser preses poc abans de les 20h quan la manifestació va parar abans de creuar el carrer Conchita Piquer. Totes les fotos corresponen a eixe moment.

Figura 1

El àrea ocupada, que podeu vore a la figura 1, correspon a la calçada de la avinguda de Campanar en sentit avinguda Burjassot, des de la porta del Bingo Samoa (la parada de taxis) i el cantó amb Conchita Piquer. En total l’àrea ocupada mesura 1.017 metres quadrats.

Basant-me en les fotos i la meua experiència personal, la densitat mitjana de manifestants a la marxa a les 20h és de entre 0,5 persones/m² i 1 persona/m², això és, entre 1 i 2 persones cada 2m². Amb estes dades el mínim de manifestants a la marxa serien 509 i el màxim 1.017.

En resum, i si l’àrea acotada i les meues valoracions de densitat són correctes, puc afirmar que a la marxa a favor de La Fe de Campanar del passat 14 de juny es van manifestar no menys de 500 persones, i en cap cas més de 1.000. Per la meua experiència personal com a part de la manifestació, pense que el valor real és més proper a la segona xifra que a la primera.

Com apunt curiós, l’organització va donar a la premsa la dada de entre 1.500 i 3.000 persones. Per a que este valor siga real la densitat de manifestants hauria de ser de entre 1,5 i 3 persones/m².

XI BLOC ROCK del BLOC JOVE!

A vegades callem perquè no tenim res de bo per a dir, encara que és més probable callar quan realment no tens res a dir. Però hi ha una altra raó per callar, que és tindre tantes coses al cap, tantes idees, esperances, desitjos i faena ben feta al cap que no saps per on començar. I això és el que em passa actualment a mi i que m’ha fet mantindre massa silenci en este mur, un silenci que fa més de dos anys que no s’escoltava.

Moltes vivències, molt de riure i molta faena estes últimes setmanes, que fan que no sàpiga on començar; per això vaig a resumir-lo tot en només dos actes específics, potser els més importants de esta pre-campanya meua: un concert i unes trobades.

La primera de totes, fa dos caps de setmana: el concert del BLOC JOVE a les festes de la Magdalena de Castelló. Amb més de 5.000 participants va ser sense dubtes l’acte del BLOC amb més presència de gent jove d’este any, i un dels més multitudinaris de les festes fundacionals de la ciutat. Moltíssim treball, però també moltíssim èxit que fa que retornes a la càrrega amb mes forces de les que ens vam trobar per muntar-lo!. Moltes gràcies a tots els que ho van fer possible!.

Foto de família de la TNP 2011

Per altra banda, esta cap de setmana passat vam tindre un dels actes més il·lusionants del BLOC JOVE en tot l’any: la TNP o Trobada Nacionalista de Primavera. Més de 200 militants i simpatitzants joves es van reunir en la vila de Benicàssim per passar un cap de setmana tots junts a l’alberg Argentina, posar en comú les nostres idees i passar-ho bé en general. I com a “regal” per a tots els assistents i la ciutadania de Benicàssim, vam organitzar un concert a l’aire lliure i entrada gratuïta que va fer vibrar tot el poble.

En resum: ha sigut un més de festa i de treball, que ens permetrà atacar la campanya electoral amb les piles ben carregades i més il·lusió que mai. I tu?, encara no tens cap Compromís amb el teu país?.

Canvi de segle a l'univers de Wildstorm, imatge escollida per a l'adeu al seu blog

En les fredes nits d’hivern que visquí baix la neu en Ginebra, ben calentet amb el degoteig dels radiadors que marcaven el temps dels caps de setmana d’avorriment, vaig trobar una nova cosa a fer que fins eixe moment mai m’havia interessat: la lectura de còmics.

És clar que no eren els primer comics que queien en les meues mans, encara que els de la meua infantesa (Mortadelo y Filemón, Lucky Luke, Astérix le Gaulois o Les Aventures de Tintin) feia anys que ja no m’interessaven. Però navegant per internet vaig trobar una sèrie de bande dessinée molt diferent al que havia vist fins eixe moment, que en va enganxar des del primer dia amb unes històries molt mes madures (des del punt de vista de la maduresa necessària amb tanta sang i morts, les històries són simples i planeres) i uns dibuixos inspirats a les grans produccions del cinema: The Authority.

D’esta sèrie ja vaig parlar fa un parell d’anys en este mateix espai, recomanant la seua lectura; simplement dir que em va introduir en el món d’estos personatges de la mà d’una editorial, Wildstorm, amb continus cameos i crossovers, on vaig acabant estimant a tots els personatges de l’univers tan especial com el dibuixat.

Docs bé, el dia 1 de gener d’este 2011 no només hem canviat (altra vegada!) de dècada, sinó que tot este univers ha desaparegut. Els fils oberts d’història pendents van donar finals dignes (sic) i DC, la omnipresent editorial de còmics americans, va decidir tancar definitivament la xicoteta publicadora que va adquirir en el ja tant llunyà any 2000. I amb ella, tots els seus personatges.

Quede això com un tribut pòstum a tots els ratets morts que he perdut darrere les seues pàgines, que encara que vaig començant baixant d’internet, acabí comprant religiosament amb les dificultats d’obtindre còmics americans en esta vella Europa nostra. DEP.

Amb esta imatge (de WildC.A.T.S. #30) s'acaba el crossover world's end, i amb ell Wildstorm

Portarà cama de fusta? i tu?

Aprofitant la capacitat de generació d’opinió de Facebook fa uns dies vaig llançar una afirmació dura, pràcticament lapidaria, d’un tema d’actualitat. Basant-me en un tweet d’Ignacio Escolar (que encara que no compartim ideologia a vegades diu coses amb seny) dient que de cap manera el premium de Megavídeo és defensable, jo vaig aprofitar de la conjuntura per a llançar el següent missatge:

«Seriesyonkis, megaupload i rapidshare s’aprofiten del treball dels demés per a ingressar diners (sense aportar res més que la pròpia plataforma), i això és (al meu parer) clarament censurable. Una cosa és el intercanvi d’arxius entre parells sense ànim de lucre i altra és beneficiar-se del treball dels demés. Perdoneu-me, però ho havia de dir.»

I com no podia ser d’altra manera, ràpidament es va crear un flame amb una vintena de respostes, 6 participants diferents i bàsicament quatre posicions, que podrien ser resumides de la següent manera:

• «Pots compartir allò que és teu, no hauries de negociar amb la creació aliena»: defensada pel regidor de Castelló de la Plana Enric Nomdedéu, bàsicament expressa que està en mans dels autors decidir si volen que la seua obra siga difosa públicament, i en el cas negatiu la compartició mai serà moralment acceptable.
• «S’aprofiten del treball dels demés per a ingressar diners»: és la postura que defensava jo mateix en el missatge original, començant el flame; distribuir el treball dels demés no és per se roí, però guanyar diners amb la distribució sí (independentment de que sigues el distribuïdor o l’intermediari).
• «els que no respecten les condicions d’ús són els que pugen els arxius»: pareguda a l’anterior, però eximeix de tota responsabilitat moral a l’intermediari (això és: als servicis de pujada d’arxius) deixant com a infractors simplement als que pugen eixos arxius (encara que estos últims no es lucren amb el procediment i els intermediaris sí)


A vegades ens encadenem a una idea i no ens adonem que el món canvia més ràpid que nosaltres

• «El problema és que el món evoluciona i has d’evolucionar amb ell»: Per últim tenim el cas contrari al primer, el problema no és realment un problema i els desitjos dels creadors no s’han de tindre en compte; bàsicament s’afirma que la situació actual és de transició, i es solucionarà quan tot el món comprenga que és inevitable.

Des del començament he volgut donar un color moral (que no moralista) a la discussió, de manera que cap dels que han opinat podria tindre la raó: la llei és homogènia per a tots, però el considerat bé i mal és més una convenció social i un assumpte personal. Tots els participants han explicat la seua posició, i no s’han fet massa esforços per arribar a punts comuns.

Per acabar, simplement deixar clara la meua postura: com ja vaig dir fa uns mesos amb el tema del llibre electrònic, defense el dret de l’autor a decidir què fer amb la seua obra (en el sentit de si deixa la seua lliure difusió o no) però sempre amb uns límits que permeten el bé comú (jo proposava que els drets de l’autor acabaren amb la seua vida, encara que també vaig tindre una agra discussió amb un escriptor per este tema). Moralment em pareixen igual de censurables les persones que cobren pel treball dels demés (webs d’enllaços amb ànim de lucre) com els que fan d’intermediaris amb consciència del que fan i emportant-se una part dels guanys (pàgines de pujada de pel·lícules/música/… que cobren per descàrrega).

Els crèdits de les fotos: la del pirata és de Rusty Haskell (cc-by) i la de les cadenes és de Stavros Markopoulos (cc-by-nc-nd).

Ah!, i per primer any he guanyat més que he perdut a la loteria!. Serà això que ja se sent el vent del canvi?.

Realment és per sempre un diamant?

Va ser la companyia de joieria De Beers qui va fer famosa la frase “un diamant és per sempre” als anys 40 del segle passat, i probablement s’ha quedat com l’eslògan publicitari més conegut i més perdurable de la història; encara hui el podem trobar tots els 14 de febrers (sant Valentí) a qualsevol revista, buscant que els enamorats malbaraten els seu jornal fent un regal que perdure.

Des d’eixe “regal perfecte”, podem trobar tot tipus de presents per a eixa jornada consumista que és el sant dels enamorats (sic); una tradició anglosaxona que degut a la globalització ha arribat a tot arreu del planeta. Però no cal oblidar que nosaltres ja teniem un dia dels enamorats abans que arribara esta tradició, com a mínim a la ciutat de València i rodalies… el dia de Sant Donís.

La dolçor del massapà sí és per sempre

Pareix que este particular dia dels enamorats valencià prové d’una tradició medieval de regalar fruites de l’horta per part del poble als nobles quan passaven… i va acabar derivant en regalar fruitetes de massapà als enamorats pel 9 d’octubre, dia que Jaume I va entrar a la ciutat de València (i suposem que va rebre eixes fruites reials).

Però no va ser fins a començaments del segle passat quan es va afegir l’element del mocador per a embolicar els dolços, i va nàixer la mocaorà moderna; el regal perfecte per a demostrar el teu amor en una jornada tan especial com el 9 d’Octubre.

Per tot això no vos equivoqueu, que un diamant en contra de la cançó no és realment per sempre… i una cosa tan valenciana com els massapans de Sant Donís com a mínim endolciran la nit dels enamorats.

Els crèdits de les fotos: la del diamant és de Jonathan Khoo (cc-by-nc-nd) i la dels massapans és d’Alberto Ceballos (cc-by-sa).

Material informàtic... i mal conseller

Molta gent em pregunta quin ordinador tinc, o em demanen consell quan han que comprar un ordinador nou; el raonament és el següent: com eres informàtic has de saber d’equipament informàtic, sobre tot el destinat a còrrer jocs d’última generació i fricades d’eixes.

La realitat és que farà uns 5 anys que no compre cap peça d’informàtica solta, que tot el material que tinc ve ja muntat i que, sobre tot, mai he tingut un ordenador suficientment potent per a jugar a eixos jocs a que sempre vos referiu. I per a demostrar-lo vaig a fer un resum dels equips que tinc ara mateix per ordre d’adquisició.

Mac mini

El primer de tots és un Mac Mini (model Macmini2,1) que vaig comprar en 2007 quan vivia a Ginebra; com a nota curiosa, i com el vaig comprar allà, l’endoll de la font d’alimentació és de format suís, i per tant necessite un adaptador per a utilitzar-lo. Es tracta d’un Intel Core2Duo T5600 (1,83Ghz) amb una gràfica Intel GMA 950 (64MB de RAM) i 2 GB de RAM del sistema; el sistema operatiu és una Kubuntu 10.04. Com podeu vore, i encara que ja fa més de 3 anys que el vaig comprar, és el més potent de tots els que tinc i el mantinc al meu pis de Castelló.

Eee PC 901HD

Després passem al meu portàtil, que en realitat es tracta d’un netbook: un Asus Eee PC (model Eee PC 904HD). Es tracta d’un Intel Pentium M a 900 Mhz, la gràfica una GMA 950 (la mateixa que el Mac Mini) i 1 GB de RAM. El sistema operatiu és una Ubuntu Netbook Remix 10.04. L’utilitze bàsicament quan estic de viatge.

eMachines 1601-01

I ja per acabar, la meua última adquisició: un tot-en-un (els ordinadors que tenen tot dins de la mateixa pantalla) eMachines EZ1601-01. Està basat en processador Intel Atom N270 (1,6Ghz), el xip gràfic el podeu endevinar vosaltres mateixos… sí un Intel GMA 950!; i 1 GB de RAM. El sistema operatiu és una Kubuntu 10.04. Esta màquina és la que utilitze per a treballar al meu pis de València.

Com podeu vore cap d’estes màquines pot moure un joc actual, i de lluny són com les que em demaneu consell per a comprar. Per altra banda podeu comprovar que totes elles funcionen amb diferents sabors de GNU/Linux (a l’igual que el meu telèfon mòbil i el meu lector de ebooks) o siga que tampoc puc aconsellar a ningú de versions de MS Windows, ni deixar ‘CD’s instal·lació’. Si voleu consell vos recomane la tenda d’informàtica del meu amic Eduardo (http://www.puestaapunto.es/), que ell sí que està al dia en el mercat; i a mi deixeu-me tranquil.

Els crèdits de les fotos: la de l’ordinador obert és de ClintJCL (cc-by-nc-sa), i la resta són fotos de promoció dels seus respectius fabricants (©).

Mai una dutxa ha sigut tan conflictiva

He estat dos setmanes sense escriure res, i com tot en esta vida té explicació menys el comportament humà ací la teniu: m’agafí unes ben merescudes vacances. He estat uns dies a Portugal, Albacete i Alacant, però la historieta que vos vaig a contar hui em va passar en el primer lloc: eixe país que hi ha a l’esquerra d’Extremadura i que parlen la mateixa llengua que el brasilers.

Vaig fer viatge amb uns amics d’Albacete, i des d’eixe mateix lloc vam eixir en cotxe 13 persones fins a un poble a prop de Lisboa. El viatge va ser pesat, però acceptable; el problema va ser quan vam arribar al nostre destí: encara que la casa rural que havíem llogat era correcta… només en tenia un bany per a 13 persones que érem!.

Imagineu-vos 13 persones en fila per a dutxar-se pel matí!. O el que és pitjor, fixant-nos un horari per a evacuar les matèries primeres que el nostre cos no necessita!. Està clar que vam perdre molt de temps organitzant-nos, i va ser una dura prova per a la nostra amistat.

Però clar, el ús del bany no és simètric en tot el grup. Hi ha gent que li costa més pegar-se una dutxa que altres; i les xiques i alguns dels xics també s’han de maquillar abans d’eixir, o passar-se la gillette per les cames abans d’anar a la platja. I no només el ús, sinó el manteniment: uns són més nets que altres utilitzant el bany, i d’altres independentment de l’estat actual netegen sempre que passen. Qui va dir que l’ús de l’inodor no pot ser motiu de discussió entre amics?.

Doncs estava jo fent us del meu torn d’evacuació quan, en eixe moment que tots ens posem a pensar, em va vindre al cap: això de tindre un bany per a 13 persones és paregut a… la caixa única de recaptació de l’estat!. Ja sabem que uns aporten més i altres menys i alguns agafen d’ella molt poc comparat amb el que ofereixen (com per exemple el poble valencià) i d’altres molt més del que han ficat; tot siga per l’enteniment i el bon rotllo entre esta societat d’amics que és l’Espanya de les autonomies. I mestres tant els que ens dutxem ràpid i no ens maquillem res ens toca cagar al bar no siga que ens tatxen d’insolidaris. Món este que ens ha tocat viure!.

Els crèdits de la foto: és de Federico Casares (cc-by-nc-sa)

L'estiu és el millor moment per a desconnectar

Està bé a vegades fugir de la vida quotidiana i trobar un lloc tranquil des del qual mirar cap enrere i valorar el nostre treball. I ja que estem descansar un poc, que ens l’hem guanyat.

Però que estigues a centenars de quilòmetres de la teua residència no vol dir que el món es pare, i estes setmanes hem descobert el desapego i auto-odi del poble valencià a l’enquesta del CIS; i no puc deixar de preguntar-me: a on ens dirigim?, realment ho estem fent bé?.

Per altra banda, este mateix matí em trobe a la premsa una d’estes coses que em crema la sang: Font de Mora (conseller d’educació) opina que «és insostenible la educació bilingüe» (sic). Em jugue un peu que això el que vol dir és que s’eliminaran les línies en valencià; però experiments com donar “Educació per a la Ciutadania” en anglés o fins i tot mandarí sí que li pareixen bé.

Però és que en el mateix article podem llegir una altra perla: el vice-secretari de política autonòmica i local el PPCV, que pareix que li diuen César Augusto Asencio, ha opinat públicament que li pareix bé que retallen places de professorat ja que són «radicals de l’STEPV» (doble sic). Ole, ole i ole!, ara resulta que formar part d’un sindicat és excusa suficient per a retallar en educació!.

En definitiva, descansar uns dies està be, però no oblidem que la feina està per fer i que ells no descansen.

La selecció, després de guanyar la eurocopa

Ahir el meu carrer de València es tornava boig després del gol de Puyol que donava a la selecció espanyola de futbol entrada per a la final del Mundial. I per boja vull dir exactament això: gent cridant pel carrer, els clàxons dels cotxes sense parar i fins i tot petards i carcasses, supose preparades per a l’esdeveniment.

En canvi, molts dels meus amics desitjarien que la selecció no guanyés: els més per motius polítics, i la resta per no aguantar l’eufòria de la gent sobre un esport que no els agrada.

Jo no tinc ni idea de futbol; a dures penes em sé les regles del joc, i jugant sóc com a mínim un inútil. Però hi ha una cosa que sí sé: una part imporant del poble valencià seria més feliç si aquesta selecció guanyés el Mundial. Resumint, el resultat del partit no farà mal a ningú, ni tindrà cap repercussió a llarg termini, però farà més feliç al meu poble; per això jo també estic amb “la roja”… i en este cas no parle de Pilar Bardem!.

Actualizació 12 de juliol de 2010
Enhorabona a tots els seguidors de la selecció espanyola de futbol, estiguen a on estiguen i siguen de la nacionalitat que siguen!.

La selecció espanyola, guanyadora del mundial 2010