Camps a la entrada del jutjat

Finalment el jurat popular declarava ahir al Molt Honorable President Camps com a no culpable del delicte de suborn (la causa dels trages pels mitjans de comunicació) del que se li acusava. No vaig a entrar en si el jurat es va equivocar o no com altres diuen, ja que al cap i a la fi van fer la seua faena de forma molt correcta. Tampoc vaig a entrar en si és just un sistema judicial on se’ls dona a ciutadans més qualitat per vore la veritat que a un jutge amb els seus estudis de la llei i els seus anys d’experiència.

El resum de tot és que Francisco Camps és innocent de rebre regals pel seu càrrec, tal com ell sempre ha afirmat. Però per desgràcia rebre un parell de desenes de milers d’euros en roba no és el pitjor que ha fet (o que no ha fet) el President en el seu càrrec. Ens ha deixat una Generalitat arruïnada, endeutada fins a nivells catastròfics, on ja no es pot pagar ni als proveïdors.

Molt bona pregunta!

No va ser culpa només d’ell: tot va començar amb el President Zaplana (àlies El Faraó) que li va deixar una herència de gran obres i promeses d’un futur daurat per a la nostra comunitat (sic). A partir d’això, el President Camps no només va continuar amb la despesa en grans projectes, sinó que conjuntament amb l’alcaldessa de València Rita Barberà es van inventar la política dels Grans Saraos (Copa de l’Amèrica, visita del Papa, Fórmula 1, Volvo Ocean Race…) per acabar d’arruïnar els comptes públics.

Bé, ara mateix hi ha una gran quantitat d’entitats que no poden pagar els seus proveïdors, quina diferència hi ha amb el legat de Camps?. Ací està la gran traïció del nostre President: no és que la Generalitat no haja ingressat el que li pertoca, sinó que hem gastat molt més del que ingressem. Deixant a banda que el nostre finançament autonòmic no és res de l’altre món, si tens pensat ingressar 10 et pots gastar 50 a base de crèdit en un moment puntual per a una necessitat o inversió específica. El que no és possible és fer això com a norma general, en totes les despeses i any rere any.

Com a conclusió: Molt Honorable President Camps, has sigut declarat innocent de suborn i respecte la decisió del jurat popular que t’ha jutjat, però per a mi eres culpable de la greu situació del nostre país. Per desgràcia això no és un delicte ni civil ni penal, però no tot el que és legal ha de ser moralment correcte.

Actualització 31 de gener de 2011

Pareix ser que el PSPV va a presentar un recurs sobre la sentència al Tribunal Suprem. Este drama no s’acabarà mai?

Els crèdits de les fotos: les dos són de Pablo Ortega (cc-by-nc-nd).

Cartell electoral BEA 2011

Per segon any consecutiu, el Bloc d’Estidiants Agermanats torna a guanyar les eleccions a claustre de la universitat de València, pujant la seua representació de 17 a 20 claustrals.

El Claustre és l’entitat que decideix la deriva de les universitats públiques. En el cas de la Universitat de València és triat de forma democràtica entre alumnes, professors-investigadors i personal d’administració-servicis (cadascú amb els seus representants). El BEA és un de tants sindicats creats per unificar esforços entre estudiants que tenen una mateixa idea de universitat; cal tindre en compte que no totes les universitats tenen un mètode tan democràtic en la tria de representants.

Amb els resultats oficials a la mà, podem confirmar que el BEA ha guanyat les eleccions claustrals de 2011, amb 20 representants (a 2010 van ser 17), i es manté com la força més votada lluny del segon (Campus Jove amb 15 claustrals).

Els resultats per facultats per al BEA són els següents:

• Geografía i Història: 2/5 (+1)
• Filologia: 2/6 (+1)
• Filosofia: 1/4 (=)
• Psicologia: 1/5 (=)
• Medicina: 2/4  (+1)
• Infermeria: 1/2 (+1)
• Fisioteràpia: 0/1  (-1)
• Magisteri: 2/5 (+1)
• Ciències de l’activitat física i l’esport: 1/1 (=)
• Químiques: 0/2 (=)
• Físiques: 0/1 (-1)
• Matemàtiques: 1/1 (+1)
• Biologia: 1/4 (=)
• Farmàcia: 1/4 (=)
• Enginyeria: 0/3 (-1)
• Dret: 1/9 (=)
• Econòmiques: 3/14 (Itaca) (=)
• Socials: 1/5 (=)

I els repartiments per sindicats (els 6 amb més representants, amb el canvi de claustrals respecte el 2010):

• 1.- BEA: 20 claustrals +3
• 2.- Campus Jove: 15 claustrals +1
• 3.- Acontracorrent: 8 claustrals +2
• 4.- AVEU: 6 claustrals +2
• 5.- Generació Universitària: 4 claustrals -6
• 5.- UPC: 4 claustrals (nous)
• 6.- SEPC: 3 claustrals -2
• 6.- AVEPSI: 3 claustrals =

Des d’ací la meua enhorabona al BEA!

El diputat al Congrés Baldoví i la diputada a les Corts Oltra celebren els resultats

Seguint la tradició que vaig començar a les eleccions al Parlament Europeu de 2009, i després a les Corts Valencianes i ajuntaments de 2011, vaig a organitzar les dades electorals de Compromís de les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre de 2011, comparades amb els resultats de la mateixa formació (o com a mínim dels mateixos socis, encara que la marca era altra) a la mateixa votació l’any 2008. Com les altres ocasions, les dades seran per país, províncies (sic) i els municipis més populosos.

País Valencià i províncies:

• País Valencià: 125.150 vots i 1 diputat (29.760 vots al 2008, diferència de 95.390 vots, pujada del 320,53%)
• Província de Castelló: 11.857 vots (0 diputats) (3.223 vots al 2008, diferència de 8.634 vots, pujada del 267,88%)
• Província de València: 85.725 (1 diputat) (19.826 vots al 2008, diferència de 65.899 vots, pujada del 332,38%)
• Província d’Alacant: 27.568 (0 diputats) (6.711 vots al 2008, diferència de 20.857 vots, pujada del 310,78%)

Ciutats més populoses del País Valencià:

• Ciutat de València: 25.522 vots (3.626 vots al 2008, diferència de 21.896 vots, pujada del 603,86%)
• Alacant: 4.211 vots (485 vots al 2008, diferència de 3.726 vots, pujada del 768.25%)
• Elx: 2.476 vots (481 vots al 2008, diferència de 1.995 vots, pujada del 414,76%)
• Castelló de la Plana: 3.793 vots (749 vots al 2008, diferència de 3.044 vots, pujada del 406,40%)
• Gandia: 2.409 vots (755 vots al 2008, diferència de 2.654 vots, pujada del 351,52%)

Coalició Compromís a la processó cívica de 2011

Ja ho cantava Sènior a la seua cançó, i no va ser escollida com l’himne de campanya de Compromís per casualitat; realment els canvis socials que estem vivint denoten el signe dels temps: per fi les coses comencen a canviar.

Podríem parlar del 15M o de la defugida dels votants dels PPSOE, però també es pot vore a les coses xicotetes, a les que passen desapercebudes per la gran majoria però també denoten el canvi. Un exemple d’això són els actes oficials del 9 d’octubre a Ciutat de València.

Una mostra que les coses estan canviant és que des de 1995 que no hi havia tants partits diferents representant al poble valencià a estos actes; també que per primera vegada en molts anys es va reprendre el debat sobre quins són acceptables en una societat laica i igualitària com la nostra i quins no. Fins i tot es va trencar alguns acords tàcits històrics entre PP i PSOE.

Però on més clarament es pot vore el canvi és en l’acte més polititzat i esbiaixat de tots els oficials, que a més a més es tracta del més antic de tots: la processó cívica amb la Real Senyera. Des de fa ja anys (com es pot comprovar ací i ací) Compromís participa a este acte obert a tots els valencians, amb més o menys fortuna degut a les formes de alguns ciutadans que pensen que altres no tenen els mateixos drets que ells.

Però este any finalment s’han desemmascarat, han demostrat que en realitat els actes i la Real Senyera no els importen: han preferit deixar el seu benvolgut símbol, parar la marxa i evitar el pas d’altres ciutadans que no completar el recorregut sencer. Fins i tot es va arribar a escoltar el “Cara al sol“ en mig del carrer de La Pau, demostrant el seu democràtic tarannà.

En resum, i a pesar de tots els entrebancs creats, Compromís va acompanyar amb èxit la Real Senyera amb una pancarta pròpia recordant que el 9 d’octubre és el dia nacional de tots els valencians i que tots cabem als actes oficials. Perquè les coses estan canviant: és el signe dels temps.

Proposta de corredor ferroviari central

Encara no fa ni un any que vaig escriure en este mateix bloc sobre la importància del corredor ferroviari (persones i mercaderies) per al nostre país. En aquella ocasió va ser per l’amenaça de la Ford d’anar-se d’Almussafes si no s’invertia en esta infraestructura; però ara ha tornat a boca de tots per la possibilitat que finalment es done prioritat a altre traçat per enllaçar Algeciras amb la resta d’Europa.

Encara que des del PSOE afirmen que volen donar prioritat als dos projectes (quin eufemisme per dir que no es volen banyar en el tema!), Rajoy, possible futur president del govern d’Espanya pel PP, en unes declaracions a la premsa “eludeix” recolçar el traçat mediterrani deixant entendre que recolza altre traçat alternatiu: el “central”.

La idea de l’eix ferroviari central és acurtar Algeciras de França fent la línia recta, això és passant per Córdova, Guadalajara, Madrid, Zaragoza i creuant els Pirineus pel mig. Com podeu vore, això voldria dir tornar a les comunicacions radials a la península (tal com està ara per ara definit el AVE) i que tot torne a passar per Madrid.

El corredor Mediterrani, connectant els ports més importants amb la resta del continent

No tinc clar quin corredor dels dos seria més ràpid (el central és més curt però ha de pujar i baixar la “meseta”); però el que sí que tinc clar és que tindre que passar per Madrid per vindre a les nostres costes serà un desastre pel turisme… sense contar que les nostres mercaderies i ports (dels més importants d’Europa i base de la nostra economia) necessiten sense falta una eixida ferroviària de mercaderies directa amb el Continent.

En resum, que una altra vegada el PPSOE (els primers per recolzar l’alternativa “de Madrid” i els altres per no deixar clar quin és la seua prioritat, o canviar d’opinió constantment) deixen al nostre país completament venut i de la pitjor manera: no només venent el present (negant-nos una infraestructura necessària) sinó també el futur (difícilment serem una regió industrialment competitiva a Europa si no tenim esta infraestructura a mig termini).

Actualització 7 setembre

Per si algú no li havia quedat clar, això és el que opina el Ministeri de Fomento (PSOE) sobre el tema.

Unió Europea, abans coneguda com CE, abans coneguda com CEE...

Llegint este matí la premsa m’he trobat amb una notícia interessant no tant pel seu contingut (que tampoc és novell) sinó per la seua procedència: una de les ministres de la Canciller Angela Merkel proposa, com a mesura per sobreviure a la crisi, avançar amb la unió política d’Europa. No em pareix una idea nova, es tracta d’un dels objectius fundacionals d’això que ara per ara es diu Unió Europea i abans ja va ser Comunitat Europea i abans Comunitat Econòmica Europea… com a mínim pareix que amb el nom sí que s’ha avançat.

Després de la segona guerra mundial Europa era un caos, tots els estats ja fora per que estaven al bàndol dels guanyadors com els guanyats i fins i tot alguns dels no adscrits estaven pràcticament destruïts. L’economia productiva del segle anterior havia deixat de funcionar i era complicat competir en un món que poc a poc s’anava globalitzant. Damunt de tot, el començament de la guerra freda va dividir el continent en dos enemics irreconciliables.

El Parlament Europeu

A començament dels anys 50, i amb una Europa ofegada per la situació, alguns polítics dels diversos estats europeus comencen a promoure pactes de col·laboració trans-fronterers per intentar millorar la vida dels ciutadans d’Europa. Això va anar evolucionant i des de la primera llavor (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) es va passar a una defensa conjunta i finalment a un mercat econòmic conjunt (lliure pas de persones i mercaderies). Posteriorment arribaria la consciència social de formar part d’Europa i la moneda única, quan ja havia caigut el mur a Berlín i el continent tornava a estar reunit.

Però ara, 50 anys després, ens trobem una Europa altra vegada en una situació econòmica greu, i apareix la realitat: lliure pas de persones i mercaderies, tots som europeus, però encara hi ha estats més rics i altres més pobres; i són estos últims els que, com sempre, més pateixen la situació.

Merkel vs Grècia

Tornant al tema, he dit que m’ha cridat l’atenció la procedència de les declaracions: des del mateix govern de l’estat que està forçant als països pobres a acceptar condicions perilloses per al seu futur benestar a canvi de concessions econòmiques comencen a sorgir veus que ja no parlen de l’ara, sinó d’un futur a mig termini. I això és que la caiguda dels estats pobres d’Europa també afectarà abans o després als rics. Com ja va passar a mitjans del segle passat, en un món completament globalitzat o ens unim entre nosaltres o no arribarem lluny.

Potser amb el fracàs de la Constitució Europea, amb el que hem vist els últims mesos on cada estat ha fet tot el possible per salvar els mobles sense pensar en la resta, molts pensen que la possibilitat d’una unió política en Europa és ja impossible, o com a mínim que els nostres ulls no arribaran a vore-la; al meu parer són massa optimistes pel que ha d’arribar. O fiquem tots el muscle, o això no s’arreglarà.

Els crèdits de les fotos: la de la bandera onejant és de Phl59 (cc-by-sa), la del Parlament Europeu de JLogan (domini públic) i la caricatura és de Chris Riddell (©).

El setmanari "El Jueves" i la patada a Camps

Hi ha mesos que cansen, mesos que no pares de fer coses, mesos on acabes pensant que has fet més que en tota la resta de l’any junt. I després podem trobar este mateix juliol de 2011, que no és que no he parat, sinó que quadrar l’agenda ha sigut tota una aventura.

Mai he sigut especialment emprenedor, però fa temps que em vaig creure que els únics que es poden treure de la situació econòmica actual som nosaltres mateixos. Per això vaig començar el mes buscant socis per muntar una nova empresa; la economia no està per molta festa, però si no la vitalitzem nosaltres, qui ho farà?. Desgraciadament pareix que no vaig encertar el moment.

Encara no ens havíem recuperat del resultat electoral (amb la feliç sorpresa de Compromís) quan el que tots temíem va passar: el dia 15 el jutge José Flors va decidir obrir judici oral sobre el President Camps, deixant la credibilitat del nostre govern per baix de la capa freàtica i omplint-nos a tots els valencians de vergonya.

Però no acaba ací la cosa, només uns dies després el President va decidir dimitir. Molt correcte per la seua banda després de mentir en seu parlamentària i portar a tot un govern al jutjat… però en el seu discurs de comiat no va demanar disculpes al poble valencià, sinó que es dedicà a pregonar que en realitat només ho va fer per “apropar a Rajoy a la presidència d’Espanya”. Cas a banda també el nostre benvolgut Canal9, que no només no va emetre en directe el moment de la dimissió, sinó que més que informar es va dedicar a fer una mena de panegíric per un polític mort… potser sense recordar que la persona continua viva. Com a successor “a dit” ens van col·locar a Alberto Fabra, que com a mínim pareix que no està imputat per cap delicte.

I ja quan pensàvem que el cupo de sustos el tenim ben complit, apareix Zapatero avançant les eleccions al parlament d’Espanya per al proper 20 de novembre. Com deia al començament, encara no hem acabat de recuperar-nos de la anterior fita electoral, i ja tenim una més voltant el cantó.

En resum: potser no ha sigut el millor mes per fer-me emprenedor, però com a mínim ha sigut un començament d’estiu emocionant. Què ens tindrà preparat la segona meitat del 2011?.

La plaça durant la manifestació pel valencià

Una vegada més em vaig a mullar i fer el recompte sistemàtic d’assistents de dos manifestacions a les que vaig assistir. Es tracta de la concentració ciutadana per l’ensenyament en valencià convocada per Escola Valenciana el passat dijous dia 9 de juny i també de la marxa demanant que es torne a habilitar l’hospital de La Fe de Campanar, tancat des de que es va obrir la Nova Fe.

Com sempre, vaig prendre fotos de control de diverses zones de la manifestació (algunes de les quals es poden vore baix) i vídeos per calcular d’una banda l’àrea de la manifestació i d’altra la densitat d’assistents.

Figura 1

Comence per la més multitudinària, això és, la de l’ensenyament en valencià a la plaça de la Mare de Déu de València. El recompte de la manifestació per “La Fe” el podeu trobar ací. Primer de tot he dividit la plaça en dos zones, que corresponen a la figura 1 i la figura 2, amb diferent densitat de gent.

• La zona A, mostrada a la figura 1, conté un àrea de 587 metres², la més propera a l’organització, i avarca des del jardí del palau de la Generalitat fins a la font del Túria.
• La zona B, mostrada a la figura 2, conté tota la resta de la plaça on hi va haver manifestants. El seu àrea total és de 4.049m², que restant els 587 m² de la zona A i els 129m² de la font del Túria (que va estar en funcionament) queda una àrea efectiva de 3.333m².

Figura 2

Una vegada tenim definides ja les àrees, cal donar una densitat mitjana a les dos zones. Comencem amb la zona A, que segons les fotos de control té una densitat molt superior a la resta de la plaza, amb entre 1,5 persones per m² (dos persones cada 3m²) i 2 persones per m². En el cas de comptar 1,5 persones/m² ens eixirien 881 ànimes, i en el cas de comptar 2 persones el recompte d’esta zona quedaria com 1.174 ànimes.

Continuem amb la zona B, on la densitat va ser molt menor; segons les fotos i vídeos calcule entre 0,5 (una persona cada 2 m²) i 1 persona/m². En eixe cas la forquilla d’assistents a esta zona quedaria entre 1.667 i 3.333 caps.

Amb estes dades, l’afluència de la concentració va ser un mínim de 881 (zona A) + 1.667 (Zona B) = 2.548 persones; El màxim possible d’assistència va ser de 1.174 (zona A) + 3.333 (zona B) = 4.507 caps.

  

En resum, i amb les dades que tinc, afirme que el passat dijous van haver en la manifestació de la plaça no menys de 2.550 persones i en cap cas més de 4.500 persones. Al meu parer, la xifra exacta serà propera a la mitjana d’eixes dos (sobre 3.500 manifestants).

Com a dada curiosa, per que fora certa la xifra de manifestants donada per l’organització (entre 10.000 i 15.000 manifestants) caldria una densitat uniforme en tota la plaça entre 2,5 i 4 persones/m².

Gràcies per este resultat històric!

Crec que esta vegada no cal fer balanç del resultat electoral: salta a la vista qui han sigut els vencedors i qui els vençuts. Però, i seguint l’èxit que va tindre a les Europees de 2009, vaig a organitzar les dades dels resultats de Compromís al País Valencià, a les 3 províncies (sic) i a les ciutats on ens presentem més populoses del país, tot això comparat amb el resultat de fa 8 anys (fa quatre anys anàvem amb una altra coalició i els resultats no són comparables, i crec que és més útil comparar en 2003 que va ser el nostre millor resultat històric).

País (Corts Valencianes):

• País Valencià: 175.023 vots i 6 diputats (114.122 vots al 2003, diferència de 60.901 vots, pujada del 53,36%)
• Província de Castelló: 19.084 vots i 1 diputat (+1 diputat provincial) (16.864 vots al 2003, diferència de 2.220 vots, pujada del 13,16%)
• Província de València: 118.663 vots i 4 diputats (+1 diputat provincial) (66.393 vots al 2003, diferència de 52.270 vots, pujada del 78,73%)
• Província d’Alacant: 37.276 vots i 1 diputat (30.865 vots al 2003, diferència de 6.411 vots, pujada del 20,77%)

Ciutats més populoses del País Valencià (eleccions locals):

• Ciutat de València: 35.881 vots i 3 regidors (11.201 vots al 2003, diferència de 24.680 vots, pujada del 220,34%)
• Alacant: 5.317 vots (4.206 vots al 2003, diferència de 1.111 vots, pujada del 26.41%)
• Elx: 3.155 vots (1.626 vots al 2003, diferència de 1.629 vots, pujada del 94,03%)
• Castelló de la Plana: 7.789 vots i 2 regidors (+1.217 vots d’Iniciativa) (5.111 vots al 2003, diferència de 2.678 vots, pujada del 52,40%)
• Gandia: 3.415 vots i 2 regidors (3.999 vots al 2003, diferència de -584 vots, baixada del 14,60%)
• Torrent: 2.919 vots i 2 regidors (1.757 vots al 2003, diferència de 1.162 vots, pujada del 66,14%)
• Benidorm: 241 vots (908 al 2003, diferència de -667 vots, baixada del 73,46%)
• Sagunt: 4.927 vots i 4 regidors (2.357 al 2003, diferència de 2.570 vots, pujada del 109,04%)
• Paterna: 2.433 vots i 2 regidors (719 al 2003, diferència de 2.014 vots, pujada del 238,39%)
• Alcoi: 6.096 vots i 5 regidors (2.100 vots al 2003, diferència de 3.996 vots, pujada del 190,29%)
• Elda: 855 vots (no ens vam presentar al 2003)
• Sant Vicent del Raspeig: 977 vots (1.260 vots al 2003, diferència de -283 vots, baixada del 22,46%)
• Vila-real: 4.311 vots i 3 regidors (+1.447 vots d’Iniciativa i 1 regidor) (3.095 vots al 2003, diferència de 1216 vots, pujada del 39,29%)

Total de les 15 ciutats més populoses del país: 78.310 vots (38.339 vots al 2003, diferència de 39.971 vots, pujada del 104,26%)
Total de les ciutats de menys de 50.000 habitants: 120.403 vots (100.968 vots al 2003, diferència de 19.435 vots, pujada del 19,25%)

Editorial conjunta d'Acció Cultural

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Editorial conjunta publicada a diversos mitjans en solidaritat amb la situació d’Acció Cultural creada pel gover de la Generalitat (PP) i la deixadesa del govern central (PSOE).