Monument a la independència de Kosovo, en Pristina

Va ser a l’hivern de 2008 que un nou estat va nàixer a Europa, específicament a la zona dels balcans: Kosovo. Després de la seua independència unilateral, uns països (la majoria de la UE i EUA entre d’altres) el van acceptar, i d’altres (per exemple, Espanya i Sèrbia) van decidir que la declaració no s’ajustava a la normativa internacional, i per tant no era vàlida; per això van reclamar al Tribunal Internacional de La Haya per a que posés llum a l’assumpte.

En el moment de la independència d’este xicotet país jo vivia a Ginebra, on hi ha una colònia important tant de kosovars com d’albanesos (que són culturalment germans), i on la festa per la independència va ser important. Per a que vos feu una idea, la celebració a la ciutat suïssa va ser pareguda a la del mundial de la selecció espanyola a la ciutat de València: banderes penjades als balcons i cotxes amb el clàxon fent fum; tota la ciutat estava en festa.

Bandera actual de Kosovo, basada en la de la UE

Ara ha arribat la sentència des de La Haya (dos anys i mig després!), i resulta que la independència unilateral sí que està dins de la legalitat internacional vigent; i tot el món tirant-se dels pels… què esperaven?. No és el primer país que es converteix en estat d’esta manera (de fet, potser que els primers foren els mateixos Estats Units d’Amèrica) i de segur que tampoc serà l’últim; dir que això està fora de la legalitat hauria creat un bon grapat de problemes en el futur.

Però encara que el tribunal ha fallat a favor de Kosovo i ha quedat clar que la independència de facto és completament legal, el govern d’Espanya continua sense reconèixer este nou estat europeu. Potser el govern de l’estat a on visc no l’importe anar contra la legalitat (sobre tot quan és justa), però a mi sí; per això, i com a mínim a la república independent de la meua casa (ben bé és monarquia absoluta) sí que reconec a tots els kosovars i el seu estat independent de qualsevol altre al món, i vull vore-los quant abans millor al si de la Unió Europea. Com a mínim, els Euros ja els tenen.

Els crèdits de la foto del monument “newborn“: és de Cradel (GNU-FDL), furtada de la viquipèdia a l’igual que la bandera actual de Kosovo (GNU-FDL).

Fa ja temps en este bloc comentava que no tinc ni cotxe ni carnet i per això utilitze molt sovint el transport públic urbà, sobre tot a les ciutats de València i Castelló de la Plana. Bàsicament el resum d’aquell text és que comparats amb el cap i casal, els transports públics de Castelló són indignes. Molt ha plogut des d’aquell dia, i ara per ara tenim a les dos ciutats un nou mitjà de transport públic: les bicicletes de lloguer; i per desgràcia, el resum d’este text no variarà molt de l’original.

El primer que va donar el pas va ser Castelló, que seguint els pasos de Gijón, Sevilla i Barcelona va muntar el seu propi servei de lloguer de Bicicletes: el Bicicas. Actualment manté 38 punts d’arreplegada i unes 300 bicicletes en circulació; molt correcte per a les característiques de Castelló.

Parada del Bicicas

Per desgràcia la qualitat de les bicicletes és molt baixa: sense llums (quan et dones d’alta en el sistema et regalen una llum a piles de pinça, supose que cal portar-la sempre a la bossa), sense marxes i amb un manteniment de les unitats un poc justet.

Per altra banda tenim el sistema de València, nou de trinca: Valenbisi. Actualment només compta amb punts de recollida de bicicletes al districte del marítim i al barri de Benimaclet degut a que estan en proves, però en poc de temps s’ampliarà per tota la ciutat.

Explotat per JCDecaux amb el seu sistema Cyclocity, compta amb l’experiència de ser el mateix utilitzat en grans ciutats com París, Lyon i Viena. La qualitat de les bicicletes és superior al cas de Castelló (tenen llum davant i darrere alimentades per una dinamo, marxes, cistella…), encara que està pendent vore si el manteniment també és millor.

Els funcionament dels dos sistemes són en realitat molt paregut: utilitzant una targeta personal amb un xip RFID desbloqueges una bicicleta a la parada i després pots deixar-la en qualsevol altra del sistema.

Unitats de Valenbisi

Però la diferència principal entre el servici públic de lloguer de les dos ciutats no són les mateixes bicicletes, ni tan sols les estacions, sinó els horaris. En el cas de Castelló les bicicletes només es poden utilitzar de 8h a 21h entre setmana, i de 8h a 18h els diumenges; això és: oblida’t d’agafar-les per la nit, que potser serien més útils ja que no hi ha cap altre transport públic a banda dels taxis. A més a més en els períodes de més afluència de gent a la ciutat incomprensiblement retiren el servici: fa pocs mesos ja vam tindre que queixar-nos des del BLOC JOVE ja que a les festes de la Magdalena no es van poder utilitzar, i pareix que la situació no canviarà.

Per altra banda tenim València, on les bicicletes estan disponibles les 24 hores i els 7 dies de la setmana. Sense dubte seran utilitzades per molta gent per a tornar a casa després d’una nit de festa, i fins i tot pels treballadors que entren (o s’han de desplaçar) abans que isca el sol.

En resum, i com he dit al començament, continuem igual: és clar que els transports públics de València, inclòs el sistema de lloguer de bicicletes, poden millorar; el que no m’explique és perquè en Castelló tenim que carregar amb uns sistemes i qualitats molt pitjors quan en altres ciutats del país tenen més sort. En què es gasten els diners a l’ajuntament?, o és que com la generalitat és del mateix color no es molesten ni en demanar un tractament igualitari?. La culpa és clar que no està a l’ajuntament de València, ni tan sols a la Generalitat; està en el senyor alcalde de Castelló i el seu equip de govern que es deixen ningunejar i no demanen el que els correspon.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la dels cotons de colors és de Arti Sandhu (cc-by-nc), la del Bicicas és meua (cc-by) i la del Valenbisi és de Manel (cc-by-nd).

Parada de la Porta del Sol del metro de Madrid

Ja fa anys que Alaska cantava això de “Horror en el hipermercado“ en la movida madrilenya, i molt ha plogut des d’això; però sí hi ha una cosa realment horrible ara mateix a Madrid: anar a treballar. Amb el metro completament paralitzat per la vaga dels treballadors, moure’s per la metròpoli de 6 milions d’habitants ha de ser realment “terrorífic”.

Pareix que els treballadors estan cabrejats per l’anunci de la comunitat de Madrid de retallar-los un 5% els sous (com per a no estar-lo!) i per demostrar el seu grau d’empipament han decidit no complir els servicis mínims i mantindre de forma indefinida la lluita.

Però no només a Madrid estan els treballadors del metro empipats amb el seu govern autonòmic; en casa nostra FGV també manté vagues periòdiques, i també per una raó completament vàlida: volen evitar la privatització de les noves línies del metro. La diferència és que ací pareix que són més sociables i mantenen els servicis mínims (casi 2/3 del servici).

Conseqüències dels aturs a metrovalència

Ara bé, encara que tot treballador té el dret d’anar a la vaga si considera que es vulneren els seus drets, també cal tindre en compte a qui afecta la seua decisió. Amb les vagues al transport públic s’espera bloquejar la ciutat, fer soroll, i aconseguir que els respectius governs canvien d’opinió; però com a mal col·lateral aconsegueixen també que el poble deixe de confiar en els serveis públics per a moure’s per la ciutat, fomenten l’ús del transport privat i donen raons als governs per apostar per la privatització. Això sense contar amb tots els pobres treballadors què (com jo mateix) no tenen altra forma d’arribar al seu lloc de treball.

En resum, que a vegades cal mirar un poquet més enllà amb les nostres exigències, i encara que en el cas dels treballadors del metro de Madrid i de FGV les prenc com a meues, cal tindre també en consideració si no estarem fent més mal que bé. No oblidem que el transport públic ha de ser creïble per a que siga útil!.

I com sempre, els crèdits de les fotos. La primera del metro de Madrid és de ReservasdeCoches.com (cc-by) i el del metro de València és de TiTiLLo (©) furtada del fòrum skyscrapercity.com.

Edició posterior al text:

Al text original em queixe de la situació, però no done cap solució. En realitat, si el problema és que el poble no s’adona de la vaga si es compleixen els servicis mínims potser el que haurien de fer no és llevar eixos servicis, sinó fer campanyes per a que la protesta arribe al poble. En el cas del metro el veig tan fàcil com ficar piquets a les portes, no per evitar que la gent entre, sinó per informar i conscienciar de la seua lluita; o més simple encara, plenar els vagons d’informació. El que no pot passar és com a metrovalència, que la única forma de saber les raons de les successives vagues es buscant-lo a la premsa.

Canvia la forma, però no el contingut

«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.

M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.

Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.

Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?

Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.

En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.

Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.

Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.

Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).

Cremem l'hivern!!

Ara fa un any parlava del començament de la gira d’Escola Valenciana i que al BLOC JOVE estàvem preparant la IX edició del BLOC ROCK; poc després es va organitzar la I edició el Rock-penat a Vila-real, el que fa dos concerts del BLOC JOVE a La Plana en el 2009. És clar que nosaltres no tenim tants recursos com Escola Valenciana… però d’ànims no ens falten; per això este any hem decidir fer la nostra particular gira de música en valencià pels pobles i ciutats de la nostra comarca (La Plana).

Comencem este primer trimestre de l’any amb l’organització de 5 concerts: 3 d’ells corresponents a les dos semi-finals i la final de la II edició del concurs-festival Rock-penat, una altre a Orpesa, i finalment la X edició del Bloc Rock, el tradicional concert que el BLOC JOVE de Castelló regala a la ciutat per les festes de la Magdalena.

A este clúster de concerts, 5 en 5 setmanes consecutives, li hem anomenat cremem l’hivern; els 5 concerts són com el compte enrere cap a les festes de la Magdalena i Falles, que és la nostra manera d’acomianar l’hivern i donar la benvinguda a la primavera: hi ha que cremar l’hivern per avançar en els nostres somnis.

El programa de concerts d’hivern és el següent:

• Benicàssim: 13 de febrer,
• Onda: 19 de febrer,
• Orpesa: 27 de febrer,
• Vila-real: 6 de març i
• Castelló de la Plana: 12 de març.

Ja són públics els cartells dels 2 primers (Benicàssim i Onda), per a la resta tindreu que esperar uns dies.

13 de febrer: Benicàssim!

[Benicàssim] 13 de febrer al Café el Corb (Plaça de l’estació nº1, Benicàssim):

• Tirant lo Rock,
• Malnom,
• Josep Lluís Notari i
• Semenéska

Apuntat a este concert a l’esdeveniment del Facebook!.

19 de febrer: Onda!

[Onda] 19 de febrer al Casal Jove d’Onda (Al costat de la Ciutat Esportiva i el pavelló Municipal):

• Die Borts,
• The Garrophones,
• Arrap i
• Línea XYZ.

Vos esperem a tots i totes als concerts!… Cremem l’hivern!!.

Diumenge 31 de gener... tots al Cabanyal!.

El diumenge 31 de gener, la plataforma Salvem el Cabanyal organitza una manifestació per a protegir el nostre patrimoni cultural de l’espoli que el Govern de Francisco Camps vol dur a terme a este històric barri de la ciutat de València.

Des del BLOC JOVE volem convocar-vos a la manifestació, a la qual acudirem amb pancarta pròpia, per a cridar amb veu alta i clara que altres solucions al problema no només són possibles, sinó que són més idònies que la blindada pel Consell i l’alcaldessa de València Rita Barberà.

La concentració serà a les 12h a l’encreuament del carrer Reina amb l’avinguda de Tarongers, des d’on marxarem pels carrers del Cabanyal fins al mercat del barri, a on acabarà la nostra peculiar processó.

Pots trobar més informació sobre la barbaritat del Cabanyal a esta entrada, que des d’un punt de vista històric conta el drama que està vivint este barri de València.

Projecte del segle XIX de l'actual Blasco Ibañez. Al fons, el Cabanyal.

Després del la nit de reis és tradicional al nostre país desmuntar el pessebre i recollir tota la decoració nadalenca; bé a tot el país excepte als restaurants xinesos, que qui sap per què la mantenen tot l’any. Però a la ciutat de València han donat un pas enllà i ja que este any a la plaça de l’ajuntament només hi havia arbre de nadal, han decidit retirar un barri sencer: el Cabanyal.

Però no penseu que això és una idea nova de l’alcaldessa: tot bé de ben lluny. Va ser a finals del segle XIX quan Casimir Meseguer va projectar una avinguda que connectara la ciutat de València (que es corresponia amb el que ara és el centre-ciutat) i la mar; a este projecte li van ficar el nom d’avinguda València al Mar (si que eren imaginatius) i va ser un de tants projectes urbanístics que es van dur a terme a la València de començament del segle XX.

Però si estem parlant d’una obra feta fa més de 100 anys, a on està el problema?; resulta que eixe projecte mai es va acabar de construir, ja que l’avinguda acabava en el poblat de pescadors de la ciutat: una mena de grau de València que estava format bàsicament per barraques i altres tipus d’edificacions no permanents. L’eixida a la mar de la ciutat es va quedar a les portes, les barraques del barri de pescadors van passar poc a poc a les cases de construcció de l’actual barri de Cabanyal, i passaren 100 anys sense que ningú s’en recordara del projecte; fins i tot el nom de l’avinguda va canviar fins a l’actual: avinguda Blasco Ibañez.

El Cabanyal hui: en roig la futura avinguda i en blau la zona protegida a enderrocar

Deixem la història i tornem a l’actualitat: canvi de segle i de mil·leni, la ciutat de valència ha de fer front al seu futur i… màgia: al nou PGOU el projecte ressuscita carregant-se tot el que li queda al mig.

Clar, els veïns que es troben amb les seues cases quedant fora d’ordenació (o siga, que les han de tirar i ser re-allotjats a altres llocs) no veuen el projecte amb bons ulls, i comença la batalla judicial que acabà en març de 2008 amb el tribunal Suprem donant la raó a l’ajuntament. En abril del mateix any comencen les obres d’enderroc del barri, encara que poc a poc ja que les empreses que tenien que pagar les obres amb les plusvàlues dels edificis per construir als solars creats pels enderrocs es deixen el projecte.

Alguns dels carrers que desapareixeran

Les raons de l’ajuntament per a partit un barri històric (i amb gran valor arquitectònic) no són només que l’avinguda arribe fins a la mar, sinó que maquilla el pla com un intent de millorar (sic) un barri molt degradat; i la veritat és que el barri està molt degradat, però tenim que mirar en profunditat les raons per les quals ha arribat a l’estat actual. Normalment un barri es manté en bones condicions per dos tipus d’inversions completament diferents però necessàries i complementàries: la inversió pública que fa l’ajuntament, i la privada que fan els veïns per a millorar els seus habitatges.

Però el Cabanyal està des de fa anys en el limb de l’urbanisme: des de que es va quedar fora d’ordenació es sap que eixes cases tenen que desaparèixer en algun moment, però no es sap ni quan ni de quina manera. Això fa que l’ajuntament no invertisca diners en uns carrers que estan per desaparèixer (o com a mínim és el que jo vull pensar, i que no siga simplement per desídia). Tampoc els particulars fiquen diners en unes cases que teòricament s’assolaran i perdran la inversió. D’esta manera hem arribat a una situació en que pareix que l’efecte (assolar el Cabanyal a causa de la seua degradació) siga causa de la seua pròpia causa (com això l’assolarem, millor no invertim i deixem que es degrade).

En negre i roig, els habitatges que seran assolats

Pareixia que estava ja clar que el Cabanyal estava condemnat a ser tallat en canal quan va arribar un raig d’esperança: les atribucions de lluita contra l’espoli cultural (recordem que el barri del Cabanyal/Canyameral és Bé d’Interés Cultural [BIC]) encara les té el govern central a Madrid… i el suprem va demanar en juny de 2009 que Madrid es pronunciara sobre la qüestió; i tant que es va pronunciar: a final d’any va declarar que l’actuació al Cabanyal era un espoli cultural de llibre, i que es tenien que parar les obres immediatament.

Una de tantes cases del cabanyal

Però he començat dient que l’ajuntament de València estava desmuntant el belén, i això és el que ha fet amb un el retruc impensable per a qualsevol autonomia: realitzar un decret-llei d’urgència només per a desautoritzar el govern central i fer ells el que els done la gana; sí, com si això fora una partida de cartes.

A hores d’ara la situació és tan rocambolesca que fins i tot faria gràcia, si no fora per que estem parlant de l’espoli cultural d’un dels pocs poblats mariners amb la traça original dels carrers que queden al nostre país. Que cadascú pense el que vulga, però la meua opinió és que només amb que es posaren d’acord el govern valencià i el central, i amb la meitat dels diners projectats, tindríem una de les millors façanes marítimes del mediterrani. Ànim Salvem el Cabanyal!.

Els crèdits de les imatges: la del Cabanyal amb l’amplitud de les obres marcades és de SEIM (©) furtada del fòrum de SkyScraperCity; la dels edificis assolats de garfiel (©), del mateix fòrum i la de la casa del barri és d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc).

El meu sopar d'anit: tortellinis amb pesto genovés

El meu plat per defecte per a sopar quan vivia a Ginebra eren els tortellini amb pesto genovés: pràcticament totes les setmanes sopava dos o tres dies esta delícia tan fàcil de preparar. Però la veritat és que des de que vaig tornar que no me l’havia cuinat més.

Per això, anit quan em vaig posar a preparar el pesto em va vindre una sensació estranya, com si de sobte haguera recorregut els 1.125 kilòmetres que separen la meua casa de valència, de la de Ginebra; un déjà vu pareix que es diu això.

Estava cuinant i m’imaginava a mi mateix en la vitroceràmica, amb l’arbre que es veu a la finestra de la cuina, el terra de fusta de veritat queixant-se dels meus passos i el soroll del vent gelat (potser neva?) a l’explanada del proper cementiri de Plainpalais.

Sí, tenia la sensació d’estar en Ginebra, però la veritat és que estava a València, preparant el pesto en la vella cuina de la meua casa de Benicalap. Hi ha vegades que cal recordar que el continent no fa el contingut: només cuinant, per molts records que et vinguen, no es pot viatjar.

La situació amb els tortellinis en va fer recordar a molta gent que conec, molt demòcrates i d’esquerres ells (a tot això, paraules que en si mateixes no volen dir res), que pareix que el seu objectiu polític final siga guillotinar al rei, o desterrar-lo com a mínim. Però, a l’igual que la salsa pesto no em va fer anar a Ginebra, només canviar el rei per un president tampoc ens portarà a un millor país; potser és un començament, però de entre totes les coses que no van bé ací, no crec que siga la més important.

Felip V, el primer rei Borbó al sud dels pirineus

No vaig a entrar en el debat de si la monarquia és tan roïna, o la república tan bona; i menys encara si són millors les repúbliques presidencials o millor un poc més de separació de poders. El que tinc clar és que ara per ara tenim un bon grapat de problemes més importants i urgents que qui és la figura ceremonial que utilitza l’estat per a signar els documents. Al cap i a la fi igualment anem a pagar el mateix a una persona o a vàries per a fer esta feina.

Per a mi és infinitament més important tindre un bon finançament, uns bons servicis públics o una taxa de de desocupació baixa que qualsevol altra petició, que sempre ens porta a debats estèrils i a perdre un temps que podríem dedicar a causes més productives.

A vore si per una vegada ens centrem en el que realment importa, i ens oblidem de les discussions inútils. És clar que no em pareix mal que es defense un sistema de govern o qualsevol cosa, i que la gent isca al carrer a demostrar la seua opinió, de fet jo mateix ho faig; però el nostre debat no es pot centrar només en coses allunyades dels problemes reals. Hi ha temps per a tot, i ara és moment d’exigir el necessari, i en ja segon pla, lluitar pels nostres somnis.

Acabant, estaria lleig amb este títol acabar sense donar-vos la recepta de la salsa pesto genovés per als tortellini. Ací la teniu:

• Ingredients: alfàbrega, 1 dent d’all, 1 cullera de pinyols, 1 cullera de formatge pecorino, 1 cullera de formatge ricotta , una cullera de formatge parmesano, oli d’oliva i sal (es pot fer amb tot el formatge parmesano, però no està tan bo).
• Preparació: Es piquen tots els ingredients excepte l’oli fins obtindre una massa homogènia, i en un morter anem afegint-li oli igual que si estiguérem fent allioli.

Mapa satel·lital del País Valencià

Molt he discutit ja del meu model de país: una bona organització territorial és el primer pas per a una millor gestió i repartiment dels recursos amb que contem, que no són pocs; per això vaig a deixar per escrit quina és la meua proposta d’ordenació. I per a fer una ordenació coherent en un país tan complicat com el nostre primer tenim que parlar de llengües.

Al meu país hi ha dues llengües, això és innegable. Les dos han estat històricament ací, portades pels seus repobladors en el ja tan llunyà segle XIII, i les dos hi ha que respectar-les i conservar-les com el més preuat patrimoni cultural i humà. Però el que també hi ha que tindre clar és que la distribució de les llengües no és ni molt menys homogènia, i podem fer una primera divisió històrica entre comarques castellanoparlants i valencianoparlants.

Entre les comarques castellanoparlants podem trobar l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans i el Racó d’Ademús, que a la reconquesta van ser repoblades per gent vinguda d’Aragó, i per tant van deixar com a herència la seua llengua. A estes comarques es parla un castellà molt paregut al que trobem actualment a Aragó.

Divisió lingüística històrica: verd valencià, roig i taronja castellà

També trobem el cas de la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, el Baix Segura i el Canal de Navarrés, que al segle XVII, i després de l’expulsió dels moriscos, va ser repoblat per castellanoparlants i eixa és la llengua que s’ha mantingut fins a hui dia. Amb estes quatre ja tenim 8 comarques castellanoparlants.

I per últim, un altre cas curiós és el de la Plana d’Utiel, que formava part de Castella fins al segle XIX, i per tant la seua llengua pròpia és el castellà de la mateix manera que ho és a Conca o Albacete. Amb això fem un total de 9 comarques castellanoparlants.

La resta de comarques han sigut històricament valencianoparlants, i malgrat la progresiva castellanització que s’ha dut a terme des del segle XVIII, s’ha mantingut com a llengua majoritària excepte a les grans ciutats a on ha sigut relegada a causa de la immigració massiva del segle XX.

Així doncs, trobem un primer búnquer castellanoparlant al centre-oest del país, i això ha de quedar reflectit a la divisió regional del país. Esta divisió queraria així:

Proposta de regions o diputacions del País Valencià

• Comarques de l’interior: correspon al grup de comarques castellanoparlants de l’interior del país (Alt Millars, Alt Palància, Racó d’Ademús, Serrans, Plana d’Utiel, Foia de Bunyol, Vall de Cofrents i Canal de Navarrés).
• Comarques del nord: Corresponen a les comarques més septentrionals del país, amb el riu Millars al sud i el Sènia al nord. (Els Ports, el Maestrat, la Plana i l’Alcalatén).
• Túria-Xúquer: La part central costera del país, regada pels dos rius més importants amb els que contem. (Camp de Morvedre, Camp de Túria, l’Horta i la Ribera).
• Comarques centrals: Les comarques alineades amb el Cap de la Nau (La Costera, la Vall d’Albaida, El Comptat, La Safor, La Marina i l’Alcoià).
• Comarques del sud: Comarques més meridionals del país (el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura).

Amb estes regions creem una divisió administrativa entre les comarques castellanoparlants i les valencianoparlants, que permetria simplificar les polítiques lingüístiques. Encara que considere que el conèixer les dues llengües hauria de ser un dret i una obligació per a tots els valencians, pense que l’educació i l’atenció bàsica tindria que ser en la llengua pròpia de cada territori. La Generalitat tindria que donar a cada una de les regions els mecanismes necessaris per a defendre y mantindre la seua llengua pròpia.

Vista des del Penyagolosa

L’única comarca que es queda un poc despenjada és el Baix segura que, sent castellanoparlant, quedaria dins d’una regió valencianoparlant; però hi ha que tindre també en compte que molts dels pobles d’esta regió estan àmpliament castellanitzats, de manera que potser es tindria que aplicar una política lingüística mixta.

Al meu parer les actuals diputacions tindrien que dissoldre’s en estes regions (que li podeu dir diputacions noves si voleu) més acordes amb la nostra idiosincràsia. I és clar, fer una llei de comarcalització efectiva de manera que els recursos que arriben als governs regionals (cada regió hauria de tindre el seu propi govern o diputació) foren correctament distribuïts entre estes.

Però bé, esta és la meua proposta que crec que jo no voré mai materialitzada, però vull creure que els meus nets si que la gaudiran. Visca la terra!.

Per acabar, els crèdits de les fotos: la imatge del satèl·lit és furtada de Google Maps, propietat de TerraMetrics (©), els mapes polítics són meus basats en un treball de Montxo Vicente i Sempere (cc-by-sa) i la del cim de penyagolosa de Alex Lillo (cc-by-sa).

Escut de la ciutat a la cúpula de l'edifici de Correus

Acaben de donar la notícia: els jocs olímpics de 2016 no seran a Madrid. Això tanca algunes portes a València (era sub-seu de vela de la candidatura de Madrid), però ens obri una altra molt més il·lusionant: vol dir que en 2020 es podrien fer els jocs a Europa una altra vegada, i que València pot ser perfectament la candidata del COE.

Deliris de grandesa? pot ser. Però la veritat és que ja va dir Rita en 2005 que si Madrid no eixia per als jocs olímpics de 2016, i després de fracassar també en 2012, que estava disposada a presentar València per a 2020; i ja sabem com li agraden es grans fastos a la Rita. També, i encara que no crec que d’ací a dos anys continue Camps com a cap de la Generalitat, ell també va estar a favor de proposar candidatura per a 2020. I de la població de València tampoc crec que hi haja massa problema per a organitzar els jocs, amb tot els que ens agrada eixir a la tele.

Veles e Vents, símbol de la 32 America's Cup

És clar que València no és una ciutat com Barcelona o Tokio, necessitaríem millorar moltíssim per acollir uns jocs. Però també es veritat que tenim 4 anys llargs per a preparar una candidatura amb opcions, i més de 10 anys per a preparar a la ciutat. Addicionalment, els últims anys hem demostrat que som capaços d’organitzar esdeveniments amb gran afluència de públic, com pot ser la Copa del Amèrica o la visita del Papa (que encara que va ser un fracàs d’assistència, l’organització de la ciutat per acollir a milers i milers de persones va ser remarcable). També tenim experiència en funcionar amb centenars de milers de visitants i mitja ciutat tallada per les festes de les falles; i ja de treballar a contra rellotge per preparar infraestructures barroques in extremis ni parlem, els exemples més recents són el circuit urbà de la Fórmula 1, o el Àgora de Calatrava per al Open 500 de tennis.

Proposta de Villa Olímpica al Port, de multi

De propostes populars per a la candidatura he vist vàries, però de totes em quede amb la de multi del fòrum skyscrapercity.com. Proposa construir la ciutat olímpica i l’estadi en una de les dàrsenes velles del port de València, aprofitant part del que es va construir per a la America’s Cup. A la seua proposta també podem trobar l’utilització de la Fira de Mostres i el Velòdrom Lluís Puig per als esports baix sostre i el Centre de convencions de la Fira com a centre de Premsa.

També planteja el dur els esports de riu com el piragüisme, el tir i l’equitació al saler i l’albufera de València. Seria una manera increïble de millorar este espai natural i tornar-li l’atenció que ha perdut en els últims anys. I ja per acabar, i com altres candidatures, sempre es pot fer seus fora de la ciutat per a altres esports.

Amb l'Emisfèric va començar la nova València

Esta és només una proposta de les moltes que trobarem per la xarxa, però demostra que València pot organitzar sense problemes uns Jocs Olímpics. Potser el problema més greu per a la ciutat seria per una banda el transport, que es pot sol·lucionar amb la tan repetida ampliació de l’aeroport de Manises i amb un TGV a Barcelona i frança (el AVE a Madrid ja estarà), i per altra banda les places hoteleres, que encara que la nostra ciutat ha millorat molt (sobre tot en hotels de luxe), encara està molt per baix d’altres candidatures.

Definitivament podem preparar-nos sense problemes estos quatre anys per a presentar candidatura per 2020. Però no ens podem encantar, ja que si no la presentem ara probablement se l’emportarà una altra ciutat europea i ens bloquejarà la candidatura una dècada més. Ara per ara ja hi ha grups de pressió per aconseguir aquesta fita, com per exemple el grup València 2020 al facebook.

Si voleu dieu-me beneit, però d’esperança també es pot viure. I jo d’això tinc per a organitzar uns Jocs Olímpics. Ànim, València 2020!.

Els crèdits de les fotos, la del rosetó de la cúpula de Correus és obra de Marco Bernardini (cc-by-nc-sa), la del Veles e Vents és de Fernando Serer (cc-by), i la de la Ciutat de les Arts i les Ciències de SamwiseGamgee69 (cc-by-nc-sa).