Camps a la entrada del jutjat

Finalment el jurat popular declarava ahir al Molt Honorable President Camps com a no culpable del delicte de suborn (la causa dels trages pels mitjans de comunicació) del que se li acusava. No vaig a entrar en si el jurat es va equivocar o no com altres diuen, ja que al cap i a la fi van fer la seua faena de forma molt correcta. Tampoc vaig a entrar en si és just un sistema judicial on se’ls dona a ciutadans més qualitat per vore la veritat que a un jutge amb els seus estudis de la llei i els seus anys d’experiència.

El resum de tot és que Francisco Camps és innocent de rebre regals pel seu càrrec, tal com ell sempre ha afirmat. Però per desgràcia rebre un parell de desenes de milers d’euros en roba no és el pitjor que ha fet (o que no ha fet) el President en el seu càrrec. Ens ha deixat una Generalitat arruïnada, endeutada fins a nivells catastròfics, on ja no es pot pagar ni als proveïdors.

Molt bona pregunta!

No va ser culpa només d’ell: tot va començar amb el President Zaplana (àlies El Faraó) que li va deixar una herència de gran obres i promeses d’un futur daurat per a la nostra comunitat (sic). A partir d’això, el President Camps no només va continuar amb la despesa en grans projectes, sinó que conjuntament amb l’alcaldessa de València Rita Barberà es van inventar la política dels Grans Saraos (Copa de l’Amèrica, visita del Papa, Fórmula 1, Volvo Ocean Race…) per acabar d’arruïnar els comptes públics.

Bé, ara mateix hi ha una gran quantitat d’entitats que no poden pagar els seus proveïdors, quina diferència hi ha amb el legat de Camps?. Ací està la gran traïció del nostre President: no és que la Generalitat no haja ingressat el que li pertoca, sinó que hem gastat molt més del que ingressem. Deixant a banda que el nostre finançament autonòmic no és res de l’altre món, si tens pensat ingressar 10 et pots gastar 50 a base de crèdit en un moment puntual per a una necessitat o inversió específica. El que no és possible és fer això com a norma general, en totes les despeses i any rere any.

Com a conclusió: Molt Honorable President Camps, has sigut declarat innocent de suborn i respecte la decisió del jurat popular que t’ha jutjat, però per a mi eres culpable de la greu situació del nostre país. Per desgràcia això no és un delicte ni civil ni penal, però no tot el que és legal ha de ser moralment correcte.

Actualització 31 de gener de 2011

Pareix ser que el PSPV va a presentar un recurs sobre la sentència al Tribunal Suprem. Este drama no s’acabarà mai?

Els crèdits de les fotos: les dos són de Pablo Ortega (cc-by-nc-nd).

Gallardón i La Cantaora

Hui ha parlat el nou i flamant ministre de Justícia, Alberto Ruíz Gallardón, en la seua primera compareixença en el càrrec. I es nota que, encara que és nou amb això dels ministeris, no ho és en el tema de les reformes: ha portat el braç ben carregat de canvis per al Poder Judicial.

Adornat amb un nou mètode de tria del vocals del CGPJ, i amb un clar giny a la dreta més rància i a la jerarquia eclesiàstica amb la reforma de la llei de l’avortament, hi ha dos propostes que m’han cridat l’atenció bàsicament perquè atempten contra dos dels pilars principals de la justícia actual a Espanya.

Comencem per una de les característiques més importants d’un sistema de justícia: la universalitat d’este. Per a que siga just per a tots es pressuposa que independentment de la teua capacitat econòmica i estatus social has de rebre les mateixes facilitats i possibilitats d’atac i defensa. A la reforma que durà a terme el govern de Madrid hauràs d’abonar una quantitat important abans d’arribar a la segona instància del judici (que se te’n retorna si guanyes), fent gratuïta només la primera instància. Això és: si eres ric pots arribar fins al Constitucional si cap, però si eres pobre t’has de conformar només amb una oportunitat, amb el jutge del teu barri.

I no tornes, o millor no te'n vages

I l’altra reforma corca un altre dels pilars de la nostra justícia, que és el dret a la reinserció. El sistema actual accepta que independentment del delicte que has comés et pots reformar i re-integrar a la societat, i per això fixa una temps màxim per estar a la presó. A la reforma del senyor Gallardon trobem la institució d’una cadena perpètua revisable (sic), que en resum és que pots tirar-te tancat fins que la voluntat judicial (i política) de torn decidisca. És més, des del Govern central deixen clar que això només es gastarà en casos de gran alarma social; tenint en compte que per les nostres terres la gran alarma social no la creen els casos en sí, sinó la repercussió mediàtica que tinguen als canals de televisió es donarà la peculiaritat que la cadena perpètua només s’aplicarà les setmanes que Belén Estéban estiga de vacances, o no hi haja cap Boda Real.

En resum, que tenen contents als seus dient que els membres de ETA no tindran cap amnistia general (cosa que ara mateix tampoc cabria a la llei), els bisbes estaran calladets uns dies (fins que recorden que els mariques encara es poden casar) i sobre tot s’asseguren que siga més complicat que el cas dels trages de Camps torne a passar (perquè un jutge de primera instància no anirà tan lluny, veritat?).

Què penseu de tot això?, ens tirem al riu ja o esperem un ratet més?.

Els crèdits de les fotos, la de Gallardón i l’alcaldessa de València és de José Loaiza (cc-by) i la de la cadena rovellada de Elisabeth D’Orcy (cc-by-sa).

Unió Europea, abans coneguda com CE, abans coneguda com CEE...

Llegint este matí la premsa m’he trobat amb una notícia interessant no tant pel seu contingut (que tampoc és novell) sinó per la seua procedència: una de les ministres de la Canciller Angela Merkel proposa, com a mesura per sobreviure a la crisi, avançar amb la unió política d’Europa. No em pareix una idea nova, es tracta d’un dels objectius fundacionals d’això que ara per ara es diu Unió Europea i abans ja va ser Comunitat Europea i abans Comunitat Econòmica Europea… com a mínim pareix que amb el nom sí que s’ha avançat.

Després de la segona guerra mundial Europa era un caos, tots els estats ja fora per que estaven al bàndol dels guanyadors com els guanyats i fins i tot alguns dels no adscrits estaven pràcticament destruïts. L’economia productiva del segle anterior havia deixat de funcionar i era complicat competir en un món que poc a poc s’anava globalitzant. Damunt de tot, el començament de la guerra freda va dividir el continent en dos enemics irreconciliables.

El Parlament Europeu

A començament dels anys 50, i amb una Europa ofegada per la situació, alguns polítics dels diversos estats europeus comencen a promoure pactes de col·laboració trans-fronterers per intentar millorar la vida dels ciutadans d’Europa. Això va anar evolucionant i des de la primera llavor (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) es va passar a una defensa conjunta i finalment a un mercat econòmic conjunt (lliure pas de persones i mercaderies). Posteriorment arribaria la consciència social de formar part d’Europa i la moneda única, quan ja havia caigut el mur a Berlín i el continent tornava a estar reunit.

Però ara, 50 anys després, ens trobem una Europa altra vegada en una situació econòmica greu, i apareix la realitat: lliure pas de persones i mercaderies, tots som europeus, però encara hi ha estats més rics i altres més pobres; i són estos últims els que, com sempre, més pateixen la situació.

Merkel vs Grècia

Tornant al tema, he dit que m’ha cridat l’atenció la procedència de les declaracions: des del mateix govern de l’estat que està forçant als països pobres a acceptar condicions perilloses per al seu futur benestar a canvi de concessions econòmiques comencen a sorgir veus que ja no parlen de l’ara, sinó d’un futur a mig termini. I això és que la caiguda dels estats pobres d’Europa també afectarà abans o després als rics. Com ja va passar a mitjans del segle passat, en un món completament globalitzat o ens unim entre nosaltres o no arribarem lluny.

Potser amb el fracàs de la Constitució Europea, amb el que hem vist els últims mesos on cada estat ha fet tot el possible per salvar els mobles sense pensar en la resta, molts pensen que la possibilitat d’una unió política en Europa és ja impossible, o com a mínim que els nostres ulls no arribaran a vore-la; al meu parer són massa optimistes pel que ha d’arribar. O fiquem tots el muscle, o això no s’arreglarà.

Els crèdits de les fotos: la de la bandera onejant és de Phl59 (cc-by-sa), la del Parlament Europeu de JLogan (domini públic) i la caricatura és de Chris Riddell (©).

El setmanari "El Jueves" i la patada a Camps

Hi ha mesos que cansen, mesos que no pares de fer coses, mesos on acabes pensant que has fet més que en tota la resta de l’any junt. I després podem trobar este mateix juliol de 2011, que no és que no he parat, sinó que quadrar l’agenda ha sigut tota una aventura.

Mai he sigut especialment emprenedor, però fa temps que em vaig creure que els únics que es poden treure de la situació econòmica actual som nosaltres mateixos. Per això vaig començar el mes buscant socis per muntar una nova empresa; la economia no està per molta festa, però si no la vitalitzem nosaltres, qui ho farà?. Desgraciadament pareix que no vaig encertar el moment.

Encara no ens havíem recuperat del resultat electoral (amb la feliç sorpresa de Compromís) quan el que tots temíem va passar: el dia 15 el jutge José Flors va decidir obrir judici oral sobre el President Camps, deixant la credibilitat del nostre govern per baix de la capa freàtica i omplint-nos a tots els valencians de vergonya.

Però no acaba ací la cosa, només uns dies després el President va decidir dimitir. Molt correcte per la seua banda després de mentir en seu parlamentària i portar a tot un govern al jutjat… però en el seu discurs de comiat no va demanar disculpes al poble valencià, sinó que es dedicà a pregonar que en realitat només ho va fer per “apropar a Rajoy a la presidència d’Espanya”. Cas a banda també el nostre benvolgut Canal9, que no només no va emetre en directe el moment de la dimissió, sinó que més que informar es va dedicar a fer una mena de panegíric per un polític mort… potser sense recordar que la persona continua viva. Com a successor “a dit” ens van col·locar a Alberto Fabra, que com a mínim pareix que no està imputat per cap delicte.

I ja quan pensàvem que el cupo de sustos el tenim ben complit, apareix Zapatero avançant les eleccions al parlament d’Espanya per al proper 20 de novembre. Com deia al començament, encara no hem acabat de recuperar-nos de la anterior fita electoral, i ja tenim una més voltant el cantó.

En resum: potser no ha sigut el millor mes per fer-me emprenedor, però com a mínim ha sigut un començament d’estiu emocionant. Què ens tindrà preparat la segona meitat del 2011?.

Crash!

Ahir vaig vore una d’eixes situacions quem si no fora per la gravetat de les seues conseqüències, em farien petar de riure: un conductor girant el seu cotxe en una cantonada, tan preocupat de no ratllar la pintura nova del seu vehicle amb els cotxes aparcats que ni tan sols va mirar si venia algú pel mateix carrer on girava. I per l’altra banda del cantó un altre conductor, que pensant supose en les seues coses no va poder evitar l’accident.

En resum: hi ha vegades que per preocupar-nos de coses més properes o més probables ens oblidem del que realment és important. És més probable que per la nostra negligència acabem ratllant la pintura del cotxe del pare, però tots estem d’acord que l’important és mirar per on anem i no estavellar-nos amb altre cotxe en direcció contrària.

Fàcil d'untar

Al meu parer, ens està passant el mateix en la situació actual amb TV3. De sobte, en totes les ciutats i pobles del nostre país s’han convocat de manera espontània manifestacions i concentracions en suport d’este canal, dels pocs que podem (podiem!) trobar en la nostra llengua; i això és molt positiu: denota capacitat de convocatòria. Però moltes vegades estem utilitzant tots els nostres recursos en este tema, oblidant-nos dels que són en realitat més importants: per una banda la corrupció enquistada que tenim des de la Presidència de la Generalitat, que ens fa vore amb normalitat que el President siga condemnat per suborn, i per l’altra la incapacitat tant del Govern autònom com del central de millorar la situació creada per la crisi.

Jo dic sí a TV3, però m’agradaria vore els carrers plens també demanant la dimissió de Camps abans de l’esperpent de vore al nostre President jutjat i condemnat; o manifestacions multitudinàries en contra dels talls socials que el govern Socialista (sic) ens té ja acostumats. La nostra llibertat d’informació és ben important, però no deixem que l’arbre ens tape el bosc sencer!.

Els crèdits de les fotos: la del cotxe estavellat és de Lee Haywood (cc-by-sa) i la de la manifestació en contra de la corrupció a València és furtada de la web marisabeldimissio.blogspot.com, encara que no està clara la procedència original.

Gran Via del Marqués del Túria, un dels carrers que es queden sense carril bici

Este matí, amb la lectura diària de la premsa valenciana, m’he trobat una notícia xocant: l’ajuntament de València no preveu la creació de un carril bici a la reforma de les Grans Vies de la ciutat.

I és xocant perquè estem parlant de la remodelació de dos dels carrers més amples, i que units creuen la ciutat de banda a banda: des del Palau de la Música fins a Nuevo Centro, passant per la plaça d’Espanya. Però el que és ja de jutjat de guàrdia és la raó per la qual finalment no tindrem carril bici: el regidor de Circulació i Transports, Alfonso Novo, opina que «un carril bici en eixa avinguda és perillós» (sic).

Potser caldria avisar al nostre estimat regidor que si és perillós circular per les grans vies (i no només per a bicicletes, sinó també per a ciclomotors i cotxes) és culpa seua, que ha permès que es convertiren alguns carrers de València en autopistes. Afirma que un carril bici dins de la calçada «no és segur per als ciclistes novells», potser no és segur perquè els cotxes no respecten les normes de trànsit dins de la ciutat? i qui és el responsable de fer-les complir?.

Carril bici com Déu mana, a Edinburg

Fa un parell d’anys vaig llançar una proposta on, entre altres coses, demanava precisament que els carrils bici estigueren sempre en la calçada com a moltes ciutats europees (per exemple Ginebra); Si els carrils bici estan integrades a la mateixa altura que els vianants, estos creuen sense mirar… i per això he tingut més accidents amb persones creuant a cegues que amb cotxes!.

La zona 30 va ser la gran aposta per la bicicleta de l’ajuntament del cap i casal, i la veritat és que la idea és bona: limitar la velocitat d’alguns carrers de la ciutat a 30 km/h per a conviure tot tipus de vehicles; el problema és que en la pràctica ningú no està controlant el compliment de la norma. I qui és el responsable?.

Ja per acabar, Novo també ha declarat que «cal ser conscients de que no és possible anar en línia recta d’un punt a altre de la ciutat»; senyor regidor: ja som conscients de que no podem anar en línea recta, però sí que demanaríem circular com a mínim pels carrers i avingudes principals de la ciutat; no tots coneixen cada carreró de cada barri tan bé com vostè!.

Els crèdits de les fotos, la de Edimburg és de Marta CG (cc-by-nc-sa).

Canvi de segle a l'univers de Wildstorm, imatge escollida per a l'adeu al seu blog

En les fredes nits d’hivern que visquí baix la neu en Ginebra, ben calentet amb el degoteig dels radiadors que marcaven el temps dels caps de setmana d’avorriment, vaig trobar una nova cosa a fer que fins eixe moment mai m’havia interessat: la lectura de còmics.

És clar que no eren els primer comics que queien en les meues mans, encara que els de la meua infantesa (Mortadelo y Filemón, Lucky Luke, Astérix le Gaulois o Les Aventures de Tintin) feia anys que ja no m’interessaven. Però navegant per internet vaig trobar una sèrie de bande dessinée molt diferent al que havia vist fins eixe moment, que en va enganxar des del primer dia amb unes històries molt mes madures (des del punt de vista de la maduresa necessària amb tanta sang i morts, les històries són simples i planeres) i uns dibuixos inspirats a les grans produccions del cinema: The Authority.

D’esta sèrie ja vaig parlar fa un parell d’anys en este mateix espai, recomanant la seua lectura; simplement dir que em va introduir en el món d’estos personatges de la mà d’una editorial, Wildstorm, amb continus cameos i crossovers, on vaig acabant estimant a tots els personatges de l’univers tan especial com el dibuixat.

Docs bé, el dia 1 de gener d’este 2011 no només hem canviat (altra vegada!) de dècada, sinó que tot este univers ha desaparegut. Els fils oberts d’història pendents van donar finals dignes (sic) i DC, la omnipresent editorial de còmics americans, va decidir tancar definitivament la xicoteta publicadora que va adquirir en el ja tant llunyà any 2000. I amb ella, tots els seus personatges.

Quede això com un tribut pòstum a tots els ratets morts que he perdut darrere les seues pàgines, que encara que vaig començant baixant d’internet, acabí comprant religiosament amb les dificultats d’obtindre còmics americans en esta vella Europa nostra. DEP.

Amb esta imatge (de WildC.A.T.S. #30) s'acaba el crossover world's end, i amb ell Wildstorm

Portarà cama de fusta? i tu?

Aprofitant la capacitat de generació d’opinió de Facebook fa uns dies vaig llançar una afirmació dura, pràcticament lapidaria, d’un tema d’actualitat. Basant-me en un tweet d’Ignacio Escolar (que encara que no compartim ideologia a vegades diu coses amb seny) dient que de cap manera el premium de Megavídeo és defensable, jo vaig aprofitar de la conjuntura per a llançar el següent missatge:

«Seriesyonkis, megaupload i rapidshare s’aprofiten del treball dels demés per a ingressar diners (sense aportar res més que la pròpia plataforma), i això és (al meu parer) clarament censurable. Una cosa és el intercanvi d’arxius entre parells sense ànim de lucre i altra és beneficiar-se del treball dels demés. Perdoneu-me, però ho havia de dir.»

I com no podia ser d’altra manera, ràpidament es va crear un flame amb una vintena de respostes, 6 participants diferents i bàsicament quatre posicions, que podrien ser resumides de la següent manera:

• «Pots compartir allò que és teu, no hauries de negociar amb la creació aliena»: defensada pel regidor de Castelló de la Plana Enric Nomdedéu, bàsicament expressa que està en mans dels autors decidir si volen que la seua obra siga difosa públicament, i en el cas negatiu la compartició mai serà moralment acceptable.
• «S’aprofiten del treball dels demés per a ingressar diners»: és la postura que defensava jo mateix en el missatge original, començant el flame; distribuir el treball dels demés no és per se roí, però guanyar diners amb la distribució sí (independentment de que sigues el distribuïdor o l’intermediari).
• «els que no respecten les condicions d’ús són els que pugen els arxius»: pareguda a l’anterior, però eximeix de tota responsabilitat moral a l’intermediari (això és: als servicis de pujada d’arxius) deixant com a infractors simplement als que pugen eixos arxius (encara que estos últims no es lucren amb el procediment i els intermediaris sí)


A vegades ens encadenem a una idea i no ens adonem que el món canvia més ràpid que nosaltres

• «El problema és que el món evoluciona i has d’evolucionar amb ell»: Per últim tenim el cas contrari al primer, el problema no és realment un problema i els desitjos dels creadors no s’han de tindre en compte; bàsicament s’afirma que la situació actual és de transició, i es solucionarà quan tot el món comprenga que és inevitable.

Des del començament he volgut donar un color moral (que no moralista) a la discussió, de manera que cap dels que han opinat podria tindre la raó: la llei és homogènia per a tots, però el considerat bé i mal és més una convenció social i un assumpte personal. Tots els participants han explicat la seua posició, i no s’han fet massa esforços per arribar a punts comuns.

Per acabar, simplement deixar clara la meua postura: com ja vaig dir fa uns mesos amb el tema del llibre electrònic, defense el dret de l’autor a decidir què fer amb la seua obra (en el sentit de si deixa la seua lliure difusió o no) però sempre amb uns límits que permeten el bé comú (jo proposava que els drets de l’autor acabaren amb la seua vida, encara que també vaig tindre una agra discussió amb un escriptor per este tema). Moralment em pareixen igual de censurables les persones que cobren pel treball dels demés (webs d’enllaços amb ànim de lucre) com els que fan d’intermediaris amb consciència del que fan i emportant-se una part dels guanys (pàgines de pujada de pel·lícules/música/… que cobren per descàrrega).

Els crèdits de les fotos: la del pirata és de Rusty Haskell (cc-by) i la de les cadenes és de Stavros Markopoulos (cc-by-nc-nd).

Ah!, i per primer any he guanyat més que he perdut a la loteria!. Serà això que ja se sent el vent del canvi?.

Seu de Lo Rat Penat a la Ciutat de València

És temps de muntar el pessebre a Casa i representar el Betlem de la Pigà a Castelló; i supose que és per això que els amics de Lo Rat Penat han decidit muntar el seu pessebre particular, divertint-nos en estas fechas tan señaladas (la reina y yo… ejem!). Faig un resum del tema fins ara.

Tot va començar fa ens dies quan, contra tot pronòstic, Lo Rat Penat va convidar al professor Abelard Saragossà (professor de filologia catalana a la Universitat de València) per donar una conferència sobre el lingüista del segle XIX Josep Nebot. Recordem que esta institució valencianista centenària es va separar els anys ’70 de les tesis que avalen la unitat de la llengua, i muntant un altre belem paregut a l’actual van entrar en una deriva secessionista com ja va  desgranar fa uns anys valencianisme.com en un reportatge.

Davant este canvi, tant els que han sigut tradicionalment els braços polítics d’esta institució (històricament Unió Valenciana i últimament també Coalició Valenciana) com el seu braç militar (el GAV) van agafar un cabreig important, fins al punt que van pintar la façana de la seu de Lo Rat Penat acusant-los de catalanistes; i a partir d’això tot es va complicar.

El següent pas el va donar Enric Esteve, president de Lo Rat Penat, que durant la gala d’entrega de premis dels Jocs Florals va demanar la paraula per carregar contra els radicals, i deixar clar que no hi ha ningú amb la capacitat de decidir qui és valencianista i qui no. També va afirmar que «no tancarà les portes a qui, estimant a valència, pensen d’altra forma» que ell. Està clar que s’estava dirigint tant a UV, com CV i el GAV. També va acceptar una entrevista amb el diari Levante-emv on deixava clara la seua postura de que el valencianisme ha de deixar arrere les tesis anticatalanistes; també opina sobre el BLOC, dient que no ha tingut mai cap problema amb el nostre partit, i que «no coneix la nostra política» (sic). El diari també li va dedicar la seua editorial del dia, deixant patent que pot ser un punt d’inflexió per a l’entitat.

Davant estes declaracions del president, Coalició Valenciana, Unió Valencia i el GAV van mostrar-se d’acord d’una forma que feia temps que no es veia: tots tres van demanar públicament a les bases de Lo Rat Penat que defenestraren al seu president, Enric Esteve. Però pareix que no ho tindran tan fàcil, perquè este mateix matí la directiva de Lo Rat Penat ha enviat als diaris un comunicat subscrivint totes les paraules del seu president, on ratifiquen la seua «posició en pro d’un valencianisme unit i de construcció», i sempre «amb les portes obertes a tot aquell que vinga a treballar positivament pel poble valencià».

Definitivament alguna cosa està passant en Lo Rat Penat. Pels àmbits polítics es comenta que este canvi es pot deure a un toc d’avís des d’alts càrrecs del PP a la cúpula de la entitat; a mi certament no m’importa de qui venen les ordres, sempre i quan demanen una posició moderada a esta associació que tant ha fet des de fa més d’un segle pel valencianisme. I tu?, què opines?.