Fa ja temps en este bloc comentava que no tinc ni cotxe ni carnet i per això utilitze molt sovint el transport públic urbà, sobre tot a les ciutats de València i Castelló de la Plana. Bàsicament el resum d’aquell text és que comparats amb el cap i casal, els transports públics de Castelló són indignes. Molt ha plogut des d’aquell dia, i ara per ara tenim a les dos ciutats un nou mitjà de transport públic: les bicicletes de lloguer; i per desgràcia, el resum d’este text no variarà molt de l’original.

El primer que va donar el pas va ser Castelló, que seguint els pasos de Gijón, Sevilla i Barcelona va muntar el seu propi servei de lloguer de Bicicletes: el Bicicas. Actualment manté 38 punts d’arreplegada i unes 300 bicicletes en circulació; molt correcte per a les característiques de Castelló.

Parada del Bicicas

Per desgràcia la qualitat de les bicicletes és molt baixa: sense llums (quan et dones d’alta en el sistema et regalen una llum a piles de pinça, supose que cal portar-la sempre a la bossa), sense marxes i amb un manteniment de les unitats un poc justet.

Per altra banda tenim el sistema de València, nou de trinca: Valenbisi. Actualment només compta amb punts de recollida de bicicletes al districte del marítim i al barri de Benimaclet degut a que estan en proves, però en poc de temps s’ampliarà per tota la ciutat.

Explotat per JCDecaux amb el seu sistema Cyclocity, compta amb l’experiència de ser el mateix utilitzat en grans ciutats com París, Lyon i Viena. La qualitat de les bicicletes és superior al cas de Castelló (tenen llum davant i darrere alimentades per una dinamo, marxes, cistella…), encara que està pendent vore si el manteniment també és millor.

Els funcionament dels dos sistemes són en realitat molt paregut: utilitzant una targeta personal amb un xip RFID desbloqueges una bicicleta a la parada i després pots deixar-la en qualsevol altra del sistema.

Unitats de Valenbisi

Però la diferència principal entre el servici públic de lloguer de les dos ciutats no són les mateixes bicicletes, ni tan sols les estacions, sinó els horaris. En el cas de Castelló les bicicletes només es poden utilitzar de 8h a 21h entre setmana, i de 8h a 18h els diumenges; això és: oblida’t d’agafar-les per la nit, que potser serien més útils ja que no hi ha cap altre transport públic a banda dels taxis. A més a més en els períodes de més afluència de gent a la ciutat incomprensiblement retiren el servici: fa pocs mesos ja vam tindre que queixar-nos des del BLOC JOVE ja que a les festes de la Magdalena no es van poder utilitzar, i pareix que la situació no canviarà.

Per altra banda tenim València, on les bicicletes estan disponibles les 24 hores i els 7 dies de la setmana. Sense dubte seran utilitzades per molta gent per a tornar a casa després d’una nit de festa, i fins i tot pels treballadors que entren (o s’han de desplaçar) abans que isca el sol.

En resum, i com he dit al començament, continuem igual: és clar que els transports públics de València, inclòs el sistema de lloguer de bicicletes, poden millorar; el que no m’explique és perquè en Castelló tenim que carregar amb uns sistemes i qualitats molt pitjors quan en altres ciutats del país tenen més sort. En què es gasten els diners a l’ajuntament?, o és que com la generalitat és del mateix color no es molesten ni en demanar un tractament igualitari?. La culpa és clar que no està a l’ajuntament de València, ni tan sols a la Generalitat; està en el senyor alcalde de Castelló i el seu equip de govern que es deixen ningunejar i no demanen el que els correspon.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la dels cotons de colors és de Arti Sandhu (cc-by-nc), la del Bicicas és meua (cc-by) i la del Valenbisi és de Manel (cc-by-nd).

La selecció, després de guanyar la eurocopa

Ahir el meu carrer de València es tornava boig després del gol de Puyol que donava a la selecció espanyola de futbol entrada per a la final del Mundial. I per boja vull dir exactament això: gent cridant pel carrer, els clàxons dels cotxes sense parar i fins i tot petards i carcasses, supose preparades per a l’esdeveniment.

En canvi, molts dels meus amics desitjarien que la selecció no guanyés: els més per motius polítics, i la resta per no aguantar l’eufòria de la gent sobre un esport que no els agrada.

Jo no tinc ni idea de futbol; a dures penes em sé les regles del joc, i jugant sóc com a mínim un inútil. Però hi ha una cosa que sí sé: una part imporant del poble valencià seria més feliç si aquesta selecció guanyés el Mundial. Resumint, el resultat del partit no farà mal a ningú, ni tindrà cap repercussió a llarg termini, però farà més feliç al meu poble; per això jo també estic amb “la roja”… i en este cas no parle de Pilar Bardem!.

Actualizació 12 de juliol de 2010
Enhorabona a tots els seguidors de la selecció espanyola de futbol, estiguen a on estiguen i siguen de la nacionalitat que siguen!.

La selecció espanyola, guanyadora del mundial 2010

Parada de la Porta del Sol del metro de Madrid

Ja fa anys que Alaska cantava això de “Horror en el hipermercado“ en la movida madrilenya, i molt ha plogut des d’això; però sí hi ha una cosa realment horrible ara mateix a Madrid: anar a treballar. Amb el metro completament paralitzat per la vaga dels treballadors, moure’s per la metròpoli de 6 milions d’habitants ha de ser realment “terrorífic”.

Pareix que els treballadors estan cabrejats per l’anunci de la comunitat de Madrid de retallar-los un 5% els sous (com per a no estar-lo!) i per demostrar el seu grau d’empipament han decidit no complir els servicis mínims i mantindre de forma indefinida la lluita.

Però no només a Madrid estan els treballadors del metro empipats amb el seu govern autonòmic; en casa nostra FGV també manté vagues periòdiques, i també per una raó completament vàlida: volen evitar la privatització de les noves línies del metro. La diferència és que ací pareix que són més sociables i mantenen els servicis mínims (casi 2/3 del servici).

Conseqüències dels aturs a metrovalència

Ara bé, encara que tot treballador té el dret d’anar a la vaga si considera que es vulneren els seus drets, també cal tindre en compte a qui afecta la seua decisió. Amb les vagues al transport públic s’espera bloquejar la ciutat, fer soroll, i aconseguir que els respectius governs canvien d’opinió; però com a mal col·lateral aconsegueixen també que el poble deixe de confiar en els serveis públics per a moure’s per la ciutat, fomenten l’ús del transport privat i donen raons als governs per apostar per la privatització. Això sense contar amb tots els pobres treballadors què (com jo mateix) no tenen altra forma d’arribar al seu lloc de treball.

En resum, que a vegades cal mirar un poquet més enllà amb les nostres exigències, i encara que en el cas dels treballadors del metro de Madrid i de FGV les prenc com a meues, cal tindre també en consideració si no estarem fent més mal que bé. No oblidem que el transport públic ha de ser creïble per a que siga útil!.

I com sempre, els crèdits de les fotos. La primera del metro de Madrid és de ReservasdeCoches.com (cc-by) i el del metro de València és de TiTiLLo (©) furtada del fòrum skyscrapercity.com.

Edició posterior al text:

Al text original em queixe de la situació, però no done cap solució. En realitat, si el problema és que el poble no s’adona de la vaga si es compleixen els servicis mínims potser el que haurien de fer no és llevar eixos servicis, sinó fer campanyes per a que la protesta arribe al poble. En el cas del metro el veig tan fàcil com ficar piquets a les portes, no per evitar que la gent entre, sinó per informar i conscienciar de la seua lluita; o més simple encara, plenar els vagons d’informació. El que no pot passar és com a metrovalència, que la única forma de saber les raons de les successives vagues es buscant-lo a la premsa.

No és Marina, però la representa perfectament

Marina és el nom de la meua primera nebodeta; naixé el passat dijous dia 3 i és la més re-bonica del món. Per això m’agradaria il·lustrar este escrit amb una foto d’ella i del seu pare (el meu germà), però m’és impossible: els seus progenitors no em permeten publicar cap imatge seua; motius de privacitat familiar, diuen.

I és clar que tenen tot el dret del món a negar-se a que aparega en cap mitjà la imatge de la seua filla, o com a mínim que no puga ser reconeguda en les imatges. Tots estem acostumats a vore a la televisió el rostre dels fills dels famosos esborronat per evitar contravindre la llei; i fins i tot recordem el cas de les filles del President del Govern espanyol, que després d’eixir a una foto amb l’Obama el seu pare es va negar a que poguera eixir als mitjans (encara que la mateixa Casa Blanca la va distribuir).

Però tornem a la meua neboda: és una xiqueta acabada de nàixer, un nadó pràcticament indistingible de qualsevol altre excepte per a la seua família; i jo només volia presumir de ser tiet. Realment és tan important protegir la imatge dels xiquets?; no entrem en absurds?.

No només per als xiquets: la privacitat és un dret innegable que ens afecta a tots. Cada dia, simplement caminant pel carrer o quan anem a traure diners del caixer som gravats per desenes de càmeres de seguretat; però eixes gravacions normalment no ens importen ja que no són utilitzades a no ser que siga necessari i s’esborren periòdicament… o això diuen.

El Facebook, pou de la nostra intimitat

És important la privacitat, però al meu parer el que és realment important és decidir amb qui comparteixes la teua privacitat. Jo mateix utilitze el servei Latitude de Google, que indica als meus amics (a la gent que jo mateix he acceptat) a on estic en cada moment; estic parlant de geo-localització en temps real i amb un marge d’error d’uns quants metres, exactament a on estic en cada moment de dia. També compartisc amb tots els contactes del Facebook les coses que estic fent i pense que són interessants.

El dret a la pròpia imatge i a la privacitat existeix des de fa temps, però és ara amb les noves tecnologíes quan és més simple perdre-la sense ni tan sols adonar-nos. El que abans era privat ara hem decidit fer-lo públic o semi-públic voluntàriament, i a canvi d’eixa privacitat que hem acceptat alliberar guanyem en comunicació i fluïdesa social.

Jo pense que l’important no és la privacitat en si mateixa, sinó el dret a decidir el que volem que siga públic i el que no. És decisió meua compartir part de la vida privada amb altres, voluntàriament, i també és decisió del meu germà que no puga publicar fotos de la meua neboda enlloc. Això sí, espere que el meu germà accepte la voluntat de Marina el dia que ella també vulga publicar les seues fotos en el tuenti!.

Canvia la forma, però no el contingut

«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.

M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.

Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.

Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?

Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.

En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.

Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.

Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.

Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).

Al final, tot el treball ha de quedar reflectit en una simple papereta

Quan arriba el temps pre-electoral, una obligació de tot partit polític és, a banda de preparar el programa amb el que competirà a la fita, confeccionar unes llistes amb ciutadans compromesos amb eixe programa i que es puguen comprometre a treballar per la ciutat/país/entitat que corresponga. La part més complicada d’este procés potser és la d’unificació de diferents partits polítics en una mateixa llista, el que es diu una coalició; per a que això funcione els partits han de compartir gran part del seu programa, fer la fusió amb temps suficient i tindre bones intencions. Al meu parer, al primer pacte de Compromís fan fallar les dos últimes.

Però independentment de les coalicions electorals, també cal trobar qui presentar a la llista, i sobre tot valorar en quin ordre ha d’aparèixer. Independentment de qui isca escollit és clar que tot el partit funcionarà com una unitat, tots treballen igual, des del cap de llista fins al que fa la paella de la nit electoral o que pinta la seu per a que estiga presentable; a més a més sempre es té una idea de fins a quin número de escons es pot aspirar, i a partir d’eixe número la resta de participants de la llista estan per a recolzar i per a fer la millor campanya possible. El més important és fer una llista equilibrada, que complisca tots els requisits de la llei (que no sempre és tan fàcil) i que siga competitiva comparada amb la resta de presentades: el programa electoral és el mateix, però a vegades el personalisme també és important.

Per això moltes vegades es prefereix ficar als primers llocs de la llista, precisament per aprofitar eixe personalisme i recaptar vots de caladors aliens als tradicionals del partit, a gent que no són els que treballen el dia a dia; a vegades ni tan sols són militants. Normalment esta gent provenen del món associatiu, són antics candidats d’altres partits o simplement són gent mediàtica, coneguts per raons diferents a les merament polítiques.

La meua reflexió de hui és la següent: ¿realment es treuen més vots per ficar a gent més coneguda davant els que estan realment darrere de la candidatura?. Està clar que tindre cares conegudes és positiu, però és més positiu que ficar a gent que tens el convenciment de que continuarà treballant passada la data electoral?. És un pensament que ja fa setmanes que tinc pel cap, i ara el deixe ací, que al cap i a la fi és el lloc correcte per als meus pensament. Què penseu vosaltres del tema?.

Per finalitzar, m’agradaria solidaritzar-me amb el company de partit i regidor a l’ajuntament de Castelló Enric Nomdedeu, que està sofrint una sèrie d’actes vandàlics només per tindre un pensament i unes idees clares del tipus de país que vol per a la seua filla. Ànim, Enric!.

El cas Gürtel, per Eneko

Hi ha dies, i fins i tot setmanes, que et quedes sense paraules. Esta és sense dubtes una de eixes ocasions: L’obertura del sumari del cas Gürtel i els enderrocs del Cabanyal amb ajuda policial per un costat, i per l’altre un PSOE valencià abstenint-se en una moció clarament positiva per als valencians… només per no portar la contrària a la direcció del partit a Madrid!.

Però anem per parts, primer el tema més mediàtic de tots: la suposada (per dir alguna cosa) trama de pagaments i regals a alts càrrecs del PP per aconseguir influències. Ahir mateix es van publicar els casi 50.000 folis que composen el sumari de la investigació, i en els quals es pot llegir el presumpte finançament il·legal del PP valencià en la època del president Camps, o com “El Bigotes” comenta en una conversa telefònica intervinguda que té un “negoci molt gros” amb l’alcaldessa Rita Barberà. Davant això només puc esperar que el jutge Antonio Pedreira aplique la llei amb tota la seua força.

Protesta pels enderrocs, i actuació policial

També ahir va entrar en vigor la llei de Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València (sic), quin eufemisme per a referir-se a una llei feta a mesura per enderrocar precisament part d’eixe conjunt històric-artístic. Com tots sabem, a la super-alcaldessa no li agrada deixar les coses per a l’últim moment, i per això les excavadores van entrar al barri del Cabanyal el mateix dia, enderrocant 5 edificis. Com finalment pareix que l’estat central no li deixarà enderrocar la zona “BIC”, està carregant contra la resta del conjunt que queda fora de protecció, arraconant les poques cases que restaran protegides. Esta vegada la policia va tindre que carregar contra els veïns manifestants per a que la piqueta poguera accedir a les cases a enderrocar, i fins i tot una diputada a les Corts Valencianes va ser agredida per protegir el nostre patrimoni. Com no estem disposats a respondre la violència amb violència, no queda més que esperar a que els tribunals ens donen la raó, i pregar per a que en eixe moment encara quede alguna cosa que salvar.

Però el que ja sí que m’ha cremat la sang i no hi ha manera d’entendre-lo és la posició del PSOE valencià (ja que de PSPV li queda poc), amb la seua abstenció en el plenari de la Diputació de Castelló del 30 de març a la moció per l’alliberament de l’AP-7 al seu pas pel nostre territori. Comprenc que al govern central i al PSOE estatal no l’interesse que s’aprove eixa mesura… però d’igual manera també espere que el sucursalisme del PSOE valencià els passe factura en les properes eleccions.

Res més a dir per la meua part; deixem a uns rebent vestits regalats i enderrocant el nostre patrimoni, i als altres demanant permís a Madrid per anar a pixar. De veritat són estos els que ens tenen que governar?.

I els crèdits de les fotos, el dibuix és d’Eneko, publicat al diari 20 Minutos (cc-by-sa), i la foto de la càrrega policial és dels companys d’Iniciativa (furtada de la seua web, ©).

Comunicació i mala comunicació

Hi ha moltes formes de transmetre informació; aquesta pot ser unidireccional, com a la premsa tradicional o a la televisió i la ràdio, i també pot ser bidireccional com la que trobem a les noves tecnologies com el Facebook o quan discutim. El que esta setmana ha quedat clar és que els dos partits majoritaris que tenim al nostre país no saben fer-lo de cap de les dos maneres.

Anem a començar amb el PP, que el divendres passat van fer una maniobra que va crear un efecte Streisand de llibre de text: censurar unes fotos d’una exposició feta per la Unió de Periodistes al MuVIM.

L’efecte Streisand és un fenomen que trobem quan algú vol ocultar una informació de manera que li dona més publicitat a esta que si l’haguera deixat lliure. Hi ha que recordar que l’exposició era de la Unió de Periodistes Valencians, de veritat pensaven que podien censurar-la sense eixir al dia següent a tots els diaris?.

Però la bola va créixer i créixer, i no va quedar només en la notícia de la censura: este dilluns dia 8 el director del MuVIM, Román de la Calle, va dimitir de la seua posició al·legant que no compartís la decisió de la Diputació de censurar les fotos. Però encara té corda per a més, ja que este mateix matí també és noticia, deixant caure que l’assumpte li explotarà al mateix Rajoy a les mans en la visita que farà este diumenge a València.

Encara que no ho parega, això és un problema de comunicació: van intentar limitar la circulació d’una informació (unes fotos que ja havien sigut publicades als diaris durant tot l’any 2009), i el que van aconseguir és que circularen més encara. Enhorabona.

Si tens alguna cosa que ocultar, no t'oblides les teues notes davant dels periodistes!

Però esta setmana el PSOE del País Valencià també ha tingut problemes pareguts, centrats en la roda de premsa que van fer divendres passat a Castelló per a parlar de l’alliberament de l’AP-7. Essencialment es van deixats oblidats uns papers que no els han deixat en bona posició (i que podeu llegir ací).

Una roda de premsa és una comunicació bidireccional, a on els que l’organitzen primer fan un repas del tema a tractar i després els periodistes poden fer preguntes. Als papers oblidats es pot llegir les directrius per a contestar algunes preguntes, però el que és més greu, també quines preguntes anaven a ignorar.

Al final, les conseqüències han sigut molt paregudes a les del PP i les fotos: per censurar una informació (les preguntes que no volien respondre) els periodistes ara saben a on els pica i a on els cou, donant-li molta més repercussió a eixos punts que la que tindrien de manera natural.

La conclusió?, que la millor política és la transparència, on no hi ha res a amagar. No hi ha cap ésser humà perfecte, i menys els polítics; però sempre és millor que sigues tu qui digues els teus defectes que els descobrisca la premsa.

Els crèdits de les fotos: la de l’antena de comunicació és de Vitor Antunes (cc-by-nc-nd) i la de la nota escrita a ma (també el contingut) de ClintJCL (cc-by-nc-sa).

Tren de rodalies que fa el trajecte València - Castelló de la Plana.

Dissabte passat, com casi tots els dissabtes, vaig agafar el tren que uneix les ciutats de València i Castelló de la Plana, amb direcció a esta última. Va ser un viatge tot lo còmode que pot ser amb el servei de rodalies Renfe i vaig aprofitar per avançar en la lectura d’un de tants llibres que tinc a mitges; per això no vaig reparar en la dona que tenia davant meu, asseguts tots dos de la cua del comboi.

Arribats ja a termini del viatge, i quan estava agafant la meua motxilla (mai viatge sense una muda neta), finalment vaig ser conscient de la seua presència amb una curta frase dirigida cap a mi (no quedava ningú més al vagó): “a quin poble et refereixes?”.

En cap moment del viatge havíem intercanviat paraula, i em vaig trobar completament descol·locat. Es tractava d’una dona d’entre 65 i 70 anys, amb el monyo tot canós i un poc regirat, que li donava un aire un poc destarifat. Portava un carret d’eixos amb que les nostres àvies anaven a fer la compra al mercat, ple fins a dalt, encara que no podria dir de què.

Detall de la samarreta

Com em vaig quedar apardalat mirant-la, em va repetir la pregunta: “a quin poble et refereixes?” i en esta ocasió, també em va senyalar. Jo cada vegada em trobava més perdut fins que vaig caure: no m’estava senyalant a mi, sinó a la meua samarreta. Vaig ficar cara de circumstància i vaig baixar el cap ja que no recordava quina m’havia ficat eixe matí. Finalment tot recobrava el sentit: ni eixa dona s’havia tornat boja ni tampoc jo se combinar colors; portava la samarreta del BLOC JOVE amb el poema de Vicent Andrés Estellés.

Segur que ja l’heu vista: negra amb la silueta del país valencià dibuixada amb lletres de color blanc, on es pot llegir el fragment del Llibre de Meravelles anomenat propietats de la pena. Eixe disseny va ser tot un encert, i encara hui la gent ens les demana.

Una vegada que sabia a que es referia la dona, vaig contestar ràpidament, casi sense pensar, abans que decidira definitivament que sóc retardat mental: vaig respondre categòricament “del poble valencià, és clar”.

Després de demostrar que, contra tot pronòstic, si que era capaç de parlar, vam baixar del tren i a la mateixa andana la senyora em va contar la seua història, quasi un resum de per què va succeir la batalla de València.

Senyera que va utilitzar el Consell Preautonòmic

No vull allargar-me, però bàsicament es tractava d’una mestra de primària jubilada de vila-real, valencianoparlant, a la qual durant la transició democràtica van obligar a treure’s un diploma de valencià per a continuar amb la docència. En aquella època hi havien 3 entitats que certificaven coneixements del valencià avalats pel Consell pre-autonòmic d’Enrique Monsonís: la Universitat de València, el Grup d’Acció Valencianista (sic) i Lo Rat Penat.

Esta senyora va entendre que la Universitat era massa academicista comparat amb el valencià que es parlava (i encara es parla) al seu poble, i per això va decidir l’opció de Lo Rat Penat. Però clar, els temps canvien i els governs també i va arribar el dia que es van fer (per fi!) votacions a la Generalitat; el primer President electe va ser Joan Lerma (del PSPV) i només va quedar com a òrgan oficial per a acreditar els coneixements del valencià la Universitat i la pròpia Generalitat; a més a més la nova norma va entrar amb efecte retroactiu, de manera que els mestres que tingueren títols d’altres entitats tenien que tornar a treure’ls.

Amb això vam aconseguir que esta senyora tinguera que agafar un bàndol, i el que va començar com una simple queixa a l’academicisme de la universitat (recordem que a 1979 Lo Rat Penat encara utilitzava les normes de Castelló) va acabar com un trencament amb la oficialitat i una nova entrada per al blaverisme actiu.

Tots recordem que a la batalla de València van haver lluites dialèctiques i físiques, i fins i tot morts; però el que moltes vegades oblidem és que no va haver guanyador: tots vam perdre, el valencianisme dels anys 70 i 80 es va diluir i vam tornar a ser el poble moll del que ja parlava el Comte-duc d’Olivares al segle XVII. I no van haver guanyadors per que la vam produir entre tots, per no ser capaços de posar-nos d’acord en res: ja l’havíem perduda abans de començar.

Recordeu que per a compartir un camí no cal que caminem sempre sobre les penjades dels altres: el camí és lo suficientment ample per a tots, amb les nostres diferències, però sempre avançant junts.

No puc acabar esta entrada sense el poema d’Estellés que ha donat peu a tot: propietats de la pena.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Els crèdits de les fotos: la del tren de rodalies és d’Amparo Pardo Gimeno (cc-by) i el disseny de la samarreta del BLOC JOVE és de Daniel Soriano.

Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).