Tren de rodalies que fa el trajecte València - Castelló de la Plana.

Dissabte passat, com casi tots els dissabtes, vaig agafar el tren que uneix les ciutats de València i Castelló de la Plana, amb direcció a esta última. Va ser un viatge tot lo còmode que pot ser amb el servei de rodalies Renfe i vaig aprofitar per avançar en la lectura d’un de tants llibres que tinc a mitges; per això no vaig reparar en la dona que tenia davant meu, asseguts tots dos de la cua del comboi.

Arribats ja a termini del viatge, i quan estava agafant la meua motxilla (mai viatge sense una muda neta), finalment vaig ser conscient de la seua presència amb una curta frase dirigida cap a mi (no quedava ningú més al vagó): “a quin poble et refereixes?”.

En cap moment del viatge havíem intercanviat paraula, i em vaig trobar completament descol·locat. Es tractava d’una dona d’entre 65 i 70 anys, amb el monyo tot canós i un poc regirat, que li donava un aire un poc destarifat. Portava un carret d’eixos amb que les nostres àvies anaven a fer la compra al mercat, ple fins a dalt, encara que no podria dir de què.

Detall de la samarreta

Com em vaig quedar apardalat mirant-la, em va repetir la pregunta: “a quin poble et refereixes?” i en esta ocasió, també em va senyalar. Jo cada vegada em trobava més perdut fins que vaig caure: no m’estava senyalant a mi, sinó a la meua samarreta. Vaig ficar cara de circumstància i vaig baixar el cap ja que no recordava quina m’havia ficat eixe matí. Finalment tot recobrava el sentit: ni eixa dona s’havia tornat boja ni tampoc jo se combinar colors; portava la samarreta del BLOC JOVE amb el poema de Vicent Andrés Estellés.

Segur que ja l’heu vista: negra amb la silueta del país valencià dibuixada amb lletres de color blanc, on es pot llegir el fragment del Llibre de Meravelles anomenat propietats de la pena. Eixe disseny va ser tot un encert, i encara hui la gent ens les demana.

Una vegada que sabia a que es referia la dona, vaig contestar ràpidament, casi sense pensar, abans que decidira definitivament que sóc retardat mental: vaig respondre categòricament “del poble valencià, és clar”.

Després de demostrar que, contra tot pronòstic, si que era capaç de parlar, vam baixar del tren i a la mateixa andana la senyora em va contar la seua història, quasi un resum de per què va succeir la batalla de València.

Senyera que va utilitzar el Consell Preautonòmic

No vull allargar-me, però bàsicament es tractava d’una mestra de primària jubilada de vila-real, valencianoparlant, a la qual durant la transició democràtica van obligar a treure’s un diploma de valencià per a continuar amb la docència. En aquella època hi havien 3 entitats que certificaven coneixements del valencià avalats pel Consell pre-autonòmic d’Enrique Monsonís: la Universitat de València, el Grup d’Acció Valencianista (sic) i Lo Rat Penat.

Esta senyora va entendre que la Universitat era massa academicista comparat amb el valencià que es parlava (i encara es parla) al seu poble, i per això va decidir l’opció de Lo Rat Penat. Però clar, els temps canvien i els governs també i va arribar el dia que es van fer (per fi!) votacions a la Generalitat; el primer President electe va ser Joan Lerma (del PSPV) i només va quedar com a òrgan oficial per a acreditar els coneixements del valencià la Universitat i la pròpia Generalitat; a més a més la nova norma va entrar amb efecte retroactiu, de manera que els mestres que tingueren títols d’altres entitats tenien que tornar a treure’ls.

Amb això vam aconseguir que esta senyora tinguera que agafar un bàndol, i el que va començar com una simple queixa a l’academicisme de la universitat (recordem que a 1979 Lo Rat Penat encara utilitzava les normes de Castelló) va acabar com un trencament amb la oficialitat i una nova entrada per al blaverisme actiu.

Tots recordem que a la batalla de València van haver lluites dialèctiques i físiques, i fins i tot morts; però el que moltes vegades oblidem és que no va haver guanyador: tots vam perdre, el valencianisme dels anys 70 i 80 es va diluir i vam tornar a ser el poble moll del que ja parlava el Comte-duc d’Olivares al segle XVII. I no van haver guanyadors per que la vam produir entre tots, per no ser capaços de posar-nos d’acord en res: ja l’havíem perduda abans de començar.

Recordeu que per a compartir un camí no cal que caminem sempre sobre les penjades dels altres: el camí és lo suficientment ample per a tots, amb les nostres diferències, però sempre avançant junts.

No puc acabar esta entrada sense el poema d’Estellés que ha donat peu a tot: propietats de la pena.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Els crèdits de les fotos: la del tren de rodalies és d’Amparo Pardo Gimeno (cc-by) i el disseny de la samarreta del BLOC JOVE és de Daniel Soriano.

X BLOC ROCK: Magdalena 2010!

Un any més, el col·lectiu local del BLOC JOVE de Castelló de la Plana, conjuntament amb voluntaris de tot el país, enfrontem la titànica feina d’organitzar un dels concerts gratuïts amb més participació de públic de les festes de la Magdalena.

Este any que la crisi ens està afectant a tots, hem fet lo possible i lo impossible per a que la qualitat musical no baixara. Per això tindrem a l’escenari a grups reconeguts com Aspencat, que des de la Marina ens portaran ritmes d’ska i reggae.

Tampoc oblidem als grups de la nostra comarca, i per això també comptem amb Agraviats, que amb l’experiència de 10 anys en els escenaris ens faran ballar amb la seua barreja d’ska i rock.

Per últim, però no menys important, vam decidir incloure un tercer grup novell a qui donar difusió; per aconseguir-lo vam aprofitar el concurs-festival Rock-penat, donant-li un major àmbit. El guanyador de la final que es farà el dia 6 de març en Vila-real serà el tercer participant en esta X edició del BLOC ROCK.

Primera semi-final del Rock-penat a Benicàssim

Els grups que ha passat les successives semifinals del Rock-penat, i per tant tenen encara l’oportunitat de guanyar el primer premi i tocar per a Magdalena, són Die Borts, The Garrophones, Malnom i Josep Lluís Notari; a tots quatre els desitge molta sort, ja que són magnífics.

A més a més este any estem d’enhorabona: celebrem els 10 anys consecutius de regalar a la ciutat un concert de música en valencià, grups locals i en la nostra llengua que l’ajuntament té completament oblidats. Per això estem fent un recopilatori dels cartells de tota esta dècada de música en valencià a les festes de la Magdalena que publicarem quan estiga enllestit.

Per tot això, no podeu perdre-vos esta edició del BLOC ROCK: el divendres 12 de març, a les 23h vos esperem a tots al carrer Sant Fèlix, a prop de la plaça Clavé… visca la terra!.

Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).

Nino Machaidze fent de Lucia

Mai havia anat fins ara a la òpera. Els meus amics saben que el meu gust musical no és massa exquisit, i fins i tot es pot dir que tinc la orella molt dura (sobre tot el meu pobre mestre de dolçaina); però ja fa temps que volia anar, encara que només fora una vegada, a vore el que probablement siga l’espectacle artístic més complexe que existeix.

Tampoc havia xafat mai l’edifici del Palau de les Arts Reina Sofía (sic) de València; m’he quedat mil vegades embovat mirant l’edifici per fora, he llançat pestes al Consell sobre els costos (i sobre-costos) de una obra que en realitat només aprofiten els pocs amb sort que poden costejar un abonament de temporada (entre 600€ i 1000€), però desgraciadament només pots entrar si tens una localitat per alguna de les representacions.

La platea i les llotges, vistes des de l'escenari

Per això em decidí a unificar els dos desitjos i vaig adquirir dos localitats (per a mi i una amiga que li devia una nit en la òpera des de fa temps) per a la representació de Lucia di Lammermoor que es va dur a terme el passat dissabte 6 de febrer.

Primer vaig a parlar de l’edifici, tot un palau de la òpera. Per dins és igual o més espectacular que per fora: tot de formigó blanc i les tan característiques de Calatrava formes i proporcions orgàniques; però a diferència del Museu de les Ciències, en este cas també podem trobar angles rectes que trenquen les formes arrodonides, fent els espais més harmoniosos i (sobretot) útils.

Les escales que donen accés a les llotges

No vaig poder passar a les dos sales de concerts xicotetes ni a les terrasses-jardins de dalt, només opinaré sobre el hall central, la sala gran i els espais de pas. De la sala de òpera em va cridar l’atenció la col·locació de les llums, que il·luminàven tot sense molestar, i de la sonoritat increïble: jo vaig estar a una llotja del segon pis, relativament lluny de l’escenari, i encara així sentia les veus com davant meu. Per altra banda, el Hall és obert als laterals, on trobem les escales en espiral que pugen al les llotgetes i els pisos superiors; este espai acaba en una vidriera gegantina des de la qual es pot vore el pont de Montolivet i tota la resta d’edificis de la Ciutat de Les Arts i les Ciències. Definitivament és un edifici que paga la pena anar a visitar, encara que només siga per amortitzar l’escandalós pressupost que vam malbaratar amb ell.

Nino Machaidze (Lucia) i Francesco Meli (Edgardo) abans de la tragèdia

Com ja he dit és la primera vegada que vaig a la òpera, i és clar que no tinc el coneiximent per a opinar sobre si la representació va ser correcta o no; això millor ho deixem per als crítics i els operòfils, com per exemple ací, ací, ací, ací o ací.

De la representació, pel que he pogut llegir, pareix que és la primera vegada que es fa una òpera de bel canto al coliseu valencià, i que la posta en escena va ser de Graham Vick, un poquet sòbria per al que m’esperava.

Als papers principals vam trobar a una Lucia interpretada per la jove soprano Nino Machaidze (que em va impressionar amb la seua veu a l’escena de la locura) i com a Edgardo a Francesco Meli (que per a mi va ser la millor veu de la nit).

En resum: va ser una nit màgica; em van encisar les veus, música i en general tot el muntatge (no vull ni imaginar el que costarà cadascuna de les representacions), i la meua intenció és tornar en quant el meu minvant pressupost es repose de la despesa.

Els crèdits de les fotos: la de les escales en espiral és de Carlos Mejía Greene (cc-by-nc-sa) i la resta són del Palau de les Arts (©).

Cremem l'hivern!!

Ara fa un any parlava del començament de la gira d’Escola Valenciana i que al BLOC JOVE estàvem preparant la IX edició del BLOC ROCK; poc després es va organitzar la I edició el Rock-penat a Vila-real, el que fa dos concerts del BLOC JOVE a La Plana en el 2009. És clar que nosaltres no tenim tants recursos com Escola Valenciana… però d’ànims no ens falten; per això este any hem decidir fer la nostra particular gira de música en valencià pels pobles i ciutats de la nostra comarca (La Plana).

Comencem este primer trimestre de l’any amb l’organització de 5 concerts: 3 d’ells corresponents a les dos semi-finals i la final de la II edició del concurs-festival Rock-penat, una altre a Orpesa, i finalment la X edició del Bloc Rock, el tradicional concert que el BLOC JOVE de Castelló regala a la ciutat per les festes de la Magdalena.

A este clúster de concerts, 5 en 5 setmanes consecutives, li hem anomenat cremem l’hivern; els 5 concerts són com el compte enrere cap a les festes de la Magdalena i Falles, que és la nostra manera d’acomianar l’hivern i donar la benvinguda a la primavera: hi ha que cremar l’hivern per avançar en els nostres somnis.

El programa de concerts d’hivern és el següent:

• Benicàssim: 13 de febrer,
• Onda: 19 de febrer,
• Orpesa: 27 de febrer,
• Vila-real: 6 de març i
• Castelló de la Plana: 12 de març.

Ja són públics els cartells dels 2 primers (Benicàssim i Onda), per a la resta tindreu que esperar uns dies.

13 de febrer: Benicàssim!

[Benicàssim] 13 de febrer al Café el Corb (Plaça de l’estació nº1, Benicàssim):

• Tirant lo Rock,
• Malnom,
• Josep Lluís Notari i
• Semenéska

Apuntat a este concert a l’esdeveniment del Facebook!.

19 de febrer: Onda!

[Onda] 19 de febrer al Casal Jove d’Onda (Al costat de la Ciutat Esportiva i el pavelló Municipal):

• Die Borts,
• The Garrophones,
• Arrap i
• Línea XYZ.

Vos esperem a tots i totes als concerts!… Cremem l’hivern!!.

Diumenge 31 de gener... tots al Cabanyal!.

El diumenge 31 de gener, la plataforma Salvem el Cabanyal organitza una manifestació per a protegir el nostre patrimoni cultural de l’espoli que el Govern de Francisco Camps vol dur a terme a este històric barri de la ciutat de València.

Des del BLOC JOVE volem convocar-vos a la manifestació, a la qual acudirem amb pancarta pròpia, per a cridar amb veu alta i clara que altres solucions al problema no només són possibles, sinó que són més idònies que la blindada pel Consell i l’alcaldessa de València Rita Barberà.

La concentració serà a les 12h a l’encreuament del carrer Reina amb l’avinguda de Tarongers, des d’on marxarem pels carrers del Cabanyal fins al mercat del barri, a on acabarà la nostra peculiar processó.

Pots trobar més informació sobre la barbaritat del Cabanyal a esta entrada, que des d’un punt de vista històric conta el drama que està vivint este barri de València.

Imatge actual de la coalició

Esta setmana va començar amb la presentació en societat del nou popurrí de sigles electorals a qui hem donat com a nom “Coalició Compromís”. A banda de si serà o no positiu este nou agrupament de partits (el temps el dirà), el que sí és segur és la repercussió que ha tingut en els mitjans de comunicació del nostre país: tots ho han remarcat com a notícia destacada… encara que cadascú ha interpretat els fets com més li ha convingut. Quede això com un xicotet recull de les diferents “opinions” que han publicat els diaris més llegits.

Comencem amb El País, que ens deixa el següent titular: «Una coalición por la transparencia». Este diari marca com a part més important les declaracions de l’Enric Morera explicant que la nova coalició hauria de ser el tercer espai que trenque el bipartidisme al País Valencià. També recorda un poc la trajectòria del grup parlamentari actual indicant que s’han dedicat principalment a la lluita contra la corrupció i la denúncia al govern de Francisco Camps; i un poc fora de context al meu parer, introdueixen en la notícia la possible incorporació de Joan Ribó com a cap de llista per la ciutat de València. Per acabar, el periodista inclou un últim paràgraf indicant que hi ha diferències entre els partits de la coalició per exemple en assumptes com la utilització de paranys.

Passem al Levante, que ens deixa el titular «El nuevo Compromís se presenta como la opción ´del País Valencià´ para los socialistas sin carné». Al periodista d’este mitjà li ha paregut el més important el propi nom, que indica que s’ha posat per evitar el enfrontament amb Esquerra Unida; després d’això es centra en els comentaris de l’Enric, sobre tot els de que aspiren a recaptar el vot no socialista (sic) del PSOE, i que no li regalarien el govern a qualsevol preu.

Moment de la presentació de la coalició, a la seu de la Universitat de València

Continuem amb la notícia des dels ulls de l’ABC: «Oltra garantiza “sus” votos a Alarte si puede gobernar». El mitjà marca com a més importants les declaracions de Mònica Oltra sobre que si es dona el cas recolzarà al PSOE. També utilitzen formes literàries com per exemple que la coalició «derrochó optimismo».

La notícia a El Mundo porta com a titular «Mónica Oltra dice que ’si los números dan, garantizaremos un gobierno de izquierdas’». Sense tindre en compte el títol amarillista molt en consonància amb el de l’ABC, el contingut es troba ben presentat i donen tota la informació rellevant. Apareixem com a importants les declaracions de l’Enric i recorda el bon moment de l’actual grup parlamentari; per altra banda també es fa ressò de les paraules de Mònica, sobre tot la part de trencar el bipartidisme. L’article va acompanyat d’un segon sub-article titulat «Gobierno de izquierdas» a on explica les declaracions d’Oltra i Carles Arnal sobre un suposat govern d’esquerres a la Generalitat.

Passem al diari gratuït ADN, amb el següent titular: «Bloc, Iniciativa y Verds reivindican el tercer espacio en Coalició Compromís». Este diari pareix que no ha volgut “mullar-se” massa amb la notícia, i explica punt per punt i en ordre la nota de premsa “oficial”; trobem el perquè del nom i també es fa ressò un per un dels comentaris de l’Enric, la Mònica i el Carles.

A Las Provincias ens trobem el titular «Los socios de Compromís no se ponen de acuerdo sobre si pactarían con el PSPV». El periodista d’este mitjà informa de que el pacte és sense Esquerra Unida, i es centra en que els integrants no van estar d’acord a la roda de premsa si pactarien obertament amb el PSOE per a fer un possible canvi de govern.

Actuals integrants del grup parlamentari Compromís

Per últim peguem una ullada als dos diaris “provincials” (sic), el Información (Alacant) i el Mediterráneo (Castelló). El Información titula «Los socios de Compromís reeditan su pacto electoral para 2011 y apuestan por extenderlo a los municipios» i centra la notícia en que, en contra de les anteriors eleccions autonòmiques, en estes la coalició vol introduir-se també en les municipals; també reprodueixen algunes de les declaracions de l’Enric i els suposats caps de llista a les tres circumscripcions. En canvi el Mediterráneo titula «COALICIÓ COMPROMÍS: Iniciativa, Bloc y Verds exigen su ‘espacio’ en Les Corts» despatxant la notícia en breus i remarcant la intenció de traspassar la coalició a l’àmbit municipal.

En resum, que hi ha diaris que ens han tractat bé, com per exemple a El País i l’ADN, altres han remarcat el més negatiu de la notícia com el Levante i Las Provincias, i per últim tenim els que s’han fabricat una notícia nova (i escrita amb lletres grogues) amb trocets de la original com l’ABC.

Cas especial és el del diari El Mundo, que ha fet una molt bona redacció de la notícia, però s’ha deixat endur amb un títol més a prop del sensacionalisme de la premsa del cor que d’un diari seriós. I també remarcar el punt de vista dels diaris exclusivament d’Alacant i Castelló, que com tenen la Generalitat lluny es centren en els possibles pactes locals, que els queda més a prop.

Definitivament, material de sobra per a fer un curs d’ètica periodística. I a Déu gràcies que era una notícia simple amb nota i roda de premsa.

Edifici la pagoda de València, començament dels '70

Un tret distintiu dels edificis dels anys 60 i 70 a València ciutat són la gran quantitat de llum que tenen els habitatges: fugint dels espais obscurs dels edificis d’anys anteriors amb parets grosses i finestretes, els arquitectes van projectar murs plens de forats com si foren formatges, amb finestrals per ací i balconades per tots els costats. Conjuntament amb la pintura de color roig-fúcsia-rosa (és indefinible) i les parets “caravista” podem definir la majoria dels edificis de la ciutat.

Per això, a l’edifici on vaig viure de jove (que era d’aquella època) no hi havia habitació sense el seu finestral o balconada (o els dos). I dic hi havia per que ara s’estan canviant les finestres a altres climalit: de l’espai que abans era només vidre, ara trobem la meitat alumini i l’altra meitat vidre doble. Millorar l’eficiència energètica li diuen, quan en realitat volen dir instal·lar aparells d’aire condicionat: de tota la vida a l’estiu el que s’ha fet és obrir les finestres i no tancar-les, això sí que és eficiència energètica.

I per què conte tot això?, és un exemple de la manera de pensar que trobem al carrer tots els dies: l’important és avançar, ser modernos no importa a quin preu. Ara ja no podem aguantar un estiu sense l’aire condicionat i les finestres aïllades, encara que això vulga dir perdre la meitat de la llum; i si tens que llegir, encens una làmpada elèctrica.

La setmana passada sense anar més lluny parlava del cas del Cabanyal/Canyameral, que és molt paregut. Per avançar (fer una carretera directa des del centre fins a la mar) cal destruir tot el que hi ha; com si fora la única opció viable.

Estic segur que podem progressar sense tindre que perdre el guanyat anteriorment: tinguem seny, assegurem el que ja és nostre i avancem amb eixa base. Només nosaltres construirem el nostre futur!.

Els crèdits: la foto de la pagoda està feta per Visentico / Sento (cc-by-sa).

Projecte del segle XIX de l'actual Blasco Ibañez. Al fons, el Cabanyal.

Després del la nit de reis és tradicional al nostre país desmuntar el pessebre i recollir tota la decoració nadalenca; bé a tot el país excepte als restaurants xinesos, que qui sap per què la mantenen tot l’any. Però a la ciutat de València han donat un pas enllà i ja que este any a la plaça de l’ajuntament només hi havia arbre de nadal, han decidit retirar un barri sencer: el Cabanyal.

Però no penseu que això és una idea nova de l’alcaldessa: tot bé de ben lluny. Va ser a finals del segle XIX quan Casimir Meseguer va projectar una avinguda que connectara la ciutat de València (que es corresponia amb el que ara és el centre-ciutat) i la mar; a este projecte li van ficar el nom d’avinguda València al Mar (si que eren imaginatius) i va ser un de tants projectes urbanístics que es van dur a terme a la València de començament del segle XX.

Però si estem parlant d’una obra feta fa més de 100 anys, a on està el problema?; resulta que eixe projecte mai es va acabar de construir, ja que l’avinguda acabava en el poblat de pescadors de la ciutat: una mena de grau de València que estava format bàsicament per barraques i altres tipus d’edificacions no permanents. L’eixida a la mar de la ciutat es va quedar a les portes, les barraques del barri de pescadors van passar poc a poc a les cases de construcció de l’actual barri de Cabanyal, i passaren 100 anys sense que ningú s’en recordara del projecte; fins i tot el nom de l’avinguda va canviar fins a l’actual: avinguda Blasco Ibañez.

El Cabanyal hui: en roig la futura avinguda i en blau la zona protegida a enderrocar

Deixem la història i tornem a l’actualitat: canvi de segle i de mil·leni, la ciutat de valència ha de fer front al seu futur i… màgia: al nou PGOU el projecte ressuscita carregant-se tot el que li queda al mig.

Clar, els veïns que es troben amb les seues cases quedant fora d’ordenació (o siga, que les han de tirar i ser re-allotjats a altres llocs) no veuen el projecte amb bons ulls, i comença la batalla judicial que acabà en març de 2008 amb el tribunal Suprem donant la raó a l’ajuntament. En abril del mateix any comencen les obres d’enderroc del barri, encara que poc a poc ja que les empreses que tenien que pagar les obres amb les plusvàlues dels edificis per construir als solars creats pels enderrocs es deixen el projecte.

Alguns dels carrers que desapareixeran

Les raons de l’ajuntament per a partit un barri històric (i amb gran valor arquitectònic) no són només que l’avinguda arribe fins a la mar, sinó que maquilla el pla com un intent de millorar (sic) un barri molt degradat; i la veritat és que el barri està molt degradat, però tenim que mirar en profunditat les raons per les quals ha arribat a l’estat actual. Normalment un barri es manté en bones condicions per dos tipus d’inversions completament diferents però necessàries i complementàries: la inversió pública que fa l’ajuntament, i la privada que fan els veïns per a millorar els seus habitatges.

Però el Cabanyal està des de fa anys en el limb de l’urbanisme: des de que es va quedar fora d’ordenació es sap que eixes cases tenen que desaparèixer en algun moment, però no es sap ni quan ni de quina manera. Això fa que l’ajuntament no invertisca diners en uns carrers que estan per desaparèixer (o com a mínim és el que jo vull pensar, i que no siga simplement per desídia). Tampoc els particulars fiquen diners en unes cases que teòricament s’assolaran i perdran la inversió. D’esta manera hem arribat a una situació en que pareix que l’efecte (assolar el Cabanyal a causa de la seua degradació) siga causa de la seua pròpia causa (com això l’assolarem, millor no invertim i deixem que es degrade).

En negre i roig, els habitatges que seran assolats

Pareixia que estava ja clar que el Cabanyal estava condemnat a ser tallat en canal quan va arribar un raig d’esperança: les atribucions de lluita contra l’espoli cultural (recordem que el barri del Cabanyal/Canyameral és Bé d’Interés Cultural [BIC]) encara les té el govern central a Madrid… i el suprem va demanar en juny de 2009 que Madrid es pronunciara sobre la qüestió; i tant que es va pronunciar: a final d’any va declarar que l’actuació al Cabanyal era un espoli cultural de llibre, i que es tenien que parar les obres immediatament.

Una de tantes cases del cabanyal

Però he començat dient que l’ajuntament de València estava desmuntant el belén, i això és el que ha fet amb un el retruc impensable per a qualsevol autonomia: realitzar un decret-llei d’urgència només per a desautoritzar el govern central i fer ells el que els done la gana; sí, com si això fora una partida de cartes.

A hores d’ara la situació és tan rocambolesca que fins i tot faria gràcia, si no fora per que estem parlant de l’espoli cultural d’un dels pocs poblats mariners amb la traça original dels carrers que queden al nostre país. Que cadascú pense el que vulga, però la meua opinió és que només amb que es posaren d’acord el govern valencià i el central, i amb la meitat dels diners projectats, tindríem una de les millors façanes marítimes del mediterrani. Ànim Salvem el Cabanyal!.

Els crèdits de les imatges: la del Cabanyal amb l’amplitud de les obres marcades és de SEIM (©) furtada del fòrum de SkyScraperCity; la dels edificis assolats de garfiel (©), del mateix fòrum i la de la casa del barri és d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc).

Faig 1 anyet!

No pareix molt: 1 any. Sense anar més lluny jo mateix tinc 26 vegades això. I és que este bloc fa 1 anyet, i no vos imagineu quant m’ha costat de criar. Encara que fins al 21 de gener no va tindre cap entrada, i que no vaig fer-lo públic fins unes quantes setmanes després, la veritat és que va ser el dia 5 pujat a un avió que em portava de València a Ginebra quan vaig començar a muntar-lo; i això que la gent diu que perd el temps volant!.

En este any he parlat de moltes coses, sobre tot de política encara que també de xorrades meues. He fet més d’una entrada amb propostes més o menys realitzables i (encara que em vaig prometre de no fer-lo) podeu trobar alguna entrada dirigida amagada. Entre les llums podem trobar l’anàlisi dels resultats de les eleccions europees (a les quals li vaig dedicar molt de temps), que em va enllaçar l’Enric Nomdedéu i va rebre un allau de visites que a poc em tiren el servidor; i tampoc hi ha que oblidar la que vaig escriure sobre València 2020, que algú la va enviar a mename.net i va produir en una hora tants accessos com en un mes normal.

Per altra banda, també hi ha hagut ombres, com per exemple l’agost que no vaig poder mantindre el ritme d’una entrada mínima a la setmana que vaig prometre a mi mateix. Però, per damunt de tot, crec que he acomplit l’objectiu que tenia quan vaig començar amb tot això: millorar en l’escriptura de textos; tampoc és que ara siga tot un novel·lista, de fet fa poc em van dir que escrivia fatal… que li farem!.

Unes poques estadístiques (que són odioses ): 53 entrades, 8 categories, 170 etiquetes i 34 comentaris… que pareix res comparat amb els 2.056 comentaris d’spam que s’han bloquejat!. El que no hi ha dubte és que este es el projecte meu que li he dedicat més temps de la meua vida; no puc prometre que puga mantindre el ritme, però com a mínim provaré a continuar amb això fins a les eleccions de 2011… això vol dir que em tindreu que aguantar un anyet més!. Gràcies als que em llegiu!!.

Acabe amb els crèdits de la foto: és de sandra (cc-by).