La selecció, després de guanyar la eurocopa
Ahir el meu carrer de València es tornava boig després del gol de Puyol que donava a la selecció espanyola de futbol entrada per a la final del Mundial. I per boja vull dir exactament això: gent cridant pel carrer, els clàxons dels cotxes sense parar i fins i tot petards i carcasses, supose preparades per a l’esdeveniment.
Aplec de la Plana 2010
Un any més (i ja van uns quants!) he tingut el privilegi de compartir i ajudar en tasques d’organització, en la mesura de la meua disponibilitat, a la VII edició de l’Aplec de la Plana. Per segon any consecutiu ha sigut a la vila d’Onda, a on ens han tractat de meravella. Primer de tot vull donar les gràcies a tots els voluntaris en general i a Xavi Ochando en particular, per fer possible este meravellós cap de setmana. Ací teniu la meua crònica personal del viscut.
Parada de la Porta del Sol del metro de Madrid
Ja fa anys que Alaska cantava això de “Horror en el hipermercado“ en la movida madrilenya, i molt ha plogut des d’això; però sí hi ha una cosa realment horrible ara mateix a Madrid: anar a treballar. Amb el metro completament paralitzat per la vaga dels treballadors, moure’s per la metròpoli de 6 milions d’habitants ha de ser realment “terrorífic”.
Pareix que els treballadors estan cabrejats per l’anunci de la comunitat de Madrid de retallar-los un 5% els sous (com per a no estar-lo!) i per demostrar el seu grau d’empipament han decidit no complir els servicis mínims i mantindre de forma indefinida la lluita.
Visca la barra!!... Lliure!!!
Fa ara exactament un any vaig escriure un xicotet resum sobre els festivals que tenia pensat d’anar al mes de juliol… eren 4 concerts en 4 caps de setmana consecutius, i certament va ser un juliol ben càlid.
Ara sóc un any més vell i alguns diran que m’he fet més savi, encara que jo pense que només m’he fet més gran. La qüestió és que ja torna juliol, i és el moment de fer el repas dels 3 festivals estiuencs pels que vaig a fer acte de presència: l’Aplec de la Plana, el Feslloch i l’Aplec dels Ports.
Pàgina d'entrada de Hotmail, a l'any 1999
Va ser a l’any 1999 que vaig tindre el meu primer compte de correu electrònic: amb 15 anys, a punt de fer els 16, en casa d’un amic; encara no tenia Internet a casa (això va passar un any després). Vaig accedir al servici líder del moment de comptes de correu gratuïts i em vaig crear el meu compte propi: necry@hotmail.com.
No és Marina, però la representa perfectament
Marina és el nom de la meua primera nebodeta; naixé el passat dijous dia 3 i és la més re-bonica del món. Per això m’agradaria il·lustrar este escrit amb una foto d’ella i del seu pare (el meu germà), però m’és impossible: els seus progenitors no em permeten publicar cap imatge seua; motius de privacitat familiar, diuen.
I és clar que tenen tot el dret del món a negar-se a que aparega en cap mitjà la imatge de la seua filla, o com a mínim que no puga ser reconeguda en les imatges. Tots estem acostumats a vore a la televisió el rostre dels fills dels famosos esborronat per evitar contravindre la llei; i fins i tot recordem el cas de les filles del President del Govern espanyol, que després d’eixir a una foto amb l’Obama el seu pare es va negar a que poguera eixir als mitjans (encara que la mateixa Casa Blanca la va distribuir).
L'últim any i mig de la meua vida l'he passat a Ginebra, treballant al CERN. I ara que és hora de tornar a casa...
