Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).

Nino Machaidze fent de Lucia

Mai havia anat fins ara a la òpera. Els meus amics saben que el meu gust musical no és massa exquisit, i fins i tot es pot dir que tinc la orella molt dura (sobre tot el meu pobre mestre de dolçaina); però ja fa temps que volia anar, encara que només fora una vegada, a vore el que probablement siga l’espectacle artístic més complexe que existeix.

Tampoc havia xafat mai l’edifici del Palau de les Arts Reina Sofía (sic) de València; m’he quedat mil vegades embovat mirant l’edifici per fora, he llançat pestes al Consell sobre els costos (i sobre-costos) de una obra que en realitat només aprofiten els pocs amb sort que poden costejar un abonament de temporada (entre 600€ i 1000€), però desgraciadament només pots entrar si tens una localitat per alguna de les representacions.

La platea i les llotges, vistes des de l'escenari

Per això em decidí a unificar els dos desitjos i vaig adquirir dos localitats (per a mi i una amiga que li devia una nit en la òpera des de fa temps) per a la representació de Lucia di Lammermoor que es va dur a terme el passat dissabte 6 de febrer.

Primer vaig a parlar de l’edifici, tot un palau de la òpera. Per dins és igual o més espectacular que per fora: tot de formigó blanc i les tan característiques de Calatrava formes i proporcions orgàniques; però a diferència del Museu de les Ciències, en este cas també podem trobar angles rectes que trenquen les formes arrodonides, fent els espais més harmoniosos i (sobretot) útils.

Les escales que donen accés a les llotges

No vaig poder passar a les dos sales de concerts xicotetes ni a les terrasses-jardins de dalt, només opinaré sobre el hall central, la sala gran i els espais de pas. De la sala de òpera em va cridar l’atenció la col·locació de les llums, que il·luminàven tot sense molestar, i de la sonoritat increïble: jo vaig estar a una llotja del segon pis, relativament lluny de l’escenari, i encara així sentia les veus com davant meu. Per altra banda, el Hall és obert als laterals, on trobem les escales en espiral que pugen al les llotgetes i els pisos superiors; este espai acaba en una vidriera gegantina des de la qual es pot vore el pont de Montolivet i tota la resta d’edificis de la Ciutat de Les Arts i les Ciències. Definitivament és un edifici que paga la pena anar a visitar, encara que només siga per amortitzar l’escandalós pressupost que vam malbaratar amb ell.

Nino Machaidze (Lucia) i Francesco Meli (Edgardo) abans de la tragèdia

Com ja he dit és la primera vegada que vaig a la òpera, i és clar que no tinc el coneiximent per a opinar sobre si la representació va ser correcta o no; això millor ho deixem per als crítics i els operòfils, com per exemple ací, ací, ací, ací o ací.

De la representació, pel que he pogut llegir, pareix que és la primera vegada que es fa una òpera de bel canto al coliseu valencià, i que la posta en escena va ser de Graham Vick, un poquet sòbria per al que m’esperava.

Als papers principals vam trobar a una Lucia interpretada per la jove soprano Nino Machaidze (que em va impressionar amb la seua veu a l’escena de la locura) i com a Edgardo a Francesco Meli (que per a mi va ser la millor veu de la nit).

En resum: va ser una nit màgica; em van encisar les veus, música i en general tot el muntatge (no vull ni imaginar el que costarà cadascuna de les representacions), i la meua intenció és tornar en quant el meu minvant pressupost es repose de la despesa.

Els crèdits de les fotos: la de les escales en espiral és de Carlos Mejía Greene (cc-by-nc-sa) i la resta són del Palau de les Arts (©).

Edifici la pagoda de València, començament dels '70

Un tret distintiu dels edificis dels anys 60 i 70 a València ciutat són la gran quantitat de llum que tenen els habitatges: fugint dels espais obscurs dels edificis d’anys anteriors amb parets grosses i finestretes, els arquitectes van projectar murs plens de forats com si foren formatges, amb finestrals per ací i balconades per tots els costats. Conjuntament amb la pintura de color roig-fúcsia-rosa (és indefinible) i les parets “caravista” podem definir la majoria dels edificis de la ciutat.

Per això, a l’edifici on vaig viure de jove (que era d’aquella època) no hi havia habitació sense el seu finestral o balconada (o els dos). I dic hi havia per que ara s’estan canviant les finestres a altres climalit: de l’espai que abans era només vidre, ara trobem la meitat alumini i l’altra meitat vidre doble. Millorar l’eficiència energètica li diuen, quan en realitat volen dir instal·lar aparells d’aire condicionat: de tota la vida a l’estiu el que s’ha fet és obrir les finestres i no tancar-les, això sí que és eficiència energètica.

I per què conte tot això?, és un exemple de la manera de pensar que trobem al carrer tots els dies: l’important és avançar, ser modernos no importa a quin preu. Ara ja no podem aguantar un estiu sense l’aire condicionat i les finestres aïllades, encara que això vulga dir perdre la meitat de la llum; i si tens que llegir, encens una làmpada elèctrica.

La setmana passada sense anar més lluny parlava del cas del Cabanyal/Canyameral, que és molt paregut. Per avançar (fer una carretera directa des del centre fins a la mar) cal destruir tot el que hi ha; com si fora la única opció viable.

Estic segur que podem progressar sense tindre que perdre el guanyat anteriorment: tinguem seny, assegurem el que ja és nostre i avancem amb eixa base. Només nosaltres construirem el nostre futur!.

Els crèdits: la foto de la pagoda està feta per Visentico / Sento (cc-by-sa).

Conjunt del monestir des de dins la murà

Conta la llegenda que un matí de 1298 el rei Jaume II i l’abat del monestir de Santes Creus tornaven de batallar a Múrcia, quan van passar per la Vall de l’Alfandec (nom àrab). El rei es va girar a l’abat i li va dir:

–Quina vall més digna per a un monestir–

I eixe nom es va quedar a la vall: La Valldigna.

Oblidant les llegendes, que tenen la mateixa credibilitat que els dits de Guifré el Pilós damunt l’escut d’or, pareix que el 15 de març de 1298 el rei va donar a l’abat Bononat de Vila-seca la Vall de l’Alfandec per a fundar un monestir de l’ordre del Cister, essent el monestir amb més importància al País Valencià que es va fundar a l’època. El nom d’este nou monestir va ser Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Conferència a la sala Capitular

No és que m’haja tornat beato de sobte; de fet el monestir és propietat de la Generalitat, però huí parle d’esta joia del romànic per què allà s’ha celebrat este cap de setmana la XIX Escola d’Estiu de la ACV Tirant Lo Blanc.

Aquest any les jornades s’han centrat en la figura d’Ausiàs March, amb la commemoració del 550 aniversari de la seua mort, i en l’anàlisi econòmica i social de la societat valenciana i global. A més a més de les conferències, tant la nit del divendres com la del dissabte hi van haver concerts d’entrada gratuïta, amb Enric Esteve, Bajoqueta Rock i Aspencat.

Però tornant al monestir, la Generalitat està fent una tasca remarcable amb la reconstrucció del conjunt. Feien 15 anys que no passava per la zona i la diferència és clarament apreciable: la última vegada que vaig anar només estava en peu la porta d’accés i les dos esglésies (que són barroques, molt més modernes), tota la resta eren ruïnes.

Cúpula de l'església

Ara per ara podem trobar-hi restaurat/reconstruït (no se quina de les dos paraules és més correcta) el refectori, la sala capitular i el magatzem, i s’ha recuperat la Font dels Tritons que tans anys va estar als jardins del Real de la ciutat de València. També podem trobar canvis al Palau de l’Abat que conté el seu sobreclaustre, espoliat a començament del segle XX i recuperat fa pocs anys, i al gran claustre central del convent, que ha recuperat algunes de les seues voltes.

Pareix que aquest conjunt històric és la filla predilecta de la Generalitat, ja que no només ha invertit una gran quantitat de diners en la seua recuperació, sinó que el nostre magnífic president Camps va incloure al nostre blanquejat estatutet el següent article:

Article 57. El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna:
El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna és temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica.

Estat actual del Palau de l'Abat

O siga, que les quatre pedres que quedaven del monestir són el símbol de la grandesa del Poble Valencià i li donen el reconeixement de nacionalitat història (sic); una molt bona metàfora: del poble valencià no quedem més que les runes, però amb il·lusió i treball podem reconstruir el nostre poble fins a donar-li la grandiositat de temps passats.

Des d’ací vull donar les gràcies a la gent de la ACV Tirant Lo Blanc pel magnífic cap de setmana que hem gaudit (a més a més amb descompte per a la gent del BLOC JOVE… i amb crèdits de lliure configuració); i també a la gent que li va tocar compartir habitació amb mi, per aguantar-me: Dani i Marc.

Els crèdits com sempre: la postal del palau del bisbe és de EfemeDos (cc-by-nc-nd). La resta de fotos són meues d’este cap de setmana (cc-by).