La pancarta de @benicalap15M a la manifestació de La Fe

Com ja comentava en la entrada anterior, on he fet el recompte de la manifestació pel Valencià del passat dia 9 de juny, ací teniu també el recompte sistemàtic de la convocada als barris de Benicalap i Campanar per demanar la restitució d’un centre hospitalari als terrenys de La Fe de Campanar, buits ara després del trasllat de l’hospital al sud de la ciutat.

Com la resta de recomptes que he fet, està basat en fotos de control de diverses zones de la manifestació que vaig prendre jo mateix (algunes de les quals es poden vore baix) i un vídeo per calcular d’una banda l’àrea de la manifestació i d’altra la densitat d’assistents.

Encara que la manifestació era en forma de marxa, les fotos de control van ser preses poc abans de les 20h quan la manifestació va parar abans de creuar el carrer Conchita Piquer. Totes les fotos corresponen a eixe moment.

Figura 1

El àrea ocupada, que podeu vore a la figura 1, correspon a la calçada de la avinguda de Campanar en sentit avinguda Burjassot, des de la porta del Bingo Samoa (la parada de taxis) i el cantó amb Conchita Piquer. En total l’àrea ocupada mesura 1.017 metres quadrats.

Basant-me en les fotos i la meua experiència personal, la densitat mitjana de manifestants a la marxa a les 20h és de entre 0,5 persones/m² i 1 persona/m², això és, entre 1 i 2 persones cada 2m². Amb estes dades el mínim de manifestants a la marxa serien 509 i el màxim 1.017.

En resum, i si l’àrea acotada i les meues valoracions de densitat són correctes, puc afirmar que a la marxa a favor de La Fe de Campanar del passat 14 de juny es van manifestar no menys de 500 persones, i en cap cas més de 1.000. Per la meua experiència personal com a part de la manifestació, pense que el valor real és més proper a la segona xifra que a la primera.

Com apunt curiós, l’organització va donar a la premsa la dada de entre 1.500 i 3.000 persones. Per a que este valor siga real la densitat de manifestants hauria de ser de entre 1,5 i 3 persones/m².

Solars buits a Benimaclet, on fer les hortes urbanes autogestionades

Trobe este matí a la premsa que l’associació de veïns del barri valencià de Benimaclet proposen rescatar un dels solars sense construir del barri per a fer hortes urbanes en ell. Encara més, amenacen que si l’ajuntament no es pronuncia prompte sobre l’assumpte ho faran igualment, assumint silenci administratiu, de manera pareguda al que ja van fer amb l’aparcament auto-gestionat amb el que compta actualment el barri.

Això de les hortes urbanes no és res nou. Bàsicament es tracta d’aprofitar els solars i buits de les ciutats on no està previst edificar a mig termini, dividir-los en parceles xicotetes, i oferir-los als ciutadans per a que conreen en ells hortalisses per a l’auto-consum. El benefici d’això és múltiple: per un lloc millores la ciutat convertint en zona verda parts degradades d’esta (sempre queda més bonic unes canyes amb tomateres que un solar amb murs de xapa) i per altra ajudes a donar quefers a ciutadans jubilats o joves amb temps lliure.

Actualment este sistema funciona a diverses capitals europees com Londres o Berlín; més a prop també tenim exemples d’esta política urbanística a Barcelona i Madrid. Al País Valencià tenim actualment funcionant hortes urbanes a Torrent, on han sigut pensades especialment per a gent gran.

L'horta de Benicalap (actualment desapareguda) en estiu de 2004. Es pot vore l'horta de mon pare a la part baixa de la imatge.

Tornant al tema de Benimaclet, em pareix una gran idea: València sempre ha sigut una ciutat basada en l’horta que la rodeja. Actualment l’ajuntament només té previst instal·lar hortes urbanes al nou barri de Sociòpolis, de nova creació, sense pensar en les zones ja construïdes; barris que actualment estan plens de solars sense intenció de construir en ells. Mon pare ja tenia fa anys una horta en plena Benicalap que potser hauria heretat jo sinó fora perquè la ciutat va continuar creixent i Nou Benicalap es va menjar tota la horta que quedava d’este barri.

La idea dels veïns de Benimaclet és bona, però encara m’agradaria continuar més enllà i exportar esta idea al mateix cor de la ciutat: als barris de Ciutat Vella hi ha gran quantitat de solars, sobre tot al Carme, Mercat i La Seu. ¿No seria bona idea fer verds uns barris que sempre han sigut grisos, restringits per unes muralles que obligaven a apinyar els edificis uns sobre els altres?. Ací queda la meua proposta!.

Els crèdits de les fotos: la dels solars de Benimaclet és de Mònica Torres (©) furtada del diari El País i la de l’horta de Benicalap és de DigitalGlobe (©) furtada de Google Earth.

Edifici la pagoda de València, començament dels '70

Un tret distintiu dels edificis dels anys 60 i 70 a València ciutat són la gran quantitat de llum que tenen els habitatges: fugint dels espais obscurs dels edificis d’anys anteriors amb parets grosses i finestretes, els arquitectes van projectar murs plens de forats com si foren formatges, amb finestrals per ací i balconades per tots els costats. Conjuntament amb la pintura de color roig-fúcsia-rosa (és indefinible) i les parets “caravista” podem definir la majoria dels edificis de la ciutat.

Per això, a l’edifici on vaig viure de jove (que era d’aquella època) no hi havia habitació sense el seu finestral o balconada (o els dos). I dic hi havia per que ara s’estan canviant les finestres a altres climalit: de l’espai que abans era només vidre, ara trobem la meitat alumini i l’altra meitat vidre doble. Millorar l’eficiència energètica li diuen, quan en realitat volen dir instal·lar aparells d’aire condicionat: de tota la vida a l’estiu el que s’ha fet és obrir les finestres i no tancar-les, això sí que és eficiència energètica.

I per què conte tot això?, és un exemple de la manera de pensar que trobem al carrer tots els dies: l’important és avançar, ser modernos no importa a quin preu. Ara ja no podem aguantar un estiu sense l’aire condicionat i les finestres aïllades, encara que això vulga dir perdre la meitat de la llum; i si tens que llegir, encens una làmpada elèctrica.

La setmana passada sense anar més lluny parlava del cas del Cabanyal/Canyameral, que és molt paregut. Per avançar (fer una carretera directa des del centre fins a la mar) cal destruir tot el que hi ha; com si fora la única opció viable.

Estic segur que podem progressar sense tindre que perdre el guanyat anteriorment: tinguem seny, assegurem el que ja és nostre i avancem amb eixa base. Només nosaltres construirem el nostre futur!.

Els crèdits: la foto de la pagoda està feta per Visentico / Sento (cc-by-sa).

El meu sopar d'anit: tortellinis amb pesto genovés

El meu plat per defecte per a sopar quan vivia a Ginebra eren els tortellini amb pesto genovés: pràcticament totes les setmanes sopava dos o tres dies esta delícia tan fàcil de preparar. Però la veritat és que des de que vaig tornar que no me l’havia cuinat més.

Per això, anit quan em vaig posar a preparar el pesto em va vindre una sensació estranya, com si de sobte haguera recorregut els 1.125 kilòmetres que separen la meua casa de valència, de la de Ginebra; un déjà vu pareix que es diu això.

Estava cuinant i m’imaginava a mi mateix en la vitroceràmica, amb l’arbre que es veu a la finestra de la cuina, el terra de fusta de veritat queixant-se dels meus passos i el soroll del vent gelat (potser neva?) a l’explanada del proper cementiri de Plainpalais.

Sí, tenia la sensació d’estar en Ginebra, però la veritat és que estava a València, preparant el pesto en la vella cuina de la meua casa de Benicalap. Hi ha vegades que cal recordar que el continent no fa el contingut: només cuinant, per molts records que et vinguen, no es pot viatjar.

La situació amb els tortellinis en va fer recordar a molta gent que conec, molt demòcrates i d’esquerres ells (a tot això, paraules que en si mateixes no volen dir res), que pareix que el seu objectiu polític final siga guillotinar al rei, o desterrar-lo com a mínim. Però, a l’igual que la salsa pesto no em va fer anar a Ginebra, només canviar el rei per un president tampoc ens portarà a un millor país; potser és un començament, però de entre totes les coses que no van bé ací, no crec que siga la més important.

Felip V, el primer rei Borbó al sud dels pirineus

No vaig a entrar en el debat de si la monarquia és tan roïna, o la república tan bona; i menys encara si són millors les repúbliques presidencials o millor un poc més de separació de poders. El que tinc clar és que ara per ara tenim un bon grapat de problemes més importants i urgents que qui és la figura ceremonial que utilitza l’estat per a signar els documents. Al cap i a la fi igualment anem a pagar el mateix a una persona o a vàries per a fer esta feina.

Per a mi és infinitament més important tindre un bon finançament, uns bons servicis públics o una taxa de de desocupació baixa que qualsevol altra petició, que sempre ens porta a debats estèrils i a perdre un temps que podríem dedicar a causes més productives.

A vore si per una vegada ens centrem en el que realment importa, i ens oblidem de les discussions inútils. És clar que no em pareix mal que es defense un sistema de govern o qualsevol cosa, i que la gent isca al carrer a demostrar la seua opinió, de fet jo mateix ho faig; però el nostre debat no es pot centrar només en coses allunyades dels problemes reals. Hi ha temps per a tot, i ara és moment d’exigir el necessari, i en ja segon pla, lluitar pels nostres somnis.

Acabant, estaria lleig amb este títol acabar sense donar-vos la recepta de la salsa pesto genovés per als tortellini. Ací la teniu:

• Ingredients: alfàbrega, 1 dent d’all, 1 cullera de pinyols, 1 cullera de formatge pecorino, 1 cullera de formatge ricotta , una cullera de formatge parmesano, oli d’oliva i sal (es pot fer amb tot el formatge parmesano, però no està tan bo).
• Preparació: Es piquen tots els ingredients excepte l’oli fins obtindre una massa homogènia, i en un morter anem afegint-li oli igual que si estiguérem fent allioli.

Si fora sense fils l'aranya cauria

Esta història comença fa un parell de setmanes, quan encara vivia a l’altre pis (sí, m’he mudat) i estava sense internet a casa. El meu amic Antonio em va comentar que en Castelló s’estava implantant una nova xarxa lliure anomenada guifi.net, que ja està funcionant en Catalunya i ara pareix que comença al nostre país. Guifi.net és una xarxa de telecomunicacions oberta, lliure i neutral que es vertebra a partir d’un acord d’interconnexió entre iguals on cadascú al connectar-se estén la xarxa i obté connectivitat amb tothom.

Entre la mudança, el començament de les classes i tot això, la veritat és que em vaig oblidar un poquet del tema, però la setmana passada que les coses ja estaven més o menys tancades em vaig armar de valor i vaig muntar un node per a connectar-me a la xarxa.

El sistema de guifi.net és molt senzill: et dones d’alta a la web, indiques a on vols ficar el node, els enllaços que vols fer amb la resta de nodes i el sistema et dona les dades per a les connexions i enrutat. Vaig decidir connectar a un node que tinc a un quilòmetre de casa (al CEFIRE) i em vaig posar a buscar el trasto i l’antena per a realitzar l’enllaç.

En roig el meu enllaç de radio, en verd altres de la xarxa

En un començament vaig pensar en re-utilitzar el meu vell Linksys amb una antena nova per a la banda del 5GHz (la xarxa de guifi.net a Castelló utilitza esta, i no la de 2,4GHz per estar massificada), però finalment em vaig decidir per comprar un nanostation loco 5 d’Ubiquiti Networks: és un AP relativament barat, amb l’antena integrada dins del mateix aparell i ja preparat per a enganxar a un pal.

El vaig comprar a la tenda virtual de Setup Informàtica, que encara que no és la més barata, sí que era la que em donava més garanties. I en menys d’una setmana del dia que vaig fer la comanda, ja tenia el meu trasto per a fer proves.

El muntatge del node va ser molt simple. Primer vaig provar des del terrat (dalt de tot) de l’edifici (10 altures), però vaig comprovar que la qualitat de l’enllaç era la mateixa que des del balcó de casa. Finalment em decidí per instal·lar-lo de manera provisional al balcó.

Nanostation a la seua ubicació actual

Vaig utilitzar el pal d’una granera per a ancorar-lo, i descobrí una cosa curiosa: l’enllaç tenia més qualitat si deixava la antena dins de balcó, que si el penjava fora. A base de prova i error vaig acabar bridant l’antena al pal i el pal a la pared, de manera que l’antena quedara perpendicular a la línia de l’edifici.

Al final la qualitat de l’enllaç va quedar més que acceptable (-63 dBm a 54Mb) i tot va quedar suficientment sòlid per a una solució temporal.

Una vegada que ja tenia el node, quedava la part d’enllaçar-lo amb la resta de la meua xarxa domèstica. Fins ara esta es componia d’un mòdem de cable amb l’eixida a Internet, un vell Linksys WRT54G dels primers que van eixir (v1.1) que fa de router i de AP wireless i un switch que distribueix la connexió als que volen enllaçar amb cable; tot molt simple. El problema era que el router (que ha d’estar obligatòriament al costat de la escomesa a internet) i l’enllaç estan a les dos puntes més separades del pis. Això ho vaig solucionar utilitzant un altre AP wireless que tenia per casa sense ús, el qual ara per ara està connectat per cable al node, i fa WDS amb l’altre AP.

Eixida a internet i un dels dos AP que fan WDS

Les rutes també van ser problemàtiques, ja que l’eixida a Internet encara és (i cal que siga) el mòdem de cable. Al final em vaig decidir per fer del Linksys la porta d’enllaç predeterminada, i ficar regles estàtiques d’encaminament per a les xarxes de guifi.net (10.228.0.0/16) i de la Universitat Jaume I, que també està enllaçada a la xarxa i de fet és l’eixida a internet de Castelló (150.128.0.0/16).

I això és tot. Ara per ara estic accedint a internet per la connexió de sempre, però amb el backup que em dona l’enllaç de radio i la VPN de la universitat; i ja puc dir que forme part de la xarxa de guifi.net. També estic buscant gent per la zona de Benicalap/Campanar de la Ciutat de València per a començar ací la xarxa, que pareix que la cosa està un poc més complicada; si algú te ganes de trastejar i viu per esta zona, que es pose en contacte amb mi.

Els crèdits, com sempre. La foto de la teranyina és de John “K” (cc-by-nc-nd). La resta són meues (cc-by).

Tir i arrossegament a Borriana

No guarde massa records de quan era xiquet i vivia en Benicalap: un poc de passejar per l’horta, les sèquies, jugar al futbol en els camps de creïlles (o llançar-nos les creïlles directament), baixar a la paraeta a comprar cromos i poc més. Però de les festes de Sant Roc sí que tinc bons records, i sobre tot d’un espectacle que es repetia any rere any: el concurs anual de tir i arrossegament.

A la ciutat de València s’han fet competicions hípiques com a mínim des del començament del segle XIX, quan està documentat que al passeig de l’albereda els llauradors feien carreres amb els seus cavalls; però no va ser fins ja avançat el segle XX quan va nàixer la modalitat de la que ara parlem. Pareix que als anys 40 els comerciants de cavalls mostraven la força de les seues bèsties fent-los arrossegar pes per la sorra del llit del riu. I clar, com als valencians no ens agrada apostar diners en els esports (i si no mireu la pilota), es van estandarditzar unes regles bàsiques i es va estendre per tota la ciutat primer, i per arreu del país més tard.

Tir i arrossegament a Benicalap

Les regles d’este esport tan valencià són molt simples: es prepara una pista de 60 metres de sorra solta que el cavall i els seu amo tenen que recórrer carregats amb un carro que pesa el doble que la bèstia. A més a més, el amo només pot pegar a l’animal 3 vegades lleugerament, sinó serà desqualificat.

Com contava a l’entradeta, des que jo tinc memòria s’organitza a Benicalap tots els anys una competició de tir i arrossegament, però també el podem trobar a altres pobles més lluny del cap i casal, com poden ser Pego o Vila-real. Es pot considerar com un esport típicament valencià, juntament amb la pilota, i l’alternativa del nostre país a les ja típiques carreres de cavalls.

Ja sabeu: si voleu aprendre més d’este esport tan nostre només teniu que anar a qualsevol de les competicions que es poden trobar arreu del país. I en contra d’altres tradicions que tenim amb animals, en este cas les bèsties no sofreixen cap mal a banda del cansament.

I els crèdits finals: la foto de Borriana està feta per Juan àlies Kenwood (cc-by-nc); la foto de Benicalap (Nou Benicalap en realitat) és meua d’este mateix any.