El cas Gürtel, per Eneko

Hi ha dies, i fins i tot setmanes, que et quedes sense paraules. Esta és sense dubtes una de eixes ocasions: L’obertura del sumari del cas Gürtel i els enderrocs del Cabanyal amb ajuda policial per un costat, i per l’altre un PSOE valencià abstenint-se en una moció clarament positiva per als valencians… només per no portar la contrària a la direcció del partit a Madrid!.

Però anem per parts, primer el tema més mediàtic de tots: la suposada (per dir alguna cosa) trama de pagaments i regals a alts càrrecs del PP per aconseguir influències. Ahir mateix es van publicar els casi 50.000 folis que composen el sumari de la investigació, i en els quals es pot llegir el presumpte finançament il·legal del PP valencià en la època del president Camps, o com “El Bigotes” comenta en una conversa telefònica intervinguda que té un “negoci molt gros” amb l’alcaldessa Rita Barberà. Davant això només puc esperar que el jutge Antonio Pedreira aplique la llei amb tota la seua força.

Protesta pels enderrocs, i actuació policial

També ahir va entrar en vigor la llei de Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València (sic), quin eufemisme per a referir-se a una llei feta a mesura per enderrocar precisament part d’eixe conjunt històric-artístic. Com tots sabem, a la super-alcaldessa no li agrada deixar les coses per a l’últim moment, i per això les excavadores van entrar al barri del Cabanyal el mateix dia, enderrocant 5 edificis. Com finalment pareix que l’estat central no li deixarà enderrocar la zona “BIC”, està carregant contra la resta del conjunt que queda fora de protecció, arraconant les poques cases que restaran protegides. Esta vegada la policia va tindre que carregar contra els veïns manifestants per a que la piqueta poguera accedir a les cases a enderrocar, i fins i tot una diputada a les Corts Valencianes va ser agredida per protegir el nostre patrimoni. Com no estem disposats a respondre la violència amb violència, no queda més que esperar a que els tribunals ens donen la raó, i pregar per a que en eixe moment encara quede alguna cosa que salvar.

Però el que ja sí que m’ha cremat la sang i no hi ha manera d’entendre-lo és la posició del PSOE valencià (ja que de PSPV li queda poc), amb la seua abstenció en el plenari de la Diputació de Castelló del 30 de març a la moció per l’alliberament de l’AP-7 al seu pas pel nostre territori. Comprenc que al govern central i al PSOE estatal no l’interesse que s’aprove eixa mesura… però d’igual manera també espere que el sucursalisme del PSOE valencià els passe factura en les properes eleccions.

Res més a dir per la meua part; deixem a uns rebent vestits regalats i enderrocant el nostre patrimoni, i als altres demanant permís a Madrid per anar a pixar. De veritat són estos els que ens tenen que governar?.

I els crèdits de les fotos, el dibuix és d’Eneko, publicat al diari 20 Minutos (cc-by-sa), i la foto de la càrrega policial és dels companys d’Iniciativa (furtada de la seua web, ©).

Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).

Diumenge 31 de gener... tots al Cabanyal!.

El diumenge 31 de gener, la plataforma Salvem el Cabanyal organitza una manifestació per a protegir el nostre patrimoni cultural de l’espoli que el Govern de Francisco Camps vol dur a terme a este històric barri de la ciutat de València.

Des del BLOC JOVE volem convocar-vos a la manifestació, a la qual acudirem amb pancarta pròpia, per a cridar amb veu alta i clara que altres solucions al problema no només són possibles, sinó que són més idònies que la blindada pel Consell i l’alcaldessa de València Rita Barberà.

La concentració serà a les 12h a l’encreuament del carrer Reina amb l’avinguda de Tarongers, des d’on marxarem pels carrers del Cabanyal fins al mercat del barri, a on acabarà la nostra peculiar processó.

Pots trobar més informació sobre la barbaritat del Cabanyal a esta entrada, que des d’un punt de vista històric conta el drama que està vivint este barri de València.

Edifici la pagoda de València, començament dels '70

Un tret distintiu dels edificis dels anys 60 i 70 a València ciutat són la gran quantitat de llum que tenen els habitatges: fugint dels espais obscurs dels edificis d’anys anteriors amb parets grosses i finestretes, els arquitectes van projectar murs plens de forats com si foren formatges, amb finestrals per ací i balconades per tots els costats. Conjuntament amb la pintura de color roig-fúcsia-rosa (és indefinible) i les parets “caravista” podem definir la majoria dels edificis de la ciutat.

Per això, a l’edifici on vaig viure de jove (que era d’aquella època) no hi havia habitació sense el seu finestral o balconada (o els dos). I dic hi havia per que ara s’estan canviant les finestres a altres climalit: de l’espai que abans era només vidre, ara trobem la meitat alumini i l’altra meitat vidre doble. Millorar l’eficiència energètica li diuen, quan en realitat volen dir instal·lar aparells d’aire condicionat: de tota la vida a l’estiu el que s’ha fet és obrir les finestres i no tancar-les, això sí que és eficiència energètica.

I per què conte tot això?, és un exemple de la manera de pensar que trobem al carrer tots els dies: l’important és avançar, ser modernos no importa a quin preu. Ara ja no podem aguantar un estiu sense l’aire condicionat i les finestres aïllades, encara que això vulga dir perdre la meitat de la llum; i si tens que llegir, encens una làmpada elèctrica.

La setmana passada sense anar més lluny parlava del cas del Cabanyal/Canyameral, que és molt paregut. Per avançar (fer una carretera directa des del centre fins a la mar) cal destruir tot el que hi ha; com si fora la única opció viable.

Estic segur que podem progressar sense tindre que perdre el guanyat anteriorment: tinguem seny, assegurem el que ja és nostre i avancem amb eixa base. Només nosaltres construirem el nostre futur!.

Els crèdits: la foto de la pagoda està feta per Visentico / Sento (cc-by-sa).

Projecte del segle XIX de l'actual Blasco Ibañez. Al fons, el Cabanyal.

Després del la nit de reis és tradicional al nostre país desmuntar el pessebre i recollir tota la decoració nadalenca; bé a tot el país excepte als restaurants xinesos, que qui sap per què la mantenen tot l’any. Però a la ciutat de València han donat un pas enllà i ja que este any a la plaça de l’ajuntament només hi havia arbre de nadal, han decidit retirar un barri sencer: el Cabanyal.

Però no penseu que això és una idea nova de l’alcaldessa: tot bé de ben lluny. Va ser a finals del segle XIX quan Casimir Meseguer va projectar una avinguda que connectara la ciutat de València (que es corresponia amb el que ara és el centre-ciutat) i la mar; a este projecte li van ficar el nom d’avinguda València al Mar (si que eren imaginatius) i va ser un de tants projectes urbanístics que es van dur a terme a la València de començament del segle XX.

Però si estem parlant d’una obra feta fa més de 100 anys, a on està el problema?; resulta que eixe projecte mai es va acabar de construir, ja que l’avinguda acabava en el poblat de pescadors de la ciutat: una mena de grau de València que estava format bàsicament per barraques i altres tipus d’edificacions no permanents. L’eixida a la mar de la ciutat es va quedar a les portes, les barraques del barri de pescadors van passar poc a poc a les cases de construcció de l’actual barri de Cabanyal, i passaren 100 anys sense que ningú s’en recordara del projecte; fins i tot el nom de l’avinguda va canviar fins a l’actual: avinguda Blasco Ibañez.

El Cabanyal hui: en roig la futura avinguda i en blau la zona protegida a enderrocar

Deixem la història i tornem a l’actualitat: canvi de segle i de mil·leni, la ciutat de valència ha de fer front al seu futur i… màgia: al nou PGOU el projecte ressuscita carregant-se tot el que li queda al mig.

Clar, els veïns que es troben amb les seues cases quedant fora d’ordenació (o siga, que les han de tirar i ser re-allotjats a altres llocs) no veuen el projecte amb bons ulls, i comença la batalla judicial que acabà en març de 2008 amb el tribunal Suprem donant la raó a l’ajuntament. En abril del mateix any comencen les obres d’enderroc del barri, encara que poc a poc ja que les empreses que tenien que pagar les obres amb les plusvàlues dels edificis per construir als solars creats pels enderrocs es deixen el projecte.

Alguns dels carrers que desapareixeran

Les raons de l’ajuntament per a partit un barri històric (i amb gran valor arquitectònic) no són només que l’avinguda arribe fins a la mar, sinó que maquilla el pla com un intent de millorar (sic) un barri molt degradat; i la veritat és que el barri està molt degradat, però tenim que mirar en profunditat les raons per les quals ha arribat a l’estat actual. Normalment un barri es manté en bones condicions per dos tipus d’inversions completament diferents però necessàries i complementàries: la inversió pública que fa l’ajuntament, i la privada que fan els veïns per a millorar els seus habitatges.

Però el Cabanyal està des de fa anys en el limb de l’urbanisme: des de que es va quedar fora d’ordenació es sap que eixes cases tenen que desaparèixer en algun moment, però no es sap ni quan ni de quina manera. Això fa que l’ajuntament no invertisca diners en uns carrers que estan per desaparèixer (o com a mínim és el que jo vull pensar, i que no siga simplement per desídia). Tampoc els particulars fiquen diners en unes cases que teòricament s’assolaran i perdran la inversió. D’esta manera hem arribat a una situació en que pareix que l’efecte (assolar el Cabanyal a causa de la seua degradació) siga causa de la seua pròpia causa (com això l’assolarem, millor no invertim i deixem que es degrade).

En negre i roig, els habitatges que seran assolats

Pareixia que estava ja clar que el Cabanyal estava condemnat a ser tallat en canal quan va arribar un raig d’esperança: les atribucions de lluita contra l’espoli cultural (recordem que el barri del Cabanyal/Canyameral és Bé d’Interés Cultural [BIC]) encara les té el govern central a Madrid… i el suprem va demanar en juny de 2009 que Madrid es pronunciara sobre la qüestió; i tant que es va pronunciar: a final d’any va declarar que l’actuació al Cabanyal era un espoli cultural de llibre, i que es tenien que parar les obres immediatament.

Una de tantes cases del cabanyal

Però he començat dient que l’ajuntament de València estava desmuntant el belén, i això és el que ha fet amb un el retruc impensable per a qualsevol autonomia: realitzar un decret-llei d’urgència només per a desautoritzar el govern central i fer ells el que els done la gana; sí, com si això fora una partida de cartes.

A hores d’ara la situació és tan rocambolesca que fins i tot faria gràcia, si no fora per que estem parlant de l’espoli cultural d’un dels pocs poblats mariners amb la traça original dels carrers que queden al nostre país. Que cadascú pense el que vulga, però la meua opinió és que només amb que es posaren d’acord el govern valencià i el central, i amb la meitat dels diners projectats, tindríem una de les millors façanes marítimes del mediterrani. Ànim Salvem el Cabanyal!.

Els crèdits de les imatges: la del Cabanyal amb l’amplitud de les obres marcades és de SEIM (©) furtada del fòrum de SkyScraperCity; la dels edificis assolats de garfiel (©), del mateix fòrum i la de la casa del barri és d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc).