Fa ja temps en este bloc comentava que no tinc ni cotxe ni carnet i per això utilitze molt sovint el transport públic urbà, sobre tot a les ciutats de València i Castelló de la Plana. Bàsicament el resum d’aquell text és que comparats amb el cap i casal, els transports públics de Castelló són indignes. Molt ha plogut des d’aquell dia, i ara per ara tenim a les dos ciutats un nou mitjà de transport públic: les bicicletes de lloguer; i per desgràcia, el resum d’este text no variarà molt de l’original.

El primer que va donar el pas va ser Castelló, que seguint els pasos de Gijón, Sevilla i Barcelona va muntar el seu propi servei de lloguer de Bicicletes: el Bicicas. Actualment manté 38 punts d’arreplegada i unes 300 bicicletes en circulació; molt correcte per a les característiques de Castelló.

Parada del Bicicas

Per desgràcia la qualitat de les bicicletes és molt baixa: sense llums (quan et dones d’alta en el sistema et regalen una llum a piles de pinça, supose que cal portar-la sempre a la bossa), sense marxes i amb un manteniment de les unitats un poc justet.

Per altra banda tenim el sistema de València, nou de trinca: Valenbisi. Actualment només compta amb punts de recollida de bicicletes al districte del marítim i al barri de Benimaclet degut a que estan en proves, però en poc de temps s’ampliarà per tota la ciutat.

Explotat per JCDecaux amb el seu sistema Cyclocity, compta amb l’experiència de ser el mateix utilitzat en grans ciutats com París, Lyon i Viena. La qualitat de les bicicletes és superior al cas de Castelló (tenen llum davant i darrere alimentades per una dinamo, marxes, cistella…), encara que està pendent vore si el manteniment també és millor.

Els funcionament dels dos sistemes són en realitat molt paregut: utilitzant una targeta personal amb un xip RFID desbloqueges una bicicleta a la parada i després pots deixar-la en qualsevol altra del sistema.

Unitats de Valenbisi

Però la diferència principal entre el servici públic de lloguer de les dos ciutats no són les mateixes bicicletes, ni tan sols les estacions, sinó els horaris. En el cas de Castelló les bicicletes només es poden utilitzar de 8h a 21h entre setmana, i de 8h a 18h els diumenges; això és: oblida’t d’agafar-les per la nit, que potser serien més útils ja que no hi ha cap altre transport públic a banda dels taxis. A més a més en els períodes de més afluència de gent a la ciutat incomprensiblement retiren el servici: fa pocs mesos ja vam tindre que queixar-nos des del BLOC JOVE ja que a les festes de la Magdalena no es van poder utilitzar, i pareix que la situació no canviarà.

Per altra banda tenim València, on les bicicletes estan disponibles les 24 hores i els 7 dies de la setmana. Sense dubte seran utilitzades per molta gent per a tornar a casa després d’una nit de festa, i fins i tot pels treballadors que entren (o s’han de desplaçar) abans que isca el sol.

En resum, i com he dit al començament, continuem igual: és clar que els transports públics de València, inclòs el sistema de lloguer de bicicletes, poden millorar; el que no m’explique és perquè en Castelló tenim que carregar amb uns sistemes i qualitats molt pitjors quan en altres ciutats del país tenen més sort. En què es gasten els diners a l’ajuntament?, o és que com la generalitat és del mateix color no es molesten ni en demanar un tractament igualitari?. La culpa és clar que no està a l’ajuntament de València, ni tan sols a la Generalitat; està en el senyor alcalde de Castelló i el seu equip de govern que es deixen ningunejar i no demanen el que els correspon.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la dels cotons de colors és de Arti Sandhu (cc-by-nc), la del Bicicas és meua (cc-by) i la del Valenbisi és de Manel (cc-by-nd).

La carta rebuda hui, 24 de maig

Hui m’he trobat a la meua bústia de Castelló amb una sorpresa: una carta d’enviament massiu publicitari amb la capçalera del pspv – PSOE al sobre. No és nou això de fer enviaments publicitaris fora de campanya, sense anar més lluny el BLOC de Castelló de la Plana en vam fer una fa pocs mesos; i el PP en fa contínuament utilitzant els recursos de la Generalitat i els ajuntaments a on governen. El que sí m’ha cridat l’atenció és el lema que utilitzen: “A la Comunitat Valenciana amb Noves Energies” (les majúscules són d’ells).

El contingut del sobre pareix de broma: encapçalant la missiva, al costat de el lema “Noves Energies” una foto de Jorge Alarte a la que no ix precisament molt afavorit, i 6 paràgrafs en castellà per un costat i en valencià per l’altre. El primer paràgraf ens conta que estem en una greu crisi econòmica (ves tu quina cosa!, no ens havíem donat compte!!); però és el segon paràgraf el que m’ha fet bollir la sang: critiquen la falta de solucions al problema des de part del Govern de la Generalitat (molt bé!)… però l’última vegada que ho vaig mirar ells estaven a la Moncloa i presenten la mateixa mancança d’iniciativa!.

Carta enviada pel BLOC, amb les nostres propostes

Per a queixar-se de la incapacitat d’un govern, el primer que s’ha que fer és presentar la teua alternativa, què faries tu en la mateixa situació; qualsevol altra cosa no passa d’un brindis al sol, no guanyem res canviant un govern que no sap com eixir d’un problema per a ficar un altre amb les mateixes dolències.

Com comentava abans nosaltres vam enviar també un enviament publicitari massiu, però amb una forma completament diferent: no ens dedicàvem a queixar-nos de l’incapacitat dels demés, sinó simplement exposàvem les nostres idees, les nostres propostes per a millorar el futur de la ciutat. Dos formes diferents d’entendre la política: el país es construeix amb idees i amb esforç, entre tots; mai farem res si només ens centrem en els problemes dels demés sobre tot quan, com al PSOE on el podem comprovar mirant a Madrid, no tenen res a oferir per a millorar la situació.

Nosaltres continuem amb la nostra política positiva, proposant les nostres idees i les nostres proposicions, fent el millor País Valencià que puguem no importa qui governe: no depenem de ningú, ni la nostra seu està a centenars de quilòmetres d’ací.

Finalment, transcric el contingut de la carta, i que cadascú valore per ell mateix:

Benvolguda veïna / Benvolgut veí:

Les veïnes i els veïns d’aquesta Comunitat travessem un moment difícil. La dura crisi en la qual ens veiem immersos ha generat en les nostres vides un escenari poc còmode per a moltes famílies i ciutadans, la empremta més representativa d’aquesta frustració és la destrucció de milers de llocs de treball.

Vivim un moment, en el qual els ciutadans d’aquesta Comunitat hem de suportar a més de la gran crisi que travessem l’observar bocabadats com l’actual Govern de la Generalitat Valenciana esta bloquejat, sense rumb ni energia, incapaç d’afrontar aquesta crisi i dedicant-se a malbaratar els diners deis valencians en el que no toca.

Els ciutadans i ciutadanes que viuen en aquesta Comunitat es mereixen un Govern que atenga a les seues necessitats, que els escolte i els resolga els seus problemes. I per a portar a terme aquest canvi necessitem l’esforç de tots i totes en noves prioritats.

Pròximament estaré a el seu barri per a conèixer de primera mà les realitats i preocupacions a les quals hem de trobar solució, escoltant els problemes deis seus veïns, que segur vostè comparteix.

M’agradaria poder-ti saludar personalment i en tot cas li convide que compartisca amb mi les seues idees i suggeriments enviant-me-les al correu electrònic: jorge.alarte@socialistesvalencians.org

Serà per a mi un plaer compartir punts de vista i reflexions sobre la situació política i social de la seua ciutat o sobre la Comunitat Valenciana.

Reba una cordial salutació.

Jorge Alarte
Secretari General dels Socialistes Valencians

El cas Gürtel, per Eneko

Hi ha dies, i fins i tot setmanes, que et quedes sense paraules. Esta és sense dubtes una de eixes ocasions: L’obertura del sumari del cas Gürtel i els enderrocs del Cabanyal amb ajuda policial per un costat, i per l’altre un PSOE valencià abstenint-se en una moció clarament positiva per als valencians… només per no portar la contrària a la direcció del partit a Madrid!.

Però anem per parts, primer el tema més mediàtic de tots: la suposada (per dir alguna cosa) trama de pagaments i regals a alts càrrecs del PP per aconseguir influències. Ahir mateix es van publicar els casi 50.000 folis que composen el sumari de la investigació, i en els quals es pot llegir el presumpte finançament il·legal del PP valencià en la època del president Camps, o com “El Bigotes” comenta en una conversa telefònica intervinguda que té un “negoci molt gros” amb l’alcaldessa Rita Barberà. Davant això només puc esperar que el jutge Antonio Pedreira aplique la llei amb tota la seua força.

Protesta pels enderrocs, i actuació policial

També ahir va entrar en vigor la llei de Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València (sic), quin eufemisme per a referir-se a una llei feta a mesura per enderrocar precisament part d’eixe conjunt històric-artístic. Com tots sabem, a la super-alcaldessa no li agrada deixar les coses per a l’últim moment, i per això les excavadores van entrar al barri del Cabanyal el mateix dia, enderrocant 5 edificis. Com finalment pareix que l’estat central no li deixarà enderrocar la zona “BIC”, està carregant contra la resta del conjunt que queda fora de protecció, arraconant les poques cases que restaran protegides. Esta vegada la policia va tindre que carregar contra els veïns manifestants per a que la piqueta poguera accedir a les cases a enderrocar, i fins i tot una diputada a les Corts Valencianes va ser agredida per protegir el nostre patrimoni. Com no estem disposats a respondre la violència amb violència, no queda més que esperar a que els tribunals ens donen la raó, i pregar per a que en eixe moment encara quede alguna cosa que salvar.

Però el que ja sí que m’ha cremat la sang i no hi ha manera d’entendre-lo és la posició del PSOE valencià (ja que de PSPV li queda poc), amb la seua abstenció en el plenari de la Diputació de Castelló del 30 de març a la moció per l’alliberament de l’AP-7 al seu pas pel nostre territori. Comprenc que al govern central i al PSOE estatal no l’interesse que s’aprove eixa mesura… però d’igual manera també espere que el sucursalisme del PSOE valencià els passe factura en les properes eleccions.

Res més a dir per la meua part; deixem a uns rebent vestits regalats i enderrocant el nostre patrimoni, i als altres demanant permís a Madrid per anar a pixar. De veritat són estos els que ens tenen que governar?.

I els crèdits de les fotos, el dibuix és d’Eneko, publicat al diari 20 Minutos (cc-by-sa), i la foto de la càrrega policial és dels companys d’Iniciativa (furtada de la seua web, ©).

Comunicació i mala comunicació

Hi ha moltes formes de transmetre informació; aquesta pot ser unidireccional, com a la premsa tradicional o a la televisió i la ràdio, i també pot ser bidireccional com la que trobem a les noves tecnologies com el Facebook o quan discutim. El que esta setmana ha quedat clar és que els dos partits majoritaris que tenim al nostre país no saben fer-lo de cap de les dos maneres.

Anem a començar amb el PP, que el divendres passat van fer una maniobra que va crear un efecte Streisand de llibre de text: censurar unes fotos d’una exposició feta per la Unió de Periodistes al MuVIM.

L’efecte Streisand és un fenomen que trobem quan algú vol ocultar una informació de manera que li dona més publicitat a esta que si l’haguera deixat lliure. Hi ha que recordar que l’exposició era de la Unió de Periodistes Valencians, de veritat pensaven que podien censurar-la sense eixir al dia següent a tots els diaris?.

Però la bola va créixer i créixer, i no va quedar només en la notícia de la censura: este dilluns dia 8 el director del MuVIM, Román de la Calle, va dimitir de la seua posició al·legant que no compartís la decisió de la Diputació de censurar les fotos. Però encara té corda per a més, ja que este mateix matí també és noticia, deixant caure que l’assumpte li explotarà al mateix Rajoy a les mans en la visita que farà este diumenge a València.

Encara que no ho parega, això és un problema de comunicació: van intentar limitar la circulació d’una informació (unes fotos que ja havien sigut publicades als diaris durant tot l’any 2009), i el que van aconseguir és que circularen més encara. Enhorabona.

Si tens alguna cosa que ocultar, no t'oblides les teues notes davant dels periodistes!

Però esta setmana el PSOE del País Valencià també ha tingut problemes pareguts, centrats en la roda de premsa que van fer divendres passat a Castelló per a parlar de l’alliberament de l’AP-7. Essencialment es van deixats oblidats uns papers que no els han deixat en bona posició (i que podeu llegir ací).

Una roda de premsa és una comunicació bidireccional, a on els que l’organitzen primer fan un repas del tema a tractar i després els periodistes poden fer preguntes. Als papers oblidats es pot llegir les directrius per a contestar algunes preguntes, però el que és més greu, també quines preguntes anaven a ignorar.

Al final, les conseqüències han sigut molt paregudes a les del PP i les fotos: per censurar una informació (les preguntes que no volien respondre) els periodistes ara saben a on els pica i a on els cou, donant-li molta més repercussió a eixos punts que la que tindrien de manera natural.

La conclusió?, que la millor política és la transparència, on no hi ha res a amagar. No hi ha cap ésser humà perfecte, i menys els polítics; però sempre és millor que sigues tu qui digues els teus defectes que els descobrisca la premsa.

Els crèdits de les fotos: la de l’antena de comunicació és de Vitor Antunes (cc-by-nc-nd) i la de la nota escrita a ma (també el contingut) de ClintJCL (cc-by-nc-sa).

Tren de rodalies que fa el trajecte València - Castelló de la Plana.

Dissabte passat, com casi tots els dissabtes, vaig agafar el tren que uneix les ciutats de València i Castelló de la Plana, amb direcció a esta última. Va ser un viatge tot lo còmode que pot ser amb el servei de rodalies Renfe i vaig aprofitar per avançar en la lectura d’un de tants llibres que tinc a mitges; per això no vaig reparar en la dona que tenia davant meu, asseguts tots dos de la cua del comboi.

Arribats ja a termini del viatge, i quan estava agafant la meua motxilla (mai viatge sense una muda neta), finalment vaig ser conscient de la seua presència amb una curta frase dirigida cap a mi (no quedava ningú més al vagó): “a quin poble et refereixes?”.

En cap moment del viatge havíem intercanviat paraula, i em vaig trobar completament descol·locat. Es tractava d’una dona d’entre 65 i 70 anys, amb el monyo tot canós i un poc regirat, que li donava un aire un poc destarifat. Portava un carret d’eixos amb que les nostres àvies anaven a fer la compra al mercat, ple fins a dalt, encara que no podria dir de què.

Detall de la samarreta

Com em vaig quedar apardalat mirant-la, em va repetir la pregunta: “a quin poble et refereixes?” i en esta ocasió, també em va senyalar. Jo cada vegada em trobava més perdut fins que vaig caure: no m’estava senyalant a mi, sinó a la meua samarreta. Vaig ficar cara de circumstància i vaig baixar el cap ja que no recordava quina m’havia ficat eixe matí. Finalment tot recobrava el sentit: ni eixa dona s’havia tornat boja ni tampoc jo se combinar colors; portava la samarreta del BLOC JOVE amb el poema de Vicent Andrés Estellés.

Segur que ja l’heu vista: negra amb la silueta del país valencià dibuixada amb lletres de color blanc, on es pot llegir el fragment del Llibre de Meravelles anomenat propietats de la pena. Eixe disseny va ser tot un encert, i encara hui la gent ens les demana.

Una vegada que sabia a que es referia la dona, vaig contestar ràpidament, casi sense pensar, abans que decidira definitivament que sóc retardat mental: vaig respondre categòricament “del poble valencià, és clar”.

Després de demostrar que, contra tot pronòstic, si que era capaç de parlar, vam baixar del tren i a la mateixa andana la senyora em va contar la seua història, quasi un resum de per què va succeir la batalla de València.

Senyera que va utilitzar el Consell Preautonòmic

No vull allargar-me, però bàsicament es tractava d’una mestra de primària jubilada de vila-real, valencianoparlant, a la qual durant la transició democràtica van obligar a treure’s un diploma de valencià per a continuar amb la docència. En aquella època hi havien 3 entitats que certificaven coneixements del valencià avalats pel Consell pre-autonòmic d’Enrique Monsonís: la Universitat de València, el Grup d’Acció Valencianista (sic) i Lo Rat Penat.

Esta senyora va entendre que la Universitat era massa academicista comparat amb el valencià que es parlava (i encara es parla) al seu poble, i per això va decidir l’opció de Lo Rat Penat. Però clar, els temps canvien i els governs també i va arribar el dia que es van fer (per fi!) votacions a la Generalitat; el primer President electe va ser Joan Lerma (del PSPV) i només va quedar com a òrgan oficial per a acreditar els coneixements del valencià la Universitat i la pròpia Generalitat; a més a més la nova norma va entrar amb efecte retroactiu, de manera que els mestres que tingueren títols d’altres entitats tenien que tornar a treure’ls.

Amb això vam aconseguir que esta senyora tinguera que agafar un bàndol, i el que va començar com una simple queixa a l’academicisme de la universitat (recordem que a 1979 Lo Rat Penat encara utilitzava les normes de Castelló) va acabar com un trencament amb la oficialitat i una nova entrada per al blaverisme actiu.

Tots recordem que a la batalla de València van haver lluites dialèctiques i físiques, i fins i tot morts; però el que moltes vegades oblidem és que no va haver guanyador: tots vam perdre, el valencianisme dels anys 70 i 80 es va diluir i vam tornar a ser el poble moll del que ja parlava el Comte-duc d’Olivares al segle XVII. I no van haver guanyadors per que la vam produir entre tots, per no ser capaços de posar-nos d’acord en res: ja l’havíem perduda abans de començar.

Recordeu que per a compartir un camí no cal que caminem sempre sobre les penjades dels altres: el camí és lo suficientment ample per a tots, amb les nostres diferències, però sempre avançant junts.

No puc acabar esta entrada sense el poema d’Estellés que ha donat peu a tot: propietats de la pena.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Els crèdits de les fotos: la del tren de rodalies és d’Amparo Pardo Gimeno (cc-by) i el disseny de la samarreta del BLOC JOVE és de Daniel Soriano.

X BLOC ROCK: Magdalena 2010!

Un any més, el col·lectiu local del BLOC JOVE de Castelló de la Plana, conjuntament amb voluntaris de tot el país, enfrontem la titànica feina d’organitzar un dels concerts gratuïts amb més participació de públic de les festes de la Magdalena.

Este any que la crisi ens està afectant a tots, hem fet lo possible i lo impossible per a que la qualitat musical no baixara. Per això tindrem a l’escenari a grups reconeguts com Aspencat, que des de la Marina ens portaran ritmes d’ska i reggae.

Tampoc oblidem als grups de la nostra comarca, i per això també comptem amb Agraviats, que amb l’experiència de 10 anys en els escenaris ens faran ballar amb la seua barreja d’ska i rock.

Per últim, però no menys important, vam decidir incloure un tercer grup novell a qui donar difusió; per aconseguir-lo vam aprofitar el concurs-festival Rock-penat, donant-li un major àmbit. El guanyador de la final que es farà el dia 6 de març en Vila-real serà el tercer participant en esta X edició del BLOC ROCK.

Primera semi-final del Rock-penat a Benicàssim

Els grups que ha passat les successives semifinals del Rock-penat, i per tant tenen encara l’oportunitat de guanyar el primer premi i tocar per a Magdalena, són Die Borts, The Garrophones, Malnom i Josep Lluís Notari; a tots quatre els desitge molta sort, ja que són magnífics.

A més a més este any estem d’enhorabona: celebrem els 10 anys consecutius de regalar a la ciutat un concert de música en valencià, grups locals i en la nostra llengua que l’ajuntament té completament oblidats. Per això estem fent un recopilatori dels cartells de tota esta dècada de música en valencià a les festes de la Magdalena que publicarem quan estiga enllestit.

Per tot això, no podeu perdre-vos esta edició del BLOC ROCK: el divendres 12 de març, a les 23h vos esperem a tots al carrer Sant Fèlix, a prop de la plaça Clavé… visca la terra!.

Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).

Cremem l'hivern!!

Ara fa un any parlava del començament de la gira d’Escola Valenciana i que al BLOC JOVE estàvem preparant la IX edició del BLOC ROCK; poc després es va organitzar la I edició el Rock-penat a Vila-real, el que fa dos concerts del BLOC JOVE a La Plana en el 2009. És clar que nosaltres no tenim tants recursos com Escola Valenciana… però d’ànims no ens falten; per això este any hem decidir fer la nostra particular gira de música en valencià pels pobles i ciutats de la nostra comarca (La Plana).

Comencem este primer trimestre de l’any amb l’organització de 5 concerts: 3 d’ells corresponents a les dos semi-finals i la final de la II edició del concurs-festival Rock-penat, una altre a Orpesa, i finalment la X edició del Bloc Rock, el tradicional concert que el BLOC JOVE de Castelló regala a la ciutat per les festes de la Magdalena.

A este clúster de concerts, 5 en 5 setmanes consecutives, li hem anomenat cremem l’hivern; els 5 concerts són com el compte enrere cap a les festes de la Magdalena i Falles, que és la nostra manera d’acomianar l’hivern i donar la benvinguda a la primavera: hi ha que cremar l’hivern per avançar en els nostres somnis.

El programa de concerts d’hivern és el següent:

• Benicàssim: 13 de febrer,
• Onda: 19 de febrer,
• Orpesa: 27 de febrer,
• Vila-real: 6 de març i
• Castelló de la Plana: 12 de març.

Ja són públics els cartells dels 2 primers (Benicàssim i Onda), per a la resta tindreu que esperar uns dies.

13 de febrer: Benicàssim!

[Benicàssim] 13 de febrer al Café el Corb (Plaça de l’estació nº1, Benicàssim):

• Tirant lo Rock,
• Malnom,
• Josep Lluís Notari i
• Semenéska

Apuntat a este concert a l’esdeveniment del Facebook!.

19 de febrer: Onda!

[Onda] 19 de febrer al Casal Jove d’Onda (Al costat de la Ciutat Esportiva i el pavelló Municipal):

• Die Borts,
• The Garrophones,
• Arrap i
• Línea XYZ.

Vos esperem a tots i totes als concerts!… Cremem l’hivern!!.

Cartell del Betlem de la Pigà

Ja estem a 23 de desembre; ahir van eixir els números de la sort al tradicional sorteig de Nadal, i demà és la nit quan tots ens reunim amb les nostres famílies i ens unflem a marisc, torró i cava. Però hi ha una altra cita ineludible per a la gent de Castelló de la Plana, tan important o més que les anteriors: la representació esta nit del Betlem de la Pigà.

Tots els anys a la nit abans de la nit de Nadal ens trobem al Teatre Principal de Castelló esta obra nadalenca, representada pel mateix poble de la ciutat. Amb text del nostre poeta Miquel Peris, i música de la compositora i pintora Matilde Salvador (que ens va deixar ara fa dos anys), es tracta d’una representació escènica del tradicional betlem, però representat a la ciutat de Castelló.

Entre altres peculiaritats podem trobar com Sant Josep i la Mare de Déu busquen a on passar la nit per La Plana, un incendi al desert de les palmes apagat pels monjos del monestir i la neu que cau, i fins i tot els personatges mitològics de la ciutat (Tombatossals, el Rei Barbut…) que van a portar regals al xiquet.

Matilde Salvador

Però com he dit abans, esta obra no és representada per cap grup professional sinó per alguns dels habitants de la ciutat, actors amateurs que afegeixen un punt dolç i còmic a una obra llarga i cantada en vers, que d’altra manera en els temps actuals no hauria perviscut.

Finalment, no puc acabar esta xicoteta ressenya sense admirar la qualitat musical del contingut de les partitures que Matilde Salvador va imaginar per a esta obra, i els originals de les quals estan en poder de l’associació que any rere any organitza la representació.

Si esteu per la ciutat de Castelló de la Plana, i no teniu res que fer esta nit… no dubteu: carabasseta ben torrà al Betlem de la Pigà!; vítol!.

I a tot això, aprofite per desitjar-vos…

Bon nadal a tots i totes!

Mapa satel·lital del País Valencià

Molt he discutit ja del meu model de país: una bona organització territorial és el primer pas per a una millor gestió i repartiment dels recursos amb que contem, que no són pocs; per això vaig a deixar per escrit quina és la meua proposta d’ordenació. I per a fer una ordenació coherent en un país tan complicat com el nostre primer tenim que parlar de llengües.

Al meu país hi ha dues llengües, això és innegable. Les dos han estat històricament ací, portades pels seus repobladors en el ja tan llunyà segle XIII, i les dos hi ha que respectar-les i conservar-les com el més preuat patrimoni cultural i humà. Però el que també hi ha que tindre clar és que la distribució de les llengües no és ni molt menys homogènia, i podem fer una primera divisió històrica entre comarques castellanoparlants i valencianoparlants.

Entre les comarques castellanoparlants podem trobar l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans i el Racó d’Ademús, que a la reconquesta van ser repoblades per gent vinguda d’Aragó, i per tant van deixar com a herència la seua llengua. A estes comarques es parla un castellà molt paregut al que trobem actualment a Aragó.

Divisió lingüística històrica: verd valencià, roig i taronja castellà

També trobem el cas de la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, el Baix Segura i el Canal de Navarrés, que al segle XVII, i després de l’expulsió dels moriscos, va ser repoblat per castellanoparlants i eixa és la llengua que s’ha mantingut fins a hui dia. Amb estes quatre ja tenim 8 comarques castellanoparlants.

I per últim, un altre cas curiós és el de la Plana d’Utiel, que formava part de Castella fins al segle XIX, i per tant la seua llengua pròpia és el castellà de la mateix manera que ho és a Conca o Albacete. Amb això fem un total de 9 comarques castellanoparlants.

La resta de comarques han sigut històricament valencianoparlants, i malgrat la progresiva castellanització que s’ha dut a terme des del segle XVIII, s’ha mantingut com a llengua majoritària excepte a les grans ciutats a on ha sigut relegada a causa de la immigració massiva del segle XX.

Així doncs, trobem un primer búnquer castellanoparlant al centre-oest del país, i això ha de quedar reflectit a la divisió regional del país. Esta divisió queraria així:

Proposta de regions o diputacions del País Valencià

• Comarques de l’interior: correspon al grup de comarques castellanoparlants de l’interior del país (Alt Millars, Alt Palància, Racó d’Ademús, Serrans, Plana d’Utiel, Foia de Bunyol, Vall de Cofrents i Canal de Navarrés).
• Comarques del nord: Corresponen a les comarques més septentrionals del país, amb el riu Millars al sud i el Sènia al nord. (Els Ports, el Maestrat, la Plana i l’Alcalatén).
• Túria-Xúquer: La part central costera del país, regada pels dos rius més importants amb els que contem. (Camp de Morvedre, Camp de Túria, l’Horta i la Ribera).
• Comarques centrals: Les comarques alineades amb el Cap de la Nau (La Costera, la Vall d’Albaida, El Comptat, La Safor, La Marina i l’Alcoià).
• Comarques del sud: Comarques més meridionals del país (el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura).

Amb estes regions creem una divisió administrativa entre les comarques castellanoparlants i les valencianoparlants, que permetria simplificar les polítiques lingüístiques. Encara que considere que el conèixer les dues llengües hauria de ser un dret i una obligació per a tots els valencians, pense que l’educació i l’atenció bàsica tindria que ser en la llengua pròpia de cada territori. La Generalitat tindria que donar a cada una de les regions els mecanismes necessaris per a defendre y mantindre la seua llengua pròpia.

Vista des del Penyagolosa

L’única comarca que es queda un poc despenjada és el Baix segura que, sent castellanoparlant, quedaria dins d’una regió valencianoparlant; però hi ha que tindre també en compte que molts dels pobles d’esta regió estan àmpliament castellanitzats, de manera que potser es tindria que aplicar una política lingüística mixta.

Al meu parer les actuals diputacions tindrien que dissoldre’s en estes regions (que li podeu dir diputacions noves si voleu) més acordes amb la nostra idiosincràsia. I és clar, fer una llei de comarcalització efectiva de manera que els recursos que arriben als governs regionals (cada regió hauria de tindre el seu propi govern o diputació) foren correctament distribuïts entre estes.

Però bé, esta és la meua proposta que crec que jo no voré mai materialitzada, però vull creure que els meus nets si que la gaudiran. Visca la terra!.

Per acabar, els crèdits de les fotos: la imatge del satèl·lit és furtada de Google Maps, propietat de TerraMetrics (©), els mapes polítics són meus basats en un treball de Montxo Vicente i Sempere (cc-by-sa) i la del cim de penyagolosa de Alex Lillo (cc-by-sa).