Camps a la entrada del jutjat

Finalment el jurat popular declarava ahir al Molt Honorable President Camps com a no culpable del delicte de suborn (la causa dels trages pels mitjans de comunicació) del que se li acusava. No vaig a entrar en si el jurat es va equivocar o no com altres diuen, ja que al cap i a la fi van fer la seua faena de forma molt correcta. Tampoc vaig a entrar en si és just un sistema judicial on se’ls dona a ciutadans més qualitat per vore la veritat que a un jutge amb els seus estudis de la llei i els seus anys d’experiència.

El resum de tot és que Francisco Camps és innocent de rebre regals pel seu càrrec, tal com ell sempre ha afirmat. Però per desgràcia rebre un parell de desenes de milers d’euros en roba no és el pitjor que ha fet (o que no ha fet) el President en el seu càrrec. Ens ha deixat una Generalitat arruïnada, endeutada fins a nivells catastròfics, on ja no es pot pagar ni als proveïdors.

Molt bona pregunta!

No va ser culpa només d’ell: tot va començar amb el President Zaplana (àlies El Faraó) que li va deixar una herència de gran obres i promeses d’un futur daurat per a la nostra comunitat (sic). A partir d’això, el President Camps no només va continuar amb la despesa en grans projectes, sinó que conjuntament amb l’alcaldessa de València Rita Barberà es van inventar la política dels Grans Saraos (Copa de l’Amèrica, visita del Papa, Fórmula 1, Volvo Ocean Race…) per acabar d’arruïnar els comptes públics.

Bé, ara mateix hi ha una gran quantitat d’entitats que no poden pagar els seus proveïdors, quina diferència hi ha amb el legat de Camps?. Ací està la gran traïció del nostre President: no és que la Generalitat no haja ingressat el que li pertoca, sinó que hem gastat molt més del que ingressem. Deixant a banda que el nostre finançament autonòmic no és res de l’altre món, si tens pensat ingressar 10 et pots gastar 50 a base de crèdit en un moment puntual per a una necessitat o inversió específica. El que no és possible és fer això com a norma general, en totes les despeses i any rere any.

Com a conclusió: Molt Honorable President Camps, has sigut declarat innocent de suborn i respecte la decisió del jurat popular que t’ha jutjat, però per a mi eres culpable de la greu situació del nostre país. Per desgràcia això no és un delicte ni civil ni penal, però no tot el que és legal ha de ser moralment correcte.

Actualització 31 de gener de 2011

Pareix ser que el PSPV va a presentar un recurs sobre la sentència al Tribunal Suprem. Este drama no s’acabarà mai?

Els crèdits de les fotos: les dos són de Pablo Ortega (cc-by-nc-nd).

Crash!

Ahir vaig vore una d’eixes situacions quem si no fora per la gravetat de les seues conseqüències, em farien petar de riure: un conductor girant el seu cotxe en una cantonada, tan preocupat de no ratllar la pintura nova del seu vehicle amb els cotxes aparcats que ni tan sols va mirar si venia algú pel mateix carrer on girava. I per l’altra banda del cantó un altre conductor, que pensant supose en les seues coses no va poder evitar l’accident.

En resum: hi ha vegades que per preocupar-nos de coses més properes o més probables ens oblidem del que realment és important. És més probable que per la nostra negligència acabem ratllant la pintura del cotxe del pare, però tots estem d’acord que l’important és mirar per on anem i no estavellar-nos amb altre cotxe en direcció contrària.

Fàcil d'untar

Al meu parer, ens està passant el mateix en la situació actual amb TV3. De sobte, en totes les ciutats i pobles del nostre país s’han convocat de manera espontània manifestacions i concentracions en suport d’este canal, dels pocs que podem (podiem!) trobar en la nostra llengua; i això és molt positiu: denota capacitat de convocatòria. Però moltes vegades estem utilitzant tots els nostres recursos en este tema, oblidant-nos dels que són en realitat més importants: per una banda la corrupció enquistada que tenim des de la Presidència de la Generalitat, que ens fa vore amb normalitat que el President siga condemnat per suborn, i per l’altra la incapacitat tant del Govern autònom com del central de millorar la situació creada per la crisi.

Jo dic sí a TV3, però m’agradaria vore els carrers plens també demanant la dimissió de Camps abans de l’esperpent de vore al nostre President jutjat i condemnat; o manifestacions multitudinàries en contra dels talls socials que el govern Socialista (sic) ens té ja acostumats. La nostra llibertat d’informació és ben important, però no deixem que l’arbre ens tape el bosc sencer!.

Els crèdits de les fotos: la del cotxe estavellat és de Lee Haywood (cc-by-sa) i la de la manifestació en contra de la corrupció a València és furtada de la web marisabeldimissio.blogspot.com, encara que no està clara la procedència original.

Justícia: lenta però ferma

Han tornat a imputar, o millor dit han retirat l’auto de arxivament de la primera imputació, al nostre Molt Honorable President en Francisco Camps. Pareix que finalment el engranatge de la justícia, encara que lentament i amb entrebancs, funciona correctament i que finalment sabrem si realment és tan honorable el Molt Honorable. Però amb tanta imputació, tant de temps que ha passat i tants tribunals diferents no hi ha qui entenga ja d’on prové la imputació, i què és realment el que presumptament va fer el nostre president; queda això com un resum de la situació fins ara.

Tot el cas prové d’una investigació de la Audiència Nacional, del qual és titular el jutge Baltasar Garzón (sí, el super-jutge!). La investigació va començar el 6 de febrer de 2009, i el mateix 19 de febrer els diaris relacionaven a Francisco Camps amb la trama. El 5 de març el jutge va decidir imputar al nostre president, però com este està aforat es va tindre que inhibir de la investigació i esta va passar al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Francisco Camps en el XII congrés del seu partit

I perquè van imputar al nostre Molt Honorable?, ni més ni menys que per suborn (en castellà cohecho, la traducció és del termcat) impropi. Què vol dir això?, molt simple: la investigació està demostrant que Francesc Camps va acceptar regals de part de la trama corrupta, i encara que ara per ara no s’ha demostrat que tornara favors a canvi d’eixos regals, el Codi Penal en el seu article 426 especifica que només acceptar-los ja és delicte. Es va establir què només acceptar-los es considera suborn per assegurar la confiança de l’electorat en els càrrecs electes: si no es poden acceptar regals produïts per motiu del seu càrrec, mai es pot malpensar de un possible suborn.

Eixos regals van ser uns vestits i roba en general per un valor total de 12.783€, o com a mínim eixa quantitat ha sigut la que està provat que va rebre. Podeu vore que la quantitat no és res comparat amb els milions d’euros dels que es parla en la trama de corrupció, però com hem dit abans rebre regals pel teu càrrec és delicte penal des de la primera pesseta.

El cas Gürtel, per Eneko

Avançant en el temps, el dia 20 de maig del mateix any el nostre president va declarar com a imputat davant el TSJCV a instància de la Fiscalía Anticorrupció, un dia després del Secretari General del PPCV, Ricardo Costa. A este últim el van expulsar del partit, però no va haver cap conseqüència política (que sí judicial) per al Molt Honorable.

Poc després, el 6 de juliol el Tribunal Superior de Justícia va decidir continuar amb el procediment sobre el suposat delicte de suborn i va fixar l’apertura del judici oral per al dia 15 del mateix mes. Això vol dir que s’han trobat indicis suficients com per a pensar que realment hi va poder existir el suborn, o siga, que les proves presentades són suficients com per a imputar una sèrie de suposats delictes al president.

Però, i ací ve la part més interessant de l’assumpte, el mateix TSJCV decideix el 3 d’agost arxivar la causa contra tots els acusats de la trama valenciana del gürtel, afirmant que no s’ha demostrat la causalitat entre els regals i els presumptes favors a les empreses corresponents. Eixe mateix 1 d’octubre (ja després de les vacances d’estiu) la Fiscalia Anticorrupció va recórrer eixa decisió, davant el Tribunal Suprem.

I finalment arribem a l’actualitat, ahir 12 de maig i després de 5 mesos d’espera el Tribunal Suprem ha decidit invalidar la sentència d’arxivament afirmant que la llei (l’article 425 del Codi Penal, del que ja hem parlat abans) indica clarament que només acceptar els regals ja constitueix delicte, i això està més que demostrat.

Per tot això, ens trobem una altra vegada en la lamentable situació què el nostre Molt Honorable President està imputat en un delicte de suborn, a l’espera del desenvolupament de la causa i el judici. Independentment de com acabe este assumpte, qui tornarà a confiar en este personatge?. Per molt que assegure la seua innocència i afirme que tornarà a ser candidat realment jo no ficaria la ma al foc per ell. Què penseu vosaltres?.

Els crèdits de les fotos: la de Francesc Camps és de mercedesalonso (cc-by-sa) i la tira d’Eneko (cc-by-nc-sa).

El cas Gürtel, per Eneko

Hi ha dies, i fins i tot setmanes, que et quedes sense paraules. Esta és sense dubtes una de eixes ocasions: L’obertura del sumari del cas Gürtel i els enderrocs del Cabanyal amb ajuda policial per un costat, i per l’altre un PSOE valencià abstenint-se en una moció clarament positiva per als valencians… només per no portar la contrària a la direcció del partit a Madrid!.

Però anem per parts, primer el tema més mediàtic de tots: la suposada (per dir alguna cosa) trama de pagaments i regals a alts càrrecs del PP per aconseguir influències. Ahir mateix es van publicar els casi 50.000 folis que composen el sumari de la investigació, i en els quals es pot llegir el presumpte finançament il·legal del PP valencià en la època del president Camps, o com “El Bigotes” comenta en una conversa telefònica intervinguda que té un “negoci molt gros” amb l’alcaldessa Rita Barberà. Davant això només puc esperar que el jutge Antonio Pedreira aplique la llei amb tota la seua força.

Protesta pels enderrocs, i actuació policial

També ahir va entrar en vigor la llei de Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València (sic), quin eufemisme per a referir-se a una llei feta a mesura per enderrocar precisament part d’eixe conjunt històric-artístic. Com tots sabem, a la super-alcaldessa no li agrada deixar les coses per a l’últim moment, i per això les excavadores van entrar al barri del Cabanyal el mateix dia, enderrocant 5 edificis. Com finalment pareix que l’estat central no li deixarà enderrocar la zona “BIC”, està carregant contra la resta del conjunt que queda fora de protecció, arraconant les poques cases que restaran protegides. Esta vegada la policia va tindre que carregar contra els veïns manifestants per a que la piqueta poguera accedir a les cases a enderrocar, i fins i tot una diputada a les Corts Valencianes va ser agredida per protegir el nostre patrimoni. Com no estem disposats a respondre la violència amb violència, no queda més que esperar a que els tribunals ens donen la raó, i pregar per a que en eixe moment encara quede alguna cosa que salvar.

Però el que ja sí que m’ha cremat la sang i no hi ha manera d’entendre-lo és la posició del PSOE valencià (ja que de PSPV li queda poc), amb la seua abstenció en el plenari de la Diputació de Castelló del 30 de març a la moció per l’alliberament de l’AP-7 al seu pas pel nostre territori. Comprenc que al govern central i al PSOE estatal no l’interesse que s’aprove eixa mesura… però d’igual manera també espere que el sucursalisme del PSOE valencià els passe factura en les properes eleccions.

Res més a dir per la meua part; deixem a uns rebent vestits regalats i enderrocant el nostre patrimoni, i als altres demanant permís a Madrid per anar a pixar. De veritat són estos els que ens tenen que governar?.

I els crèdits de les fotos, el dibuix és d’Eneko, publicat al diari 20 Minutos (cc-by-sa), i la foto de la càrrega policial és dels companys d’Iniciativa (furtada de la seua web, ©).

Comunicació i mala comunicació

Hi ha moltes formes de transmetre informació; aquesta pot ser unidireccional, com a la premsa tradicional o a la televisió i la ràdio, i també pot ser bidireccional com la que trobem a les noves tecnologies com el Facebook o quan discutim. El que esta setmana ha quedat clar és que els dos partits majoritaris que tenim al nostre país no saben fer-lo de cap de les dos maneres.

Anem a començar amb el PP, que el divendres passat van fer una maniobra que va crear un efecte Streisand de llibre de text: censurar unes fotos d’una exposició feta per la Unió de Periodistes al MuVIM.

L’efecte Streisand és un fenomen que trobem quan algú vol ocultar una informació de manera que li dona més publicitat a esta que si l’haguera deixat lliure. Hi ha que recordar que l’exposició era de la Unió de Periodistes Valencians, de veritat pensaven que podien censurar-la sense eixir al dia següent a tots els diaris?.

Però la bola va créixer i créixer, i no va quedar només en la notícia de la censura: este dilluns dia 8 el director del MuVIM, Román de la Calle, va dimitir de la seua posició al·legant que no compartís la decisió de la Diputació de censurar les fotos. Però encara té corda per a més, ja que este mateix matí també és noticia, deixant caure que l’assumpte li explotarà al mateix Rajoy a les mans en la visita que farà este diumenge a València.

Encara que no ho parega, això és un problema de comunicació: van intentar limitar la circulació d’una informació (unes fotos que ja havien sigut publicades als diaris durant tot l’any 2009), i el que van aconseguir és que circularen més encara. Enhorabona.

Si tens alguna cosa que ocultar, no t'oblides les teues notes davant dels periodistes!

Però esta setmana el PSOE del País Valencià també ha tingut problemes pareguts, centrats en la roda de premsa que van fer divendres passat a Castelló per a parlar de l’alliberament de l’AP-7. Essencialment es van deixats oblidats uns papers que no els han deixat en bona posició (i que podeu llegir ací).

Una roda de premsa és una comunicació bidireccional, a on els que l’organitzen primer fan un repas del tema a tractar i després els periodistes poden fer preguntes. Als papers oblidats es pot llegir les directrius per a contestar algunes preguntes, però el que és més greu, també quines preguntes anaven a ignorar.

Al final, les conseqüències han sigut molt paregudes a les del PP i les fotos: per censurar una informació (les preguntes que no volien respondre) els periodistes ara saben a on els pica i a on els cou, donant-li molta més repercussió a eixos punts que la que tindrien de manera natural.

La conclusió?, que la millor política és la transparència, on no hi ha res a amagar. No hi ha cap ésser humà perfecte, i menys els polítics; però sempre és millor que sigues tu qui digues els teus defectes que els descobrisca la premsa.

Els crèdits de les fotos: la de l’antena de comunicació és de Vitor Antunes (cc-by-nc-nd) i la de la nota escrita a ma (també el contingut) de ClintJCL (cc-by-nc-sa).

Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).

Projecte del segle XIX de l'actual Blasco Ibañez. Al fons, el Cabanyal.

Després del la nit de reis és tradicional al nostre país desmuntar el pessebre i recollir tota la decoració nadalenca; bé a tot el país excepte als restaurants xinesos, que qui sap per què la mantenen tot l’any. Però a la ciutat de València han donat un pas enllà i ja que este any a la plaça de l’ajuntament només hi havia arbre de nadal, han decidit retirar un barri sencer: el Cabanyal.

Però no penseu que això és una idea nova de l’alcaldessa: tot bé de ben lluny. Va ser a finals del segle XIX quan Casimir Meseguer va projectar una avinguda que connectara la ciutat de València (que es corresponia amb el que ara és el centre-ciutat) i la mar; a este projecte li van ficar el nom d’avinguda València al Mar (si que eren imaginatius) i va ser un de tants projectes urbanístics que es van dur a terme a la València de començament del segle XX.

Però si estem parlant d’una obra feta fa més de 100 anys, a on està el problema?; resulta que eixe projecte mai es va acabar de construir, ja que l’avinguda acabava en el poblat de pescadors de la ciutat: una mena de grau de València que estava format bàsicament per barraques i altres tipus d’edificacions no permanents. L’eixida a la mar de la ciutat es va quedar a les portes, les barraques del barri de pescadors van passar poc a poc a les cases de construcció de l’actual barri de Cabanyal, i passaren 100 anys sense que ningú s’en recordara del projecte; fins i tot el nom de l’avinguda va canviar fins a l’actual: avinguda Blasco Ibañez.

El Cabanyal hui: en roig la futura avinguda i en blau la zona protegida a enderrocar

Deixem la història i tornem a l’actualitat: canvi de segle i de mil·leni, la ciutat de valència ha de fer front al seu futur i… màgia: al nou PGOU el projecte ressuscita carregant-se tot el que li queda al mig.

Clar, els veïns que es troben amb les seues cases quedant fora d’ordenació (o siga, que les han de tirar i ser re-allotjats a altres llocs) no veuen el projecte amb bons ulls, i comença la batalla judicial que acabà en març de 2008 amb el tribunal Suprem donant la raó a l’ajuntament. En abril del mateix any comencen les obres d’enderroc del barri, encara que poc a poc ja que les empreses que tenien que pagar les obres amb les plusvàlues dels edificis per construir als solars creats pels enderrocs es deixen el projecte.

Alguns dels carrers que desapareixeran

Les raons de l’ajuntament per a partit un barri històric (i amb gran valor arquitectònic) no són només que l’avinguda arribe fins a la mar, sinó que maquilla el pla com un intent de millorar (sic) un barri molt degradat; i la veritat és que el barri està molt degradat, però tenim que mirar en profunditat les raons per les quals ha arribat a l’estat actual. Normalment un barri es manté en bones condicions per dos tipus d’inversions completament diferents però necessàries i complementàries: la inversió pública que fa l’ajuntament, i la privada que fan els veïns per a millorar els seus habitatges.

Però el Cabanyal està des de fa anys en el limb de l’urbanisme: des de que es va quedar fora d’ordenació es sap que eixes cases tenen que desaparèixer en algun moment, però no es sap ni quan ni de quina manera. Això fa que l’ajuntament no invertisca diners en uns carrers que estan per desaparèixer (o com a mínim és el que jo vull pensar, i que no siga simplement per desídia). Tampoc els particulars fiquen diners en unes cases que teòricament s’assolaran i perdran la inversió. D’esta manera hem arribat a una situació en que pareix que l’efecte (assolar el Cabanyal a causa de la seua degradació) siga causa de la seua pròpia causa (com això l’assolarem, millor no invertim i deixem que es degrade).

En negre i roig, els habitatges que seran assolats

Pareixia que estava ja clar que el Cabanyal estava condemnat a ser tallat en canal quan va arribar un raig d’esperança: les atribucions de lluita contra l’espoli cultural (recordem que el barri del Cabanyal/Canyameral és Bé d’Interés Cultural [BIC]) encara les té el govern central a Madrid… i el suprem va demanar en juny de 2009 que Madrid es pronunciara sobre la qüestió; i tant que es va pronunciar: a final d’any va declarar que l’actuació al Cabanyal era un espoli cultural de llibre, i que es tenien que parar les obres immediatament.

Una de tantes cases del cabanyal

Però he començat dient que l’ajuntament de València estava desmuntant el belén, i això és el que ha fet amb un el retruc impensable per a qualsevol autonomia: realitzar un decret-llei d’urgència només per a desautoritzar el govern central i fer ells el que els done la gana; sí, com si això fora una partida de cartes.

A hores d’ara la situació és tan rocambolesca que fins i tot faria gràcia, si no fora per que estem parlant de l’espoli cultural d’un dels pocs poblats mariners amb la traça original dels carrers que queden al nostre país. Que cadascú pense el que vulga, però la meua opinió és que només amb que es posaren d’acord el govern valencià i el central, i amb la meitat dels diners projectats, tindríem una de les millors façanes marítimes del mediterrani. Ànim Salvem el Cabanyal!.

Els crèdits de les imatges: la del Cabanyal amb l’amplitud de les obres marcades és de SEIM (©) furtada del fòrum de SkyScraperCity; la dels edificis assolats de garfiel (©), del mateix fòrum i la de la casa del barri és d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc).

Escons de les Corts Valencianes, a on es senta el Consell

Molt s’ha parlat ja del possible pacte entre el BLOC, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds — Esquerra Ecologista; no crec que calga que publique la meua opinió, i a més a més vaig prometre fa poc ser positiu i no malparlar d’este assumpte.

Però hi ha una condició sine qua non per a que este pacte es puga dur a terme, això és, que la sindicatura de l’actual grup parlamentari de Compromís passe de mans de Mónica Oltra a Enric Morera. Teòricament i sobre el paper dels acords signats, eixe canvi s’hauria d’haver fet per a l’estiu, però entre unes coses i altres no s’ha fet encara… i això sí que pareix que està fent córrer rius de tinta, sobre tot des de la part dels amics d’Iniciativa.

Ahir llegint la premsa em vaig trobar amb un article d’opinió de J.J. Pérez Benlloch (periodista i columnista a El País entre d’altres) al diari electrònic linformatiu.com. En ell, el periodista defèn que el canvi de síndic és «tot un regal nadalenc per al PP» i, per a rematar-lo, diu què «és una estupidesa que descapitalitza a l’esquerra i arrisca deixar-la muda en l’únic espai on s’ha guanyat en poc temps el respecte de quasi tots i el temor de la dreta». O siga que, al seu parer i ara per ara, la “dreta” té por de Mónica; arriscada afirmació quan la dreta te majoria absoluta i control sobre els mitjans de comunicació.

Mónica Oltra, amb la samarreta que la va dur a la fama

Però anem a recapitular; fora dels discursos i debats normals de la cambra, que en realitat són més treball del grup parlamentari que de qui puja al faristol per a llegir-los, Mónica Oltra és coneguda pel numeret que va muntar quan la van expulsar de les Corts. I això va ser per portar una samarreta ofensiva sobre el President de la Generalitat dins de la cambra i negar-se a llevar-se-la (al final va acceptar llevar-se-la, però la van expulsar igualment); bàsicament es va aplicar el reglament, que prohibeix els missatges enviats des de fora dels corresponents torns de paraula, i que moltes vegades ha obligat a desallotjar les tribunes per al públic quan estos han desplegat pancartes o s’han posat samarretes.

Dic jo que no estaria mal fer honor als acords als que es va arribar fa ja molt de temps i deixar una oportunitat a Enric Morera, que no és precisament nou en això de la política. M’agradaria haver vist a Mónica el 9 d’octubre defenent la seua posició quan els violents ens volien partir la cara només per voler participar a la processó cívica… ah, clar, que ella estava en la recepció oficial i no en el carrer lluitant; jo personalment crec que l’Enric té la talla suficient com per a donar-li una oportunitat; i més encara si es suposa que ha de liderar la futura coalició de partits (entre ells Iniciativa) per a 2011.

Continuant amb l’article, Pérez Benlloch també es queixava del suposat canvi de nom del grup, de “compromís” a “espai valencià de progrés”. Pareix que este senyor no s’en recorda que “compromís” és una marca registrada d’Izquierda Unida, que ves tu quina cosa ja no forma part del grup. Que les dos diputades de Iniciativa siguen trànsfugues [diputades escollides en la llista d'un partit i que desprès d'aconseguir la cadireta el deixen per a fer un de nou] d’IU no crec que ens done dret per a utilitzar un nom que ja no representa al grup actual.

Enric Morera a les Corts

Però el que m’ha fet escriure al respecte ha sigut l’article també d’opinió d’hui al mateix diari, signat per Sergi Tarín (conegut per què, sent periodista d’InfoTV, va interpel·lar al President Camps sobre la despesa de la visita del Papa, i este es va negar a respondre) qui acusa al BLOC d’egoisme (sic) pel canvi de síndic del grup. L’autor s’esplaia defensant a capa i espasa al seu company Pérez Benlloch, i es defensa ell mateix dient que «No és d’Iniciativa i vol que Mònica Oltra siga la portaveu de Compromís fins el final». Enhorabona xato, ara si vols t’afilies al BLOC o a Iniciativa i ens presentes la teua opinió de manera formal, que és molt fàcil criticar des de la barrera amb el brau ben lluny.

Ja acabant, Sergi afirma que Morera ha de «renunciar a un paper per al qual no està preparat i s’evite les lacerants comparacions posteriors» i que si això no passa, al 2011 «el cel valencià estarà més ple de gavines». Jo personalment espere que el vot dels ciutadans tinga més en compte el nostre programa electoral o el treball que estem fent estos anys, que el nom de la titella que puge a parlar al cadafals en nom de tots.

Per favor, deixem-nos de xorrades i donem-li l’oportunitat que l’Enric Morera es mereix, per a portar al grup parlamentari a la serietat que cal a les Corts Valencianes. I les samarretes, al calaix.

Els crèdits de les fotos: la dels escons de les corts és de freshwater2006 (cc-by-nc-nd), la de Mónica és furtada del seu bloc oficial (©) i la de l’Enric és del BLOC (©).

Muntatge de les pistes de tennis dins de l'Àgora

Ahir Rita, Camps i altres personatges importants de la política valenciana, juntament amb els tennistes valencians Ferrero i Ferrer, van inaugurar un nou edifici de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València (CACSA): l’Àgora del Calatrava. Però inaugurat? de veritat?, doncs pareix que no: esta serà només una inauguració de mentida, de cara a la galeria, ja que volen utilitzar l’edifici abans i tot de tindre’l acabat; ja el tornaran a re-inaugurar quan l’acaben de veritat. I no és l’únic cas.

Només contant els edificis de CACSA, Zaplana ja va inaugurar l’Hemisfèric quan els obrers encara estaven construint la coberta, i ja en l’època de Camps el palau de les Arts va ser inaugurat per la reina Sofia mesos abans de que estiguera acabat. I no ens oblidem del pont de l’Assut de l’Or, que va ser obert al trànsit per a la Fórmula 1 per a tancar-se de nou uns dies després i acabar-lo, o el museu de ciències que va acollir una Campus Party quan els obrers encara estaven posant vidres.

Veles e Vents, símbol de la 32 America's Cup

Este tipus d’obres que no se sap si estan acabades o no han calat fons al nostre govern, que fins i tot ha decidit exportar este sistema no només per a la construcció, sinó a qualsevol acte del que siga protagonista: si obrim els diaris d’hui tenim dos exemples més que destacables: la no dimissió i no expulsió de Costa, i la telenovela de la Copa del Amèrica.

I és que els dos temes, encara que molt diferents, tenen molt en comú: els dos es van publicar i la premsa els va donar la màxima difusió possible, i al final ningú no sap realment que hi ha de veritat o que ha passat realment: la situació actual de Costa pareix ser que el PP des de Madrid ha tingut que donar-lo de baixa de militància per a desfer-se’n d’ell, i la de la Copa és més incerta encara, ja que no es sap ni quan, ni a on, ni si València encara té oportunitats d’acollir-la.

I la pregunta del milió és: realment paga la pena fer estes inauguracions, o publicar a bombo i platillos informacions que no són realment veritat?; I la meua opinió és que depén. Hi ha que donar la notícia quan més efectiva pot ser, quan més gent et pot vore; i si hi ha que fer el pallasso se’n fa, que tots estem acostumats. Però el que mai hi ha que fer és mentir: mai paga la pena viure una mentida per aconseguir un poc de publicitat.

Hi ha que fer el pallasso per a no desaparèixer

Normalment demanem que els polítics siguen seriosos, que es dediquen al que realment importa deixant-se les xorrades a casa, que no ens prenguen el pel i que siguen honestos. Però qualsevol partit que tots els seus representants seguisquen al peu de la lletra eixes consignes no tindran representació a la pròxima legislatura. A tots ens agrada que les coses funcionen bé, però em donareu la raó que per al ciutadà mitjà (com per exemple jo mateix) el debat de l’estat de la nació és un avorriment absolut. En canvi les pallassades dels polítics, les inauguracions i les proclamacions esportiu-festives ens agraden a tots: els polítics tenen que ser seriosos en el seu treball, però també pallassos per a que els seus missatges puguen arribar a la gent.

I per què parle de tot això? hi ha una frase que estic cansat d’escoltar: vosaltres els del BLOC sou els del valencià, no?; o molt pitjor encara: vosaltres els del BLOC només parleu de coses que a la gent normal no ens interessen. No poden estar més llunyans de la realitat, però per desgràcia és normal que pensen eixes coses: encara que nosaltres tenim programa econòmic, social, d’I+D+I… amb les nostres idees pròpies i les nostres propostes, això no eixirà mai a la premsa; i no eixirà per una raó molt concreta: per que avorreix a les pedres. En canvi altres propostes que fem, més diferents o anormals si que ixen: el que comentava abans de fer el pallasso per a arribar.

Mónica Oltra i Enric Morera el dia de la samarreta

Ara mateix i per desgràcia, el nostre grup parlamentari de Compromís és conegut per una samarreta de Mónica Oltra a una sessió de les Corts. I és trist ja que el nostre grup sent el més reduït de la cambra, ha sigut el que més propostes i esmenes ha presentat de tots. Però clar, les nostres propostes són reals i això no interessa a ningú; en canvi la pallassada de la samarreta sí que va eixir en tota la prema… fins i tot a la premsa de la resta de l’estat i internacional.

No vaig a entrar en si em pareix bé o no l’actuació de Mónica, més tenint en compte que ni tan sols forma part de la meua formació encara que sí del grup parlamentari… però el que sí està clar és que eixe acte va posar les Corts en boca de tots, i va visualitzar un grup que abans la gent bàsicament ni coneixia.

Com a conclusió personal de tot això: que els polítics puguen fer de pallassos és perfectament vàlid si, com nosaltres, al treball de veritat són seriosos. A la gent probablement només arribaran els escàndols rosa, les inauguracions i les actuacions de teatre, però la veritat és que hi ha més d’un i més de dos que realment no ixen d’això; i la feina de l’electorat és decidir qui paga la pena i qui no.

Els crèdits de les fotos: la de l’Àgora és un collage fet per Dany_VLC (©) furtat del fòrum skyscrapercity.com basat en unes fotos de Xarlitos al mateix fòrum, la del Veles e Vents és de Fernando Serer (cc-by), el pallasso és obra de Paul (cc-by-nc) i la foto de les Corts és un screenshot de TVE1 (©) furtat directament de la web de La Mirada Crítica.

Mig ple o mig buit?

No hi ha dubte que conec a molta gent. O com a mínim molta gent em coneix a mi: tots els dies em saluden pel carrer pel meu nom perfectes desconeguts; i no és que siga molt popular, sinó que no tinc memòria per a les cares, ni per als noms… no tinc molt bona memòria en general. Però bé, de tota esta gent que conec i que a més em recorde que conec, hi podem trobar una sub-fauna especial que jo anomene els lapidaris.

Esta gent és molt fàcil de localitzar. Tenen la virtut de, en qualsevol conversa i sense voler, dir la frase que cabrejarà a tot el personal. I a més a més la defensaran fins a la extenuació d’una manera molt correcta: perfecte per que acabes llançant-li qualsevol peça de mobiliari. Estes frases són dignes de acabar esculpides en qualsevol epitafi, per això lapidaris.

Un exemple de frase lapidària seria, en una conversa amb un grup de valenciano-parlants que s’estimen la seua llengua, dir el valenciano es que no sirve para nada i defendre aquesta tesi durant com a mínim una hora. No hi ha que confondre esta gent amb els que, com jo, fiquem temes controvertits a una conversa per a discutir: la base és que els temes apareguen de manera involuntària. Tampoc hi ha que confondre-los amb els que diuen xorrades sense parar, com jo altra vegada: hi ha que anar a fer mal.

Però la frase preferia d’estos personatges és sempre la mateixa: tots els polítics són corruptes, o un poquet més ampliada: tota la gent que aconsegueix poder es fa corrupta. És el que jo anomene optimisme pessimista.

No li busques el seny, no val la pena

En realitat no hi ha massa a fer davant d’aquesta opinió; el mon està ple de polítics corruptes. Tots els polítics que ixen a la tele és sempre per casos de corrupció. Però això vol dir que tots els polítics són corruptes?, o que a la tele només l’interessa els casos de corrupció?; que una persona reba diners a canvi de favors és fàcil de demostrar, però que una persona amb un càrrec important siga fidel als seus votants ja no ho és tant.

En realitat sempre et queda el dubte. Tot el món sap a estes altures que el president Camps va rebre regals d’empreses del cas Gürtel. Però qui et pot dir si per exemple l’Enric Nomdedéu no n’ha rebut també?. Hi ha alguna manera per demostrar que estas net?.

Els lapidaris són sempre optimistes pessimistes, ja que pensen que poden reduir el caos de la realitat un regles simples (optimistes) però per a dir que el món és una merda (pessimistes). Però hi ha una altra manera de pensar sense ser un beneit: ésser pessimistes optimistes.

Una persona pessimista optimista accepta que el món actual és una merda (pessimista, massa polítics són corruptes), però es pot fer alguna cosa per canviar la situació, hi ha que seguir lluitant (optimista, segur que hi ha polítics no corruptes, només hi ha que buscar-los i recolzar-los).

Molta gent m’ha dit últimament que sóc massa pessimista: que hi ha que pintar l’univers sempre de color de rosa per a no deprimir als demés; i jo dic no: el que hi ha que fer es mostrar a la gent la realitat tal com és, fins i tot un poquet més aterradora de com ens agradaria vore-la. I tot seguit demostrar-los que tot es pot canviar, però que tots som necessaris per al canvi: que tot pot millorar si tots volem que millore.

Només us demane una cosa: sigueu pessimistes amb el present; sigueu tot lo pessimistes que pugueu. Però això sí, penseu sempre en un futur millor, amb esperança i a on vosaltres mateixos sou imprescindibles per al canvi: Jo no puc assegurar que l’Enric Nomdedéu no siga corrupte, però si que puc lluitar per que els mecanismes per a localitzar els casos de corrupció funcionen; i si no hi haguera tanta impunitat la situació no seria la mateixa. Com sempre, tot depèn de nosaltres mateixos.

Els crèdits finals: la fotos dels gots d’aigua és de Pat Kight i el globus de la terra de Christophe S. H. S.