Les xarxes socials com a nou mètode de màrqueting

No, no estic demanant que entres a una tribu urbana, ni tampoc que et dutxes més; ni tan sols m’estic referint a que diversifiques els teus contactes o que assistesques a més festes: Ara mateix el que està de moda és ser social en la xarxa, això és, utilitzar per a tot les xarxes socials, que et permeten des de recuperar el contacte amb els teus companys de l’escola fins a quedar amb el teu veí de baix per a fer unes cerveses.

Com ja va passar al seu dia amb el telèfon mòbil, ara per ara és difícil trobar un jove per tot el país que no tinga com a mínim Facebook o Tuenti. I en política cal aprofitar qualsevol plataforma per a fer-te sentir (més encara si, com el BLOC, no tenim accés als mitjans tradicionals de comunicació); per això em vaig ficar a la faena de fer més socials les webs dels col·lectius del BLOC de les Comarques del Nord.

Ja fa un parell d’anys vaig comentar per ací que, basant-me en un disseny d’Amparo Aura, vaig preparar un tema unitari de WordPress per a les webs de les Comarques del Nord. Molt ha plogut des d’aquell dia i moltes versions del disseny han passat; la veritat és que ara per ara poc es pareix a aquelles primeres versions, però em sent orgullós del meu treball.

El nou objectiu era fer sociables les webs del BLOC basant-me en el tema que ja teniem; en especial integrant-les amb Facebook, Tuenti i Twitter, però sense perdre la flexibilitat de tindre una web a mesura.

Facebook és la xarxa social més coneguda

Vaig començar amb la xarxa més coneguda pel públic en general, i per tant on s’havia de fer un esforç més gran d’integració: Facebook. Este cas va ser el més senzill dels tres, primer per la gran quantitat de treball preparat en este sentit que es pot trobar a la web i també pel genial API de comunicació i aplicacions preparades que el mateix Facebook proveeix.

Primer de tot es va introduir manualment al tema el plugin de Facebook “like button” (per a dir que t’agrada cadascuna de les notícies). També es van utilitzar els plugins per a wordpress facebook-comments-for-wordpress per integrar els comentaris de les notícies i facebook-like-box-widget per a ficar la caixa de gent que li agrada el col·lectiu al Facebook. Per últim es va instal·lar el share-on-facebook amb un bon grapat de modificacions (que comentaré més endavant) per a que la gent envie les notícies directament al seu mur des de la web.

Així va quedar el nostre tema (bloclaplana) després de tots els canvis (marcats en roig). Pots vore el resultat a la web de Castelló de la Plana.

Una vegada el tema del Facebook estava clar, es va passar al Twitter. En essència es van dur a terme dos tasques: la creació d’un nou plugin per a WordPress des de zero per a ficar en text pla el contingut de l’últim tweet (i configuració del compte) amb enllaços als hastags i persones per una banda, i l’ampliació del share-on-facebook per a que també permeta enviar al twitter les notícies (títol i enllaç reduït) per l’altra.

I per últim, em quedava Tuenti, que encara que no és tan utilitzat com Facebook sí que ho és per una franja d’edat determinada (dels 14 als 22 anys). Degut al pobre API i a les mesures pro-privacitat que tenen implementades al servici, el millor que vaig aconseguir fer va ser ampliar una altra vegada el plugin share-on-facebook per a que també permeta enviar a Tuenti les notícies.

I no res, amb aquest treball no només hem aconseguit més visibilitat (això és, més propaganda a cost zero), sinó que només al mes que porta això en funcionament s’han duplicat (i en alguns casos triplicat!) les visites a les webs dels col·lectius. Sense dubte ha sigut un bon treball!.

Canvia la forma, però no el contingut

«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.

M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.

Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.

Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?

Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.

En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.

Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.

Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.

Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).

Nino Machaidze fent de Lucia

Mai havia anat fins ara a la òpera. Els meus amics saben que el meu gust musical no és massa exquisit, i fins i tot es pot dir que tinc la orella molt dura (sobre tot el meu pobre mestre de dolçaina); però ja fa temps que volia anar, encara que només fora una vegada, a vore el que probablement siga l’espectacle artístic més complexe que existeix.

Tampoc havia xafat mai l’edifici del Palau de les Arts Reina Sofía (sic) de València; m’he quedat mil vegades embovat mirant l’edifici per fora, he llançat pestes al Consell sobre els costos (i sobre-costos) de una obra que en realitat només aprofiten els pocs amb sort que poden costejar un abonament de temporada (entre 600€ i 1000€), però desgraciadament només pots entrar si tens una localitat per alguna de les representacions.

La platea i les llotges, vistes des de l'escenari

Per això em decidí a unificar els dos desitjos i vaig adquirir dos localitats (per a mi i una amiga que li devia una nit en la òpera des de fa temps) per a la representació de Lucia di Lammermoor que es va dur a terme el passat dissabte 6 de febrer.

Primer vaig a parlar de l’edifici, tot un palau de la òpera. Per dins és igual o més espectacular que per fora: tot de formigó blanc i les tan característiques de Calatrava formes i proporcions orgàniques; però a diferència del Museu de les Ciències, en este cas també podem trobar angles rectes que trenquen les formes arrodonides, fent els espais més harmoniosos i (sobretot) útils.

Les escales que donen accés a les llotges

No vaig poder passar a les dos sales de concerts xicotetes ni a les terrasses-jardins de dalt, només opinaré sobre el hall central, la sala gran i els espais de pas. De la sala de òpera em va cridar l’atenció la col·locació de les llums, que il·luminàven tot sense molestar, i de la sonoritat increïble: jo vaig estar a una llotja del segon pis, relativament lluny de l’escenari, i encara així sentia les veus com davant meu. Per altra banda, el Hall és obert als laterals, on trobem les escales en espiral que pugen al les llotgetes i els pisos superiors; este espai acaba en una vidriera gegantina des de la qual es pot vore el pont de Montolivet i tota la resta d’edificis de la Ciutat de Les Arts i les Ciències. Definitivament és un edifici que paga la pena anar a visitar, encara que només siga per amortitzar l’escandalós pressupost que vam malbaratar amb ell.

Nino Machaidze (Lucia) i Francesco Meli (Edgardo) abans de la tragèdia

Com ja he dit és la primera vegada que vaig a la òpera, i és clar que no tinc el coneiximent per a opinar sobre si la representació va ser correcta o no; això millor ho deixem per als crítics i els operòfils, com per exemple ací, ací, ací, ací o ací.

De la representació, pel que he pogut llegir, pareix que és la primera vegada que es fa una òpera de bel canto al coliseu valencià, i que la posta en escena va ser de Graham Vick, un poquet sòbria per al que m’esperava.

Als papers principals vam trobar a una Lucia interpretada per la jove soprano Nino Machaidze (que em va impressionar amb la seua veu a l’escena de la locura) i com a Edgardo a Francesco Meli (que per a mi va ser la millor veu de la nit).

En resum: va ser una nit màgica; em van encisar les veus, música i en general tot el muntatge (no vull ni imaginar el que costarà cadascuna de les representacions), i la meua intenció és tornar en quant el meu minvant pressupost es repose de la despesa.

Els crèdits de les fotos: la de les escales en espiral és de Carlos Mejía Greene (cc-by-nc-sa) i la resta són del Palau de les Arts (©).

Edifici la pagoda de València, començament dels '70

Un tret distintiu dels edificis dels anys 60 i 70 a València ciutat són la gran quantitat de llum que tenen els habitatges: fugint dels espais obscurs dels edificis d’anys anteriors amb parets grosses i finestretes, els arquitectes van projectar murs plens de forats com si foren formatges, amb finestrals per ací i balconades per tots els costats. Conjuntament amb la pintura de color roig-fúcsia-rosa (és indefinible) i les parets “caravista” podem definir la majoria dels edificis de la ciutat.

Per això, a l’edifici on vaig viure de jove (que era d’aquella època) no hi havia habitació sense el seu finestral o balconada (o els dos). I dic hi havia per que ara s’estan canviant les finestres a altres climalit: de l’espai que abans era només vidre, ara trobem la meitat alumini i l’altra meitat vidre doble. Millorar l’eficiència energètica li diuen, quan en realitat volen dir instal·lar aparells d’aire condicionat: de tota la vida a l’estiu el que s’ha fet és obrir les finestres i no tancar-les, això sí que és eficiència energètica.

I per què conte tot això?, és un exemple de la manera de pensar que trobem al carrer tots els dies: l’important és avançar, ser modernos no importa a quin preu. Ara ja no podem aguantar un estiu sense l’aire condicionat i les finestres aïllades, encara que això vulga dir perdre la meitat de la llum; i si tens que llegir, encens una làmpada elèctrica.

La setmana passada sense anar més lluny parlava del cas del Cabanyal/Canyameral, que és molt paregut. Per avançar (fer una carretera directa des del centre fins a la mar) cal destruir tot el que hi ha; com si fora la única opció viable.

Estic segur que podem progressar sense tindre que perdre el guanyat anteriorment: tinguem seny, assegurem el que ja és nostre i avancem amb eixa base. Només nosaltres construirem el nostre futur!.

Els crèdits: la foto de la pagoda està feta per Visentico / Sento (cc-by-sa).

Fins a les coses més xicotetes són importants

Encara que parega increïble, un accent gràfic por canviar completament una vida. Sense anar més lluny, no sé que hauria sigut de la meua si haguera accentuat bé eixa paraula de l’examen de llengua del selectiu; eixe accent em va llevar 0,01 punts de la nota final, que va ser precisament a la distància que em vaig quedar per a entrar a la Universitat de València. Sense eixe accent a eixe examen de llengua seria una persona completament diferent; i si tenim en compte totes les ramificacions de tota la gent que he conegut i he interactuat durant tots estos anys… la teoria del caos en tota la seua plenitud.

Sí, els accents són importants; i per això en la nova campanya per la llengua que estem duent a terme al col·lectiu local del BLOC de Castelló hem decidit que és important que siguen protagonistes. I hem començat per un camp a on normalment no s’utilitzen: els dominis web; la web central de la campanya és http://www.castellóenvalencià.cat, amb tots els accents que la normativa marca per a eixes paraules.

Els dominis .cat accepten noms internacionalitzats (amb accents i altres caràcters especials) des del mateix dia que van nàixer (2005); per altra banda, els dominis .com i .net els accepten des de l’any 2001 i fins i tot els .es els accepten des del 2007. El problema de la utilització d’accents als domini ja no és tècnica, però encara així no s’utilitzen normalment: els propietaris dels mateixos tenen por de que els usuaris l’escriguen malament i no puguen accedir a les pàgines. Està clar que nosaltres sí que confiem en la gent que vol conèixer la nostra campanya.

Web de CastellóenValencià.cat

Però clar, el no fer el mateix que fa la resta de la gent, obrir nous camins en contra del que es considera ja establert té els seus problemes. I nosaltres ens vam trobar amb un problema ben gros amb un nom que fa por: Google.

Per a donar a conèixer la nova campanya, i tenint en compte que els nostres recursos són limitats, vam decidir utilitzar els anuncis de Google Adwords, que a un preu raonable et donen visibilitat tant dins de l’eina de cerca com a altres webs de la seua xarxa d’Adsense. Vam registrar l’anunci, amb una quantitat econòmica suficient com per a assegurar la seua publicació durant una temporada, i quina va ser la nostra sorpresa que ens vam trobar que havien rebutjat el nostre text.

Després de llegir amb lupa les normes d’us, vaig trobar el problema: el nostre domini (castellóenvalencià.cat) tenia accents, i ells no accepten webs amb accents: la URL visible ha de ser obligatòriament la mateixa que la de destí, i en la visible no accepten altres caràcters que els de l’alfabet anglés.

Google s'ha fet un gegant amb el vistiplau de tots

Immediatament em vaig posar en contacte amb el servei d’assistència de Google Adwords per a demanar una sol·lució, i de una manera molt educada em van respondre (en dos mails) que efectivament no accepten accents, i que la única manera de publicar l’anunci era llevant-los del nostre domini. De fet el tècnic em recomana, i cite textualment «que si disposa del domini www.castelloenvalencia.cat (sense accents) utilitzi aquest. La raó d’això és que alguns sistemes i navegadors no reconeixen aquests caràcters.». Clar, la excusa com sempre és per raons tècniques; si la meua campanya és en una llengua determinada només espere que entre gent que puga llegir eixa llengua… i per tant eixa gent serà capaç d’escriure totes les grafies de la llengua. Ni que estiguera fent una campanya en anglés utilitzant en el domini kanjis japonesos!.

Des del BLOC tenim el convenciment de que la nostra llengua té futur, amb tots els seus accents; i per això creem la campanya i la distribuïm amb ells. Qualsevol altra cosa seria claudicar, i precisament és el que molta gent voldria: que deixarem la nostra tasca. No oblideu la teoria del caos: en realitat qualsevol cosa, per xicoteta que parega, pot realitzar el canvi; i si no que li pregunten a la meua vida.

I els crèdits finals: la foto sobre Google és de Antonio Manfredonio (cc-by-sa).

Motiu del disseny

Tot això va començar ja fa mesos, quan Miquel Torres em va demanar una web de notícies pel colectiu de Castelló de la Plana. Com sóc un dessastre en això del disseny, vaig demanar alguna cosa sobre la que treballar als meus amics dissenyadors, i per variar, tot el món es va “oblidar” d’ajudar-me. La web es va fer amb un disseny horrible utilitzant la imatge corporativa del bloc.

Poc desprès de presentar la web, Jordi Aura va opinar que era horrible, i va demanar a la seua germana un disseny per fer una de nova. I de pas que es poguera reutilitzar per la resta de webs de notícies dels colectius locals de la comarca. I van passar mesos, i quasi m’havia oblidat ja de tot, quan em va arribar el disseny de la seua germana (que li diuen Amparo Aura).

Disseny original d'Amparo Aura

I com pareix que era urgent, em vaig ficar a treballar amb eixe disseny, per fer el nou tema. La veritat, mai m’ha agradat el roig del bloc, però la imatge és la que és.

M’agrada molt fer mockups en paper abans de començar qualsevol interfície d’usuari. I això mateix vaig fer. Pareix que estava inspirat quan vaig fer els dibuixos, ja que en ells està practicament tot el que finalment vaig ficar al tema. Normalment els meus mockups i la interfície final no es pareixen en res.

Detall dels moc-ups en paper

Amb el mockup a la mà, vaig buscar (i trobar) un disseny lliure de wordpress que fora “paregut”. No m’agrada res re-inventar la roda, i si ja es pot començar amb mitja faena feta… El disseny escollit va ser Blocks, de mg12. Amb dues columnes i les entrades separades, era paregut al que buscava.

Disseny damunt del qual vaig començar

Vaig seccionar el disseny original d’Amparo, vaig fer-lo transparent i vaig ficar un poquet per ací, un poquet per allà, possar els colors del bloc… fins que vaig arribar a una primera aproximació que més o menys m’agradava. Pràcticament ja és igual al disseny final.

Primera prova del disseny

I arribem a la part més complicada de tot: fer que funcione correctament en Internet Explorer 6. Pareix una xorrada, però us puc assegurar que és el dolor al cul més gran que et pots trobar. Està ple de bugs grossos que produixen resultats de lo més frustrant, inesperats i exasperants. Vaig estat tota una nit només per solucionar el problema amb les imatges transparents.

També vaig tindre problemes amb la versió 7 d’internet explorer, ja que encara no implementa el border-radius (part de css3). Vaig solventar aquest problema utilitzant VML (que déu sap que també es horrible).

I no res més, vam arribar al disseny final. Salut!.

Disseny final del tema, amb el contingut de la web del colectiu local de Castelló de la Plana

Firefox en flames

La veritat és que com dissenyador sóc un desastre, però això no ha evitat que acabara preparant, ja fora pels amics o per organitzacions, una sèrie de pàgines web/blocs/pàgines de notícies.

He preparat un xicotet resum de les webs que administre/he fet que encara estan en actiu. Hi ha algunes de elles que em puc sentir orgullós i de les altres… bé, com a mínim han acomplit la seua funció.

Web de la nau

La primera a comentar és la web de la Asociació Cultural Valenciana La Nau. I la veritat, és una de les poques webs he he preparat a la meua vida de les que estic orgullós. Basada en wordpress, prova de ser una web de notícies per a l’associació.

El disseny està bassat en un de Andreas Viklund. En realitat va ser fàcil aquesta, ja que el logo de la nau és sencill i dona molt de joc.

La vaig fer a petició del president de La Nau, Toni Porcar, qui va ser durant molts anys regidor a l’ajuntament de Castelló.

Web Salvem el Ribalta

La següent per parlar seria la web de la campanya Salvem el Ribalta: probablement una de les webs més simples que he fet mai. Excepte la part de “participa” (un xicotet fòrum i una recollida de signatures) que està escrita en python, tota la resta és html plà.

Aquesta es va fer a petició dels meus amics del Bloc de castelló, en especial de Jordi Aura (secretari d’organització del Bloc Jove). La veritat és que no estic massa content amb el resultat final.

La imatge de capçalera és la mateixa que les enganxines que es van repartir per castelló.

Web Rock-penat

La web per el festival de música a Vila-real Rock-penat va ser feta a petició del meu amic Xavi Ochando, organitzador del concurs.

El disseny està basat en els cartells que es van penjar per vila-real.

Web de la Magdalena

La web de la campanya del Bloc de la magdalena es va fer utilitzant com a base la de la campanya del Ribalta. No hi ha molt a dir, com a capçalera es va utilitzar també l’imatge de les engantxines.

L’únic curiós d’aquesta web probablement és el domini utilitzat: noenstoqueulamagdalena.net: un dels dominis més bizarros que he vist mai.

Com la web del ribalta, està feta en html plà excepte la part de “participa” que està en python (mateixa programació que la web del ribalta).

Web del colectiu local del BLOC

A petició de Miquel Torres, vaig preparar aquest popurrí com a web del colectiu local del Bloc de Castelló de la Plana. La idea era tindre una web a on penjar les notes de premsa i els actes del Bloc, a més d’un métode fàcil de que els militants i simpatitzant pogueren enviar les seues consultes i queixes.

Està basada en wordpress, utilitzant com a base un tema de BrightCherry (encara que els seus pares no el reconeixerien).

D’aquesta web estic orgullós de l’ordenació i l’organització de les dades, però no de el disseny. De capçalera vaig utilitzar la imatge corporativa del Bloc.

Web del concurs DissenyArt

I ja per acabar, la web del concurs DissenyArt es va fer a petició una altra vegada de Xavi Ochando. Es va utilitzar la del Rock-penat com a model, amb la diferència de que en aquest cas els participants es poden apuntar (i enviar els seus treballs) directament des de la web.

Encara que el disseny és simple (es va utilitzar el cartell del concurs com a base), estic orgullós de la part d’enviarment de cartells i participació, tota automatitzada.

I això és tot per ara. I dic per ara per que encara tinc cosetes pendents. Au!.