Gran Via del Marqués del Túria, un dels carrers que es queden sense carril bici

Este matí, amb la lectura diària de la premsa valenciana, m’he trobat una notícia xocant: l’ajuntament de València no preveu la creació de un carril bici a la reforma de les Grans Vies de la ciutat.

I és xocant perquè estem parlant de la remodelació de dos dels carrers més amples, i que units creuen la ciutat de banda a banda: des del Palau de la Música fins a Nuevo Centro, passant per la plaça d’Espanya. Però el que és ja de jutjat de guàrdia és la raó per la qual finalment no tindrem carril bici: el regidor de Circulació i Transports, Alfonso Novo, opina que «un carril bici en eixa avinguda és perillós» (sic).

Potser caldria avisar al nostre estimat regidor que si és perillós circular per les grans vies (i no només per a bicicletes, sinó també per a ciclomotors i cotxes) és culpa seua, que ha permès que es convertiren alguns carrers de València en autopistes. Afirma que un carril bici dins de la calçada «no és segur per als ciclistes novells», potser no és segur perquè els cotxes no respecten les normes de trànsit dins de la ciutat? i qui és el responsable de fer-les complir?.

Carril bici com Déu mana, a Edinburg

Fa un parell d’anys vaig llançar una proposta on, entre altres coses, demanava precisament que els carrils bici estigueren sempre en la calçada com a moltes ciutats europees (per exemple Ginebra); Si els carrils bici estan integrades a la mateixa altura que els vianants, estos creuen sense mirar… i per això he tingut més accidents amb persones creuant a cegues que amb cotxes!.

La zona 30 va ser la gran aposta per la bicicleta de l’ajuntament del cap i casal, i la veritat és que la idea és bona: limitar la velocitat d’alguns carrers de la ciutat a 30 km/h per a conviure tot tipus de vehicles; el problema és que en la pràctica ningú no està controlant el compliment de la norma. I qui és el responsable?.

Ja per acabar, Novo també ha declarat que «cal ser conscients de que no és possible anar en línia recta d’un punt a altre de la ciutat»; senyor regidor: ja som conscients de que no podem anar en línea recta, però sí que demanaríem circular com a mínim pels carrers i avingudes principals de la ciutat; no tots coneixen cada carreró de cada barri tan bé com vostè!.

Els crèdits de les fotos, la de Edimburg és de Marta CG (cc-by-nc-sa).

Fa ja temps en este bloc comentava que no tinc ni cotxe ni carnet i per això utilitze molt sovint el transport públic urbà, sobre tot a les ciutats de València i Castelló de la Plana. Bàsicament el resum d’aquell text és que comparats amb el cap i casal, els transports públics de Castelló són indignes. Molt ha plogut des d’aquell dia, i ara per ara tenim a les dos ciutats un nou mitjà de transport públic: les bicicletes de lloguer; i per desgràcia, el resum d’este text no variarà molt de l’original.

El primer que va donar el pas va ser Castelló, que seguint els pasos de Gijón, Sevilla i Barcelona va muntar el seu propi servei de lloguer de Bicicletes: el Bicicas. Actualment manté 38 punts d’arreplegada i unes 300 bicicletes en circulació; molt correcte per a les característiques de Castelló.

Parada del Bicicas

Per desgràcia la qualitat de les bicicletes és molt baixa: sense llums (quan et dones d’alta en el sistema et regalen una llum a piles de pinça, supose que cal portar-la sempre a la bossa), sense marxes i amb un manteniment de les unitats un poc justet.

Per altra banda tenim el sistema de València, nou de trinca: Valenbisi. Actualment només compta amb punts de recollida de bicicletes al districte del marítim i al barri de Benimaclet degut a que estan en proves, però en poc de temps s’ampliarà per tota la ciutat.

Explotat per JCDecaux amb el seu sistema Cyclocity, compta amb l’experiència de ser el mateix utilitzat en grans ciutats com París, Lyon i Viena. La qualitat de les bicicletes és superior al cas de Castelló (tenen llum davant i darrere alimentades per una dinamo, marxes, cistella…), encara que està pendent vore si el manteniment també és millor.

Els funcionament dels dos sistemes són en realitat molt paregut: utilitzant una targeta personal amb un xip RFID desbloqueges una bicicleta a la parada i després pots deixar-la en qualsevol altra del sistema.

Unitats de Valenbisi

Però la diferència principal entre el servici públic de lloguer de les dos ciutats no són les mateixes bicicletes, ni tan sols les estacions, sinó els horaris. En el cas de Castelló les bicicletes només es poden utilitzar de 8h a 21h entre setmana, i de 8h a 18h els diumenges; això és: oblida’t d’agafar-les per la nit, que potser serien més útils ja que no hi ha cap altre transport públic a banda dels taxis. A més a més en els períodes de més afluència de gent a la ciutat incomprensiblement retiren el servici: fa pocs mesos ja vam tindre que queixar-nos des del BLOC JOVE ja que a les festes de la Magdalena no es van poder utilitzar, i pareix que la situació no canviarà.

Per altra banda tenim València, on les bicicletes estan disponibles les 24 hores i els 7 dies de la setmana. Sense dubte seran utilitzades per molta gent per a tornar a casa després d’una nit de festa, i fins i tot pels treballadors que entren (o s’han de desplaçar) abans que isca el sol.

En resum, i com he dit al començament, continuem igual: és clar que els transports públics de València, inclòs el sistema de lloguer de bicicletes, poden millorar; el que no m’explique és perquè en Castelló tenim que carregar amb uns sistemes i qualitats molt pitjors quan en altres ciutats del país tenen més sort. En què es gasten els diners a l’ajuntament?, o és que com la generalitat és del mateix color no es molesten ni en demanar un tractament igualitari?. La culpa és clar que no està a l’ajuntament de València, ni tan sols a la Generalitat; està en el senyor alcalde de Castelló i el seu equip de govern que es deixen ningunejar i no demanen el que els correspon.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la dels cotons de colors és de Arti Sandhu (cc-by-nc), la del Bicicas és meua (cc-by) i la del Valenbisi és de Manel (cc-by-nd).

Parada de la Porta del Sol del metro de Madrid

Ja fa anys que Alaska cantava això de “Horror en el hipermercado“ en la movida madrilenya, i molt ha plogut des d’això; però sí hi ha una cosa realment horrible ara mateix a Madrid: anar a treballar. Amb el metro completament paralitzat per la vaga dels treballadors, moure’s per la metròpoli de 6 milions d’habitants ha de ser realment “terrorífic”.

Pareix que els treballadors estan cabrejats per l’anunci de la comunitat de Madrid de retallar-los un 5% els sous (com per a no estar-lo!) i per demostrar el seu grau d’empipament han decidit no complir els servicis mínims i mantindre de forma indefinida la lluita.

Però no només a Madrid estan els treballadors del metro empipats amb el seu govern autonòmic; en casa nostra FGV també manté vagues periòdiques, i també per una raó completament vàlida: volen evitar la privatització de les noves línies del metro. La diferència és que ací pareix que són més sociables i mantenen els servicis mínims (casi 2/3 del servici).

Conseqüències dels aturs a metrovalència

Ara bé, encara que tot treballador té el dret d’anar a la vaga si considera que es vulneren els seus drets, també cal tindre en compte a qui afecta la seua decisió. Amb les vagues al transport públic s’espera bloquejar la ciutat, fer soroll, i aconseguir que els respectius governs canvien d’opinió; però com a mal col·lateral aconsegueixen també que el poble deixe de confiar en els serveis públics per a moure’s per la ciutat, fomenten l’ús del transport privat i donen raons als governs per apostar per la privatització. Això sense contar amb tots els pobres treballadors què (com jo mateix) no tenen altra forma d’arribar al seu lloc de treball.

En resum, que a vegades cal mirar un poquet més enllà amb les nostres exigències, i encara que en el cas dels treballadors del metro de Madrid i de FGV les prenc com a meues, cal tindre també en consideració si no estarem fent més mal que bé. No oblidem que el transport públic ha de ser creïble per a que siga útil!.

I com sempre, els crèdits de les fotos. La primera del metro de Madrid és de ReservasdeCoches.com (cc-by) i el del metro de València és de TiTiLLo (©) furtada del fòrum skyscrapercity.com.

Edició posterior al text:

Al text original em queixe de la situació, però no done cap solució. En realitat, si el problema és que el poble no s’adona de la vaga si es compleixen els servicis mínims potser el que haurien de fer no és llevar eixos servicis, sinó fer campanyes per a que la protesta arribe al poble. En el cas del metro el veig tan fàcil com ficar piquets a les portes, no per evitar que la gent entre, sinó per informar i conscienciar de la seua lluita; o més simple encara, plenar els vagons d’informació. El que no pot passar és com a metrovalència, que la única forma de saber les raons de les successives vagues es buscant-lo a la premsa.

Paper electrònic comparat a paper tradicional

Hui, commemorant la mort de Miguel de Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i William Shakespeare, es celebra el dia internacional del llibre. I bé, és una excusa com qualsevol altra per a prosseguir amb el cicle sobre el llibre electrònic que vaig començar fa ja quasi 6 mesos.

Com vaig comentar, em comprí un lector de llibres electrònics per a provar que tal funcionava la tecnologia de la tinta digital: llegir als meus continus i llargs viatges en transport públic sense portar quilos i quilos de paper. El que no sabia era fins a quin punt anava a enganxar-me al dispositiu: en estos mesos he llegit més que en tota la resta de la meua vida, i vos assegure que sempre he sigut un lector habitual.

Retrat d'Asimov per Rowena Morrill, un dels meus escriptors 'clàssics' favorits

El secret?, la facilitat per aconseguir qualsevol llibre. Comencem amb les clàssic, des de Lovecraft fins a Asimov, des de Shakespeare fins a Kafka; mai de la vida haguera anat a una llibreria a per un llibre d’estos autors (excepte potser el cas d’Asimov), i fa molts anys que no agafe cap novel·la d’una biblioteca. En canvi la xarxa està plena de les obres completes de tots estos i molts més, a un clic de distància per a tindre-los en el meu dispositiu i llegir-los a on vulga.

Segur que a més d’un li ha saltat les alarmes quan he posicionat a Asimov entre els clàssics, quan en realitat va morir fa no res, en 1992. La meua definició de clàssic i contemporani la faig basant-me en els drets de l’autor a rebre un guany pel seu treball, i per a mi este dret s’acaba en el mateix moment de la seua mort.

Actualment la llei a l’estat espanyol defineix que un autor té dret a demanar eixe guany fins a 70 anys després de la seua mort, això és, els seus fills i fins i tot els seus nets podran viure de la feina que va fer l’avi. Igual que els meus fills no obtindran més rendiment del meu treball que la exigua herència en diners o bens que els puga deixar, al meu parer els fills dels escriptors tampoc han de rebre cap benefici després de que estos hagen passat a una vida millor.

Edi.cat, la primera llibreria online en valencià

Però no només de clàssics pot viure l’ésser humà, i en estos 6 mesos ha passat pel meu lector sagues senceres com Twilight (i no em dona vergonya dir-ho) o The Rose of the Prophet (dels meus estimats Margaret Weis i Tracy Hickman; tots estos llibres tenen autors vius, i que per tant no m’importa pagar per ells. Els podem trobar en llibreries virtuals com per exemple a la mateixa Amazon, o per a llibres en castellà a todoebook o iliber. Per a llibres en valencià i d’autors d’ací trobem la plataforma creada per Bromera i altres editorials: edi.cat; també en la plataforma leqtor trobem llibres tant en valencià com en castellà. Cas especial va ser el de El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss, que em van regalar este nadal en paper; vaig baixar-lo i llegir-lo en format digital per què el seu format original pesa (i ocupa) com una Biblia (i això que era l’edició de butxaca!). Com per a portar-lo a la bossa i llegir-lo al metro.

Openinkpot, fes el teu lector de llibres electrònics lliure

L’únic problema de totes estes llibreries digitals és que protegeixen els llibres amb el mal anomenat DRM (en anglés, gestió de drets digitals). Ja sabeu que m’agrada trastejar molt i per això vaig canviar el firmware original del meu dispositiu per un openinkpot, que em dona molta més llibertat de configuració; desgraciadament este sistema operatiu fet especialment per a lectors de llibres electrònics no suporta cap mena de limitació per DRM. Per sort Internet està ple de voluntaris què, per enginyeria inversa, van trencar ja fa temps estes estúpides proteccions; ací teniu les instruccions pel format d’Adobe (.epub i .pdf), ací les de Mobipocket (.mobi)i finalment ací les del format d’Amazon (.prc i .azw), de manera que podem llegir els nostres llibres a qualsevol lloc, sense cap restricció.

Definitivament va ser una molt bona adquisició, que li recomane a qualsevol que com jo passe molt de temps en transports públics, o que simplement li agrade llegir. Estic segur que el planeta (per l’estalvi en paper i en distribució) ens ho agrairà. Que passeu un bon dia del llibre!… i felicitats als Jordi, als alcoians i a als catalans!.

Els crèdits de les fotos: la comparació de paper tradicional amb electrònic és de Jose María (cc-by-nc-sa) i la il·lustració d’Asimov és obra de Rowena Morrill (GFDL).

Enderrocs al Cabanyal

Pareix que el drama del Cabanyal avança; primer va ser el decret llei in extremis que el Consell aprovava per a assegurar-se que el govern central perd les competències per a paralitzar els enderrocs en l’històric barri, i ara arriba la resposta: el Constitucional ha declarat la “suspensió de la vigència” del decret de manera preventiva. La raó?, això de llevar competències a l’estat pot ser anticonstitucional.

És clar que estic content per esta nova volta de roda que ha defensat, com a mínim, la part protegida com a BIC del Cabanyal (encara que els enderrocs continuaran a la resta), però em deixa un gust amarg a la boca per dos raons. La primera d’elles és que això s’ha convertit en el joc de a vore qui la té mes llarga (la llei, és clar), com si el Consell i el Govern Central foren dos adolescents sense mesura ni sentit del ridícul. I l’altra raó, potser més important encara, ha sigut la facilitat amb que tot un decret llei valencià pot quedar en suspens si des de Madrid els interessa. Jo aposte per tindre un autogovern fort, encara que a vegades ens deixem governar incorrectament; i la realitat és que ens han deixat a l’altura del que ens mereixem: una autonomia molla.

Parc Ribalta, abans de començar les obres

Però com ací plou per a tots i últimament plou molt, hi ha altra cosa que no podem oblidar: el doble missatge que ens dona el Govern Central (i el PSOE) amb això de la protecció contra l’espoli. Quan els interessa (posem el cas de València ciutat i el Cabanyal) afronten la batalla amb totes les seues forces, sense por al ridícul i sense perdre els anells; en canvi tenim un cas idèntic a Castelló de la Plana, el parc Ribalta, que l’ignoren com si l’espoli de ciutats menors no importara tant.

Ja he parlat per ací anteriorment del parc Ribalta, només recordar que és un jardí històric (S.XIX), el més gran de la ciutat de Castelló, declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) i que el Consell està trencant en dos per posar una carretera per on passarà un autobús elèctric de via reservada. Si voleu més informació sobre el tema podeu consultar a la web de Salvem el Ribalta.

La qüestió és què amb més de 20.000 signatures (a una ciutat de 150.000 habitants) i 5 dictàmens d’organismes consultius de la Generalitat en la matèria, el Govern Central roman callat i deixant que espolien el nostre patrimoni; en canvi els trobem arrapant-se la cara pel cas del Cabanyal… espere que tinguen d’oferta les americanes reversibles, si no tindran que fer com Camps i demanar que els regalen els vestits.

Les fotos són, la del Cabanyal d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc) i la del Ribalta de didacmargaix (cc-by-nc-sa).

Edifici la pagoda de València, començament dels '70

Un tret distintiu dels edificis dels anys 60 i 70 a València ciutat són la gran quantitat de llum que tenen els habitatges: fugint dels espais obscurs dels edificis d’anys anteriors amb parets grosses i finestretes, els arquitectes van projectar murs plens de forats com si foren formatges, amb finestrals per ací i balconades per tots els costats. Conjuntament amb la pintura de color roig-fúcsia-rosa (és indefinible) i les parets “caravista” podem definir la majoria dels edificis de la ciutat.

Per això, a l’edifici on vaig viure de jove (que era d’aquella època) no hi havia habitació sense el seu finestral o balconada (o els dos). I dic hi havia per que ara s’estan canviant les finestres a altres climalit: de l’espai que abans era només vidre, ara trobem la meitat alumini i l’altra meitat vidre doble. Millorar l’eficiència energètica li diuen, quan en realitat volen dir instal·lar aparells d’aire condicionat: de tota la vida a l’estiu el que s’ha fet és obrir les finestres i no tancar-les, això sí que és eficiència energètica.

I per què conte tot això?, és un exemple de la manera de pensar que trobem al carrer tots els dies: l’important és avançar, ser modernos no importa a quin preu. Ara ja no podem aguantar un estiu sense l’aire condicionat i les finestres aïllades, encara que això vulga dir perdre la meitat de la llum; i si tens que llegir, encens una làmpada elèctrica.

La setmana passada sense anar més lluny parlava del cas del Cabanyal/Canyameral, que és molt paregut. Per avançar (fer una carretera directa des del centre fins a la mar) cal destruir tot el que hi ha; com si fora la única opció viable.

Estic segur que podem progressar sense tindre que perdre el guanyat anteriorment: tinguem seny, assegurem el que ja és nostre i avancem amb eixa base. Només nosaltres construirem el nostre futur!.

Els crèdits: la foto de la pagoda està feta per Visentico / Sento (cc-by-sa).

Projecte del segle XIX de l'actual Blasco Ibañez. Al fons, el Cabanyal.

Després del la nit de reis és tradicional al nostre país desmuntar el pessebre i recollir tota la decoració nadalenca; bé a tot el país excepte als restaurants xinesos, que qui sap per què la mantenen tot l’any. Però a la ciutat de València han donat un pas enllà i ja que este any a la plaça de l’ajuntament només hi havia arbre de nadal, han decidit retirar un barri sencer: el Cabanyal.

Però no penseu que això és una idea nova de l’alcaldessa: tot bé de ben lluny. Va ser a finals del segle XIX quan Casimir Meseguer va projectar una avinguda que connectara la ciutat de València (que es corresponia amb el que ara és el centre-ciutat) i la mar; a este projecte li van ficar el nom d’avinguda València al Mar (si que eren imaginatius) i va ser un de tants projectes urbanístics que es van dur a terme a la València de començament del segle XX.

Però si estem parlant d’una obra feta fa més de 100 anys, a on està el problema?; resulta que eixe projecte mai es va acabar de construir, ja que l’avinguda acabava en el poblat de pescadors de la ciutat: una mena de grau de València que estava format bàsicament per barraques i altres tipus d’edificacions no permanents. L’eixida a la mar de la ciutat es va quedar a les portes, les barraques del barri de pescadors van passar poc a poc a les cases de construcció de l’actual barri de Cabanyal, i passaren 100 anys sense que ningú s’en recordara del projecte; fins i tot el nom de l’avinguda va canviar fins a l’actual: avinguda Blasco Ibañez.

El Cabanyal hui: en roig la futura avinguda i en blau la zona protegida a enderrocar

Deixem la història i tornem a l’actualitat: canvi de segle i de mil·leni, la ciutat de valència ha de fer front al seu futur i… màgia: al nou PGOU el projecte ressuscita carregant-se tot el que li queda al mig.

Clar, els veïns que es troben amb les seues cases quedant fora d’ordenació (o siga, que les han de tirar i ser re-allotjats a altres llocs) no veuen el projecte amb bons ulls, i comença la batalla judicial que acabà en març de 2008 amb el tribunal Suprem donant la raó a l’ajuntament. En abril del mateix any comencen les obres d’enderroc del barri, encara que poc a poc ja que les empreses que tenien que pagar les obres amb les plusvàlues dels edificis per construir als solars creats pels enderrocs es deixen el projecte.

Alguns dels carrers que desapareixeran

Les raons de l’ajuntament per a partit un barri històric (i amb gran valor arquitectònic) no són només que l’avinguda arribe fins a la mar, sinó que maquilla el pla com un intent de millorar (sic) un barri molt degradat; i la veritat és que el barri està molt degradat, però tenim que mirar en profunditat les raons per les quals ha arribat a l’estat actual. Normalment un barri es manté en bones condicions per dos tipus d’inversions completament diferents però necessàries i complementàries: la inversió pública que fa l’ajuntament, i la privada que fan els veïns per a millorar els seus habitatges.

Però el Cabanyal està des de fa anys en el limb de l’urbanisme: des de que es va quedar fora d’ordenació es sap que eixes cases tenen que desaparèixer en algun moment, però no es sap ni quan ni de quina manera. Això fa que l’ajuntament no invertisca diners en uns carrers que estan per desaparèixer (o com a mínim és el que jo vull pensar, i que no siga simplement per desídia). Tampoc els particulars fiquen diners en unes cases que teòricament s’assolaran i perdran la inversió. D’esta manera hem arribat a una situació en que pareix que l’efecte (assolar el Cabanyal a causa de la seua degradació) siga causa de la seua pròpia causa (com això l’assolarem, millor no invertim i deixem que es degrade).

En negre i roig, els habitatges que seran assolats

Pareixia que estava ja clar que el Cabanyal estava condemnat a ser tallat en canal quan va arribar un raig d’esperança: les atribucions de lluita contra l’espoli cultural (recordem que el barri del Cabanyal/Canyameral és Bé d’Interés Cultural [BIC]) encara les té el govern central a Madrid… i el suprem va demanar en juny de 2009 que Madrid es pronunciara sobre la qüestió; i tant que es va pronunciar: a final d’any va declarar que l’actuació al Cabanyal era un espoli cultural de llibre, i que es tenien que parar les obres immediatament.

Una de tantes cases del cabanyal

Però he començat dient que l’ajuntament de València estava desmuntant el belén, i això és el que ha fet amb un el retruc impensable per a qualsevol autonomia: realitzar un decret-llei d’urgència només per a desautoritzar el govern central i fer ells el que els done la gana; sí, com si això fora una partida de cartes.

A hores d’ara la situació és tan rocambolesca que fins i tot faria gràcia, si no fora per que estem parlant de l’espoli cultural d’un dels pocs poblats mariners amb la traça original dels carrers que queden al nostre país. Que cadascú pense el que vulga, però la meua opinió és que només amb que es posaren d’acord el govern valencià i el central, i amb la meitat dels diners projectats, tindríem una de les millors façanes marítimes del mediterrani. Ànim Salvem el Cabanyal!.

Els crèdits de les imatges: la del Cabanyal amb l’amplitud de les obres marcades és de SEIM (©) furtada del fòrum de SkyScraperCity; la dels edificis assolats de garfiel (©), del mateix fòrum i la de la casa del barri és d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc).

Pàgina d'una de les cròniques dels reis valencians

Fins al segle XV, només els més rics o els monjos dels monestirs més importants tenien accés als llibres i per extensió a l’educació. Estos primers llibres eren escrits a mà, un per un, amb una delicadesa i paciència que els feia tindre un valor incalculable: encara hui podem vore-los no només com a una part important de la nostra història, sinó com a una genuïna obra d’art.

Però ja a meitat del mencionat segle, un orfebre alemany anomenat Johannes Gutenberg va canviar està situació amb la fabricació de la impremta de caràcters metàl·lics. Este nou invent va permetre que els llibres pogueren fer-se en sèrie, abaixant d’una manera dràstica els preus… i els va posar a disposició d’un percentatge important de la població. La màquina va tindre tant d’èxit que a finals del mateix segle ja podem trobar llibres impresos al nostre país.

Estos mètodes van anar evolucionant amb el temps i les tecnologies: amb l’aparició de les computadores les impremtes van passar a digitals, a les quals ja només és necessari carregar el document a imprimir a un ordinador i donar l’ordre per a tindre una còpia exacta del llibre.

Però encara que hem avançat tant en la forma de com plasmar eixes lletres en un suport, és el mateix format de llibre el que no ha canviat res en els últims mil anys: des de la invenció del paper que s’utilitza este per a imprimir els nostres textos, i també encara cosim grups de papers solts per a unir-los i fer llibres.

Ja és possible tindre tota la llibreria a la butxaca

Posant com a símil la música, esta ha evolucionat no només el contingut o els instruments per interpretar-la, sinó que també el continent: vam passar de la música en directe als discos de vinil, les cintes de cassette, els CD’s i en els últims temps les memòries flash que hi ha dins dels reproductors moderns d’MP3.

Però ara és temps de revolucionar també l’industria del llibre, ja que la tecnologia ha arribat al punt de poder fer el paper tradicional obsolet, amb l’aparició del paper i la tinta electròniques.

La idea és molt simple: les limitacions més clares del paper són que només es pot utilitzar una vegada (un llibre imprés sempre és el mateix, i no es pot re-utilitzar sense destruir-lo) i que és difícil de copiar (i per això la despesa és major); i això sense tindre en compte els problemes ecològics del nostre us indiscriminat del paper imprés. Els dispositius de paper electrònic utilitzen pantalles de tinta electrònica que permeten canviar el seu contingut de manera casi instantània, i carregen els llibres en format digital de manera que la seua còpia i distribució a través de les xarxes informàtiques és trivial.

Funcionament de les primeres tintes digitals

Per a entendre com funciona la tinta electrònica, només tenim que pensar en aquells antics panells que tenien una sèrie de segments de plàstic i per un costat eren negres i per l’altre de color; segons a on estaven orientades eixes peces podies formar lletres i paraules amb elles. Fins i tot encara podem vore esta tècnica als rellotges amb termòmetre que hi ha a les ciutats, o als panells amb la direcció dels autobusos. La tinta electrònica funciona igual, però a una escala molt més xicoteta: les primeres versions es basaven en esferes de grandària minúscula mig-blanques i mig-negres i que amb càrregues elèctriques se les feia girar i crear les lletres i paraules del llibre.

Funcionament de les tintes digitals modernes

Amb el temps el sistema ha canviat un poc, utilitzant ara esferes plenes de xicotetes partícules blanques i de color que són les que es mouen. Estos sistemes fan que, encara que l’alimentació de les pantalles es talle es manté la imatge creada, baixant el consum a zero excepte quan canviem el contingut. Per altra banda estes pantalles tenen una resolució de uns 200ppp (el paper imprés és de 150 a 300ppp), que comparada amb les resolucions de 75ppp que trobem a les pantalles LCD o TFT són molt més acceptables per a llegir. També les pantalles de tinta digital, a diferència de la resta de pantalles electròniques, no necessiten retro-il·luminació per a ser llegides amb comoditat, de manera que podem utilitzar la llum natural o de l’habitació per a llegir, amb el conseqüent descans per als nostres ulls.

Hanlin eReader V3 (el que tinc)

Ja fa temps que volia tindre un d’estos a les meues mans, més tenint en compte totes les hores que passe a la setmana ens transports públics. Tindre un llibre físic a la ma amb el seu olor i textura té el seu encant, però la possibilitat de tindre milers a la ma amb un volum i pes inferior a un tradicional fa que els pros siguen majors que els contres.

Finalment em vaig decidir per un Hanlin eReader V3, amb pantalla E Ink Vizplex de 600×800 i 6″ (la mateixa que el Kindle d’Amazon). Vaig triar este i no altre ja que hi ha firmwares alternatius amb que jugar (encara que l’original ja és un linux, és interessant pegar-li una ullada al projecte openinkpot), i que es pot trobar fàcilment al nostre país sense que tindre que comprar-lo per internet (de fet, el vaig comprar al Mediamarkt).

En realitat a la península no es comercialitza amb eixe nom, sinó que la distribuïdora el ven amb el nom de Papyre 6.1. Coses de marketing, però en essència és el mateix amb xicotets canvis estètics a la carcassa. I la mateixa empresa (Grammata) ja ens ofereix directament a la seua web més d’un miler de llibres clàssics (sense drets d’autor) per a llegir directament en l’aparell.

Paper electrònic comparat a paper tradicional

Estos llibres sense drets d’autor no hi ha cap problema per a trobar-los, ja siga en pdf o en formats més específics per a estos aparells; però és que els llibres més actuals i amb drets d’autor tampoc hi ha massa problema per aconseguir-los: pràcticament qualsevol tenda de llibres on-line ja ven gran part del seu catàleg en format digital a preus més econòmics que l’equivalent en paper. I si no volem pagar per ells i a l’igual que la música en mp3, no costa molt trobar-los a llocs d’intercanvi d’arxius.

Els dispositius de paper electrònics són còmodes per a llegir, poden emmagatzemar millers de llibres en l’espai de només un convencional, pesen menys que qualsevol novel·la de butxaca i les bateries duren milers de pàgines… senyors i senyores, ací teniu el futur del llibre!.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la del llibre dels feyts i els esquemes de la tinta electrònica són de la viquipèdia (domini públic), la de la llibreria domèstica de Stewart i Vickie Carrington (cc-by-nc-nd), la del eReader negre és la de promoció del producte (©) i la de comparació amb un llibre en paper és de Jose María (cc-by-nc-sa).

Així ens va

Estem novament d’enhorabona, tornem a ser els millors d’Europa!. Després de la Copa del América, la Fórmula 1, la visita del Papa, la Volvo Ocean Race, l’inaguració del parc oceanogràfic més gran d’Europa, la Global Champions Tours… tornem a estar en boca de tots per aconseguir una nova fita històrica per al nostre país. En aquest cas, i tal com podem llegir al diari Levante, som els que més incumplim el protocol de kioto de tota l’Unió Europea!!, enhorabona a tots!.

Com ja sabreu, el Protocol de Kioto quant al cambi climàtic és un conveni internacional per a la reducció de producció dels gasos que produeixen el canvi climàtic, auspiciat per l’ONU dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), que té com a objectiu que els països industrialitzats redueixin les seves emissions un 8% per sota del volum del 1990.

El País Valencià va entrar a aquest conveni a través de la decisió 2002/358/CE del Consell de l’Unió Europea. A partir d’eixa data, l’unió europea es va comprometre a rebaixar les sues emisions totals mitjanes en el periode 2008-2012 un 8% dels valors registrats el 1990. Per a no discriminar als estats de l’unió menys desenvolupats, el marge de reducció varia amb respecte l’estatus de cada estat. Per això, a l’estat espanyol li va correspondre la posibilitat d’augmentar un 15% les seues emisions.

No és de nit, és el fum que arriba de Nules

El protocol va entrar en vigor en novembre de 2004, desprès de que Rússia el ratifiquès (era necessària la ratificació per països com a mínim responsables del 55% de les emissions). La UE es va tindre que fer càrrec de pagar la reconversió industrial i la modernització de les petroleres d’aquest pais, a canvi de la seua signatura.

Per a aconseguir la reducció de l’emissió de gasos sense afectar a l’entramat industrial, l’Unió Europea va aplicar un “mercat de la contaminació” (Esquema Europeu del Comerç d’Emissions). A les empreses li eren asignats uns “drets d’emissió de gasos” o “punts de contaminació” que indicava quantes tonelades poden emitir. Si una empresa es fa més neta, emitint menys contaminació, pot vendre els seus “punts” a altres empreses. Aquest mètode s’està aplicant des de l’any 2005.

I ara anem a vore com està acomplint el nostre país el protocol: podiem aumentar fins al 15% i hem aconseguit augmentar un… 85,86%!!!!.

Definitivament no anem pel bon camí. La totalitat de l’estat ha augmentat un 51,6%, lluny també del 15%, però no tant com nosaltres. I això que no tenim centrals tèrmiques i la central nuclear de Cofrents (que no produeix gasos nocius) baixa la nostra mitjana!.

Al meu parer, és el moment de que les nostres autoritats es preocupen per aquest problema. Ja no m’importa si es creuen o no el calentament global, o si pensen que és una cosa natural: tenim uns compromisos amb l’Unió Europea i un conveni amb la resta del món que tenim que acomplir. I ara és el moment.

I els crèdits: la primera foto és de Dave i la segona de Robert Wallace.

Imatge aèria del Parc Ribalta

Tots coneixem la situació actual del Parc Ribalta, i la intenció de Conselleria de tallar-lo en dos. Ara, a més a més, Conselleria pareix que vol començar les obres sense ni tan sols tindre en compte les propostes d’adecuació que va exigir Patrimoni per donar el vist i plau a les obres. Davant aquesta agressió gratuïta al nostre patrimoni històric i natural, el BLOC Jove de la Plana Alta – Alcalatén ha emés la següent nota de premsa:

L’Assemblea Nacional del BLOC JOVE, a petició de l’Assemblea Comarcal de la Plana Alta – L’Alcalatén, ha aprovat una resolució condemnant la intenció de la Consellería d’Infraestructures de començar les obres del TRAM pel parc Ribalta ignorant les exigències d’adequació mínima formulades per Patrimoni.

La resolució va ser aprovada per unanimitat. El text aprovat és el següent:

• Resolució de l’Assemblea Nacional del BLOC JOVE

  L’Assemblea Nacional del BLOC JOVE, en reunió ordinària celebrada a Ador (La Safor) el 19 d’abril de 2009, acorda, per unanimitat, adoptar la següent resolució:

  El Parc de Ribalta és la zona verda més emblemàtica de la ciutat de Castelló, i el parc modernista més ben documentat del País Valencià. Com a element patrimonial, també és un dels més representatius de la ciutat i, a més, té una gran vitalitat com a pulmó verd i lloc de reunió i esbarjo de la ciutadania.

  Actualment, des de la Conselleria d’Infraestructures s’està duent a terme el projecte d’un transport públic guiat per via reservada, el TRAM. El traçat d’aquest mitjà de transport travessa el Parc de Ribalta pel seu passeig central, de manera que el pas dels vehicles tallarà, de facto, la unitat de la major zona verda ubicada al centre de Castelló.

  Des del BLOC, així com des de la societat civil, s’han engegat campanyes de rebuig a aquest traçat, tot plantejant solucions alternatives i perfectament viables que voregen el parc. A més a més, la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià va exigir, en l’informe que sobre el projecte va emetre el setembre passat, un seguit de condicions d’adequació de l’entorn del passeig central per tal de permetre el pas del TRAM per l’interior de Ribalta.

  Malgrat tot açò, i malgrat que no s’han efectuat ni tan sols les obres d’acondicionament exigides per Patrimoni, sembla que les obres començaran en breu. És per això que des del BLOC JOVE, i encara que mantenim ferm el nostre rebuig al traçat del TRAM per l’interior de Ribalta, volem ara exigir que, abans d’iniciar les obres s’acomplisquen els requisits plantejats per Patrimoni.

La foto del Ribalta està feta per Vicent Marçà.