La carta rebuda hui, 24 de maig

Hui m’he trobat a la meua bústia de Castelló amb una sorpresa: una carta d’enviament massiu publicitari amb la capçalera del pspv – PSOE al sobre. No és nou això de fer enviaments publicitaris fora de campanya, sense anar més lluny el BLOC de Castelló de la Plana en vam fer una fa pocs mesos; i el PP en fa contínuament utilitzant els recursos de la Generalitat i els ajuntaments a on governen. El que sí m’ha cridat l’atenció és el lema que utilitzen: “A la Comunitat Valenciana amb Noves Energies” (les majúscules són d’ells).

El contingut del sobre pareix de broma: encapçalant la missiva, al costat de el lema “Noves Energies” una foto de Jorge Alarte a la que no ix precisament molt afavorit, i 6 paràgrafs en castellà per un costat i en valencià per l’altre. El primer paràgraf ens conta que estem en una greu crisi econòmica (ves tu quina cosa!, no ens havíem donat compte!!); però és el segon paràgraf el que m’ha fet bollir la sang: critiquen la falta de solucions al problema des de part del Govern de la Generalitat (molt bé!)… però l’última vegada que ho vaig mirar ells estaven a la Moncloa i presenten la mateixa mancança d’iniciativa!.

Carta enviada pel BLOC, amb les nostres propostes

Per a queixar-se de la incapacitat d’un govern, el primer que s’ha que fer és presentar la teua alternativa, què faries tu en la mateixa situació; qualsevol altra cosa no passa d’un brindis al sol, no guanyem res canviant un govern que no sap com eixir d’un problema per a ficar un altre amb les mateixes dolències.

Com comentava abans nosaltres vam enviar també un enviament publicitari massiu, però amb una forma completament diferent: no ens dedicàvem a queixar-nos de l’incapacitat dels demés, sinó simplement exposàvem les nostres idees, les nostres propostes per a millorar el futur de la ciutat. Dos formes diferents d’entendre la política: el país es construeix amb idees i amb esforç, entre tots; mai farem res si només ens centrem en els problemes dels demés sobre tot quan, com al PSOE on el podem comprovar mirant a Madrid, no tenen res a oferir per a millorar la situació.

Nosaltres continuem amb la nostra política positiva, proposant les nostres idees i les nostres proposicions, fent el millor País Valencià que puguem no importa qui governe: no depenem de ningú, ni la nostra seu està a centenars de quilòmetres d’ací.

Finalment, transcric el contingut de la carta, i que cadascú valore per ell mateix:

Benvolguda veïna / Benvolgut veí:

Les veïnes i els veïns d’aquesta Comunitat travessem un moment difícil. La dura crisi en la qual ens veiem immersos ha generat en les nostres vides un escenari poc còmode per a moltes famílies i ciutadans, la empremta més representativa d’aquesta frustració és la destrucció de milers de llocs de treball.

Vivim un moment, en el qual els ciutadans d’aquesta Comunitat hem de suportar a més de la gran crisi que travessem l’observar bocabadats com l’actual Govern de la Generalitat Valenciana esta bloquejat, sense rumb ni energia, incapaç d’afrontar aquesta crisi i dedicant-se a malbaratar els diners deis valencians en el que no toca.

Els ciutadans i ciutadanes que viuen en aquesta Comunitat es mereixen un Govern que atenga a les seues necessitats, que els escolte i els resolga els seus problemes. I per a portar a terme aquest canvi necessitem l’esforç de tots i totes en noves prioritats.

Pròximament estaré a el seu barri per a conèixer de primera mà les realitats i preocupacions a les quals hem de trobar solució, escoltant els problemes deis seus veïns, que segur vostè comparteix.

M’agradaria poder-ti saludar personalment i en tot cas li convide que compartisca amb mi les seues idees i suggeriments enviant-me-les al correu electrònic: jorge.alarte@socialistesvalencians.org

Serà per a mi un plaer compartir punts de vista i reflexions sobre la situació política i social de la seua ciutat o sobre la Comunitat Valenciana.

Reba una cordial salutació.

Jorge Alarte
Secretari General dels Socialistes Valencians

Justícia: lenta però ferma

Han tornat a imputar, o millor dit han retirat l’auto de arxivament de la primera imputació, al nostre Molt Honorable President en Francisco Camps. Pareix que finalment el engranatge de la justícia, encara que lentament i amb entrebancs, funciona correctament i que finalment sabrem si realment és tan honorable el Molt Honorable. Però amb tanta imputació, tant de temps que ha passat i tants tribunals diferents no hi ha qui entenga ja d’on prové la imputació, i què és realment el que presumptament va fer el nostre president; queda això com un resum de la situació fins ara.

Tot el cas prové d’una investigació de la Audiència Nacional, del qual és titular el jutge Baltasar Garzón (sí, el super-jutge!). La investigació va començar el 6 de febrer de 2009, i el mateix 19 de febrer els diaris relacionaven a Francisco Camps amb la trama. El 5 de març el jutge va decidir imputar al nostre president, però com este està aforat es va tindre que inhibir de la investigació i esta va passar al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Francisco Camps en el XII congrés del seu partit

I perquè van imputar al nostre Molt Honorable?, ni més ni menys que per suborn (en castellà cohecho, la traducció és del termcat) impropi. Què vol dir això?, molt simple: la investigació està demostrant que Francesc Camps va acceptar regals de part de la trama corrupta, i encara que ara per ara no s’ha demostrat que tornara favors a canvi d’eixos regals, el Codi Penal en el seu article 426 especifica que només acceptar-los ja és delicte. Es va establir què només acceptar-los es considera suborn per assegurar la confiança de l’electorat en els càrrecs electes: si no es poden acceptar regals produïts per motiu del seu càrrec, mai es pot malpensar de un possible suborn.

Eixos regals van ser uns vestits i roba en general per un valor total de 12.783€, o com a mínim eixa quantitat ha sigut la que està provat que va rebre. Podeu vore que la quantitat no és res comparat amb els milions d’euros dels que es parla en la trama de corrupció, però com hem dit abans rebre regals pel teu càrrec és delicte penal des de la primera pesseta.

El cas Gürtel, per Eneko

Avançant en el temps, el dia 20 de maig del mateix any el nostre president va declarar com a imputat davant el TSJCV a instància de la Fiscalía Anticorrupció, un dia després del Secretari General del PPCV, Ricardo Costa. A este últim el van expulsar del partit, però no va haver cap conseqüència política (que sí judicial) per al Molt Honorable.

Poc després, el 6 de juliol el Tribunal Superior de Justícia va decidir continuar amb el procediment sobre el suposat delicte de suborn i va fixar l’apertura del judici oral per al dia 15 del mateix mes. Això vol dir que s’han trobat indicis suficients com per a pensar que realment hi va poder existir el suborn, o siga, que les proves presentades són suficients com per a imputar una sèrie de suposats delictes al president.

Però, i ací ve la part més interessant de l’assumpte, el mateix TSJCV decideix el 3 d’agost arxivar la causa contra tots els acusats de la trama valenciana del gürtel, afirmant que no s’ha demostrat la causalitat entre els regals i els presumptes favors a les empreses corresponents. Eixe mateix 1 d’octubre (ja després de les vacances d’estiu) la Fiscalia Anticorrupció va recórrer eixa decisió, davant el Tribunal Suprem.

I finalment arribem a l’actualitat, ahir 12 de maig i després de 5 mesos d’espera el Tribunal Suprem ha decidit invalidar la sentència d’arxivament afirmant que la llei (l’article 425 del Codi Penal, del que ja hem parlat abans) indica clarament que només acceptar els regals ja constitueix delicte, i això està més que demostrat.

Per tot això, ens trobem una altra vegada en la lamentable situació què el nostre Molt Honorable President està imputat en un delicte de suborn, a l’espera del desenvolupament de la causa i el judici. Independentment de com acabe este assumpte, qui tornarà a confiar en este personatge?. Per molt que assegure la seua innocència i afirme que tornarà a ser candidat realment jo no ficaria la ma al foc per ell. Què penseu vosaltres?.

Els crèdits de les fotos: la de Francesc Camps és de mercedesalonso (cc-by-sa) i la tira d’Eneko (cc-by-nc-sa).

Al final, tot el treball ha de quedar reflectit en una simple papereta

Quan arriba el temps pre-electoral, una obligació de tot partit polític és, a banda de preparar el programa amb el que competirà a la fita, confeccionar unes llistes amb ciutadans compromesos amb eixe programa i que es puguen comprometre a treballar per la ciutat/país/entitat que corresponga. La part més complicada d’este procés potser és la d’unificació de diferents partits polítics en una mateixa llista, el que es diu una coalició; per a que això funcione els partits han de compartir gran part del seu programa, fer la fusió amb temps suficient i tindre bones intencions. Al meu parer, al primer pacte de Compromís fan fallar les dos últimes.

Però independentment de les coalicions electorals, també cal trobar qui presentar a la llista, i sobre tot valorar en quin ordre ha d’aparèixer. Independentment de qui isca escollit és clar que tot el partit funcionarà com una unitat, tots treballen igual, des del cap de llista fins al que fa la paella de la nit electoral o que pinta la seu per a que estiga presentable; a més a més sempre es té una idea de fins a quin número de escons es pot aspirar, i a partir d’eixe número la resta de participants de la llista estan per a recolzar i per a fer la millor campanya possible. El més important és fer una llista equilibrada, que complisca tots els requisits de la llei (que no sempre és tan fàcil) i que siga competitiva comparada amb la resta de presentades: el programa electoral és el mateix, però a vegades el personalisme també és important.

Per això moltes vegades es prefereix ficar als primers llocs de la llista, precisament per aprofitar eixe personalisme i recaptar vots de caladors aliens als tradicionals del partit, a gent que no són els que treballen el dia a dia; a vegades ni tan sols són militants. Normalment esta gent provenen del món associatiu, són antics candidats d’altres partits o simplement són gent mediàtica, coneguts per raons diferents a les merament polítiques.

La meua reflexió de hui és la següent: ¿realment es treuen més vots per ficar a gent més coneguda davant els que estan realment darrere de la candidatura?. Està clar que tindre cares conegudes és positiu, però és més positiu que ficar a gent que tens el convenciment de que continuarà treballant passada la data electoral?. És un pensament que ja fa setmanes que tinc pel cap, i ara el deixe ací, que al cap i a la fi és el lloc correcte per als meus pensament. Què penseu vosaltres del tema?.

Per finalitzar, m’agradaria solidaritzar-me amb el company de partit i regidor a l’ajuntament de Castelló Enric Nomdedeu, que està sofrint una sèrie d’actes vandàlics només per tindre un pensament i unes idees clares del tipus de país que vol per a la seua filla. Ànim, Enric!.

Imatge actual de la coalició

Esta setmana va començar amb la presentació en societat del nou popurrí de sigles electorals a qui hem donat com a nom “Coalició Compromís”. A banda de si serà o no positiu este nou agrupament de partits (el temps el dirà), el que sí és segur és la repercussió que ha tingut en els mitjans de comunicació del nostre país: tots ho han remarcat com a notícia destacada… encara que cadascú ha interpretat els fets com més li ha convingut. Quede això com un xicotet recull de les diferents “opinions” que han publicat els diaris més llegits.

Comencem amb El País, que ens deixa el següent titular: «Una coalición por la transparencia». Este diari marca com a part més important les declaracions de l’Enric Morera explicant que la nova coalició hauria de ser el tercer espai que trenque el bipartidisme al País Valencià. També recorda un poc la trajectòria del grup parlamentari actual indicant que s’han dedicat principalment a la lluita contra la corrupció i la denúncia al govern de Francisco Camps; i un poc fora de context al meu parer, introdueixen en la notícia la possible incorporació de Joan Ribó com a cap de llista per la ciutat de València. Per acabar, el periodista inclou un últim paràgraf indicant que hi ha diferències entre els partits de la coalició per exemple en assumptes com la utilització de paranys.

Passem al Levante, que ens deixa el titular «El nuevo Compromís se presenta como la opción ´del País Valencià´ para los socialistas sin carné». Al periodista d’este mitjà li ha paregut el més important el propi nom, que indica que s’ha posat per evitar el enfrontament amb Esquerra Unida; després d’això es centra en els comentaris de l’Enric, sobre tot els de que aspiren a recaptar el vot no socialista (sic) del PSOE, i que no li regalarien el govern a qualsevol preu.

Moment de la presentació de la coalició, a la seu de la Universitat de València

Continuem amb la notícia des dels ulls de l’ABC: «Oltra garantiza “sus” votos a Alarte si puede gobernar». El mitjà marca com a més importants les declaracions de Mònica Oltra sobre que si es dona el cas recolzarà al PSOE. També utilitzen formes literàries com per exemple que la coalició «derrochó optimismo».

La notícia a El Mundo porta com a titular «Mónica Oltra dice que ‘si los números dan, garantizaremos un gobierno de izquierdas’». Sense tindre en compte el títol amarillista molt en consonància amb el de l’ABC, el contingut es troba ben presentat i donen tota la informació rellevant. Apareixem com a importants les declaracions de l’Enric i recorda el bon moment de l’actual grup parlamentari; per altra banda també es fa ressò de les paraules de Mònica, sobre tot la part de trencar el bipartidisme. L’article va acompanyat d’un segon sub-article titulat «Gobierno de izquierdas» a on explica les declaracions d’Oltra i Carles Arnal sobre un suposat govern d’esquerres a la Generalitat.

Passem al diari gratuït ADN, amb el següent titular: «Bloc, Iniciativa y Verds reivindican el tercer espacio en Coalició Compromís». Este diari pareix que no ha volgut “mullar-se” massa amb la notícia, i explica punt per punt i en ordre la nota de premsa “oficial”; trobem el perquè del nom i també es fa ressò un per un dels comentaris de l’Enric, la Mònica i el Carles.

A Las Provincias ens trobem el titular «Los socios de Compromís no se ponen de acuerdo sobre si pactarían con el PSPV». El periodista d’este mitjà informa de que el pacte és sense Esquerra Unida, i es centra en que els integrants no van estar d’acord a la roda de premsa si pactarien obertament amb el PSOE per a fer un possible canvi de govern.

Actuals integrants del grup parlamentari Compromís

Per últim peguem una ullada als dos diaris “provincials” (sic), el Información (Alacant) i el Mediterráneo (Castelló). El Información titula «Los socios de Compromís reeditan su pacto electoral para 2011 y apuestan por extenderlo a los municipios» i centra la notícia en que, en contra de les anteriors eleccions autonòmiques, en estes la coalició vol introduir-se també en les municipals; també reprodueixen algunes de les declaracions de l’Enric i els suposats caps de llista a les tres circumscripcions. En canvi el Mediterráneo titula «COALICIÓ COMPROMÍS: Iniciativa, Bloc y Verds exigen su ‘espacio’ en Les Corts» despatxant la notícia en breus i remarcant la intenció de traspassar la coalició a l’àmbit municipal.

En resum, que hi ha diaris que ens han tractat bé, com per exemple a El País i l’ADN, altres han remarcat el més negatiu de la notícia com el Levante i Las Provincias, i per últim tenim els que s’han fabricat una notícia nova (i escrita amb lletres grogues) amb trocets de la original com l’ABC.

Cas especial és el del diari El Mundo, que ha fet una molt bona redacció de la notícia, però s’ha deixat endur amb un títol més a prop del sensacionalisme de la premsa del cor que d’un diari seriós. I també remarcar el punt de vista dels diaris exclusivament d’Alacant i Castelló, que com tenen la Generalitat lluny es centren en els possibles pactes locals, que els queda més a prop.

Definitivament, material de sobra per a fer un curs d’ètica periodística. I a Déu gràcies que era una notícia simple amb nota i roda de premsa.

Escons de les Corts Valencianes, a on es senta el Consell

Molt s’ha parlat ja del possible pacte entre el BLOC, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds — Esquerra Ecologista; no crec que calga que publique la meua opinió, i a més a més vaig prometre fa poc ser positiu i no malparlar d’este assumpte.

Però hi ha una condició sine qua non per a que este pacte es puga dur a terme, això és, que la sindicatura de l’actual grup parlamentari de Compromís passe de mans de Mónica Oltra a Enric Morera. Teòricament i sobre el paper dels acords signats, eixe canvi s’hauria d’haver fet per a l’estiu, però entre unes coses i altres no s’ha fet encara… i això sí que pareix que està fent córrer rius de tinta, sobre tot des de la part dels amics d’Iniciativa.

Ahir llegint la premsa em vaig trobar amb un article d’opinió de J.J. Pérez Benlloch (periodista i columnista a El País entre d’altres) al diari electrònic linformatiu.com. En ell, el periodista defèn que el canvi de síndic és «tot un regal nadalenc per al PP» i, per a rematar-lo, diu què «és una estupidesa que descapitalitza a l’esquerra i arrisca deixar-la muda en l’únic espai on s’ha guanyat en poc temps el respecte de quasi tots i el temor de la dreta». O siga que, al seu parer i ara per ara, la “dreta” té por de Mónica; arriscada afirmació quan la dreta te majoria absoluta i control sobre els mitjans de comunicació.

Mónica Oltra, amb la samarreta que la va dur a la fama

Però anem a recapitular; fora dels discursos i debats normals de la cambra, que en realitat són més treball del grup parlamentari que de qui puja al faristol per a llegir-los, Mónica Oltra és coneguda pel numeret que va muntar quan la van expulsar de les Corts. I això va ser per portar una samarreta ofensiva sobre el President de la Generalitat dins de la cambra i negar-se a llevar-se-la (al final va acceptar llevar-se-la, però la van expulsar igualment); bàsicament es va aplicar el reglament, que prohibeix els missatges enviats des de fora dels corresponents torns de paraula, i que moltes vegades ha obligat a desallotjar les tribunes per al públic quan estos han desplegat pancartes o s’han posat samarretes.

Dic jo que no estaria mal fer honor als acords als que es va arribar fa ja molt de temps i deixar una oportunitat a Enric Morera, que no és precisament nou en això de la política. M’agradaria haver vist a Mónica el 9 d’octubre defenent la seua posició quan els violents ens volien partir la cara només per voler participar a la processó cívica… ah, clar, que ella estava en la recepció oficial i no en el carrer lluitant; jo personalment crec que l’Enric té la talla suficient com per a donar-li una oportunitat; i més encara si es suposa que ha de liderar la futura coalició de partits (entre ells Iniciativa) per a 2011.

Continuant amb l’article, Pérez Benlloch també es queixava del suposat canvi de nom del grup, de “compromís” a “espai valencià de progrés”. Pareix que este senyor no s’en recorda que “compromís” és una marca registrada d’Izquierda Unida, que ves tu quina cosa ja no forma part del grup. Que les dos diputades de Iniciativa siguen trànsfugues [diputades escollides en la llista d'un partit i que desprès d'aconseguir la cadireta el deixen per a fer un de nou] d’IU no crec que ens done dret per a utilitzar un nom que ja no representa al grup actual.

Enric Morera a les Corts

Però el que m’ha fet escriure al respecte ha sigut l’article també d’opinió d’hui al mateix diari, signat per Sergi Tarín (conegut per què, sent periodista d’InfoTV, va interpel·lar al President Camps sobre la despesa de la visita del Papa, i este es va negar a respondre) qui acusa al BLOC d’egoisme (sic) pel canvi de síndic del grup. L’autor s’esplaia defensant a capa i espasa al seu company Pérez Benlloch, i es defensa ell mateix dient que «No és d’Iniciativa i vol que Mònica Oltra siga la portaveu de Compromís fins el final». Enhorabona xato, ara si vols t’afilies al BLOC o a Iniciativa i ens presentes la teua opinió de manera formal, que és molt fàcil criticar des de la barrera amb el brau ben lluny.

Ja acabant, Sergi afirma que Morera ha de «renunciar a un paper per al qual no està preparat i s’evite les lacerants comparacions posteriors» i que si això no passa, al 2011 «el cel valencià estarà més ple de gavines». Jo personalment espere que el vot dels ciutadans tinga més en compte el nostre programa electoral o el treball que estem fent estos anys, que el nom de la titella que puge a parlar al cadafals en nom de tots.

Per favor, deixem-nos de xorrades i donem-li l’oportunitat que l’Enric Morera es mereix, per a portar al grup parlamentari a la serietat que cal a les Corts Valencianes. I les samarretes, al calaix.

Els crèdits de les fotos: la dels escons de les corts és de freshwater2006 (cc-by-nc-nd), la de Mónica és furtada del seu bloc oficial (©) i la de l’Enric és del BLOC (©).

Bandera de la Unió

Este abril quan parlava sobre les eleccions europees vaig comentar un poc per damunt que el tractat de Lisboa estava pendent d’entrar en vigor per la negativa dels irlandesos a acceptar-lo en referèndum. Ja en juny, en l’article sobre el resultat de les eleccions diguí que quan s’acceptés el tractat la nostra coalició passaria de 2 a 3 euro-diputats. Els irlandesos finalment han acceptat el tractat en un segon referèndum el 2 d’octubre i l’ultim tràmit ha sigut l’acceptació de l’euro-escèptic president de la República Txeca, Václav Klaus, que s’ha fet oficial ahir: finalment pareix que el nou tractat entrarà en vigor l’u de gener de 2010… però de que va tot això?.

En realitat ha arribat molt poc a la ciutadania d’este nou tractat, molt probablement a causa del seu dilatat tems d’aprovació (3 anys) i que este ha sigut majoritàriament per via parlamentària. Segur que sí que recordeu més el fallit tractat de la Constitució Europea, que va tindre una métode diferent d’aprovació: la dels referèndums nacionals en la majoria de països… i que precisament va dictar la seua molt després de guanyar el no a França i Països Baixos.

Signatura del Tractat de Lisboa en 2007

Doncs bé, el tractat de Lisboa és en realitat un refrito del que va ser el Tractat pel que s’Estableix una Constitució per a Europa. Ningú s’esperava el fracàs de la Constitució i pareix que és veritat que la Unió no tenia cap pla B per si fallava: hem estat 4 anys encallats amb uns tractats signats en els anys 1957 (tractat de Roma) i 1992 (tractat de Maastricht) clarament desfasats i sense sentit a la Europa dels 27.

En realitat, poc després de la caiguda en desgràcia del text constitucional, els òrgans de la Unió van començar a provar una altra estratègia: salvar el màxim possible de canvis de la Constitució però amb un text molt menys agosarat, i així va nàixer el nou text que d’ací a no res entrarà en vigor. La màxima també va ser evitar votacions en referèndum per a previndre el desastre anterior; la única excepció va ser la d’Irlanda, que la seua constitució obliga a decidir en referèndum qualsevol nou tractat internacional… i que va ser rebutjat en primeria instància, encara que finalment aprovat en segones núpcies.

Però anem a entrar en matèria del contingut del tractat, i sobre tot, els canvis més significatius respecte als anteriors. Encara que he dit vàries vegades que és un nou tractat, això no és completament real: millor dit és un text que modifica els tractats anteriors. Amb el nou text són modificats el Tractat Constitutiu de la Unió Europea (el tractat de Roma), que a partir d’ara passa a dir-se Tractat Sobre el Funcionament de la Unió, i el Tractat de la Unió Europea (el tractat de Maastricht). També s’afegeix al corpus de lleis de la Unió la Carta de Drets Fonamentals que ja vam vore a la fallida Constitució, que d’ara en davant és d’obligatori compliment.

Text del tractat

Entre les modificacions més importants podem trobar una molt mediàtica: la creació d’un president del Consell Europeu per a un mandat de 2 anys i mig, que substitueix la presidència rotatòria amb els caps de govern dels països. Això vol dir que a partir d’ara hi haurà una figura de president d’Europa, que serà triat per majoria qualificada al Consell Europeu. Este nou president tindrà atribucions representatives de la Unió, i bàsicament farà de rei de la UE.

Una altra idea de la Constitució que ha recaigut al nou tractat és la creació d’un nou ministre d’exteriors de la Unió que serà el punt únic d’entrada de relacions entre la UE i altres països del món. L’únic canvi amb el text original de la Constitució i el tractat de Lisboa és que aquest ara s’anomenarà Alt Representant de la Unió, i no ministre.

També és important comentar el nou mètode de doble majoria per a les votacions al Consell de la Unió: per aprovar qualsevol cosa serà necessari el vot a favor del 55% dels estats membres i que la suma de la població dels estats a favor siga com a mínim el 65% de la població total de la Unió; per a bloquejar una proposta de legislació caldran com a mínim 4 països, independentment de la seua població.

El Parlament Europeu augmenta competències

Hi ha molts més canvis en esta nova Unió, com per exemple que a partir d’ara tindrà entitat jurídica per ella mateixa, que les reunions del Consell seran públiques, seran augmentades les atribucions al Parlament Europeu (escollit directament pel poble) i moltes altres passen a co-decisió amb el Consell, l’obligació de solidaritat mútua dels estats en cas de desastre o guerra, la inclusió de la lluita contra el canvi climàtic com a objectiu de la Unió… hi ha un bon grapat de canvis que podeu trobar si llegiu el text complet, però això està fora de la intenció d’esta entrada.

Però clar, hem parlat molt de que les parts més importants del tractat de Lisboa venen directament de la Constitució Europea, només un poquet maquillades… però hi ha diferències?; sí, i moltes. Per exemple, a la Constitució apareixen els símbols de la Unió al text normatiu que al nou tractat han caigut; això no vol dir que deixen de ser oficials, però perden la càrrega moral d’aparèixer dins la llei. També han aparegut noves clàusules d’exclusió al nou tractat per a que parts d’ell no entren en vigor en alguns estats, sobre tot per a Regne Unit, Polònia o la República Txeca. I clar, també s’ha caigut el nom de “Constitució”, que encara que només és una forma de parlar pareix una pèrdua d’intenció.

I això és tot, espere que haja pogut posar un poquet de llum en tota aquesta mole burocràtica de tractats que tenim l’honor d’anomenar Unió Europea, i que per desgràcia pareix que ja no creu ningú.

Els crèdits de les fotos: la de la signatura del tractat és dels arxius de la Cancilleria del President de Polònia (gnu-fdl), la dels fulls del tractat de Wiki-vr (gnu-fdl) i la del Parlament Europeu de JLogan (domini públic).

Muntatge de les pistes de tennis dins de l'Àgora

Ahir Rita, Camps i altres personatges importants de la política valenciana, juntament amb els tennistes valencians Ferrero i Ferrer, van inaugurar un nou edifici de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València (CACSA): l’Àgora del Calatrava. Però inaugurat? de veritat?, doncs pareix que no: esta serà només una inauguració de mentida, de cara a la galeria, ja que volen utilitzar l’edifici abans i tot de tindre’l acabat; ja el tornaran a re-inaugurar quan l’acaben de veritat. I no és l’únic cas.

Només contant els edificis de CACSA, Zaplana ja va inaugurar l’Hemisfèric quan els obrers encara estaven construint la coberta, i ja en l’època de Camps el palau de les Arts va ser inaugurat per la reina Sofia mesos abans de que estiguera acabat. I no ens oblidem del pont de l’Assut de l’Or, que va ser obert al trànsit per a la Fórmula 1 per a tancar-se de nou uns dies després i acabar-lo, o el museu de ciències que va acollir una Campus Party quan els obrers encara estaven posant vidres.

Veles e Vents, símbol de la 32 America's Cup

Este tipus d’obres que no se sap si estan acabades o no han calat fons al nostre govern, que fins i tot ha decidit exportar este sistema no només per a la construcció, sinó a qualsevol acte del que siga protagonista: si obrim els diaris d’hui tenim dos exemples més que destacables: la no dimissió i no expulsió de Costa, i la telenovela de la Copa del Amèrica.

I és que els dos temes, encara que molt diferents, tenen molt en comú: els dos es van publicar i la premsa els va donar la màxima difusió possible, i al final ningú no sap realment que hi ha de veritat o que ha passat realment: la situació actual de Costa pareix ser que el PP des de Madrid ha tingut que donar-lo de baixa de militància per a desfer-se’n d’ell, i la de la Copa és més incerta encara, ja que no es sap ni quan, ni a on, ni si València encara té oportunitats d’acollir-la.

I la pregunta del milió és: realment paga la pena fer estes inauguracions, o publicar a bombo i platillos informacions que no són realment veritat?; I la meua opinió és que depén. Hi ha que donar la notícia quan més efectiva pot ser, quan més gent et pot vore; i si hi ha que fer el pallasso se’n fa, que tots estem acostumats. Però el que mai hi ha que fer és mentir: mai paga la pena viure una mentida per aconseguir un poc de publicitat.

Hi ha que fer el pallasso per a no desaparèixer

Normalment demanem que els polítics siguen seriosos, que es dediquen al que realment importa deixant-se les xorrades a casa, que no ens prenguen el pel i que siguen honestos. Però qualsevol partit que tots els seus representants seguisquen al peu de la lletra eixes consignes no tindran representació a la pròxima legislatura. A tots ens agrada que les coses funcionen bé, però em donareu la raó que per al ciutadà mitjà (com per exemple jo mateix) el debat de l’estat de la nació és un avorriment absolut. En canvi les pallassades dels polítics, les inauguracions i les proclamacions esportiu-festives ens agraden a tots: els polítics tenen que ser seriosos en el seu treball, però també pallassos per a que els seus missatges puguen arribar a la gent.

I per què parle de tot això? hi ha una frase que estic cansat d’escoltar: vosaltres els del BLOC sou els del valencià, no?; o molt pitjor encara: vosaltres els del BLOC només parleu de coses que a la gent normal no ens interessen. No poden estar més llunyans de la realitat, però per desgràcia és normal que pensen eixes coses: encara que nosaltres tenim programa econòmic, social, d’I+D+I… amb les nostres idees pròpies i les nostres propostes, això no eixirà mai a la premsa; i no eixirà per una raó molt concreta: per que avorreix a les pedres. En canvi altres propostes que fem, més diferents o anormals si que ixen: el que comentava abans de fer el pallasso per a arribar.

Mónica Oltra i Enric Morera el dia de la samarreta

Ara mateix i per desgràcia, el nostre grup parlamentari de Compromís és conegut per una samarreta de Mónica Oltra a una sessió de les Corts. I és trist ja que el nostre grup sent el més reduït de la cambra, ha sigut el que més propostes i esmenes ha presentat de tots. Però clar, les nostres propostes són reals i això no interessa a ningú; en canvi la pallassada de la samarreta sí que va eixir en tota la prema… fins i tot a la premsa de la resta de l’estat i internacional.

No vaig a entrar en si em pareix bé o no l’actuació de Mónica, més tenint en compte que ni tan sols forma part de la meua formació encara que sí del grup parlamentari… però el que sí està clar és que eixe acte va posar les Corts en boca de tots, i va visualitzar un grup que abans la gent bàsicament ni coneixia.

Com a conclusió personal de tot això: que els polítics puguen fer de pallassos és perfectament vàlid si, com nosaltres, al treball de veritat són seriosos. A la gent probablement només arribaran els escàndols rosa, les inauguracions i les actuacions de teatre, però la veritat és que hi ha més d’un i més de dos que realment no ixen d’això; i la feina de l’electorat és decidir qui paga la pena i qui no.

Els crèdits de les fotos: la de l’Àgora és un collage fet per Dany_VLC (©) furtat del fòrum skyscrapercity.com basat en unes fotos de Xarlitos al mateix fòrum, la del Veles e Vents és de Fernando Serer (cc-by), el pallasso és obra de Paul (cc-by-nc) i la foto de les Corts és un screenshot de TVE1 (©) furtat directament de la web de La Mirada Crítica.

Vine amb el BLOC JOVE!

Pareix que un matí d’abril de 1999 els Joves d’UPV (Unitat del Poble Valencià) i d’Aplec de Jóvens (Partit Valencià Nacionalista) van posar-se d’acord amb altres entitats juvenils nacionalistes valencianes per a formar el BLOC JOVE. Curiosament el BLOC sénior no va existir fins a l’any 2000. Però si fem comptes: 2009-1999 = … 10 anyets!.

Com no tots els dies es fan 10 anys hem decidit fer una xicoteta celebració; i quin moment millor que aprofitar la marxa al Puig i l’Aplec del darrer diumenge d’octubre, que este any cau el dia 25.

Com tots sabeu, any rere any es fa una marxa des de les Torres de Serrans de València fins al monestir de Santa Maria del Puig, on Jaume I va plantar el seu campament per a la conquesta de la Ciutat de València. També és tradició que el BLOC estiga present a l’Aplec que es fa al mateix poble, fent la nostra pròpia trobada com a Unitat de Poble Valencià des de l’any 1992.

La qüestió és que este any al BLOC JOVE fem el nostre primer deceni, que ja és, i aprofitem l’aplec per a organitzar una festeta després dels actes oficials, a la mateixa explanada. Per això, després de l’actuació de Pep el Botifarra, tindrem a DJ Pasku per amenitzar el nostre aniversari.

VII Congrés del BLOC JOVE

Però estos mesos finals de 2009 no només són importants per a nosaltres pels 10 anys que fem: el 28 de novembre celebrarem el VII Congrés Nacional del BLOC JOVE. Com hui és l’últim dia del termini de presentació de ponències no se sap encara la programació, però de segur que serà com a mínim interessant; i és clar, escollirem al nou Secretari General i les directrius de futur per al nostre partit. El lema del congrés?: país futur.

Entre l’aniversari i el congrés tindrem un bon final d’any 2009, i ens posarem ja les piles per a la nostra batalla més pròxima: les eleccions locals i autonòmiques de 2011. El nostre objectiu?, millorar la nostra representació tant a les corts com als nostres ajuntaments i diputacions; i de segur que ho aconseguim. Visca el BLOC JOVE!.

Votem com a xiquets

Tots coneixem les dades d’abstenció de les últimes eleccions al Parlament Europeu: un 54% de la població va decidir no anar a votar. Pareixem contents perquè aquesta xifra és lleugerament inferior a la de fa 5 anys, que va ser 54,86%, però no hem d’oblidar que encara és majoria la gent que no es va molestar ni d’anar al colegi electoral.

Fent la meua cerca matinal de contiguts per la blocosfera m’he trobat un article de Manuel Calleja Salado al seu bloc Geografía Subjetiva, que pase a reproduir (i traduir). Desprès faré la meua pròpia valoració personal del tema.

Exercitar el vot és un acte de llibertat. No anar a votar també ho és.

Abtrindre’s és fruit d’una decisió lliure, però això no vol dir que l’abstenció no tinga consequències. La abstenció individual té tanta relevància com si jo decidisc fer boicot personal a “Coca-Cola”. L’abstenció és important i produeix consequències quan afecta a un nombre important i forma grups relativament homogènis.

Ara toca un poc de política crua, sense cap poesia. Les formacions polítiques estan per a gobernar, i per a gobernar necessiten guanyar eleccions, això és, que la majoria de votants els recolçen. Els que no voten, no importen.

La abstenció comença a tindre consequències quan s’estanca en trams específics d’edat, sexe, alguns grups socials o àrees geogràfiques. Aquestos pasaran a no comptar. Posaré diversos casos per il·lustrar les consequències.

1. Imaginem que el conjunt de ciutadans es divideixen en dos grups d’edat, del mateix nombre d’integrants. Al primer grup (majors de 18 i menors de 35) hi ha abstenció del 75%. Al segon, el de majors de 35, l’abstenció és només del 25%. Els interesos de quin grup dominaran el debat i les decisions polítiques?.
2. Un grup social, format per un terç de la població i que agrupa a les persones amb menys ingresos, registra un 65% d’abstenció. Per contra els dos terços restants registren una abstenció del 35% i del 15% respectivament. Estaran presents els interesos d’aquest terç de la població en el debat i les decisions polítiques?.
3. Suposem que un municipi es divideix en dos zones de una població similar. Una amb una participació del 80% i altra amb el 80%, però d’abstenció. L’Ajuntament ha de decidir a on posar el nou teatre. A on posarà el teatre l’Ajuntament?.

Aquestos exemples són abstraccions amb la única finalitat d’il·lustrar les consequències que pot tindre l’abstenció. Sóc conscient que entren altres elements, especialment la distribució i la volatilidat del vot, però la idea bàsica de qui no vota, com a grup, no compta massa continua sent vàlida.

Votes taronja o no... vota!

Ara la meua valoració: podriem treure rèdit d’això. Ara mateix aquesta situació al nostre país pasa amb la gent gran. Són un grup realment movilitzat a l’hora de votar, i això és nota tant en la campanya electoral com en el tracte que els polítics tenen amb aquest grup de població. En canvi l’abstenció entre el jovent és molt alta: només hi ha que vore la poca campanya que es fa cap aquest col·lectiu, o el poc cas que ens fan entre campanyes.

Guanyar una eleccions és difícil. Guanyar unes eleccions al nostre país sense ser el Partit Popular, quasi imposible. Però si ens mobilitzàrem tots a l’hora de votar, potser podriem al menys canviar les polítiques dels grans partits; valencianitzar la política espanyola.

S’ha demostrat des del PSOE que els valencians no pintem res. Des del PP no som més que una qüestió folclòrica (i amb Rita de roig festejant el triomf no millorem). Ja és hora de demostrar la nostra força. Acabem amb l’abstenció!.

Finalment, els crèdits. L’article original és obra de Manuel Calleja Salado. Com el seu article està amb una llicència més restrictiva que la meua, aquest text queda baix la seua llicència de distribució. La foto del xiquet votant és de Ismael Alonso. La foto de l’assemblea és de Francis Bourgouin.

Resultats del BLOC i CEU

(Amb actualitzacions del 10, l’11 i el 24 de juny amb resultats definitius!)

No vaig a entrar a fer balanç dels resultats electorals, però si que vaig a organitzar les dades per que a qui vulga puga fer la seua pròpia valoració. Ací estan els resultats de BLOC al país valencià, a les 3 províncies (sic) i a les ciutats més populoses del país, comparats amb el resultat de fa 5 anys. També deixe els resultats dels nostres companys de coalició, il·lustrant quants vots aporta cada partit.

País:

• País Valencià: 18.369 18.458 vots (19.627 vots al 2004, diferència de 1.258 1.169 vots, baixada del 6.4% 5.96%)
• Província de Castelló: 2.948 2.956 vots (2.766 vots al 2004, diferència de 182 190 vots, pujada del 6.6% 6.9%)
• Província de València: 11.424 11.490 vots (12.918 vots al 2004, diferència de 1428 vots, baixada del 11.6% 11.0%)
• Província d’Alacant: 3.997 4.012 vots (3.943 vots al 2004, diferència de 54 69 vots, pujada de l’1.4% 1.7%)

Ciutats més populoses del País Valencià:

• Ciutat de València: 1.548 vots (2.150 al 2004, diferència de 602 vots, baixada del 28%)
• Alacant: 266 vots (300 vots al 2004, diferència de 33 vots, baixada de l’11.3%)
• Elx: 164 vots (167 vots al 2004, diferència de 3 vots, baixada de l’1.8%)
• Castelló de la Plana: 813 vots (682 vots al 2004, diferència de 131 vots, pujada del 19.2%)
• Torrevella: 17 vots (25 vots al 2004, diferència de 8 vots, baixada del 32%)
• Oriola: 6 vots (12 vots al 2004, diferència de 6 vots, baixada del 50%)
• Gandia: 593 vots (666 vots al 2004, diferència de 73 vots, baixada de l’11%)
• Torrent: 233 vots (215 vots al 2004, diferència de 17 vots, pujada del 8.4%)
• Benidorm: 67 vots (71 al 2004, diferència de 4 vots, baixada del 5.6%)
• Sagunt: 364 vots (294 al 2004, diferència de 70 vots, pujada del 23.8%)
• Paterna: 113 vots (91 al 2004, diferència de 22 vots, pujada del 24.2%)
• Alcoi: 466 vots (329 vots al 2004, diferència de 137 vots, pujada del 41.6%)
• Elda: 18 vots (24 vots al 2004, diferència de 6 vots, baixada del 25%)
• Sant Vicent del Raspeig: 56 vots (51 vots al 2004, diferència de 5 vots, pujada del 9.8%)
• Vila-real: 411 vots (366 vots al 2004, diferència de 45 vots, pujada del 12.3%)

Total de les 15 ciutats més populoses del país: 5.135 vots (5.443 vots al 2004, diferència de 308 vots, baixada del 5.6%)
Total de les ciutats de menys de 50.000 habitants: 13.234 vots (14.184 vots al 2004, diferència de 950 vots, baixada del 6.7%)

Resultats dels companys de coalició, ordenats pels vots aportats:

• CiU: 439.318 441.810 vots (369.103 vots al 2004, diferència de 70215 72707 vots, pujada del 19% 19.7%)
• PNV-EAJ: 210.641 212.123 vots (253.331 vots al 2004, diferència de 41.208 , baixada del 16.8% 16.3%)
• Coalición Canaria: 94.827 96.297 vots (90.619 vots al 2004, diferència de 4.208 5.678 vots, pujada del 4.6% 6.3%)
• Partido Andalucista: 26.353 26.556 vots (63.783 vots al 2004, diferència de 37.430 37.227, baixada del 58.7% 58.4%)
• Bloc Nacionalista Valencià: 18.369 18.458 vots (19.627 vots al 2004, diferència de 1.258 1.169 vots, baixada del 6.4% 5.96%)
• Unió Mallorquina: 9.114 vots (7.989 vots en 2004, diferència de 1.125 vots, pujada del 14%)
• Unió Menorquina: 546 vots

Total territoris a on ens presentàvem individualment: 799.168 804.904 vots (804.471 al 2004, baixada del 0.6%pujada del 0.1%)
Total a la resta de l’estat espanyol, a on ens presentàvem com CEU: 3.057 3.342 vots.

Actualització del 10 de juny:

Amplie amb els percentatges assolits a les eleccions al Parlament Europeu des de 1987 al País Valencià, i els escons obtinguts en total. Ara parle de percentatge perquè la participació ha variat molt. També hi ha que tindre en compte que quan han coincidit amb locals hem tret millors resultats.

• 1987: 1,25%, 0 escons (UPV, coincidència amb locals i autonòmiques, ens vam presentar amb EE, ENE, PSG-EG, CHA, PSM, i AC amb el nom “esquerra dels pobles”).
• 1989: 0,11%, 2 escons (UPV, coincidència amb Generals, ens vam presentar amb CDC,UDC i PSM-NI amb el nom “convergència i unió”)
• 1994: 1,80%, 3 escons (UPV, ens vam presentar amb CDC,UDC i PSM-NI amb el nom “Unitat del Poble Valenciá-Convergencia i Unió”)
• 1999: 2,44%, 3 escons (Coincidència amb locals i autonómiques, ens vam presentar amb CiU i PSMEN amb el nom “Bloc Nacionalista Valencià – CIU”)
• 2004: 1,13%, 2 escons (Coindidència amb Generals, ens vam presentar amb CiU, PNV, BNG, i PSM amb el nom “GALEUSCA: Pobles de Europa”)
• 2009: 0,99%, 2 escons (S’escollien 4 escons menys, ens vam presentar amb CiU, PNV, CC, PA, UM i UMe amb el nom “Bloc Nacionalista Valencià-Coalició per Europa”)

Actualització de l’11 de juny:

Desprès d’aplicar la regla d’Hont, l’últim escó (el número 50) va ser per al PSOE amb 287.261 vots. Si s’hagueren repartit 54 com fa 5 anys, els seguents hagueren sigut:

• 51: PP amb 275.625 vots (24 en total)
• 52: PSOE amb 274.204 vots (22 en total)
• 53: CEU amb 267.400 vots (3 en total)
• 54: PP amb 264.600 vots (25 en total)

O siga, PP 25 escons, PSOE 22 escons, CEU 3 escons, IU-ICV 2 escons, Edp 1 escó, UPyD 1 escó.

Quan s’aprove el tractat de Lisboa (s’espera la seua aprovació abans de que acabe la legislatura) a l’estat espanyol li tocaran novament 54 diputats, o siga que trindrem 3 representants i no dos.

Actualització del 24 de juny:

Ja han eixit els resultats del recompte final de les eleccions amb el vot CERA. He actualitzar les dades que han aparegut fins ara (Provincials i autonómiques, el vot CERA es compta a nivell provincial). Les dades velles les he deixat ratllades per a permetre comparar. Addicionalment, el repartiment dels escons 51 al 54 (tractat de Lisboa) canvia al següent:

• 51: PSOE amb 279.172 vots (22 en total)
• 52: PP amb 277.926 vots (24 en total)
• 53: CEU amb 269.415 vots (3 en total)
• 54: PSOE amb 267.034 vots (23 en total)

O siga, PP 24 escons, PSOE 23 escons, CEU 3 escons, IU-ICV 2 escons, Edp 1 escó, UPyD 1 escó.