Fa ja temps en este bloc comentava que no tinc ni cotxe ni carnet i per això utilitze molt sovint el transport públic urbà, sobre tot a les ciutats de València i Castelló de la Plana. Bàsicament el resum d’aquell text és que comparats amb el cap i casal, els transports públics de Castelló són indignes. Molt ha plogut des d’aquell dia, i ara per ara tenim a les dos ciutats un nou mitjà de transport públic: les bicicletes de lloguer; i per desgràcia, el resum d’este text no variarà molt de l’original.

El primer que va donar el pas va ser Castelló, que seguint els pasos de Gijón, Sevilla i Barcelona va muntar el seu propi servei de lloguer de Bicicletes: el Bicicas. Actualment manté 38 punts d’arreplegada i unes 300 bicicletes en circulació; molt correcte per a les característiques de Castelló.

Parada del Bicicas

Per desgràcia la qualitat de les bicicletes és molt baixa: sense llums (quan et dones d’alta en el sistema et regalen una llum a piles de pinça, supose que cal portar-la sempre a la bossa), sense marxes i amb un manteniment de les unitats un poc justet.

Per altra banda tenim el sistema de València, nou de trinca: Valenbisi. Actualment només compta amb punts de recollida de bicicletes al districte del marítim i al barri de Benimaclet degut a que estan en proves, però en poc de temps s’ampliarà per tota la ciutat.

Explotat per JCDecaux amb el seu sistema Cyclocity, compta amb l’experiència de ser el mateix utilitzat en grans ciutats com París, Lyon i Viena. La qualitat de les bicicletes és superior al cas de Castelló (tenen llum davant i darrere alimentades per una dinamo, marxes, cistella…), encara que està pendent vore si el manteniment també és millor.

Els funcionament dels dos sistemes són en realitat molt paregut: utilitzant una targeta personal amb un xip RFID desbloqueges una bicicleta a la parada i després pots deixar-la en qualsevol altra del sistema.

Unitats de Valenbisi

Però la diferència principal entre el servici públic de lloguer de les dos ciutats no són les mateixes bicicletes, ni tan sols les estacions, sinó els horaris. En el cas de Castelló les bicicletes només es poden utilitzar de 8h a 21h entre setmana, i de 8h a 18h els diumenges; això és: oblida’t d’agafar-les per la nit, que potser serien més útils ja que no hi ha cap altre transport públic a banda dels taxis. A més a més en els períodes de més afluència de gent a la ciutat incomprensiblement retiren el servici: fa pocs mesos ja vam tindre que queixar-nos des del BLOC JOVE ja que a les festes de la Magdalena no es van poder utilitzar, i pareix que la situació no canviarà.

Per altra banda tenim València, on les bicicletes estan disponibles les 24 hores i els 7 dies de la setmana. Sense dubte seran utilitzades per molta gent per a tornar a casa després d’una nit de festa, i fins i tot pels treballadors que entren (o s’han de desplaçar) abans que isca el sol.

En resum, i com he dit al començament, continuem igual: és clar que els transports públics de València, inclòs el sistema de lloguer de bicicletes, poden millorar; el que no m’explique és perquè en Castelló tenim que carregar amb uns sistemes i qualitats molt pitjors quan en altres ciutats del país tenen més sort. En què es gasten els diners a l’ajuntament?, o és que com la generalitat és del mateix color no es molesten ni en demanar un tractament igualitari?. La culpa és clar que no està a l’ajuntament de València, ni tan sols a la Generalitat; està en el senyor alcalde de Castelló i el seu equip de govern que es deixen ningunejar i no demanen el que els correspon.

Com sempre, els crèdits de les fotos: la dels cotons de colors és de Arti Sandhu (cc-by-nc), la del Bicicas és meua (cc-by) i la del Valenbisi és de Manel (cc-by-nd).

La selecció, després de guanyar la eurocopa

Ahir el meu carrer de València es tornava boig després del gol de Puyol que donava a la selecció espanyola de futbol entrada per a la final del Mundial. I per boja vull dir exactament això: gent cridant pel carrer, els clàxons dels cotxes sense parar i fins i tot petards i carcasses, supose preparades per a l’esdeveniment.

En canvi, molts dels meus amics desitjarien que la selecció no guanyés: els més per motius polítics, i la resta per no aguantar l’eufòria de la gent sobre un esport que no els agrada.

Jo no tinc ni idea de futbol; a dures penes em sé les regles del joc, i jugant sóc com a mínim un inútil. Però hi ha una cosa que sí sé: una part imporant del poble valencià seria més feliç si aquesta selecció guanyés el Mundial. Resumint, el resultat del partit no farà mal a ningú, ni tindrà cap repercussió a llarg termini, però farà més feliç al meu poble; per això jo també estic amb “la roja”… i en este cas no parle de Pilar Bardem!.

Actualizació 12 de juliol de 2010
Enhorabona a tots els seguidors de la selecció espanyola de futbol, estiguen a on estiguen i siguen de la nacionalitat que siguen!.

La selecció espanyola, guanyadora del mundial 2010

Escut de la ciutat a la cúpula de l'edifici de Correus

Acaben de donar la notícia: els jocs olímpics de 2016 no seran a Madrid. Això tanca algunes portes a València (era sub-seu de vela de la candidatura de Madrid), però ens obri una altra molt més il·lusionant: vol dir que en 2020 es podrien fer els jocs a Europa una altra vegada, i que València pot ser perfectament la candidata del COE.

Deliris de grandesa? pot ser. Però la veritat és que ja va dir Rita en 2005 que si Madrid no eixia per als jocs olímpics de 2016, i després de fracassar també en 2012, que estava disposada a presentar València per a 2020; i ja sabem com li agraden es grans fastos a la Rita. També, i encara que no crec que d’ací a dos anys continue Camps com a cap de la Generalitat, ell també va estar a favor de proposar candidatura per a 2020. I de la població de València tampoc crec que hi haja massa problema per a organitzar els jocs, amb tot els que ens agrada eixir a la tele.

Veles e Vents, símbol de la 32 America's Cup

És clar que València no és una ciutat com Barcelona o Tokio, necessitaríem millorar moltíssim per acollir uns jocs. Però també es veritat que tenim 4 anys llargs per a preparar una candidatura amb opcions, i més de 10 anys per a preparar a la ciutat. Addicionalment, els últims anys hem demostrat que som capaços d’organitzar esdeveniments amb gran afluència de públic, com pot ser la Copa del Amèrica o la visita del Papa (que encara que va ser un fracàs d’assistència, l’organització de la ciutat per acollir a milers i milers de persones va ser remarcable). També tenim experiència en funcionar amb centenars de milers de visitants i mitja ciutat tallada per les festes de les falles; i ja de treballar a contra rellotge per preparar infraestructures barroques in extremis ni parlem, els exemples més recents són el circuit urbà de la Fórmula 1, o el Àgora de Calatrava per al Open 500 de tennis.

Proposta de Villa Olímpica al Port, de multi

De propostes populars per a la candidatura he vist vàries, però de totes em quede amb la de multi del fòrum skyscrapercity.com. Proposa construir la ciutat olímpica i l’estadi en una de les dàrsenes velles del port de València, aprofitant part del que es va construir per a la America’s Cup. A la seua proposta també podem trobar l’utilització de la Fira de Mostres i el Velòdrom Lluís Puig per als esports baix sostre i el Centre de convencions de la Fira com a centre de Premsa.

També planteja el dur els esports de riu com el piragüisme, el tir i l’equitació al saler i l’albufera de València. Seria una manera increïble de millorar este espai natural i tornar-li l’atenció que ha perdut en els últims anys. I ja per acabar, i com altres candidatures, sempre es pot fer seus fora de la ciutat per a altres esports.

Amb l'Emisfèric va començar la nova València

Esta és només una proposta de les moltes que trobarem per la xarxa, però demostra que València pot organitzar sense problemes uns Jocs Olímpics. Potser el problema més greu per a la ciutat seria per una banda el transport, que es pot sol·lucionar amb la tan repetida ampliació de l’aeroport de Manises i amb un TGV a Barcelona i frança (el AVE a Madrid ja estarà), i per altra banda les places hoteleres, que encara que la nostra ciutat ha millorat molt (sobre tot en hotels de luxe), encara està molt per baix d’altres candidatures.

Definitivament podem preparar-nos sense problemes estos quatre anys per a presentar candidatura per 2020. Però no ens podem encantar, ja que si no la presentem ara probablement se l’emportarà una altra ciutat europea i ens bloquejarà la candidatura una dècada més. Ara per ara ja hi ha grups de pressió per aconseguir aquesta fita, com per exemple el grup València 2020 al facebook.

Si voleu dieu-me beneit, però d’esperança també es pot viure. I jo d’això tinc per a organitzar uns Jocs Olímpics. Ànim, València 2020!.

Els crèdits de les fotos, la del rosetó de la cúpula de Correus és obra de Marco Bernardini (cc-by-nc-sa), la del Veles e Vents és de Fernando Serer (cc-by), i la de la Ciutat de les Arts i les Ciències de SamwiseGamgee69 (cc-by-nc-sa).

Tir i arrossegament a Borriana

No guarde massa records de quan era xiquet i vivia en Benicalap: un poc de passejar per l’horta, les sèquies, jugar al futbol en els camps de creïlles (o llançar-nos les creïlles directament), baixar a la paraeta a comprar cromos i poc més. Però de les festes de Sant Roc sí que tinc bons records, i sobre tot d’un espectacle que es repetia any rere any: el concurs anual de tir i arrossegament.

A la ciutat de València s’han fet competicions hípiques com a mínim des del començament del segle XIX, quan està documentat que al passeig de l’albereda els llauradors feien carreres amb els seus cavalls; però no va ser fins ja avançat el segle XX quan va nàixer la modalitat de la que ara parlem. Pareix que als anys 40 els comerciants de cavalls mostraven la força de les seues bèsties fent-los arrossegar pes per la sorra del llit del riu. I clar, com als valencians no ens agrada apostar diners en els esports (i si no mireu la pilota), es van estandarditzar unes regles bàsiques i es va estendre per tota la ciutat primer, i per arreu del país més tard.

Tir i arrossegament a Benicalap

Les regles d’este esport tan valencià són molt simples: es prepara una pista de 60 metres de sorra solta que el cavall i els seu amo tenen que recórrer carregats amb un carro que pesa el doble que la bèstia. A més a més, el amo només pot pegar a l’animal 3 vegades lleugerament, sinó serà desqualificat.

Com contava a l’entradeta, des que jo tinc memòria s’organitza a Benicalap tots els anys una competició de tir i arrossegament, però també el podem trobar a altres pobles més lluny del cap i casal, com poden ser Pego o Vila-real. Es pot considerar com un esport típicament valencià, juntament amb la pilota, i l’alternativa del nostre país a les ja típiques carreres de cavalls.

Ja sabeu: si voleu aprendre més d’este esport tan nostre només teniu que anar a qualsevol de les competicions que es poden trobar arreu del país. I en contra d’altres tradicions que tenim amb animals, en este cas les bèsties no sofreixen cap mal a banda del cansament.

I els crèdits finals: la foto de Borriana està feta per Juan àlies Kenwood (cc-by-nc); la foto de Benicalap (Nou Benicalap en realitat) és meua d’este mateix any.

Un trinquet qualsevol

Ahir dilluns, el Club Pilotari Castelló va organitzar dos partides de pilota valenciana al trinquet de Castelló: una de juvenils amb pilotaris de les comarques del nord i una altra de professionals. I huí dimarts a les 17h tenen previst fer una partida d’exibició als carrers de Castelló.

Per altra banda, el dissabte de vesprada em van escollir secretari comarcal del Bloc Jove de la Plana Alta / Alcalatén. Qué tenen a vore estos dos events?, continua llegint.

Organitzar dos partides en dies consecutius és tot un triunf per a un club que va reviscolar fa no arriba a dos anys. El seu president, Enric Porcar, i tota la colla de gent jove del club estan fent tornar a la ciutat de Castelló l’esport més tradicional que tenim, i dic tornar per que a Castelló de la Plana pràcticament estava perdut.

Partida d'escala i corda a l'eliana

Es pot intuir fàcilment que, no fa massa temps, a Castelló que hi havia molta cultura de pilota. El trinquet, al costat de l’estadi de fútbol municipal, és gran, sòlid i relativament nou. Però a poc a poc la societat va deixar de banda aquest esport tradicional per altres més modernos.

I va ser a 2007 quan l’Enric, amb el suport de La Nau i uns poquets amics, van començar la escola de pilota per a xiquets i per a adults (jo vaig assistir fins que em vaig anar a Ginebra). En menys de dos anys i amb molta il·lusió, han aconseguit retornar la pilota al jovent de la capital de La Plana: la partida de ahir el trinquet lluia com fa anys, completament ple.

Pilota de vaqueta

Doncs el Bloc Jove a la Plana Alta està igual que la pilota a la ciutat de Castelló fa dos anys. Hi ha grupets de gent que encara juga (els col·lectius locals), però cada vegada en menys ganes, sempre els mateixos, i cada vegada més envellits (i embellits també ).

La meua intenció com a secretari comarcal és provar de comunicar un poquet millor els col·lectius, i buscar gent jove (més jove!), que puga reemplaçarnos a nosaltres. A vore si en un poquet d’esforç, il·lusió i és clar el recolçament de tots els companys poder fer del bloc jove com la pilota: revifem!!

Acabant, els crèdits. La primera imatge és de Sergio M. Mahugo. La segona és de casaforra. La foto de la pilota de vaqueta és de Pasqual.