Gran Via del Marqués del Túria, un dels carrers que es queden sense carril bici

Este matí, amb la lectura diària de la premsa valenciana, m’he trobat una notícia xocant: l’ajuntament de València no preveu la creació de un carril bici a la reforma de les Grans Vies de la ciutat.

I és xocant perquè estem parlant de la remodelació de dos dels carrers més amples, i que units creuen la ciutat de banda a banda: des del Palau de la Música fins a Nuevo Centro, passant per la plaça d’Espanya. Però el que és ja de jutjat de guàrdia és la raó per la qual finalment no tindrem carril bici: el regidor de Circulació i Transports, Alfonso Novo, opina que «un carril bici en eixa avinguda és perillós» (sic).

Potser caldria avisar al nostre estimat regidor que si és perillós circular per les grans vies (i no només per a bicicletes, sinó també per a ciclomotors i cotxes) és culpa seua, que ha permès que es convertiren alguns carrers de València en autopistes. Afirma que un carril bici dins de la calçada «no és segur per als ciclistes novells», potser no és segur perquè els cotxes no respecten les normes de trànsit dins de la ciutat? i qui és el responsable de fer-les complir?.

Carril bici com Déu mana, a Edinburg

Fa un parell d’anys vaig llançar una proposta on, entre altres coses, demanava precisament que els carrils bici estigueren sempre en la calçada com a moltes ciutats europees (per exemple Ginebra); Si els carrils bici estan integrades a la mateixa altura que els vianants, estos creuen sense mirar… i per això he tingut més accidents amb persones creuant a cegues que amb cotxes!.

La zona 30 va ser la gran aposta per la bicicleta de l’ajuntament del cap i casal, i la veritat és que la idea és bona: limitar la velocitat d’alguns carrers de la ciutat a 30 km/h per a conviure tot tipus de vehicles; el problema és que en la pràctica ningú no està controlant el compliment de la norma. I qui és el responsable?.

Ja per acabar, Novo també ha declarat que «cal ser conscients de que no és possible anar en línia recta d’un punt a altre de la ciutat»; senyor regidor: ja som conscients de que no podem anar en línea recta, però sí que demanaríem circular com a mínim pels carrers i avingudes principals de la ciutat; no tots coneixen cada carreró de cada barri tan bé com vostè!.

Els crèdits de les fotos, la de Edimburg és de Marta CG (cc-by-nc-sa).

Canvi de segle a l'univers de Wildstorm, imatge escollida per a l'adeu al seu blog

En les fredes nits d’hivern que visquí baix la neu en Ginebra, ben calentet amb el degoteig dels radiadors que marcaven el temps dels caps de setmana d’avorriment, vaig trobar una nova cosa a fer que fins eixe moment mai m’havia interessat: la lectura de còmics.

És clar que no eren els primer comics que queien en les meues mans, encara que els de la meua infantesa (Mortadelo y Filemón, Lucky Luke, Astérix le Gaulois o Les Aventures de Tintin) feia anys que ja no m’interessaven. Però navegant per internet vaig trobar una sèrie de bande dessinée molt diferent al que havia vist fins eixe moment, que en va enganxar des del primer dia amb unes històries molt mes madures (des del punt de vista de la maduresa necessària amb tanta sang i morts, les històries són simples i planeres) i uns dibuixos inspirats a les grans produccions del cinema: The Authority.

D’esta sèrie ja vaig parlar fa un parell d’anys en este mateix espai, recomanant la seua lectura; simplement dir que em va introduir en el món d’estos personatges de la mà d’una editorial, Wildstorm, amb continus cameos i crossovers, on vaig acabant estimant a tots els personatges de l’univers tan especial com el dibuixat.

Docs bé, el dia 1 de gener d’este 2011 no només hem canviat (altra vegada!) de dècada, sinó que tot este univers ha desaparegut. Els fils oberts d’història pendents van donar finals dignes (sic) i DC, la omnipresent editorial de còmics americans, va decidir tancar definitivament la xicoteta publicadora que va adquirir en el ja tant llunyà any 2000. I amb ella, tots els seus personatges.

Quede això com un tribut pòstum a tots els ratets morts que he perdut darrere les seues pàgines, que encara que vaig començant baixant d’internet, acabí comprant religiosament amb les dificultats d’obtindre còmics americans en esta vella Europa nostra. DEP.

Amb esta imatge (de WildC.A.T.S. #30) s'acaba el crossover world's end, i amb ell Wildstorm

Monument a la independència de Kosovo, en Pristina

Va ser a l’hivern de 2008 que un nou estat va nàixer a Europa, específicament a la zona dels balcans: Kosovo. Després de la seua independència unilateral, uns països (la majoria de la UE i EUA entre d’altres) el van acceptar, i d’altres (per exemple, Espanya i Sèrbia) van decidir que la declaració no s’ajustava a la normativa internacional, i per tant no era vàlida; per això van reclamar al Tribunal Internacional de La Haya per a que posés llum a l’assumpte.

En el moment de la independència d’este xicotet país jo vivia a Ginebra, on hi ha una colònia important tant de kosovars com d’albanesos (que són culturalment germans), i on la festa per la independència va ser important. Per a que vos feu una idea, la celebració a la ciutat suïssa va ser pareguda a la del mundial de la selecció espanyola a la ciutat de València: banderes penjades als balcons i cotxes amb el clàxon fent fum; tota la ciutat estava en festa.

Bandera actual de Kosovo, basada en la de la UE

Ara ha arribat la sentència des de La Haya (dos anys i mig després!), i resulta que la independència unilateral sí que està dins de la legalitat internacional vigent; i tot el món tirant-se dels pels… què esperaven?. No és el primer país que es converteix en estat d’esta manera (de fet, potser que els primers foren els mateixos Estats Units d’Amèrica) i de segur que tampoc serà l’últim; dir que això està fora de la legalitat hauria creat un bon grapat de problemes en el futur.

Però encara que el tribunal ha fallat a favor de Kosovo i ha quedat clar que la independència de facto és completament legal, el govern d’Espanya continua sense reconèixer este nou estat europeu. Potser el govern de l’estat a on visc no l’importe anar contra la legalitat (sobre tot quan és justa), però a mi sí; per això, i com a mínim a la república independent de la meua casa (ben bé és monarquia absoluta) sí que reconec a tots els kosovars i el seu estat independent de qualsevol altre al món, i vull vore-los quant abans millor al si de la Unió Europea. Com a mínim, els Euros ja els tenen.

Els crèdits de la foto del monument “newborn“: és de Cradel (GNU-FDL), furtada de la viquipèdia a l’igual que la bandera actual de Kosovo (GNU-FDL).

El meu sopar d'anit: tortellinis amb pesto genovés

El meu plat per defecte per a sopar quan vivia a Ginebra eren els tortellini amb pesto genovés: pràcticament totes les setmanes sopava dos o tres dies esta delícia tan fàcil de preparar. Però la veritat és que des de que vaig tornar que no me l’havia cuinat més.

Per això, anit quan em vaig posar a preparar el pesto em va vindre una sensació estranya, com si de sobte haguera recorregut els 1.125 kilòmetres que separen la meua casa de valència, de la de Ginebra; un déjà vu pareix que es diu això.

Estava cuinant i m’imaginava a mi mateix en la vitroceràmica, amb l’arbre que es veu a la finestra de la cuina, el terra de fusta de veritat queixant-se dels meus passos i el soroll del vent gelat (potser neva?) a l’explanada del proper cementiri de Plainpalais.

Sí, tenia la sensació d’estar en Ginebra, però la veritat és que estava a València, preparant el pesto en la vella cuina de la meua casa de Benicalap. Hi ha vegades que cal recordar que el continent no fa el contingut: només cuinant, per molts records que et vinguen, no es pot viatjar.

La situació amb els tortellinis en va fer recordar a molta gent que conec, molt demòcrates i d’esquerres ells (a tot això, paraules que en si mateixes no volen dir res), que pareix que el seu objectiu polític final siga guillotinar al rei, o desterrar-lo com a mínim. Però, a l’igual que la salsa pesto no em va fer anar a Ginebra, només canviar el rei per un president tampoc ens portarà a un millor país; potser és un començament, però de entre totes les coses que no van bé ací, no crec que siga la més important.

Felip V, el primer rei Borbó al sud dels pirineus

No vaig a entrar en el debat de si la monarquia és tan roïna, o la república tan bona; i menys encara si són millors les repúbliques presidencials o millor un poc més de separació de poders. El que tinc clar és que ara per ara tenim un bon grapat de problemes més importants i urgents que qui és la figura ceremonial que utilitza l’estat per a signar els documents. Al cap i a la fi igualment anem a pagar el mateix a una persona o a vàries per a fer esta feina.

Per a mi és infinitament més important tindre un bon finançament, uns bons servicis públics o una taxa de de desocupació baixa que qualsevol altra petició, que sempre ens porta a debats estèrils i a perdre un temps que podríem dedicar a causes més productives.

A vore si per una vegada ens centrem en el que realment importa, i ens oblidem de les discussions inútils. És clar que no em pareix mal que es defense un sistema de govern o qualsevol cosa, i que la gent isca al carrer a demostrar la seua opinió, de fet jo mateix ho faig; però el nostre debat no es pot centrar només en coses allunyades dels problemes reals. Hi ha temps per a tot, i ara és moment d’exigir el necessari, i en ja segon pla, lluitar pels nostres somnis.

Acabant, estaria lleig amb este títol acabar sense donar-vos la recepta de la salsa pesto genovés per als tortellini. Ací la teniu:

• Ingredients: alfàbrega, 1 dent d’all, 1 cullera de pinyols, 1 cullera de formatge pecorino, 1 cullera de formatge ricotta , una cullera de formatge parmesano, oli d’oliva i sal (es pot fer amb tot el formatge parmesano, però no està tan bo).
• Preparació: Es piquen tots els ingredients excepte l’oli fins obtindre una massa homogènia, i en un morter anem afegint-li oli igual que si estiguérem fent allioli.

Metro de valència, de la línea 3 ó 5

Pobret, ja te suficient amb la seua situació – va dir el revisor desprès de vore com l’immigrant continuava el seu camí a peu. El guarda de seguretat que l’acompanyava se’l va quedar mirant amb cara de pocs amics, i va respondre un lacònic – que se’n vaja a prendre pel cul a la seua selva.

Eixa és la conversa que m’he trobat este matí a metrovalència, a la línea 4. La situació la de sempre: el revisor demana el títol de viatge a un jove, i aquest no en té. Com és normal, el revisor avisa al guarda de seguretat, qui demana els papers a l’infractor. Aquest no tenia cap document identificatiu, només ha pogut presentar citacions del jutjat a on ni tan sols ficava un domicili. Davant això, l’únic que han pogut fer és tirar-lo a la següent estació.

En aquest cas ha sigut un immigrant que realment no tindrà per a pagar el bitllet de metro, però la gran veritat és que a les estacions en superfície de metrovalencia no es paga; i no vull dir que no hi ha que pagar, sinó que sense cap impediment físic per a entrar al metro, sempre guanya la picaresca.

A Castelló no tenim eixe problema per una simple raó: als transports públics només es pot entrar per la porta del conductor, el qual si no pagues no et deixarà passar; simple, efectiu, però terriblement ineficient. Si hi han més de 5 persones esperant, hi ha que fer cua per a pagar (encara que tingues abonament) i això afecta als horaris.

Màquina de tiquets de Ginebra

I ací entra el problema: si volem tindre un transport públic amb una freqüència decent i que a més a més complisca amb els horaris no podem bloquejar la seua eixida en cada estació esperant que la gent faça cua i pague al conductor. L’única solució possible és utilitzar el mètode de metrovalencia: que la gent pague en la maquineta abans de pujar, i que es puje per totes les portes per igual. Tindríem que posar una maquineta per cada parada de autobús i troleibús com ja s’ha fet en altres ciutats (com per exemple, a Ginebra) i funciona sense massa problemes.

Però si aplicarem este sistema a Castelló probablement passaria com a les estacions en superfície de metrovalencia: la gent no pagaria; per evitar això la meua proposta es arribar més enllà i aplicar una altra iniciativa que també va ser proposada a Ginebra, encara que al final la van rebutjar en referèndum: fer gratuïta la xarxa de transports públics.

I podreu pensar això no és possible, és una utopia; i teniu raó a mitges. Amb el sistema actual (concessió d’un servei públic a una empresa privada) està clar que no podrien ser gratuïts, però si fora l’ajuntament qui explotara directament totes les línees i afrontara la despesa amb un impost especial sobre els transports més contaminants (per exemple, un impost sobre la gasolina o sobre els vehicles particulars) no només tindríem un sistema de transport públic gratuït i de qualitat, sinó que addicionalment seria un sistema fàcilment panificable a llarg termini ja que els ingressos serien homogenis i previsibles.

El nou llit del Túria va ser pagat amb impostos especials

Per altra banda, això d’aplicar un impost especial a una ciutat per pagar una infraestructura o servei públic no és nou. A la mateixa ciutat de València podem trobar el cas del Pla Sud (desviament del riu Túria per fora de la ciutat) que va ser pagat amb una sèrie d’impostos addicionals, els més coneguts el recàrrec de 0.25 pessetes als segells de correus, 0.50 per cada telègraf o la pujada d’un 3% en els telèfons particulars.

Hi ha que fer un estudi seriós sobre la viabilitat de la proposta, però això em pareix un repte perfectament afrontable per a un ajuntament que pareix que aposta pels transports menys contaminants (com la bicicleta), però manté una xarxa de transport públic més que lamentable.

Els crèdits finals: la foto de la màquina de tiquets de Ginebra està feta per keepps i la del Túria de Bambo.

Interfície del fwCentralLogViewer

Pocs dies de contracte em queden al CERN, però continue la sèrie que vaig començar del que he fet ací. Si l’altre post parlava de el primer que vaig fer quan arribí, aquest és sobre l’últim projecte que he portat: el fwCentralLogViewer.

PVSS (del que ja vaig parlar a l’altre post) conté un visor de logs, per depurar les aplicacions i visualitzar els errors que produeixen. El problema és que aquest visor de logs és molt limitat en les opcions que permiteix. Especialment hi habia problemes per filtrar només uns missatges específics, i per mostrar missatges de diferents màquines en la mateixa interfície.

Es va decidir finalment fer un programa nou, que no depenguera de PVSS, per atacar aquestos problermes. I es va decidir que el fera jo, amb la supervisió del meu amic i company de secció Piotr Golonka.

Interfície de configuració del fwCentralLogViewer

Com tots els projectes mitjans, tot va començar amb un mail de Piotr a Stefan Schlenker, de l’experiment ATLAS. Aquest mail es va enviar a l’abril de 2008, però fins a Juny no es va tindre l’anàlisi de requisits. Es va tindre el primer prototip el 31 d’octubre del mateix any.

Va ser implementat utilitzant Qt, i es pot fer servir en dos modalitats de funcionament completament diferents: recollint els missatges en viu, en temps real, fent servir DIM; o també es pot fer servir per fer anàlisi forense, agafant els missatges directament de una base de dades (ORACLE, per a ser més específic).

Adicionalment, implementa un sistema de filtratge de missatges en dos etapes. A la primera etapa es pot fer un filtratge simple (per rang temporal, tipus del missatge…) per estalviar a la consulta a la base de dades. A la segona etapa es pot filtrar de manera molt més específica (ja a memòria), fins només mostrar els missatges necessaris.

Configuració de la segona etapa de filtratge

El fwCentralLogViewer va ser pressentat al Framework Meeting del día 19 de febrer de 2009, a on van aparèixer noves funcionalitats a implementar. I això és exactament el que estic fent a aquestos últims dies al CERN, a vore si el puc deixar en una situació estable abans de anar-me.

Conjuntament amb el fw3DViewer, açò és probablement la aplicació més gran que he fet ací a Ginebra. I al contrari del 3DViewer, d’aquest no em puc sentir orgullós, ja que deixe moltes coses pendents amb la meua marxa. Necessitaria un mínim de 2 mesos més per deixar-la com m’agradaria, però el temps no espera per ningú.

I aquestes imatges, i per variar un poquet, són meues (screenshots de la aplicació), o siga que no hi ha més crédits que jo mateix i les meues circunstàncies. Salut!.

El nus gordià de la corbata

Conta la llegenda que quan Alexandre el Gran va arribar a Anatòlia es va trobar amb una profecía que deia que qui fora capaç de desnugar un nus específic conquistaria orient. Alexandre va tallar el nus amb la seua espasa i poc desprès va conquerir mitja Àsia.

Vol dir açò que Alexandre va conquerir Àsia per tallar el nus?, probablement no, és més, probablement en realitat la història no és certa, sinò que va ser algún tipus de propaganda per legitimar la conquesta. Però això demostra que qualsevol objecte es pot convertir en un símbol amb força suficient per cambiar la història

És clar que hi han objectes nascuts per a ser símbols. Una bandera només té sentit com a símbol, i encara que hi ha himnes provinents de cançons populars (us sona el “asturias pátria querida”?), el més normal és fer-los ex professo.

Però també podem trobar alguns objectes que, per curiositats de la història han acabar sent símbols que representen coses que en realitat no tenen res a vore amb l’objecte en questió. I un exemple d’això, a més d’aquest nus gordià que va legitimar la campanya guerrera del rei Alexandre, el podrem trobar a un objecte d’us quotidià: la corbata.

Elegància o obligació?

Ara per ara, la corbata és el símbol de la elegància masculina i un símbol de la obligació: pràcticament tot el món que porta corbata és per exigència, ja siga al seu uniforme de treball o que la societat exigeix que la porte. I és curiós, per que tot va començar com un símbol d’extravagància i moda.

Pareix ser que la corbata la van portar a la europa occidental els croates. Al segle XVII van arribar mercenaris d’aquest país a França, i com part del seu uniforme portaven un mocador blanc al coll. Als francesos els va agradar la idea i van començar a portar mocadors al coll o “cravates”, que és l’origen de l’actual nom. I això eres les primeres corbates: mocadors nugats al coll. Les corbates actuals (allargades de seda) són en realitat molt modernes, del segle XX.

Corbata pixelada

Molta gent, sobre tot la gent jove, evita possar-se corbata, per que la veuen com un símbol. Alguns (els que van de revolucionaris) per que representa a la “burgesía”; és clar que un treballador de fundició no portarà mai corbata. I els que van de snobs pensen que representa el passat, que està “demodé“.

Tot això a mi em pareix una vergonya. M’agraden molt les corbates, i encara que normalment no porte per que la roba “de batalla” que utilitze no ajuda a possar-se corbata, m’agrada potenciar el seu ús. És per això que aquesta nit he demanat a tots el homes que vinguen al meu sopar de comiat (deixe ginebra la pròxima setmana) porten corbata

Ara m’han arribat rumors que alguns dels convidats al sopar faran tampa per no portar una corbata “de veritat”. Ja vorem com queda tot, però el que és segur és que fer-se el nus de la corbata s’ha convertit en tallar el nús gordià: un símbol que mai tindria que haber arribat a ser, una questió de conciència que en realitat no tindria que eixir del món de la moda

Els crèdits finals: la foto de la corbata de corda (o el nus de forca) és de Vicho. . La foto de la corbata negra és de Overge. La corbata pixelada la podeu comprar a ThinkGeek.

Tramvia a Ginebra

Hi ha que provar a no ser massa paternalistes amb la gent que ens envolta, ni tan sols amb la gent que pensem indefensa. Ahir, tornant del treball cap a casa en el tramvia (com tots els dies), em vaig bloquejar en una situació que exigia una acció ràpida. Bàsicament em vaig preocupar massa amb el problema com per a trobar una solució.

Com es normal a Ginebra a l’hivern, estava nevant a la ciutat. I sempre que neva el tramvia va completament ple. Açò i la amabilitat (de portes cap a fora) de la gent d’ací fa que, per deixar eixir a la gent que està més a dins del tram, la gent a prop de la porta isca fora, per tornar a entrar quan tot el món que vullguera baixar en eixa parada estiga baix.

Anaven al tramvia dos mares amb dos xiquets, supose que un de cadascuna. Els xiquets tindrien uns 5 anys i anaven agafats de la ma de les seues mares. En una parada només entrar a la ciutat, un dels xiquets va separar-se de sa mare per fer el que l’hi havien ensenyat a fer: baixar-se per deixar passar a la gent. I en eixe moment el tram va tancar les portes i va arrancar.

Hi ha que tindre en compte que els tamvies nous (aquest era el cas) són de tipus cuc, molt llargs, i el conductor va tancat a una cambra, de manera que no es pot parlar amb ell. A més ja era nit tancada, la parada del succès estava a les afores de la ciutat, quasi sense iluminació, i envoltada per dos carreteres amb molt de tràfic. I nevant, amb temperatura sota zero.

Ja havia arrancat el tram, el xiquet fora, la mare dins, i la següent parada a uns 500 metres de distància. Jo em vaig blouejar completament, sense fer res per solucionar el problema. En canvi la mare ni tan sols es va espantar: va pegar uns colpets al vidre de manera que un dels adults que acabaven de baixar es va girar, li va assenyalar el xiquet i desprès va apuntar el dit cap avant, a la següent parada. No van necessitar més comunicació: l’home va agafar el xiquet de la mà i van començar a caminar a l’estació següent.

Millor no parlaré de que podria haber passat amb la mateixa situació a Castelló o a València. Sé perfectament que l’home que va portar el xiquet no coneixia de res ni a ell ni a sa mare, per que és company meu del treball. Però el que en realitat m’espanta és que jo no tinguera capacitat per, ja no trobar una solució ràpida, sinò que directament no vaig ser capaç de fer res més que espantar-me per la situació.

Definitivament, jo seria un pare desastrós. I definitivament cada dia em pareixo més a ma mare.

I ja per acabar, i com sempre, els crèdits: la foto, d’un dels tranvies de Ginebra, és de St Stev.

El meu carrer a Ginebra

No és cap secret: la neu és una de les coses que menys m’agraden al mon. Està freda, humida i no suficientment dura com per a caminar sense parèixer un pingüí, ni suficientment tova com per a no fer-se mal quan caus de cul per la seua culpa. I ja vaig acabar amb el cul ple de blaus per culpa de la neu i del gel que es produeix quan passen setmanes, i toçuda, permaneix sense fondre.

Per això mateix, per que ja havia tingut suficient en novembre, decembre i començament de gener, esperava que no vinguera a acomiadar-me. Pareix que el temps passa volant, però la realitat és que ja és febrer, el meu últim mes de contracte al CERN. I ací està la neu, puntual el dia 1 després de 15 amb bon temps. I ací estic jo, tancat a ma casa amb la calefacció a tope.

Com ja em queda poquet de temps ací a ginebra tinc que començar a preparar totes eixes cosetes que de lluny pareixen una xorrada, però que després no pots evitar acabar plorant: les “festes” per acomiadar-te de la gent que has conegut. I es que en aquest any i pico he conegut molta gent: uns que valien la pena, altres de dessenganys, però tots coneguts

I es que això és precisament l’essència de Ginebra: que la gent mai permaneix ací molt de temps. Per a la gent que viu o treballa ací, l’estància a ginebra és sempre temporal. I encara que es casen i formen família, en el fons dels seus cors no poden acceptar que viure ací siga per sempre. Això explica moltes vegades la forma tan extranya de comportar-se de la gent que m’he trobat per aquestes terres.

La veritat és que no podré evitar deixar-me un trocet del meu cor a la ciutat de ginebra, contant i tot les culades que m’he pegat contra el terra pel gel, el fred que he passat banyat per culpa del raig d’aigua, o de la neu que veig caiure des de la finestra de la meua habitació ara mateix.

Trobaré a faltar la neu. Segur.

I ja per acabar, els crèdits. La foto està presa aquesta mateixa vesprada (1 de febrer) pel meu company de pis, Roberto Gracia.

Porta del meu nou despatx

Sí, no és broma: a menys d’un mes de que acabe el meu contracte al cern, el meu cap ha decidit canviar-me de despatx. Exactament al despatx del costat. La raó? diu que tal com estavem abans ens creuavem massa per fer preguntes. Que ara estarem més “productius”.

El cartell que hi ha pegat a la porta (a la foto) és oficial de PVSS (la empresa que comencialitza el PVSS). I sí, és la foto de un home amb els peus damunt la taula. Poca serietat.

Deixe ací també un parell de panoràmiques del nou despatx. El compartisc amb Piotr Golonka, un polonès (però dels de veritat!!) que treballa a la meua secció.

Taules de treball

Part de darrere