Pàgina d'entrada de Hotmail, a l'any 1999

Va ser a l’any 1999 que vaig tindre el meu primer compte de correu electrònic: amb 15 anys, a punt de fer els 16, en casa d’un amic; encara no tenia Internet a casa (això va passar un any després). Vaig accedir al servici líder del moment de comptes de correu gratuïts i em vaig crear el meu compte propi: necry@hotmail.com.

La història de Hotmail és molt curiosa: va ser creat el 1996 i finançat per una firma de capital-risc estatunidenca, sent un dels primers servicis de correu electrònic gratuïts del moment. Presentaven una interfície molt puntera en aquells moments que permetia gestionar el correu des del teu explorador web. En desembre de 1997 ja eren líders d’un mercar que pràcticament van crear ells, i Microsoft finalment va comprar el producte per $400 USD; desgraciadament amb la compra es va acabar la innovació fins molts anys després.

El MSN Messenger 4 vist a un MacOS9

Poc després Microsoft, aprofitant la cartera d’usuaris que havia comprat amb Hotmail, va treure al mercat el seu nou servici de missatgeria electrònica: MSN Messenger. No és que fora un producte nou, ja que abans que ell existien per posar un parell d’exemples ICQ i Yahoo IM; però al estendre el servici a tots els usuaris de Hotmail van aconseguir una xarxa immensa de missatgeria, fàcil d’utilitzar i sense tindre que crear un compte nou. És clar que jo també vaig caure, i el vaig fer servir de forma extensiva per molts anys.

El compte de Hotmail com a correu electrònic no el vaig utilitzar més que un parell d’anys: el mercat es va moure ràpidament i el servici de Microsoft deixava molt a desitjar. Vaig passar per un compte de @terra.es que ja ni recorde, poc després per necry@ono.com i vaig prosseguir amb acuevas@aditel.org fins al que utilitze actualment alvar@cuevas.cat. Però encara que ja no mirava el correu que s’emmagatzemava en aquell vell compte, sí que continuava utilitzant el servici de missatgeria electrònica.

Ja arribat l’any 2005 va arribar a les meues mans un nou protocol per a comunicar-me per Internet, i que es va estendre per la meua universitat com a l’estàndard de comunicació: XMPP, o com es deia en aquell moment, Jabber. Des del primer moment el vaig adoptar com el meu mètode per a estar en contacte amb els meus amics, mantenint també la connexió a través d’ell a la xarxa de MSN per motius de compatibilitat amb la gent que encara utilitzava este protocol.

GTalk de Google, basat en el protocol XMPP, nou estàndard de missatgeria instantània

Han passat els anys, i ja estem a 2010. Fa 10 anys que utilitze la xarxa del MSN Messenger (ara anomenat Windows Live Messenger) i en tot este temps han canviat moltes coses; remarcable és la creació de les xarxes socials i l’evolució de la velocitat d’accés a Internet. Durant tot aquest temps poc a poc he deixat en desús la comunicació utilitzant el protocol de Microsoft. I ara que fins i tot Google des del seu omnipresent GMail (que és qui va trencar el mercat de comptes gratuïts de correu) ha acceptat XMPP com a propi amb GTalk és el moment de dir adéu i deixar d’utilitzar esta xarxa obsoleta.

A partir d’ara només podré ser trobat per missatgeria instantània a la xarxa XMPP/Jabber/GTalk amb el compte alvar@cuevas.cat. Després d’11 anys amb ell, abandone el compte necry@hotmail.com definitivament; déu guarde la seua ànima.

No és Marina, però la representa perfectament

Marina és el nom de la meua primera nebodeta; naixé el passat dijous dia 3 i és la més re-bonica del món. Per això m’agradaria il·lustrar este escrit amb una foto d’ella i del seu pare (el meu germà), però m’és impossible: els seus progenitors no em permeten publicar cap imatge seua; motius de privacitat familiar, diuen.

I és clar que tenen tot el dret del món a negar-se a que aparega en cap mitjà la imatge de la seua filla, o com a mínim que no puga ser reconeguda en les imatges. Tots estem acostumats a vore a la televisió el rostre dels fills dels famosos esborronat per evitar contravindre la llei; i fins i tot recordem el cas de les filles del President del Govern espanyol, que després d’eixir a una foto amb l’Obama el seu pare es va negar a que poguera eixir als mitjans (encara que la mateixa Casa Blanca la va distribuir).

Però tornem a la meua neboda: és una xiqueta acabada de nàixer, un nadó pràcticament indistingible de qualsevol altre excepte per a la seua família; i jo només volia presumir de ser tiet. Realment és tan important protegir la imatge dels xiquets?; no entrem en absurds?.

No només per als xiquets: la privacitat és un dret innegable que ens afecta a tots. Cada dia, simplement caminant pel carrer o quan anem a traure diners del caixer som gravats per desenes de càmeres de seguretat; però eixes gravacions normalment no ens importen ja que no són utilitzades a no ser que siga necessari i s’esborren periòdicament… o això diuen.

El Facebook, pou de la nostra intimitat

És important la privacitat, però al meu parer el que és realment important és decidir amb qui comparteixes la teua privacitat. Jo mateix utilitze el servei Latitude de Google, que indica als meus amics (a la gent que jo mateix he acceptat) a on estic en cada moment; estic parlant de geo-localització en temps real i amb un marge d’error d’uns quants metres, exactament a on estic en cada moment de dia. També compartisc amb tots els contactes del Facebook les coses que estic fent i pense que són interessants.

El dret a la pròpia imatge i a la privacitat existeix des de fa temps, però és ara amb les noves tecnologíes quan és més simple perdre-la sense ni tan sols adonar-nos. El que abans era privat ara hem decidit fer-lo públic o semi-públic voluntàriament, i a canvi d’eixa privacitat que hem acceptat alliberar guanyem en comunicació i fluïdesa social.

Jo pense que l’important no és la privacitat en si mateixa, sinó el dret a decidir el que volem que siga públic i el que no. És decisió meua compartir part de la vida privada amb altres, voluntàriament, i també és decisió del meu germà que no puga publicar fotos de la meua neboda enlloc. Això sí, espere que el meu germà accepte la voluntat de Marina el dia que ella també vulga publicar les seues fotos en el tuenti!.

Fins a les coses més xicotetes són importants

Encara que parega increïble, un accent gràfic por canviar completament una vida. Sense anar més lluny, no sé que hauria sigut de la meua si haguera accentuat bé eixa paraula de l’examen de llengua del selectiu; eixe accent em va llevar 0,01 punts de la nota final, que va ser precisament a la distància que em vaig quedar per a entrar a la Universitat de València. Sense eixe accent a eixe examen de llengua seria una persona completament diferent; i si tenim en compte totes les ramificacions de tota la gent que he conegut i he interactuat durant tots estos anys… la teoria del caos en tota la seua plenitud.

Sí, els accents són importants; i per això en la nova campanya per la llengua que estem duent a terme al col·lectiu local del BLOC de Castelló hem decidit que és important que siguen protagonistes. I hem començat per un camp a on normalment no s’utilitzen: els dominis web; la web central de la campanya és http://www.castellóenvalencià.cat, amb tots els accents que la normativa marca per a eixes paraules.

Els dominis .cat accepten noms internacionalitzats (amb accents i altres caràcters especials) des del mateix dia que van nàixer (2005); per altra banda, els dominis .com i .net els accepten des de l’any 2001 i fins i tot els .es els accepten des del 2007. El problema de la utilització d’accents als domini ja no és tècnica, però encara així no s’utilitzen normalment: els propietaris dels mateixos tenen por de que els usuaris l’escriguen malament i no puguen accedir a les pàgines. Està clar que nosaltres sí que confiem en la gent que vol conèixer la nostra campanya.

Web de CastellóenValencià.cat

Però clar, el no fer el mateix que fa la resta de la gent, obrir nous camins en contra del que es considera ja establert té els seus problemes. I nosaltres ens vam trobar amb un problema ben gros amb un nom que fa por: Google.

Per a donar a conèixer la nova campanya, i tenint en compte que els nostres recursos són limitats, vam decidir utilitzar els anuncis de Google Adwords, que a un preu raonable et donen visibilitat tant dins de l’eina de cerca com a altres webs de la seua xarxa d’Adsense. Vam registrar l’anunci, amb una quantitat econòmica suficient com per a assegurar la seua publicació durant una temporada, i quina va ser la nostra sorpresa que ens vam trobar que havien rebutjat el nostre text.

Després de llegir amb lupa les normes d’us, vaig trobar el problema: el nostre domini (castellóenvalencià.cat) tenia accents, i ells no accepten webs amb accents: la URL visible ha de ser obligatòriament la mateixa que la de destí, i en la visible no accepten altres caràcters que els de l’alfabet anglés.

Google s'ha fet un gegant amb el vistiplau de tots

Immediatament em vaig posar en contacte amb el servei d’assistència de Google Adwords per a demanar una sol·lució, i de una manera molt educada em van respondre (en dos mails) que efectivament no accepten accents, i que la única manera de publicar l’anunci era llevant-los del nostre domini. De fet el tècnic em recomana, i cite textualment «que si disposa del domini www.castelloenvalencia.cat (sense accents) utilitzi aquest. La raó d’això és que alguns sistemes i navegadors no reconeixen aquests caràcters.». Clar, la excusa com sempre és per raons tècniques; si la meua campanya és en una llengua determinada només espere que entre gent que puga llegir eixa llengua… i per tant eixa gent serà capaç d’escriure totes les grafies de la llengua. Ni que estiguera fent una campanya en anglés utilitzant en el domini kanjis japonesos!.

Des del BLOC tenim el convenciment de que la nostra llengua té futur, amb tots els seus accents; i per això creem la campanya i la distribuïm amb ells. Qualsevol altra cosa seria claudicar, i precisament és el que molta gent voldria: que deixarem la nostra tasca. No oblideu la teoria del caos: en realitat qualsevol cosa, per xicoteta que parega, pot realitzar el canvi; i si no que li pregunten a la meua vida.

I els crèdits finals: la foto sobre Google és de Antonio Manfredonio (cc-by-sa).