Pàgina d'entrada de Hotmail, a l'any 1999

Va ser a l’any 1999 que vaig tindre el meu primer compte de correu electrònic: amb 15 anys, a punt de fer els 16, en casa d’un amic; encara no tenia Internet a casa (això va passar un any després). Vaig accedir al servici líder del moment de comptes de correu gratuïts i em vaig crear el meu compte propi: necry@hotmail.com.

La història de Hotmail és molt curiosa: va ser creat el 1996 i finançat per una firma de capital-risc estatunidenca, sent un dels primers servicis de correu electrònic gratuïts del moment. Presentaven una interfície molt puntera en aquells moments que permetia gestionar el correu des del teu explorador web. En desembre de 1997 ja eren líders d’un mercar que pràcticament van crear ells, i Microsoft finalment va comprar el producte per $400 USD; desgraciadament amb la compra es va acabar la innovació fins molts anys després.

El MSN Messenger 4 vist a un MacOS9

Poc després Microsoft, aprofitant la cartera d’usuaris que havia comprat amb Hotmail, va treure al mercat el seu nou servici de missatgeria electrònica: MSN Messenger. No és que fora un producte nou, ja que abans que ell existien per posar un parell d’exemples ICQ i Yahoo IM; però al estendre el servici a tots els usuaris de Hotmail van aconseguir una xarxa immensa de missatgeria, fàcil d’utilitzar i sense tindre que crear un compte nou. És clar que jo també vaig caure, i el vaig fer servir de forma extensiva per molts anys.

El compte de Hotmail com a correu electrònic no el vaig utilitzar més que un parell d’anys: el mercat es va moure ràpidament i el servici de Microsoft deixava molt a desitjar. Vaig passar per un compte de @terra.es que ja ni recorde, poc després per necry@ono.com i vaig prosseguir amb acuevas@aditel.org fins al que utilitze actualment alvar@cuevas.cat. Però encara que ja no mirava el correu que s’emmagatzemava en aquell vell compte, sí que continuava utilitzant el servici de missatgeria electrònica.

Ja arribat l’any 2005 va arribar a les meues mans un nou protocol per a comunicar-me per Internet, i que es va estendre per la meua universitat com a l’estàndard de comunicació: XMPP, o com es deia en aquell moment, Jabber. Des del primer moment el vaig adoptar com el meu mètode per a estar en contacte amb els meus amics, mantenint també la connexió a través d’ell a la xarxa de MSN per motius de compatibilitat amb la gent que encara utilitzava este protocol.

GTalk de Google, basat en el protocol XMPP, nou estàndard de missatgeria instantània

Han passat els anys, i ja estem a 2010. Fa 10 anys que utilitze la xarxa del MSN Messenger (ara anomenat Windows Live Messenger) i en tot este temps han canviat moltes coses; remarcable és la creació de les xarxes socials i l’evolució de la velocitat d’accés a Internet. Durant tot aquest temps poc a poc he deixat en desús la comunicació utilitzant el protocol de Microsoft. I ara que fins i tot Google des del seu omnipresent GMail (que és qui va trencar el mercat de comptes gratuïts de correu) ha acceptat XMPP com a propi amb GTalk és el moment de dir adéu i deixar d’utilitzar esta xarxa obsoleta.

A partir d’ara només podré ser trobat per missatgeria instantània a la xarxa XMPP/Jabber/GTalk amb el compte alvar@cuevas.cat. Després d’11 anys amb ell, abandone el compte necry@hotmail.com definitivament; déu guarde la seua ànima.

Canvia la forma, però no el contingut

«El món està canviant: ho sent en l’aigua, ho sent en la terra, ho olore en el aire»; eixa frase la va ficar J.R.R. Tolkien en els llavis de Barbol l’home-arbre i resumeix perfectament el que està passant en el món del programari informàtic: les coses estan canviant molt ràpidament, però molta gent prefereix no mirar, no sentir el canvi.

M’estic referint al mètode de negoci. Fins ara el que tradicionalment es venia era el producte: de la mateixa manera que compres carn o peix al mercat, compraves un programari informàtic i després feies amb ell el que volies (o el que la llicencia et permetia). Per a fer esta venda, passava per una sèrie d’intermediaris que normalment encarien el producte, i moltes vegades no tenies accés directe al productor.

Però clar, els temps canvien, i actualment amb el sorgiment d’Internet qualsevol pot ficar un negoci i deixar-lo a un click de distància de qualsevol consumidor del món. Però no només això, sinó que podem donar un valor afegit a l’usuari de forma directa, sense cap intermediari. Ja no fem un programari i venem cada còpia per una quantitat fixa, sinó que regalem el programari a canvi d’un pagament periòdic en concepte de manteniment, o de valor afegit de l’aplicació: convertir el que era un producte en un servici.

Per a què un armari sencer si pots tindre tot a un click de distància?

Però això no només s’aplica al món de la informàtica, sinó que qualsevol producte susceptible de ser distribuït per la xarxa pot convertir-se en un servici d’este mètode de negoci. Un exemple clar d’això és l’Spotify, el servici de música on-line: no et venen els CD’s, sinó que et donen l’opció d’escoltar on-line qualsevol peça del seu catàleg i fins i tot descarregar-la al teu ordinador per escoltar sense connexió; tot això per un pagament mensual amb el concepte de lloguer de la música.

En altre món tan diferent com el disseny també podem trobar llocs com Digital Blasphemy, des d’on Ryan Bliss fa anys que exposa les seues obres i viu de les aportacions anuals que fan els seus subscriptors a canvi del dret d’accedir a tot el catàleg en alta qualitat.

Però no tot pot ser mel de romer: amb l’aparició dels suports de tinta digital també s’ha obert este mercat per a la literatura, però per desgràcia les editorials no pareixen estar per la labor de deixar el seu obsolet mètode de distribució i pagament; i més tenint en compte que es tracta d’un producte que probablement es llegirà només una vegada i acabarà abans o després com a paper reciclat.

Fa poc vaig tindre una discussió amb un autor que em recriminava que volia furtar-li el seu treball i la herència als seus descendents; però tampoc fan res per actualitzar un sector clarament desfasat, acollint-se a lleis que ara per ara ja no tenen massa sentit (al meu parer) i sobre tot mantenint el mateix mètode de negoci que van inventar els frares fa ja un mil·leni: copiar llibres i vendre-los als adinerats. Potser ha canviat els destinatari, però la forma és la mateixa.

Els crèdits de les fotos: la del disc de 5 i 1/4 és de Borja Fernandez (cc-by-sa) i la de la discoteca és de Justin i Elise Snow (cc-by-nd).

Són núvols i no és vaporware!

Pareix que és la frase de moda últimament en el món de la informàtica: el cloud computing o computació en núvol: no hi ha desenvolupament a mitjà o llarg termini que no contemple eixa opció. I la meua empresa no pot ser menys: el projecte que ara mateix tenim entre mans, del qual ja parlaré un dia d’estos, també s’ha trobat en la situació que cal que estiga preparat per a les tecnologies de demà i per això vaig caure directament en les mans (o pseudopodis gasosos) d’este model de computació.

Este mateix matí he acudit a una xarrada organitzada per l’Institut Tecnològic d’Informàtica sobre el tema, i encara que no ha sigut massa profitosa ja que ha sigut pràcticament monopolitzada per les ferramentes comercials de Telefónica, m’ha fet donar el pas i escriure este xicotet resum/popurrí de què és tot això de la computació en núvol.

Per a comprendre este model, primer cal tindre clars dos conceptes diferents. Primer de tot ens trobem amb l’arquitectura client / servidor: el client és la màquina que consulta les dades i interactua amb el sistema, i el servidor és la màquina que conté les dades i l’aplicació que s’està consultant. Un exemple d’això podria ser una pàgina web ‘tradicional’ (com per exemple este bloc), o una aplicació qualsevol que accedeix a una base de dades en un servidor específic. Generalitzant, tenim una sèrie de clients que de manera concurrent accedeixen a uns recursos que estan centralitzats en una màquina que fa de servidor.

També és important comprendre el concepte de núvol, que no és més que una metàfora d’Internet. La teua xarxa local, que sí coneixes, està connectada a una altra xarxa ja desconeguda que també està interconnectada a centenars i milers de xarxes que totes juntes fan Internet. Encara que no coneixem com són ni com estan interconnectades eixes xarxes, el sistema funciona, i es pot entendre com a un núvol al que estas connectat d’igual manera que també està connectat la màquina a la que vols accedir; pots connectar a qualsevol punt del núvol sense importar a on estiga realment eixa màquina: es tracta d’una abstracció d’Internet que fa que virtualment pugues interactuar amb qualsevol altra màquina connectada com si hi haguera un cable directe entre el teu ordinador i qualsevol altre.

Abstracció: Internet = núvol

Una vegada que es comprenen els dos conceptes, la idea de la computació en núvol és simple: si podem abstraure la xarxa fent que no siga important com arribar a l’altra punta del cable… ¿perquè no fem el mateix amb els serveis proveïts, de manera que eixe servidor que connectem no siga només una màquina física sinó una abstracció de programari i maquinari que destine els recursos necessaris per a fer la tasca que demanem?. Simplificant l’assumpte: utilitzarem una sèrie de maquinari distribuït per tota la xarxa per crear una màquina virtual, que serà la que en conjunt processe les dades i responga al client.

Els que sou informàtics tindreu ara mateix una pregunta: i que diferència hi ha entre això entre el grid computing o el clustering?. La resposta és també simple: l’objectiu de la computació en núvol no és unificar els recursos de diverses màquines per a augmentar la potencia de procés, sinó unificar recursos per a poder distribuir-los conseqüentment amb les necessitats instantànies entre diferents tasques.

Què guanyem amb tot això?, per una banda aprofitar els recursos d’una manera més eficient. Si assignem una màquina per a fer una tasca concreta probablement esta estarà parada en els moments que eixa feina no siga necessària; per altra banda es poden donar situacions de pic de treball per a eixa tasca, de manera que necessitarem reforçar-la amb uns recursos que el 99% del temps no seran necessaris. En canvi en el sistema de núvol eixa tasca no estarà assignada a cap màquina en particular, sinó al núvol, i els recursos necessaris seran assignats en temps real, absorbint els pics agafant més quantitat d’estos o alliberant-los en els moments que la tasca no siga necessària.

Però este no és l’únic benefici, fins i tot es podria dir que no és el més important. Podem gastar una gran quantitat d’esforços i diners per a tindre màquines el més fiables possible, però la realitat és que és impossible que una màquina funcione sempre al 100%, que no falle mai. Per això la computació en núvol compta amb una aproximació diferent al problema: si fins i tot la màquina més fiable (i per tant més cara) pot fallar, millor anem a comprar la més barata i buscar un sistema per a que les errades en part de les màquines no siguen crítiques per al sistema. Com els recursos són assignats de manera dinàmica, la caiguda de part de les màquines que composen al sistema no ha de ser cap problema, i obtenim un sistema de qualitat de servei altament fiable.

Tot això que parle no és cap cosa del futur, són tecnologies que ara per ara estan en funcionament, per exemple les aplicacions web de google (com gmail o google docs), o la plataforma de compra/venda d’Amazon. La idea és bona, i tenim els recursos per a explotar-la… qui ha dit por?.

Els crèdits de les fotos, la dels núvols al cel és de Ferran Turmo Gort (cc-by-nc-sa).

Fins a les coses més xicotetes són importants

Encara que parega increïble, un accent gràfic por canviar completament una vida. Sense anar més lluny, no sé que hauria sigut de la meua si haguera accentuat bé eixa paraula de l’examen de llengua del selectiu; eixe accent em va llevar 0,01 punts de la nota final, que va ser precisament a la distància que em vaig quedar per a entrar a la Universitat de València. Sense eixe accent a eixe examen de llengua seria una persona completament diferent; i si tenim en compte totes les ramificacions de tota la gent que he conegut i he interactuat durant tots estos anys… la teoria del caos en tota la seua plenitud.

Sí, els accents són importants; i per això en la nova campanya per la llengua que estem duent a terme al col·lectiu local del BLOC de Castelló hem decidit que és important que siguen protagonistes. I hem començat per un camp a on normalment no s’utilitzen: els dominis web; la web central de la campanya és http://www.castellóenvalencià.cat, amb tots els accents que la normativa marca per a eixes paraules.

Els dominis .cat accepten noms internacionalitzats (amb accents i altres caràcters especials) des del mateix dia que van nàixer (2005); per altra banda, els dominis .com i .net els accepten des de l’any 2001 i fins i tot els .es els accepten des del 2007. El problema de la utilització d’accents als domini ja no és tècnica, però encara així no s’utilitzen normalment: els propietaris dels mateixos tenen por de que els usuaris l’escriguen malament i no puguen accedir a les pàgines. Està clar que nosaltres sí que confiem en la gent que vol conèixer la nostra campanya.

Web de CastellóenValencià.cat

Però clar, el no fer el mateix que fa la resta de la gent, obrir nous camins en contra del que es considera ja establert té els seus problemes. I nosaltres ens vam trobar amb un problema ben gros amb un nom que fa por: Google.

Per a donar a conèixer la nova campanya, i tenint en compte que els nostres recursos són limitats, vam decidir utilitzar els anuncis de Google Adwords, que a un preu raonable et donen visibilitat tant dins de l’eina de cerca com a altres webs de la seua xarxa d’Adsense. Vam registrar l’anunci, amb una quantitat econòmica suficient com per a assegurar la seua publicació durant una temporada, i quina va ser la nostra sorpresa que ens vam trobar que havien rebutjat el nostre text.

Després de llegir amb lupa les normes d’us, vaig trobar el problema: el nostre domini (castellóenvalencià.cat) tenia accents, i ells no accepten webs amb accents: la URL visible ha de ser obligatòriament la mateixa que la de destí, i en la visible no accepten altres caràcters que els de l’alfabet anglés.

Google s'ha fet un gegant amb el vistiplau de tots

Immediatament em vaig posar en contacte amb el servei d’assistència de Google Adwords per a demanar una sol·lució, i de una manera molt educada em van respondre (en dos mails) que efectivament no accepten accents, i que la única manera de publicar l’anunci era llevant-los del nostre domini. De fet el tècnic em recomana, i cite textualment «que si disposa del domini www.castelloenvalencia.cat (sense accents) utilitzi aquest. La raó d’això és que alguns sistemes i navegadors no reconeixen aquests caràcters.». Clar, la excusa com sempre és per raons tècniques; si la meua campanya és en una llengua determinada només espere que entre gent que puga llegir eixa llengua… i per tant eixa gent serà capaç d’escriure totes les grafies de la llengua. Ni que estiguera fent una campanya en anglés utilitzant en el domini kanjis japonesos!.

Des del BLOC tenim el convenciment de que la nostra llengua té futur, amb tots els seus accents; i per això creem la campanya i la distribuïm amb ells. Qualsevol altra cosa seria claudicar, i precisament és el que molta gent voldria: que deixarem la nostra tasca. No oblideu la teoria del caos: en realitat qualsevol cosa, per xicoteta que parega, pot realitzar el canvi; i si no que li pregunten a la meua vida.

I els crèdits finals: la foto sobre Google és de Antonio Manfredonio (cc-by-sa).

Privacitat i seguretat a la xarxa

En la actualitat, és difícil dir que confiem cegament en ningú; fins i tot el teu millor amic et pot clavar una daga a l’esquena, i només direm això de c’est la vie. Però per internet tot es complica: no només tenim que vore-nos les cares amb el problema de decidir qui és digne de la nostra confiança sinó que també és problemàtic el decidir si la persona amb qui tractes és realment qui afirma ser; i això sí que és greu.

Ja són quotidianes accions com comprar l’últim gadget del mercat directament des del nostre navegador, a colp de ratolí; tampoc ningú s’espanta d’enviar dades personals o del treball per correu electrònic. Però qui ens diu que eixe correu que hem rebut és realment de qui pensem?, o que eixa tenda on-line és realment la tenda del cantó però en versió virtual?: és tan fàcil usurpar l’identitat d’altre a la xarxa que hem tingut que aprendre a diferenciar a les genuïnes imitacions i acontentar-nos amb una relativa seguretat.

Posem l’exemple de les tendes on-line. Hem après a verificar que la barra de direcció del nostre explorador està blava o verda per a decidir que la pàgina és segura… però sabem realment que vol dir el color de la barra?, qui decideix realment quina barra és blanca, blava o verda?, això és el que vull explicar de la manera més planera possible: parlarem sobre els mecanismes d’autenticitat, seguretat i privacitat a la xarxa.

Els correus electrònics tenen els mateixos problemes que els postals

Primer anem a aproximar-nos al problema dels correus electrònics. Imagina’t que t’arriba un correu del teu veí de dalt convidant-te a una festa esta mateixa nit; com pots saber segur que és ell que t’ha convidat, i no altre fent-se passar per ell?. La primera solució i la més simple seria pujar a dalt i preguntar-li; o potser cridar-li per telèfon. Però clar, seria un poc estúpid cridar per telèfon sobre una invitació que ens arriba per correu, no?.

Altra opció seria respondre-li a la seua adreça personal: si ell no ha sigut el que ha originat el missatge, al vore la teua resposta s’adonaria de l’error i t’avisaria… però trobem un altre problema, i és que normalment no tenim control del que passa a la xarxa que hi ha entre el teu ordinador i el d’ell, i la persona malintencionada que ha començat el problema podria manipular esta prova igual que va manipular el primer missatge; fins i tot potser tinga les claus d’accés al correu del teu veí!.

La tercera opció seria introduir en tots els correus una clau prefixada amb ell; el problema d’això és que un tercer pot llegir un correu verídic i copiar la clau. És clar que pots crear un sistema complexe per a que cada correu tinga la seua pròpia clau generada d’alguna forma especial… però ens trobem amb un altre problema: tindries que convenir un sistema per a cadascú dels teus amics, diferent per a cada u d’ells. Si tens més de dos amics la cosa es complica molt. Estos sistemes s’anomenen de clau simètrica, ja que necessites la clau del problema tant per a signar-lo com per a comprovar la signatura.

En realitat nosaltres només volem un sistema simple i eficaç per a verificar que el correu és realment del nostre veí, però pareix que no és tan fàcil. Al començament dels anys ’70 del segle passat, al GCHQ del Regne Unit van començar a provar amb un nou sistema: el de clau asimètrica. Este es basa en què hi ha operacions mols simples de fer en un sentit, però realment complicades en el sentit invers: per exemple desfer un trencaclosques és molt senzill, però refer-lo amb només les peces i sense cap imatge de com era és realment difícil.

Signatura amb algoritme de clau asimètrica

Per això, estos senyors van plantar la llavor dels sistemes més segurs que hem trobat fins ara: la idea és que el sistema per a signar siga públic, conegut per tots; i després cada usuari del sistema té una clau pública i una privada: la clau pública la coneixen tots, però la privada només l’usuari corresponent. Les claus públiques i privades estan relacionades però són diferents, de manera que és molt simple generar amb la clau privada un codi o identificador únic per a cada missatge, i verificar després que eixe codi és correcte amb la clau pública; però generar el codi amb la clau pública es realment complicat per no dir impossible amb les tecnologies actuals.

Este sistema també soluciona dos problemes dels que no hem parlat fins ara: l’intimitat i la seguretat de que el missatge no ha sigut canviat pel camí. Podem imaginar sense problemes una modificació en què l’operació de generar un missatge il·legible amb la clau pública d’un altre siga senzill i que amb la privada d’eixa altra persona desxifrar el galimaties siga simple. Però la màgia està que només amb la pública és computacionalment impossible desxifrar-lo. És el mateix sistema, però al revés.

I de la seguretat que el missatge no s’ha canviat, només hi ha que relacionar el codi únic del missatge amb el cos d’este, de manera que si canvies el missatge pel camí el codi no corresponga. Amb el nostre sistema imaginat tenim tots els problemes fins ara resolts.

Exemple de clau pública PGP

Tots els problemes?, en realitat no. Estàvem tan pendents en resoldre els que es creaven quan hem començat a aplicar les primeres solucions simples, que ens hem oblidat del problema principal: verificar que el correu rebut és realment del veí de dalt. Ara tenim un sistema genial per a verificar que el correu és realment de l’amo de la clau pública amb el que verificarem el codi, però no tenim manera de saber si realment eixa clau pública (i la seua corresponent clau privada) són de qui clamen ser: ens falta confiar en eixes claus.

Clar, la solució simple en este cas és intercanviar personalment les claus amb els teus amics, de manera que pots estar segur que confies en elles. Però es pot donar el cas de que un amic d’un amic t’envie un correu… com confies en eixa clau?. O més encara, molt probablement mai has intercanviat claus amb el teu veí, a qui en realitat veus només un parell de vegades a la setmana a l’escala de l’edifici… ja estàs com al principi.

Però tranquil, que tot té solució excepte la mort i el sistema polític actual. Per este problema hi ha dos aproximacions diferents, i les dos són igualment vàlides: el sistema d’anell i el sistema de verificació jeràrquica. El primer s’utilitza sobre tot al correu electrònic i és el que implementen els programaris basats en PGP/GPG. El segon potser que siga més conegut per a la població en general i és el que s’utilitza en les connexions segures a les pàgines web, amb certificats x.509 (el de les barres de colors que podem trobar tots els dies al nostre explorador web).

Uh! Vaya lio! Los amigos de mis amigas son mis amigos!

Primer anem a parlar del sistema basat en anells, i en especial el cas del PGP/GPG. PGP són les sigles de Pretty Good Privacy (privacitat molt bona), i GPG és la seua implementació lliure, que vol dir GNU Privacy Guard (guardià de privacitat GNU). Com hem dit està basat en un sistema de clau asimètrica, però amb la peculiaritat de que són els mateixos usuaris qui decideixen en quines claus confien i en quines no.

Què vol dir això de que són els usuaris els que decideixen en qui confiar? en realitat és molt simple. Quan en un sistema en anell confies en una persona (per que la coneixes i t’ha donat personalment la seua clau pública) tu li signes la clau pública amb la teua clau privada i puges la signatura a un servidor de claus. Amb això s’utilitzen una sèrie d’algoritmes per a decidir la seguretat d’una clau basant-se en les signatures que ha obtingut. Un exemple per a clarificar-ho tot: tu no has intercanviat claus mai amb el teu veí, però potser que tu i ell compteu amb amics comuns que sí que s’han signat les claus corresponents. Com tu sí que confies en els teus amics, i els teus amics confien en ell, tu acabes confiant en ell. Simplificant-lo al màxim és la coneguda frase els amics dels meus amics són els meus amics; sí, com la cançó d’Objetivo Birmania.

Però clar, este sistema té també els seus inconvenients: una persona malintencionada però real pot aconseguir moltes signatures correctes per a la seua clau i signar altres claus fraudulentes. Com la seua clau té molta confiança, les falses que ell ha signat també la reben. Podem vore que el sistema es basa en la bona fe de les persones, i en què les xarxes de signatures siguen suficientment extenses com per a evitar estes possibles errades en la confiança.

Sempre hi ha algú més gran que tu

I ara anem a vore l’altre sistema, el basat en jerarquies. Si en el sistema d’anell la seguretat queia en els usuaris, este altre està basat en arbres de confiança, a on dalt de tot hi ha una entitat certificadora que verifica que la persona és qui diu ser; o com a mínim que la entitat que hi ha baix d’ella en el arbre de jerarquia és vàlida per a certificar, i així fins arribar als usuaris.

Com comentava abans, este sistema és el que s’utilitza en els servidors web. Són estes autoritats certificadores les que diuen si la barra ha de ser blava o verda. També és el sistema que actualment està introduint el Ministeri de l’Interior espanyol, amb un certificat per a cada ciutadà espanyol dins del seu DNI. Utilitzant això com exemple, els certificats del DNI estan signats per la FNMT, que fa d’entitat certificadora arrel de l’Estat Espanyol.

Però clar, este sistema també té els seus problemes. Tornant al correu que volem verificar si és realment del veí, es pot donar el cas de que dubtem de l’entitat certificadora. Si el nostre veí ha utilitzat el certificat del seu DNI, estarà signat per la FNMT… però com validar que eixe certificat arrel de l’estat espanyol és valid?, qui certifica a les entitats certificadores?; o millor dit: qui vigila als vigilants?.

Ara per ara la solució actual és que cada aplicació té el seu contenidor de certificats arrels en qui tu confiaràs t’agrade o no. El que la barra en el teu navegador web es pose blava, verda o roja depén de si el certificat arrel de la entitat que ha signat el certificat de la web està o no en eixe contenidor del teu navegador específic. O en el cas del nostre mail del veí, que la nostra aplicació de correu tinga eixe certificat arrel; tornant a l’entitat de la FNMT, curiosament no està afegit en pràcticament cap contenidor de les aplicacions més utilitzades, i per tant totes les signatures apareixen com invàlides encara que siguen genuïnes.

Sempre el vil metall

I ací entren els diners a la trama, ja que les tasques de certificació es paguen a preu d’or. Resulta que és molt complicat i es necessita molt de temps per a que un certificat arrel d’una entitat certificadora entre en tots els contenidors de les aplicacions més utilitzades. I per això, quan una empresa aconseguís esta tasca titànica ven a preus moltes vegades poc raonables les signatures amb eixe certificat arrel acceptat.

Al començament, estes entitats eren molt poquetes, pràcticament un monopoli. Però amb el pas del temps moltes empreses van aconseguir ficar els seus certificats a tot arreu, amb la conseqüent pèrdua de seguretat del sistema: quan més certificats arrels i empreses pel mig, més fàcil és que una persona malintencionada aconseguisca un certificat vàlid però fraudulent.

Extended Validation al Firefox

Per això mateix, les empreses del sector van pegar una volta més al caragol del sistema i van inventar l’Extended Validation. Tot el món el coneixerà com el color verd que apareix en la barra de direccions de moltes de les pàgines de venta que utilitzem; en realitat només vol dir que l’amo de la pàgina ha passat més controls de seguretat que els necessaris per aconseguir un certificat normal.

Amb això i pensant només en les pàgines web, tenim 4 colors que poden aparèixer en la nostra barra de direccions de l’explorador web:

• Blanc: El servidor no conté cap certificat, les dades s’envien en clar i qualsevol pot llegir-les pel seu camí.
• Roig: El servidor si que conté un certificat, però o no és vàlid, o no està signat per una entitat arrel certificadora en què el teu navegador confie. Les dades van xifrades igualment.
• Blau: El servidor conté un certificat correcte i que el teu navegador confia. Les dades van xifrades.
• Verd: El servidor conté un certificat “extended validation”. Per la resta és idèntic a la barra blava

Certificat vàlid sense Extended Validation

I ja per acabar este text tornem finalment amb el benvolgut correu del nostre (potser ja odiat) veí. Suposant que el seu missatge vinga signat amb un certificat que estiga recolzat per una entitat certificadora i el seu certificat arrel estiga dins del contenidor del teu client de correu, pots confiar en ell. En qualsevol altre cas la meua recomanació és… anar igualment a la festa i bufar-te tot el que pugues: que la vida són dos dies, i no estem com per a malbaratar-los!.

I com sempre, els crèdits: la foto de l’encapçalament és de Miguel Angel Herrero (cc-by-cn-sa), la foto de la carta és de Ulrich Dobiasch (cc-by-nc-nd), la clau GPG és de Michael Wheeler (cc-by-nc-sa), la de les nines matryoshka de Frangipani (cc-by-nc-nd) i la del monopoli de David Muir (cc-by-nc-nd). Vull donar les gràcies també a Antonio Pérez i a Jordi Carrillo per fer-me una revisió entre iguals del text.

l'interfície recomanada

Ja fa temps que em dedique, ja siga professionalment o per ajudar a amics, a fer interfícies d’usuari. Bé, en realitat no només a fer les interfícies, sinò tot el que hi ha entre l’usuari i la màquina, però ara parlaré només de la part més exterior de tota aplicació.

Segur que heu escoltat alguna vegada la frase la intel·ligència artificial mai vencerà a la estupidesa natural. I cada día estic més segur de que és veritat.

No és important el temps que passes disenyant una interfície, o provant totes les combinacions de possibles errors que puga cometre l’usuari: aquest sempre et guanyarà la partida, sempre trobarà la combinació correcta de estupidesa i mala fe per que l’aplicació no funcione com s’esperava.

Vaig a il·lustrar aquesta “peculiaritat” dels usuaris amb un exemple real. Tots sabeu que el col·lectiu del Bloc Jove de Vila-real va preparar un concurs de disseny. Per a participar, tenies que omplir una butlleta electrònica, enviant el teu disseny i les teues dades, i a canvi rebies un “codi de participant”.

Butlleta de participació del concurs DissenyArt

Vaig preparar una butlleta electrònica per a que la gent es poguera apuntar. Teniu una imatge de com era la butlleta al costat d’aquest text.

Bàsicament, es demanen les dades personals del participant, el cartell (era un concurs de cartells), i escriure un codi curtet per identificar que són persones (això es diu captcha). Fixeu-vos que a on hi ha que pujar el cartell fica atenció, en format png!.

Podeu pensar que les bases potser no estan suficientment clares amb el tema de la butlleta electrònica. O que hi havia alguna part que no estigara clara del tot… seguiu llegint, per favor.

A les bases del concurs es podia llegir la frase següent:

Les peces gràfiques hauran de realitzar-se amb el format de DIN A3 plus (1417×1984 píxels) (…) en format digital PNG, amb el màxim nivell de compressió possible.

No hi ha perdua: 1417×1984 píxels, format png, màxima compressió. A més a més els participants es suposen dissenyadors, o siga que saben perfectament de que parle.

No hi ha pèrdua? i una merda!. De 3 participants que hi han en total, 2 de ells no han aconseguir omplir la butlleta correctament. L’altre que si que l’ha aconseguit (meravella!!) va enviar una imatge com deu vegades el tamany demanat. Ni un dels participants va ser capaç d’omplir la butlleta seguint el que ponia a les bases del concurs.

Però el millor de tot és que els dos participants que no van ser capaços d’enviar la seua obra, a més a més, van passar completament del missatge de error (en roig) que els va aparèixer a la pantalla. Van pensar que els seus treballs ja estaven pujats!. Però clar, necessitaven un codi de participant… i amb el error no l’avien aconseguit… que fer?… apuntar el codi de seguretat (el captcha) com a codi de participant!!! Imaginació que no falte!!!.

Com podeu vore, a la informàtica hi ha una llei que sempre s’acompleix: la llei de murphy.

Si hi ha alguna opció de desastre, el desastre està assegurat

Què fer?, no res. Pregar per que qualsevol dia no arribem a construir una computadora mes estúpida que nosaltres mateixos.

Els crèdits finals: la foto de dalt del tot és de __lolo__.

Nova web

Ja fa temps que em volta pel cap preparar una nova web o bloc unitari per a tots els col·lectius locals i comarcals del Bloc Jove de les Comarques de Nord. Ara per ara cada secretari local té el seu propi bloc personal a on normalment també fica les coses del col·lectiu.

Ja era hora de que li donara forma a la idea.

La opció de tindre un bloc per cada col·lectiu no és recomanable, ja que el volum de notícies seria molt xicotet. Però si reunim totes aquestes webs locals en una única web comuna per a tots tindrem una ferramenta útil i dinàmica.

A continuació reproduisc la nota de premsa sobre la nova web.

Avui dimecres 29 d’abril estrenem una nova ferramenta per a mantenir al dia al jovent de les Comarques del Nord de les activitats organitzades pels diversos col·lectius locals i comarcals del Bloc Jove.

Pots accedir a la pàgina a http://www.joventdelnord.net

Aquesta nova web unitària deixa obsolet l’antic bloc de blogspot utilitzat fins ara per als anuncis dels col·lectius, i recupera d’aquest tots els missatges i comentaris anteriors.

A la nova web, a més de les notícies importants dels col·lectius, hem afegit un calendari per marcar els esdeveniments en els que participarem els joves de les comarques del nord, o els dies remarcables dels col·lectius locals. A més a més és molt més fàcil cercar informació determinada, navegar a l’històric de missatges o només vore els missatges d’un col·lectiu determinat.

Addicionalment, el sistema de comentaris ha estat millorat, per permetre la comunicació directa dels col·lectius amb el públic en general.

Esperem que aquesta nova ferramenta de comunicació siga útil per a tots els afiliats i amics del Bloc Jove, i al jovent de les Comarques de Nord en general.

El disseny està bassat en el dels colectius locals de les comarques del nord, però amb els colors del Bloc Jove (disseny original d’Amparo Aura). Espere que siga útil i us agrade a tots.

Interfície del fwCentralLogViewer

Pocs dies de contracte em queden al CERN, però continue la sèrie que vaig començar del que he fet ací. Si l’altre post parlava de el primer que vaig fer quan arribí, aquest és sobre l’últim projecte que he portat: el fwCentralLogViewer.

PVSS (del que ja vaig parlar a l’altre post) conté un visor de logs, per depurar les aplicacions i visualitzar els errors que produeixen. El problema és que aquest visor de logs és molt limitat en les opcions que permiteix. Especialment hi habia problemes per filtrar només uns missatges específics, i per mostrar missatges de diferents màquines en la mateixa interfície.

Es va decidir finalment fer un programa nou, que no depenguera de PVSS, per atacar aquestos problermes. I es va decidir que el fera jo, amb la supervisió del meu amic i company de secció Piotr Golonka.

Interfície de configuració del fwCentralLogViewer

Com tots els projectes mitjans, tot va començar amb un mail de Piotr a Stefan Schlenker, de l’experiment ATLAS. Aquest mail es va enviar a l’abril de 2008, però fins a Juny no es va tindre l’anàlisi de requisits. Es va tindre el primer prototip el 31 d’octubre del mateix any.

Va ser implementat utilitzant Qt, i es pot fer servir en dos modalitats de funcionament completament diferents: recollint els missatges en viu, en temps real, fent servir DIM; o també es pot fer servir per fer anàlisi forense, agafant els missatges directament de una base de dades (ORACLE, per a ser més específic).

Adicionalment, implementa un sistema de filtratge de missatges en dos etapes. A la primera etapa es pot fer un filtratge simple (per rang temporal, tipus del missatge…) per estalviar a la consulta a la base de dades. A la segona etapa es pot filtrar de manera molt més específica (ja a memòria), fins només mostrar els missatges necessaris.

Configuració de la segona etapa de filtratge

El fwCentralLogViewer va ser pressentat al Framework Meeting del día 19 de febrer de 2009, a on van aparèixer noves funcionalitats a implementar. I això és exactament el que estic fent a aquestos últims dies al CERN, a vore si el puc deixar en una situació estable abans de anar-me.

Conjuntament amb el fw3DViewer, açò és probablement la aplicació més gran que he fet ací a Ginebra. I al contrari del 3DViewer, d’aquest no em puc sentir orgullós, ja que deixe moltes coses pendents amb la meua marxa. Necessitaria un mínim de 2 mesos més per deixar-la com m’agradaria, però el temps no espera per ningú.

I aquestes imatges, i per variar un poquet, són meues (screenshots de la aplicació), o siga que no hi ha més crédits que jo mateix i les meues circunstàncies. Salut!.

ATLAS experiment vist amb fw3DWidget

Vaig a començar una sèrie de posts sobre que he estat fent al cern aquest any i mig que m’he passat a Ginebra. I comence per el primer que vaig fer: el fw3DWidget.

El fw3DWidget és un ewo (com un plugin per afegir funcionalitats al PVSS) que permet dibuixar de manera simple escenes en 3D utilitzant CONTROL (el llenguatge d’scripting de PVSS). També permet manipular la escena utilitzant el ratolí (girar-la, fer zoom…) i controlar tots els events que produeix amb CONTROL (com per eixemple, fer click en una figura).

La idea inicial del projecte era crear una ferramenta per representar gràficament al PVSS les bases de dades de geometría del experiments (més concretament, de ATLAS i CMS). Però poc a poc va evolucionar la idea fins arribar a la actual ferramenta, que és molt més genèrica. Actualment s’utilitza no només per fer representacions de peces físiques, sinò també per dibuixar gràfiques en 3D i hi ha una proposta per representar amb ella l’estat dels racs d’ordinadors.

Un dels detectors de muons del CMS representat amb fw3DWidget

Finalment es va programant utilitzant Qt i Coin3D. Qt és el meu toolkit favorit per programar en c++. Coin3D és una implementació lliure de OpenInventor, que és una API gràfica d’alt nivell per a dibuixar 3D.

La veritat és que va costar suor i llàgrimes el parir l’invent, però crec que paga la pena. Ara per ara és part del framework estàndard per al PVSS del CERN, i és utilitzat com a mínim per alguns usuaris que m’envien informes d’errors.

Adicionalment, vam publicar un Technical Brief (3D viewer offers another dimension for PVSS, en anglès) a la revista d’informàtica del CERN per presentar la ferramenta.

I ja per acabar aquesta primera part del que he fet al CERN, deixe un vídeo del fw3DWidget en funcionament. Perdoneu la qualitat, però és el que hi ha. El vídeo representa un (fictici) detector de muons de dos capes. Cada ‘peça’ representa una part dels sensors, i els colors representen la temperatura. A la meitat del vídeo es pot vore com es fa translúcida la part de fora del detector per vore les peces de dins.

Firefox en flames

La veritat és que com dissenyador sóc un desastre, però això no ha evitat que acabara preparant, ja fora pels amics o per organitzacions, una sèrie de pàgines web/blocs/pàgines de notícies.

He preparat un xicotet resum de les webs que administre/he fet que encara estan en actiu. Hi ha algunes de elles que em puc sentir orgullós i de les altres… bé, com a mínim han acomplit la seua funció.

Web de la nau

La primera a comentar és la web de la Asociació Cultural Valenciana La Nau. I la veritat, és una de les poques webs he he preparat a la meua vida de les que estic orgullós. Basada en wordpress, prova de ser una web de notícies per a l’associació.

El disseny està bassat en un de Andreas Viklund. En realitat va ser fàcil aquesta, ja que el logo de la nau és sencill i dona molt de joc.

La vaig fer a petició del president de La Nau, Toni Porcar, qui va ser durant molts anys regidor a l’ajuntament de Castelló.

Web Salvem el Ribalta

La següent per parlar seria la web de la campanya Salvem el Ribalta: probablement una de les webs més simples que he fet mai. Excepte la part de “participa” (un xicotet fòrum i una recollida de signatures) que està escrita en python, tota la resta és html plà.

Aquesta es va fer a petició dels meus amics del Bloc de castelló, en especial de Jordi Aura (secretari d’organització del Bloc Jove). La veritat és que no estic massa content amb el resultat final.

La imatge de capçalera és la mateixa que les enganxines que es van repartir per castelló.

Web Rock-penat

La web per el festival de música a Vila-real Rock-penat va ser feta a petició del meu amic Xavi Ochando, organitzador del concurs.

El disseny està basat en els cartells que es van penjar per vila-real.

Web de la Magdalena

La web de la campanya del Bloc de la magdalena es va fer utilitzant com a base la de la campanya del Ribalta. No hi ha molt a dir, com a capçalera es va utilitzar també l’imatge de les engantxines.

L’únic curiós d’aquesta web probablement és el domini utilitzat: noenstoqueulamagdalena.net: un dels dominis més bizarros que he vist mai.

Com la web del ribalta, està feta en html plà excepte la part de “participa” que està en python (mateixa programació que la web del ribalta).

Web del colectiu local del BLOC

A petició de Miquel Torres, vaig preparar aquest popurrí com a web del colectiu local del Bloc de Castelló de la Plana. La idea era tindre una web a on penjar les notes de premsa i els actes del Bloc, a més d’un métode fàcil de que els militants i simpatitzant pogueren enviar les seues consultes i queixes.

Està basada en wordpress, utilitzant com a base un tema de BrightCherry (encara que els seus pares no el reconeixerien).

D’aquesta web estic orgullós de l’ordenació i l’organització de les dades, però no de el disseny. De capçalera vaig utilitzar la imatge corporativa del Bloc.

Web del concurs DissenyArt

I ja per acabar, la web del concurs DissenyArt es va fer a petició una altra vegada de Xavi Ochando. Es va utilitzar la del Rock-penat com a model, amb la diferència de que en aquest cas els participants es poden apuntar (i enviar els seus treballs) directament des de la web.

Encara que el disseny és simple (es va utilitzar el cartell del concurs com a base), estic orgullós de la part d’enviarment de cartells i participació, tota automatitzada.

I això és tot per ara. I dic per ara per que encara tinc cosetes pendents. Au!.