Parada de la Porta del Sol del metro de Madrid

Ja fa anys que Alaska cantava això de “Horror en el hipermercado“ en la movida madrilenya, i molt ha plogut des d’això; però sí hi ha una cosa realment horrible ara mateix a Madrid: anar a treballar. Amb el metro completament paralitzat per la vaga dels treballadors, moure’s per la metròpoli de 6 milions d’habitants ha de ser realment “terrorífic”.

Pareix que els treballadors estan cabrejats per l’anunci de la comunitat de Madrid de retallar-los un 5% els sous (com per a no estar-lo!) i per demostrar el seu grau d’empipament han decidit no complir els servicis mínims i mantindre de forma indefinida la lluita.

Però no només a Madrid estan els treballadors del metro empipats amb el seu govern autonòmic; en casa nostra FGV també manté vagues periòdiques, i també per una raó completament vàlida: volen evitar la privatització de les noves línies del metro. La diferència és que ací pareix que són més sociables i mantenen els servicis mínims (casi 2/3 del servici).

Conseqüències dels aturs a metrovalència

Ara bé, encara que tot treballador té el dret d’anar a la vaga si considera que es vulneren els seus drets, també cal tindre en compte a qui afecta la seua decisió. Amb les vagues al transport públic s’espera bloquejar la ciutat, fer soroll, i aconseguir que els respectius governs canvien d’opinió; però com a mal col·lateral aconsegueixen també que el poble deixe de confiar en els serveis públics per a moure’s per la ciutat, fomenten l’ús del transport privat i donen raons als governs per apostar per la privatització. Això sense contar amb tots els pobres treballadors què (com jo mateix) no tenen altra forma d’arribar al seu lloc de treball.

En resum, que a vegades cal mirar un poquet més enllà amb les nostres exigències, i encara que en el cas dels treballadors del metro de Madrid i de FGV les prenc com a meues, cal tindre també en consideració si no estarem fent més mal que bé. No oblidem que el transport públic ha de ser creïble per a que siga útil!.

I com sempre, els crèdits de les fotos. La primera del metro de Madrid és de ReservasdeCoches.com (cc-by) i el del metro de València és de TiTiLLo (©) furtada del fòrum skyscrapercity.com.

Edició posterior al text:

Al text original em queixe de la situació, però no done cap solució. En realitat, si el problema és que el poble no s’adona de la vaga si es compleixen els servicis mínims potser el que haurien de fer no és llevar eixos servicis, sinó fer campanyes per a que la protesta arribe al poble. En el cas del metro el veig tan fàcil com ficar piquets a les portes, no per evitar que la gent entre, sinó per informar i conscienciar de la seua lluita; o més simple encara, plenar els vagons d’informació. El que no pot passar és com a metrovalència, que la única forma de saber les raons de les successives vagues es buscant-lo a la premsa.

Metro de valència, de la línea 3 ó 5

Pobret, ja te suficient amb la seua situació – va dir el revisor desprès de vore com l’immigrant continuava el seu camí a peu. El guarda de seguretat que l’acompanyava se’l va quedar mirant amb cara de pocs amics, i va respondre un lacònic – que se’n vaja a prendre pel cul a la seua selva.

Eixa és la conversa que m’he trobat este matí a metrovalència, a la línea 4. La situació la de sempre: el revisor demana el títol de viatge a un jove, i aquest no en té. Com és normal, el revisor avisa al guarda de seguretat, qui demana els papers a l’infractor. Aquest no tenia cap document identificatiu, només ha pogut presentar citacions del jutjat a on ni tan sols ficava un domicili. Davant això, l’únic que han pogut fer és tirar-lo a la següent estació.

En aquest cas ha sigut un immigrant que realment no tindrà per a pagar el bitllet de metro, però la gran veritat és que a les estacions en superfície de metrovalencia no es paga; i no vull dir que no hi ha que pagar, sinó que sense cap impediment físic per a entrar al metro, sempre guanya la picaresca.

A Castelló no tenim eixe problema per una simple raó: als transports públics només es pot entrar per la porta del conductor, el qual si no pagues no et deixarà passar; simple, efectiu, però terriblement ineficient. Si hi han més de 5 persones esperant, hi ha que fer cua per a pagar (encara que tingues abonament) i això afecta als horaris.

Màquina de tiquets de Ginebra

I ací entra el problema: si volem tindre un transport públic amb una freqüència decent i que a més a més complisca amb els horaris no podem bloquejar la seua eixida en cada estació esperant que la gent faça cua i pague al conductor. L’única solució possible és utilitzar el mètode de metrovalencia: que la gent pague en la maquineta abans de pujar, i que es puje per totes les portes per igual. Tindríem que posar una maquineta per cada parada de autobús i troleibús com ja s’ha fet en altres ciutats (com per exemple, a Ginebra) i funciona sense massa problemes.

Però si aplicarem este sistema a Castelló probablement passaria com a les estacions en superfície de metrovalencia: la gent no pagaria; per evitar això la meua proposta es arribar més enllà i aplicar una altra iniciativa que també va ser proposada a Ginebra, encara que al final la van rebutjar en referèndum: fer gratuïta la xarxa de transports públics.

I podreu pensar això no és possible, és una utopia; i teniu raó a mitges. Amb el sistema actual (concessió d’un servei públic a una empresa privada) està clar que no podrien ser gratuïts, però si fora l’ajuntament qui explotara directament totes les línees i afrontara la despesa amb un impost especial sobre els transports més contaminants (per exemple, un impost sobre la gasolina o sobre els vehicles particulars) no només tindríem un sistema de transport públic gratuït i de qualitat, sinó que addicionalment seria un sistema fàcilment panificable a llarg termini ja que els ingressos serien homogenis i previsibles.

El nou llit del Túria va ser pagat amb impostos especials

Per altra banda, això d’aplicar un impost especial a una ciutat per pagar una infraestructura o servei públic no és nou. A la mateixa ciutat de València podem trobar el cas del Pla Sud (desviament del riu Túria per fora de la ciutat) que va ser pagat amb una sèrie d’impostos addicionals, els més coneguts el recàrrec de 0.25 pessetes als segells de correus, 0.50 per cada telègraf o la pujada d’un 3% en els telèfons particulars.

Hi ha que fer un estudi seriós sobre la viabilitat de la proposta, però això em pareix un repte perfectament afrontable per a un ajuntament que pareix que aposta pels transports menys contaminants (com la bicicleta), però manté una xarxa de transport públic més que lamentable.

Els crèdits finals: la foto de la màquina de tiquets de Ginebra està feta per keepps i la del Túria de Bambo.