Algunes destinacions tenen més sort que altres

Este matí ens hem alçat amb una notícia interessant: la empresa Ford (de la que viuen milers de valencians de forma directa, i més encara de forma indirecta) amenaça d’anar-se del país si no s’inverteix suficient en el corredor mediterrani de mercaderies. No és una advertència per ignorar a la lleugera.

Com tots sabeu, el corredor mediterrani és (o hauria de ser) una línia de ferrocarril que uneix tot l’arc mediterrani des d’Almeria fins a Perpinyà, i que ens apropa amb via fèrria a la resta d’Europa. És especialment important per a la economía valenciana no només per ser una porta d’alta velocitat per anar a ciutats tan importants com París o Ginebra, sinó també per poder exportar les nostres mercaderies d’una forma eficient i barata al continent.

Però no només les mercaderies que produïm: comptem amb un dels ports més importants a nivell internacional en el transit de contenidors, i per a continuar avançant necessita poder distribuir-los per Europa. El corredor és necessari des del punt de vista tant econòmic, com estratègic i de moviment de persones.

El transit de mercaderies és bàsic per a la nostra economia

Fa molts anys que el BLOC demana que el corredor es considere un tema prioritari, però el PPSOE sempre l’ha deixat en segon pla; Hui hi ha zones de l’antic traçat que han sigut modernitzades (sic), i d’altres que encara estan per construir.

Ara mateix hi ha baralla per vore qui té el mèrit del TGV Madrid-València, però ningú és recorda que per anar a Paris o agafes l’avió o et quedes a casa (ara mateix la web de RENFE no et dona ni la possibilitat de fer transbords).

La conclusió? els de fora no faran res per nosaltres, ni tindran en compte quins són els nostres sectors estratègics. Tot el món està preocupat en el temps que li costa als homes de negocis anar de València a Madrid, però som nosaltres els que sabem que les mercaderies que arriben al port han d’eixir cap a Europa, i no cap a l’altiplà. I també els que treballen amb nosaltres, com la Ford (i abans ja ho van dir també la Nissan i la Seat) alcen ja la veu preguntant-se perquè els nostres governants no ho veuen. Cal recuperar la valencianitat de la nostra política, ja que som nosaltres els que sabem quins són els nostres interessos.

Els crèdits de les fotos: la de les vies és de Cian Ginty (cc-by-nc-sa) i la del tren de mercaderies passant per la part catalana del corredor mediterrani és de Jon T2008 (cc-by-nc-sa).

Bandera de la Unió

Este abril quan parlava sobre les eleccions europees vaig comentar un poc per damunt que el tractat de Lisboa estava pendent d’entrar en vigor per la negativa dels irlandesos a acceptar-lo en referèndum. Ja en juny, en l’article sobre el resultat de les eleccions diguí que quan s’acceptés el tractat la nostra coalició passaria de 2 a 3 euro-diputats. Els irlandesos finalment han acceptat el tractat en un segon referèndum el 2 d’octubre i l’ultim tràmit ha sigut l’acceptació de l’euro-escèptic president de la República Txeca, Václav Klaus, que s’ha fet oficial ahir: finalment pareix que el nou tractat entrarà en vigor l’u de gener de 2010… però de que va tot això?.

En realitat ha arribat molt poc a la ciutadania d’este nou tractat, molt probablement a causa del seu dilatat tems d’aprovació (3 anys) i que este ha sigut majoritàriament per via parlamentària. Segur que sí que recordeu més el fallit tractat de la Constitució Europea, que va tindre una métode diferent d’aprovació: la dels referèndums nacionals en la majoria de països… i que precisament va dictar la seua molt després de guanyar el no a França i Països Baixos.

Signatura del Tractat de Lisboa en 2007

Doncs bé, el tractat de Lisboa és en realitat un refrito del que va ser el Tractat pel que s’Estableix una Constitució per a Europa. Ningú s’esperava el fracàs de la Constitució i pareix que és veritat que la Unió no tenia cap pla B per si fallava: hem estat 4 anys encallats amb uns tractats signats en els anys 1957 (tractat de Roma) i 1992 (tractat de Maastricht) clarament desfasats i sense sentit a la Europa dels 27.

En realitat, poc després de la caiguda en desgràcia del text constitucional, els òrgans de la Unió van començar a provar una altra estratègia: salvar el màxim possible de canvis de la Constitució però amb un text molt menys agosarat, i així va nàixer el nou text que d’ací a no res entrarà en vigor. La màxima també va ser evitar votacions en referèndum per a previndre el desastre anterior; la única excepció va ser la d’Irlanda, que la seua constitució obliga a decidir en referèndum qualsevol nou tractat internacional… i que va ser rebutjat en primeria instància, encara que finalment aprovat en segones núpcies.

Però anem a entrar en matèria del contingut del tractat, i sobre tot, els canvis més significatius respecte als anteriors. Encara que he dit vàries vegades que és un nou tractat, això no és completament real: millor dit és un text que modifica els tractats anteriors. Amb el nou text són modificats el Tractat Constitutiu de la Unió Europea (el tractat de Roma), que a partir d’ara passa a dir-se Tractat Sobre el Funcionament de la Unió, i el Tractat de la Unió Europea (el tractat de Maastricht). També s’afegeix al corpus de lleis de la Unió la Carta de Drets Fonamentals que ja vam vore a la fallida Constitució, que d’ara en davant és d’obligatori compliment.

Text del tractat

Entre les modificacions més importants podem trobar una molt mediàtica: la creació d’un president del Consell Europeu per a un mandat de 2 anys i mig, que substitueix la presidència rotatòria amb els caps de govern dels països. Això vol dir que a partir d’ara hi haurà una figura de president d’Europa, que serà triat per majoria qualificada al Consell Europeu. Este nou president tindrà atribucions representatives de la Unió, i bàsicament farà de rei de la UE.

Una altra idea de la Constitució que ha recaigut al nou tractat és la creació d’un nou ministre d’exteriors de la Unió que serà el punt únic d’entrada de relacions entre la UE i altres països del món. L’únic canvi amb el text original de la Constitució i el tractat de Lisboa és que aquest ara s’anomenarà Alt Representant de la Unió, i no ministre.

També és important comentar el nou mètode de doble majoria per a les votacions al Consell de la Unió: per aprovar qualsevol cosa serà necessari el vot a favor del 55% dels estats membres i que la suma de la població dels estats a favor siga com a mínim el 65% de la població total de la Unió; per a bloquejar una proposta de legislació caldran com a mínim 4 països, independentment de la seua població.

El Parlament Europeu augmenta competències

Hi ha molts més canvis en esta nova Unió, com per exemple que a partir d’ara tindrà entitat jurídica per ella mateixa, que les reunions del Consell seran públiques, seran augmentades les atribucions al Parlament Europeu (escollit directament pel poble) i moltes altres passen a co-decisió amb el Consell, l’obligació de solidaritat mútua dels estats en cas de desastre o guerra, la inclusió de la lluita contra el canvi climàtic com a objectiu de la Unió… hi ha un bon grapat de canvis que podeu trobar si llegiu el text complet, però això està fora de la intenció d’esta entrada.

Però clar, hem parlat molt de que les parts més importants del tractat de Lisboa venen directament de la Constitució Europea, només un poquet maquillades… però hi ha diferències?; sí, i moltes. Per exemple, a la Constitució apareixen els símbols de la Unió al text normatiu que al nou tractat han caigut; això no vol dir que deixen de ser oficials, però perden la càrrega moral d’aparèixer dins la llei. També han aparegut noves clàusules d’exclusió al nou tractat per a que parts d’ell no entren en vigor en alguns estats, sobre tot per a Regne Unit, Polònia o la República Txeca. I clar, també s’ha caigut el nom de “Constitució”, que encara que només és una forma de parlar pareix una pèrdua d’intenció.

I això és tot, espere que haja pogut posar un poquet de llum en tota aquesta mole burocràtica de tractats que tenim l’honor d’anomenar Unió Europea, i que per desgràcia pareix que ja no creu ningú.

Els crèdits de les fotos: la de la signatura del tractat és dels arxius de la Cancilleria del President de Polònia (gnu-fdl), la dels fulls del tractat de Wiki-vr (gnu-fdl) i la del Parlament Europeu de JLogan (domini públic).

Votem com a xiquets

Tots coneixem les dades d’abstenció de les últimes eleccions al Parlament Europeu: un 54% de la població va decidir no anar a votar. Pareixem contents perquè aquesta xifra és lleugerament inferior a la de fa 5 anys, que va ser 54,86%, però no hem d’oblidar que encara és majoria la gent que no es va molestar ni d’anar al colegi electoral.

Fent la meua cerca matinal de contiguts per la blocosfera m’he trobat un article de Manuel Calleja Salado al seu bloc Geografía Subjetiva, que pase a reproduir (i traduir). Desprès faré la meua pròpia valoració personal del tema.

Exercitar el vot és un acte de llibertat. No anar a votar també ho és.

Abtrindre’s és fruit d’una decisió lliure, però això no vol dir que l’abstenció no tinga consequències. La abstenció individual té tanta relevància com si jo decidisc fer boicot personal a “Coca-Cola”. L’abstenció és important i produeix consequències quan afecta a un nombre important i forma grups relativament homogènis.

Ara toca un poc de política crua, sense cap poesia. Les formacions polítiques estan per a gobernar, i per a gobernar necessiten guanyar eleccions, això és, que la majoria de votants els recolçen. Els que no voten, no importen.

La abstenció comença a tindre consequències quan s’estanca en trams específics d’edat, sexe, alguns grups socials o àrees geogràfiques. Aquestos pasaran a no comptar. Posaré diversos casos per il·lustrar les consequències.

1. Imaginem que el conjunt de ciutadans es divideixen en dos grups d’edat, del mateix nombre d’integrants. Al primer grup (majors de 18 i menors de 35) hi ha abstenció del 75%. Al segon, el de majors de 35, l’abstenció és només del 25%. Els interesos de quin grup dominaran el debat i les decisions polítiques?.
2. Un grup social, format per un terç de la població i que agrupa a les persones amb menys ingresos, registra un 65% d’abstenció. Per contra els dos terços restants registren una abstenció del 35% i del 15% respectivament. Estaran presents els interesos d’aquest terç de la població en el debat i les decisions polítiques?.
3. Suposem que un municipi es divideix en dos zones de una població similar. Una amb una participació del 80% i altra amb el 80%, però d’abstenció. L’Ajuntament ha de decidir a on posar el nou teatre. A on posarà el teatre l’Ajuntament?.

Aquestos exemples són abstraccions amb la única finalitat d’il·lustrar les consequències que pot tindre l’abstenció. Sóc conscient que entren altres elements, especialment la distribució i la volatilidat del vot, però la idea bàsica de qui no vota, com a grup, no compta massa continua sent vàlida.

Votes taronja o no... vota!

Ara la meua valoració: podriem treure rèdit d’això. Ara mateix aquesta situació al nostre país pasa amb la gent gran. Són un grup realment movilitzat a l’hora de votar, i això és nota tant en la campanya electoral com en el tracte que els polítics tenen amb aquest grup de població. En canvi l’abstenció entre el jovent és molt alta: només hi ha que vore la poca campanya que es fa cap aquest col·lectiu, o el poc cas que ens fan entre campanyes.

Guanyar una eleccions és difícil. Guanyar unes eleccions al nostre país sense ser el Partit Popular, quasi imposible. Però si ens mobilitzàrem tots a l’hora de votar, potser podriem al menys canviar les polítiques dels grans partits; valencianitzar la política espanyola.

S’ha demostrat des del PSOE que els valencians no pintem res. Des del PP no som més que una qüestió folclòrica (i amb Rita de roig festejant el triomf no millorem). Ja és hora de demostrar la nostra força. Acabem amb l’abstenció!.

Finalment, els crèdits. L’article original és obra de Manuel Calleja Salado. Com el seu article està amb una llicència més restrictiva que la meua, aquest text queda baix la seua llicència de distribució. La foto del xiquet votant és de Ismael Alonso. La foto de l’assemblea és de Francis Bourgouin.

Resultats del BLOC i CEU

(Amb actualitzacions del 10, l’11 i el 24 de juny amb resultats definitius!)

No vaig a entrar a fer balanç dels resultats electorals, però si que vaig a organitzar les dades per que a qui vulga puga fer la seua pròpia valoració. Ací estan els resultats de BLOC al país valencià, a les 3 províncies (sic) i a les ciutats més populoses del país, comparats amb el resultat de fa 5 anys. També deixe els resultats dels nostres companys de coalició, il·lustrant quants vots aporta cada partit.

País:

• País Valencià: 18.369 18.458 vots (19.627 vots al 2004, diferència de 1.258 1.169 vots, baixada del 6.4% 5.96%)
• Província de Castelló: 2.948 2.956 vots (2.766 vots al 2004, diferència de 182 190 vots, pujada del 6.6% 6.9%)
• Província de València: 11.424 11.490 vots (12.918 vots al 2004, diferència de 1428 vots, baixada del 11.6% 11.0%)
• Província d’Alacant: 3.997 4.012 vots (3.943 vots al 2004, diferència de 54 69 vots, pujada de l’1.4% 1.7%)

Ciutats més populoses del País Valencià:

• Ciutat de València: 1.548 vots (2.150 al 2004, diferència de 602 vots, baixada del 28%)
• Alacant: 266 vots (300 vots al 2004, diferència de 33 vots, baixada de l’11.3%)
• Elx: 164 vots (167 vots al 2004, diferència de 3 vots, baixada de l’1.8%)
• Castelló de la Plana: 813 vots (682 vots al 2004, diferència de 131 vots, pujada del 19.2%)
• Torrevella: 17 vots (25 vots al 2004, diferència de 8 vots, baixada del 32%)
• Oriola: 6 vots (12 vots al 2004, diferència de 6 vots, baixada del 50%)
• Gandia: 593 vots (666 vots al 2004, diferència de 73 vots, baixada de l’11%)
• Torrent: 233 vots (215 vots al 2004, diferència de 17 vots, pujada del 8.4%)
• Benidorm: 67 vots (71 al 2004, diferència de 4 vots, baixada del 5.6%)
• Sagunt: 364 vots (294 al 2004, diferència de 70 vots, pujada del 23.8%)
• Paterna: 113 vots (91 al 2004, diferència de 22 vots, pujada del 24.2%)
• Alcoi: 466 vots (329 vots al 2004, diferència de 137 vots, pujada del 41.6%)
• Elda: 18 vots (24 vots al 2004, diferència de 6 vots, baixada del 25%)
• Sant Vicent del Raspeig: 56 vots (51 vots al 2004, diferència de 5 vots, pujada del 9.8%)
• Vila-real: 411 vots (366 vots al 2004, diferència de 45 vots, pujada del 12.3%)

Total de les 15 ciutats més populoses del país: 5.135 vots (5.443 vots al 2004, diferència de 308 vots, baixada del 5.6%)
Total de les ciutats de menys de 50.000 habitants: 13.234 vots (14.184 vots al 2004, diferència de 950 vots, baixada del 6.7%)

Resultats dels companys de coalició, ordenats pels vots aportats:

• CiU: 439.318 441.810 vots (369.103 vots al 2004, diferència de 70215 72707 vots, pujada del 19% 19.7%)
• PNV-EAJ: 210.641 212.123 vots (253.331 vots al 2004, diferència de 41.208 , baixada del 16.8% 16.3%)
• Coalición Canaria: 94.827 96.297 vots (90.619 vots al 2004, diferència de 4.208 5.678 vots, pujada del 4.6% 6.3%)
• Partido Andalucista: 26.353 26.556 vots (63.783 vots al 2004, diferència de 37.430 37.227, baixada del 58.7% 58.4%)
• Bloc Nacionalista Valencià: 18.369 18.458 vots (19.627 vots al 2004, diferència de 1.258 1.169 vots, baixada del 6.4% 5.96%)
• Unió Mallorquina: 9.114 vots (7.989 vots en 2004, diferència de 1.125 vots, pujada del 14%)
• Unió Menorquina: 546 vots

Total territoris a on ens presentàvem individualment: 799.168 804.904 vots (804.471 al 2004, baixada del 0.6%pujada del 0.1%)
Total a la resta de l’estat espanyol, a on ens presentàvem com CEU: 3.057 3.342 vots.

Actualització del 10 de juny:

Amplie amb els percentatges assolits a les eleccions al Parlament Europeu des de 1987 al País Valencià, i els escons obtinguts en total. Ara parle de percentatge perquè la participació ha variat molt. També hi ha que tindre en compte que quan han coincidit amb locals hem tret millors resultats.

• 1987: 1,25%, 0 escons (UPV, coincidència amb locals i autonòmiques, ens vam presentar amb EE, ENE, PSG-EG, CHA, PSM, i AC amb el nom “esquerra dels pobles”).
• 1989: 0,11%, 2 escons (UPV, coincidència amb Generals, ens vam presentar amb CDC,UDC i PSM-NI amb el nom “convergència i unió”)
• 1994: 1,80%, 3 escons (UPV, ens vam presentar amb CDC,UDC i PSM-NI amb el nom “Unitat del Poble Valenciá-Convergencia i Unió”)
• 1999: 2,44%, 3 escons (Coincidència amb locals i autonómiques, ens vam presentar amb CiU i PSMEN amb el nom “Bloc Nacionalista Valencià – CIU”)
• 2004: 1,13%, 2 escons (Coindidència amb Generals, ens vam presentar amb CiU, PNV, BNG, i PSM amb el nom “GALEUSCA: Pobles de Europa”)
• 2009: 0,99%, 2 escons (S’escollien 4 escons menys, ens vam presentar amb CiU, PNV, CC, PA, UM i UMe amb el nom “Bloc Nacionalista Valencià-Coalició per Europa”)

Actualització de l’11 de juny:

Desprès d’aplicar la regla d’Hont, l’últim escó (el número 50) va ser per al PSOE amb 287.261 vots. Si s’hagueren repartit 54 com fa 5 anys, els seguents hagueren sigut:

• 51: PP amb 275.625 vots (24 en total)
• 52: PSOE amb 274.204 vots (22 en total)
• 53: CEU amb 267.400 vots (3 en total)
• 54: PP amb 264.600 vots (25 en total)

O siga, PP 25 escons, PSOE 22 escons, CEU 3 escons, IU-ICV 2 escons, Edp 1 escó, UPyD 1 escó.

Quan s’aprove el tractat de Lisboa (s’espera la seua aprovació abans de que acabe la legislatura) a l’estat espanyol li tocaran novament 54 diputats, o siga que trindrem 3 representants i no dos.

Actualització del 24 de juny:

Ja han eixit els resultats del recompte final de les eleccions amb el vot CERA. He actualitzar les dades que han aparegut fins ara (Provincials i autonómiques, el vot CERA es compta a nivell provincial). Les dades velles les he deixat ratllades per a permetre comparar. Addicionalment, el repartiment dels escons 51 al 54 (tractat de Lisboa) canvia al següent:

• 51: PSOE amb 279.172 vots (22 en total)
• 52: PP amb 277.926 vots (24 en total)
• 53: CEU amb 269.415 vots (3 en total)
• 54: PSOE amb 267.034 vots (23 en total)

O siga, PP 24 escons, PSOE 23 escons, CEU 3 escons, IU-ICV 2 escons, Edp 1 escó, UPyD 1 escó.

Eleccions al Parlament Europeu

Anit a les 24h va començar la campanya electoral de les europees. Tots sabeu per a qui demane jo el vot i vam començar de la millor manera: amb un soparot; que és més fàcil penjar cartells si tens la panxa plena.

La nostra campanya és simple, sense entrar en confrontació amb la resta de partits, només presentant les nostres propostes. Però anem a pegar una ullada a les campanyes que estàn fent la resta de partits amb representació a les corts.

PPCV

Comencem pel PPCV. Porten com a eslògan “ara, solucions”. No entren en confrontacions directes, i porten una campanya positiva; tot el contrari a l’oposició que han fet fins ara, només queixant-se de com estan les coses, però sense donar solucions. Com a nota curiosa, a més a més dels cartells blaus que és el color que tradicionalment els representa també han fet rojos, supose que per “contrarestar” l’impacte visual dels cartells del PSPV. Probablement no volen entrar en la típica confrontació PP/PSOE per evitar que el PSOE utilitze com a instrument de campanya els casos de corrupció amb els que mig partit està esguitat, però ignorant això em pareix una campanya molt correcta.

PSPV

Seguint amb el PSPV, comente tot el contrari del que he dit pel PPCV: estan fent una campanya negativa, de confrontació. En els seus cartells apareixen les cares tant del candidat del PSOE com els del candidat del PP, amb un dels seus eslògans de campanya al costat de la cara del seu canditat, i el contrari al costat del candidat opositor. A més a més s’obliden dels candidats d’ací, i als cartells bàsicament pareix que només es presenta el PSOE, ja que les sigles PSPV o no apareixen, o apareixen en xicotet al costat del logo del PSOE. Adicionalment, pareix que fan campanya pel PPSOE, oblidant tota la resta de partits, i afavorint el bipartidisme. La meua opinió personal és que amb aquesta campanya només aconseguiran movilitzar a l’electoral del PP, ja que aquestos es sentiran insultats. Pagarem tots la factura.

EUPV

L’últim partit amb representació parlamentària al país valencià que es presenta a les eleccions (recordem que Iniciativa va decidir no presentar-se) és EUPV. La seua campanya, amb l’eslògan “Pensa en roig: vota pels teus drets”, és també positiva. Sense cap confrontació, pareix que lluiten pels electors que han anant perdent els últims anys en benefici del PSPV i de Iniciativa; i, personalment, no crec que ho aconseguisquen. No he pogut vore encara cap cartell d’ells pels carrers, però per ara em pareix una campanya correcta.

BLOC

Com ja he comentat al començament, tots sabeu per a qui demane el vot: trenquem el bipartidisme al que ens tenen acostumats. Aquest any anem conjuntament amb els nostres companys de Catalunya, País Basc i d’altres països de l’estat espanyol amb la marca Coalició per Europa (CEU); aquesta coalició serà molt probablement la tercera força en vots i en escons (desprès del PP i del PSOE) d’aquestes eleccions. O com a mínim eixa és la predicció del CIS.

El nostre candidat, Enric Nomdedéu, és actualment regidor a l’Ajuntament de Castelló de la Plana. Amb esperit jove (la seua dona ix de comptes per donar a llum al seu primer fill per a les eleccions), és una persona que no li dona por parlar del que pensa, encara que això vulga dir perdre vots o recolçament. Ací deixe el nostre espot de campanya, rodat íntegrament a Castelló i a on el protagonista és l’Enric.

Des del Bloc Jove de Castelló vam convidar a tots els candidats que provenien de les comarques del nord a una taula redona amb preguntes fetes pel jovent. A més del Bloc, el PSPV i el PPCV tenen candidats d’aquestes comarques a la llista. Per desgràcia, l’únic candidat que va acceptar va ser l’Enric… de què tindran por la resta de candidats?. Què només tenen dret a fer confrontacions el PPSOE, al més pur estil bipartidista?. Tant li va agradar al PSOE la victoria de l’Obama que vol traslladar el seu sistema electoral ací?. Esperem que no!.

Del 4 al 7 de juny d’aquest any seran les eleccions al Parlament Europeu. En aquestes eleccions es triaran els diputats que ens representaran a l’únic cos de la unió europea escollit directament pel poble, fins a l’any 2014. I com 5 anys és molt de temps com per a equivocar-se, no està mai de més fer un xicotet resum de què es el Parlament Europeu, o com es trien aquestos representants.

Què és el Parlament Europeu?
El parlament Europeu, conjuntament amb el Consell de la Unió Europea, són les càmeres legislatives de la Unió. I a diferència del Consell, que representa als governs dels estats membres, el Parlament és escollit directament per la població europea, per sufragi universal.

Unió Europea

Són unes eleccions per a tota Europa?
Sí i no. Encara que es fan eleccions a tots els països de la Unió Europea (i recordem que hi ha països de Europa fora de esta), les eleccions es fan per lliure a cada estat, amb llistes electorals i candidats diferents. A més a més, i encara que la intenció es mantindre una proporcionalitat entre la població dels diferents estats, depén de a on votes el teu vot tindrà més o menys valor.

Quin dia són?
Això és una altra peculiaritat d’aquestes eleccions: cada estat pot escollir el dia seguint les seues costums (encara que sempre buscant la data més pròxima a un diumenge específic). Per això les eleccions comencen als Països Baixos i el Regne Unit el día 4 de juny, a Itàlia no es podrà començar a votar fins al dia 6, i a Espanya només es votarà el 7. Això sí, els resultats de tots els estats tindran que estar preparats per al 7 per la nit.

Parlament Europeu

Quants escons hi ha al Parlament Europeu?
Ara per ara, al Parlament hi ha 785 representants. Però en aquestes eleccions s’escolliran 736, ja que entra en vigor un nou tractat de la Unió que canvia el métode de representació per estats. I espereu, que això no s’acava, per que si arriba el dia que el tractat de Lisboa (que és el mateix que la difunta Constitució Europea però simplificat i amb altre nom) entre en vigor, aquest nombre tornarà a canviar fins als 751 representants. O siga que, si desprès de les eleccions els irlandesos decideixen canviar d’opinió i votar a favor d’aquest tractat, un parell de candidats entraran al Parlament pel métode de la repesca. I és que el fútbol es aixina.

I quants escollim nosaltres?
A Espanya li pertoquen 50 representants al Parlament (54 si el tractat de Lisboa entrara en vigor). La elecció d’eixos 50 és per circunscripció única, o siga, que des de qualsevol puesto de l’estat es pot votar a qualsevol llista presentada dins d’aquest, i desprès totes les paperetes es compten juntes.

Quin és el popurrí de sigles amb qui es presentarà el Bloc aquesta vegada?
Molt bona pregunta, i sense que cree precedent… ho sabem!, i 3 mesos abans de les eleccions!, tot un record!.
El Bloc repetirà qualició amb els companys de Galeuscat. O millor dit, del que queda de Galeuscat desprès del desastre electoral a Galícia. Els companys electorals dels que parle són Convergència Democràtica (que ocuparan el primer lloc a la llista, amb l’economista Ramon Tremosa), el PNV (segon lloc amb Izaskun Bilbao, expresidenta del Parlament Basc) i Unió Democràtica (número 3 amb Salvador Sedó).

I a qui presenta el Bloc de candidat?

Nomdedéu: el camí a Europa