Projecte del segle XIX de l'actual Blasco Ibañez. Al fons, el Cabanyal.

Després del la nit de reis és tradicional al nostre país desmuntar el pessebre i recollir tota la decoració nadalenca; bé a tot el país excepte als restaurants xinesos, que qui sap per què la mantenen tot l’any. Però a la ciutat de València han donat un pas enllà i ja que este any a la plaça de l’ajuntament només hi havia arbre de nadal, han decidit retirar un barri sencer: el Cabanyal.

Però no penseu que això és una idea nova de l’alcaldessa: tot bé de ben lluny. Va ser a finals del segle XIX quan Casimir Meseguer va projectar una avinguda que connectara la ciutat de València (que es corresponia amb el que ara és el centre-ciutat) i la mar; a este projecte li van ficar el nom d’avinguda València al Mar (si que eren imaginatius) i va ser un de tants projectes urbanístics que es van dur a terme a la València de començament del segle XX.

Però si estem parlant d’una obra feta fa més de 100 anys, a on està el problema?; resulta que eixe projecte mai es va acabar de construir, ja que l’avinguda acabava en el poblat de pescadors de la ciutat: una mena de grau de València que estava format bàsicament per barraques i altres tipus d’edificacions no permanents. L’eixida a la mar de la ciutat es va quedar a les portes, les barraques del barri de pescadors van passar poc a poc a les cases de construcció de l’actual barri de Cabanyal, i passaren 100 anys sense que ningú s’en recordara del projecte; fins i tot el nom de l’avinguda va canviar fins a l’actual: avinguda Blasco Ibañez.

El Cabanyal hui: en roig la futura avinguda i en blau la zona protegida a enderrocar

Deixem la història i tornem a l’actualitat: canvi de segle i de mil·leni, la ciutat de valència ha de fer front al seu futur i… màgia: al nou PGOU el projecte ressuscita carregant-se tot el que li queda al mig.

Clar, els veïns que es troben amb les seues cases quedant fora d’ordenació (o siga, que les han de tirar i ser re-allotjats a altres llocs) no veuen el projecte amb bons ulls, i comença la batalla judicial que acabà en març de 2008 amb el tribunal Suprem donant la raó a l’ajuntament. En abril del mateix any comencen les obres d’enderroc del barri, encara que poc a poc ja que les empreses que tenien que pagar les obres amb les plusvàlues dels edificis per construir als solars creats pels enderrocs es deixen el projecte.

Alguns dels carrers que desapareixeran

Les raons de l’ajuntament per a partit un barri històric (i amb gran valor arquitectònic) no són només que l’avinguda arribe fins a la mar, sinó que maquilla el pla com un intent de millorar (sic) un barri molt degradat; i la veritat és que el barri està molt degradat, però tenim que mirar en profunditat les raons per les quals ha arribat a l’estat actual. Normalment un barri es manté en bones condicions per dos tipus d’inversions completament diferents però necessàries i complementàries: la inversió pública que fa l’ajuntament, i la privada que fan els veïns per a millorar els seus habitatges.

Però el Cabanyal està des de fa anys en el limb de l’urbanisme: des de que es va quedar fora d’ordenació es sap que eixes cases tenen que desaparèixer en algun moment, però no es sap ni quan ni de quina manera. Això fa que l’ajuntament no invertisca diners en uns carrers que estan per desaparèixer (o com a mínim és el que jo vull pensar, i que no siga simplement per desídia). Tampoc els particulars fiquen diners en unes cases que teòricament s’assolaran i perdran la inversió. D’esta manera hem arribat a una situació en que pareix que l’efecte (assolar el Cabanyal a causa de la seua degradació) siga causa de la seua pròpia causa (com això l’assolarem, millor no invertim i deixem que es degrade).

En negre i roig, els habitatges que seran assolats

Pareixia que estava ja clar que el Cabanyal estava condemnat a ser tallat en canal quan va arribar un raig d’esperança: les atribucions de lluita contra l’espoli cultural (recordem que el barri del Cabanyal/Canyameral és Bé d’Interés Cultural [BIC]) encara les té el govern central a Madrid… i el suprem va demanar en juny de 2009 que Madrid es pronunciara sobre la qüestió; i tant que es va pronunciar: a final d’any va declarar que l’actuació al Cabanyal era un espoli cultural de llibre, i que es tenien que parar les obres immediatament.

Una de tantes cases del cabanyal

Però he començat dient que l’ajuntament de València estava desmuntant el belén, i això és el que ha fet amb un el retruc impensable per a qualsevol autonomia: realitzar un decret-llei d’urgència només per a desautoritzar el govern central i fer ells el que els done la gana; sí, com si això fora una partida de cartes.

A hores d’ara la situació és tan rocambolesca que fins i tot faria gràcia, si no fora per que estem parlant de l’espoli cultural d’un dels pocs poblats mariners amb la traça original dels carrers que queden al nostre país. Que cadascú pense el que vulga, però la meua opinió és que només amb que es posaren d’acord el govern valencià i el central, i amb la meitat dels diners projectats, tindríem una de les millors façanes marítimes del mediterrani. Ànim Salvem el Cabanyal!.

Els crèdits de les imatges: la del Cabanyal amb l’amplitud de les obres marcades és de SEIM (©) furtada del fòrum de SkyScraperCity; la dels edificis assolats de garfiel (©), del mateix fòrum i la de la casa del barri és d’Eduard Bezembinder (cc-by-nc).

Escons de les Corts Valencianes, a on es senta el Consell

Molt s’ha parlat ja del possible pacte entre el BLOC, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds — Esquerra Ecologista; no crec que calga que publique la meua opinió, i a més a més vaig prometre fa poc ser positiu i no malparlar d’este assumpte.

Però hi ha una condició sine qua non per a que este pacte es puga dur a terme, això és, que la sindicatura de l’actual grup parlamentari de Compromís passe de mans de Mónica Oltra a Enric Morera. Teòricament i sobre el paper dels acords signats, eixe canvi s’hauria d’haver fet per a l’estiu, però entre unes coses i altres no s’ha fet encara… i això sí que pareix que està fent córrer rius de tinta, sobre tot des de la part dels amics d’Iniciativa.

Ahir llegint la premsa em vaig trobar amb un article d’opinió de J.J. Pérez Benlloch (periodista i columnista a El País entre d’altres) al diari electrònic linformatiu.com. En ell, el periodista defèn que el canvi de síndic és «tot un regal nadalenc per al PP» i, per a rematar-lo, diu què «és una estupidesa que descapitalitza a l’esquerra i arrisca deixar-la muda en l’únic espai on s’ha guanyat en poc temps el respecte de quasi tots i el temor de la dreta». O siga que, al seu parer i ara per ara, la “dreta” té por de Mónica; arriscada afirmació quan la dreta te majoria absoluta i control sobre els mitjans de comunicació.

Mónica Oltra, amb la samarreta que la va dur a la fama

Però anem a recapitular; fora dels discursos i debats normals de la cambra, que en realitat són més treball del grup parlamentari que de qui puja al faristol per a llegir-los, Mónica Oltra és coneguda pel numeret que va muntar quan la van expulsar de les Corts. I això va ser per portar una samarreta ofensiva sobre el President de la Generalitat dins de la cambra i negar-se a llevar-se-la (al final va acceptar llevar-se-la, però la van expulsar igualment); bàsicament es va aplicar el reglament, que prohibeix els missatges enviats des de fora dels corresponents torns de paraula, i que moltes vegades ha obligat a desallotjar les tribunes per al públic quan estos han desplegat pancartes o s’han posat samarretes.

Dic jo que no estaria mal fer honor als acords als que es va arribar fa ja molt de temps i deixar una oportunitat a Enric Morera, que no és precisament nou en això de la política. M’agradaria haver vist a Mónica el 9 d’octubre defenent la seua posició quan els violents ens volien partir la cara només per voler participar a la processó cívica… ah, clar, que ella estava en la recepció oficial i no en el carrer lluitant; jo personalment crec que l’Enric té la talla suficient com per a donar-li una oportunitat; i més encara si es suposa que ha de liderar la futura coalició de partits (entre ells Iniciativa) per a 2011.

Continuant amb l’article, Pérez Benlloch també es queixava del suposat canvi de nom del grup, de “compromís” a “espai valencià de progrés”. Pareix que este senyor no s’en recorda que “compromís” és una marca registrada d’Izquierda Unida, que ves tu quina cosa ja no forma part del grup. Que les dos diputades de Iniciativa siguen trànsfugues [diputades escollides en la llista d'un partit i que desprès d'aconseguir la cadireta el deixen per a fer un de nou] d’IU no crec que ens done dret per a utilitzar un nom que ja no representa al grup actual.

Enric Morera a les Corts

Però el que m’ha fet escriure al respecte ha sigut l’article també d’opinió d’hui al mateix diari, signat per Sergi Tarín (conegut per què, sent periodista d’InfoTV, va interpel·lar al President Camps sobre la despesa de la visita del Papa, i este es va negar a respondre) qui acusa al BLOC d’egoisme (sic) pel canvi de síndic del grup. L’autor s’esplaia defensant a capa i espasa al seu company Pérez Benlloch, i es defensa ell mateix dient que «No és d’Iniciativa i vol que Mònica Oltra siga la portaveu de Compromís fins el final». Enhorabona xato, ara si vols t’afilies al BLOC o a Iniciativa i ens presentes la teua opinió de manera formal, que és molt fàcil criticar des de la barrera amb el brau ben lluny.

Ja acabant, Sergi afirma que Morera ha de «renunciar a un paper per al qual no està preparat i s’evite les lacerants comparacions posteriors» i que si això no passa, al 2011 «el cel valencià estarà més ple de gavines». Jo personalment espere que el vot dels ciutadans tinga més en compte el nostre programa electoral o el treball que estem fent estos anys, que el nom de la titella que puge a parlar al cadafals en nom de tots.

Per favor, deixem-nos de xorrades i donem-li l’oportunitat que l’Enric Morera es mereix, per a portar al grup parlamentari a la serietat que cal a les Corts Valencianes. I les samarretes, al calaix.

Els crèdits de les fotos: la dels escons de les corts és de freshwater2006 (cc-by-nc-nd), la de Mónica és furtada del seu bloc oficial (©) i la de l’Enric és del BLOC (©).

El meu sopar d'anit: tortellinis amb pesto genovés

El meu plat per defecte per a sopar quan vivia a Ginebra eren els tortellini amb pesto genovés: pràcticament totes les setmanes sopava dos o tres dies esta delícia tan fàcil de preparar. Però la veritat és que des de que vaig tornar que no me l’havia cuinat més.

Per això, anit quan em vaig posar a preparar el pesto em va vindre una sensació estranya, com si de sobte haguera recorregut els 1.125 kilòmetres que separen la meua casa de valència, de la de Ginebra; un déjà vu pareix que es diu això.

Estava cuinant i m’imaginava a mi mateix en la vitroceràmica, amb l’arbre que es veu a la finestra de la cuina, el terra de fusta de veritat queixant-se dels meus passos i el soroll del vent gelat (potser neva?) a l’explanada del proper cementiri de Plainpalais.

Sí, tenia la sensació d’estar en Ginebra, però la veritat és que estava a València, preparant el pesto en la vella cuina de la meua casa de Benicalap. Hi ha vegades que cal recordar que el continent no fa el contingut: només cuinant, per molts records que et vinguen, no es pot viatjar.

La situació amb els tortellinis en va fer recordar a molta gent que conec, molt demòcrates i d’esquerres ells (a tot això, paraules que en si mateixes no volen dir res), que pareix que el seu objectiu polític final siga guillotinar al rei, o desterrar-lo com a mínim. Però, a l’igual que la salsa pesto no em va fer anar a Ginebra, només canviar el rei per un president tampoc ens portarà a un millor país; potser és un començament, però de entre totes les coses que no van bé ací, no crec que siga la més important.

Felip V, el primer rei Borbó al sud dels pirineus

No vaig a entrar en el debat de si la monarquia és tan roïna, o la república tan bona; i menys encara si són millors les repúbliques presidencials o millor un poc més de separació de poders. El que tinc clar és que ara per ara tenim un bon grapat de problemes més importants i urgents que qui és la figura ceremonial que utilitza l’estat per a signar els documents. Al cap i a la fi igualment anem a pagar el mateix a una persona o a vàries per a fer esta feina.

Per a mi és infinitament més important tindre un bon finançament, uns bons servicis públics o una taxa de de desocupació baixa que qualsevol altra petició, que sempre ens porta a debats estèrils i a perdre un temps que podríem dedicar a causes més productives.

A vore si per una vegada ens centrem en el que realment importa, i ens oblidem de les discussions inútils. És clar que no em pareix mal que es defense un sistema de govern o qualsevol cosa, i que la gent isca al carrer a demostrar la seua opinió, de fet jo mateix ho faig; però el nostre debat no es pot centrar només en coses allunyades dels problemes reals. Hi ha temps per a tot, i ara és moment d’exigir el necessari, i en ja segon pla, lluitar pels nostres somnis.

Acabant, estaria lleig amb este títol acabar sense donar-vos la recepta de la salsa pesto genovés per als tortellini. Ací la teniu:

• Ingredients: alfàbrega, 1 dent d’all, 1 cullera de pinyols, 1 cullera de formatge pecorino, 1 cullera de formatge ricotta , una cullera de formatge parmesano, oli d’oliva i sal (es pot fer amb tot el formatge parmesano, però no està tan bo).
• Preparació: Es piquen tots els ingredients excepte l’oli fins obtindre una massa homogènia, i en un morter anem afegint-li oli igual que si estiguérem fent allioli.

Mig ple o mig buit?

No hi ha dubte que conec a molta gent. O com a mínim molta gent em coneix a mi: tots els dies em saluden pel carrer pel meu nom perfectes desconeguts; i no és que siga molt popular, sinó que no tinc memòria per a les cares, ni per als noms… no tinc molt bona memòria en general. Però bé, de tota esta gent que conec i que a més em recorde que conec, hi podem trobar una sub-fauna especial que jo anomene els lapidaris.

Esta gent és molt fàcil de localitzar. Tenen la virtut de, en qualsevol conversa i sense voler, dir la frase que cabrejarà a tot el personal. I a més a més la defensaran fins a la extenuació d’una manera molt correcta: perfecte per que acabes llançant-li qualsevol peça de mobiliari. Estes frases són dignes de acabar esculpides en qualsevol epitafi, per això lapidaris.

Un exemple de frase lapidària seria, en una conversa amb un grup de valenciano-parlants que s’estimen la seua llengua, dir el valenciano es que no sirve para nada i defendre aquesta tesi durant com a mínim una hora. No hi ha que confondre esta gent amb els que, com jo, fiquem temes controvertits a una conversa per a discutir: la base és que els temes apareguen de manera involuntària. Tampoc hi ha que confondre-los amb els que diuen xorrades sense parar, com jo altra vegada: hi ha que anar a fer mal.

Però la frase preferia d’estos personatges és sempre la mateixa: tots els polítics són corruptes, o un poquet més ampliada: tota la gent que aconsegueix poder es fa corrupta. És el que jo anomene optimisme pessimista.

No li busques el seny, no val la pena

En realitat no hi ha massa a fer davant d’aquesta opinió; el mon està ple de polítics corruptes. Tots els polítics que ixen a la tele és sempre per casos de corrupció. Però això vol dir que tots els polítics són corruptes?, o que a la tele només l’interessa els casos de corrupció?; que una persona reba diners a canvi de favors és fàcil de demostrar, però que una persona amb un càrrec important siga fidel als seus votants ja no ho és tant.

En realitat sempre et queda el dubte. Tot el món sap a estes altures que el president Camps va rebre regals d’empreses del cas Gürtel. Però qui et pot dir si per exemple l’Enric Nomdedéu no n’ha rebut també?. Hi ha alguna manera per demostrar que estas net?.

Els lapidaris són sempre optimistes pessimistes, ja que pensen que poden reduir el caos de la realitat un regles simples (optimistes) però per a dir que el món és una merda (pessimistes). Però hi ha una altra manera de pensar sense ser un beneit: ésser pessimistes optimistes.

Una persona pessimista optimista accepta que el món actual és una merda (pessimista, massa polítics són corruptes), però es pot fer alguna cosa per canviar la situació, hi ha que seguir lluitant (optimista, segur que hi ha polítics no corruptes, només hi ha que buscar-los i recolzar-los).

Molta gent m’ha dit últimament que sóc massa pessimista: que hi ha que pintar l’univers sempre de color de rosa per a no deprimir als demés; i jo dic no: el que hi ha que fer es mostrar a la gent la realitat tal com és, fins i tot un poquet més aterradora de com ens agradaria vore-la. I tot seguit demostrar-los que tot es pot canviar, però que tots som necessaris per al canvi: que tot pot millorar si tots volem que millore.

Només us demane una cosa: sigueu pessimistes amb el present; sigueu tot lo pessimistes que pugueu. Però això sí, penseu sempre en un futur millor, amb esperança i a on vosaltres mateixos sou imprescindibles per al canvi: Jo no puc assegurar que l’Enric Nomdedéu no siga corrupte, però si que puc lluitar per que els mecanismes per a localitzar els casos de corrupció funcionen; i si no hi haguera tanta impunitat la situació no seria la mateixa. Com sempre, tot depèn de nosaltres mateixos.

Els crèdits finals: la fotos dels gots d’aigua és de Pat Kight i el globus de la terra de Christophe S. H. S.