Joan Monleon, en 2008 (LGPL)

Ha sigut el dia dels innocents que ha mort un que d’innocent no tenia res; com si fora l’últim txascarrillo que ens deixa qui va fer de tota la seua vida un show, fins al punt de entrar a les nostres cases fent del nou canal autonòmic “la nostra”.

Probablement penseu que sóc massa jove per recordar els anys 80, i potser és veritat; resulta que va ser un 9 d’octubre de 1989 (primer dia d’emissions regulars de canal 9), a les 20.30 de la vesprada quan va estrenar el seu Show televisiu. Probablement va ser la primer vegada que vaig tindre notícia d’ell; però no va ser la primera vegada que el seu particular show tocava la vida dels valencians. A començament dels anys 70, a la falla de Corretgeria – Bany dels Pavesos (com no podia ser de altra manera per a un valencià de socarrel) ja es dedicava a provocar el personal, amb el seu grup de folk valencià: Els Pavesos.

Ja en els anys 80 va entrar en el món del cinema, amb pel·lícules tan valencianes com El Virgo de Vicenteta i El Vicari d’Olot; Amb estes obres va travessar les fronteres de la ciutat de València i es va donar a conèixer a tot el país. Però el salt a la fama el va donar amb el seu Show a Canal 9, on vam trobar el Joan Monleon més coent: va fer de la coentor de lo valencià tot un art que va agradar tant a les masses com per a mantindre’s 5 anys en antena; i això que va tindre en contra tota la intelectualitat del regne.

Però tornem als meus records; com he comentat abans, als 80 era massa jove com per a recordar moltes coses. De fet els pocs records que tinc de finals dels 80 i començaments del 90 són coses que vaig vore a la tele, coses que van cridar l’atenció a un xiquet de 7 anys com per a que quedaren marcades en la seua mala memòria d’adult. Entre elles podem trobar la més llunyana en el concert de “la Nit” de Barcelona, prèvia als jocs olímpics del 92, i que es va fer el 8 d’octubre de 1988; encara no se el motiu, però Freddy Mercury i Montserrat Caballé cantant “Barcelona” amb la Font Màgica i focs d’artifici de fons va ser el primer record que es va clavar al meu cap. També recorde com si fora ahir la cerimònia d’inauguració d’eixos jocs olímpics del 92: és el primer dia que recorde sencer de tota la meua vida. Altra imatge que em va quedar gravada va ser l’incendi del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; potser per que ja tenia la imatge de Montserrat Caballé del concert amb Freddy, però les seues llàgrimes a les portes d’un edifici pràcticament ensorrat per les flames se’m van marcar en el meu subconscient. Però tot això són fets aïllats, esdeveniments d’un sol instant que em van cridar l’atenció tant com per a escriure’s a foc a la meua memòria

Per altra banda, el que sí recorde dia rere dia, com un altre ritual com sopar o anar a escola, és estar gitat al terra de casa dels meus pares davant de la tele damunt d’un parell de coixins, mirant com una persona anònima guanyava 5.000 pessetes, unes dones amb poca roba duien vidrioles emulant les seues mamelles, o un home gros i sense vergonya ens preguntava en quin poble podíem trobar el campanar de la foto; i fins i tot eixe home desvergonyit feia que algú des de casa, i amb una paella impossible, guanyara uns premis que a dia de hui ens pareixen ridículs, però que en la meua ment de xiquet de 1990 eren fortunes.

Molt es va parlar (i encara es parla) de la coentor del seu programa, que treia el pitjor de la valencianitat, sobre tot comparat amb l’austeritat que es podria trobar en la catalana (TV3). Però si haguérem fet un repàs a la programació de la resta de canals de la època ens hauriem trobat amb Jesús Gil dins d’un jacussi rodejat de les Mamachicho a Tele5, o les xiquetes del Telecupón d’Antena 3, que duien més tela als peus que a la resta del cos. El seu programa no només va divertir a un país avorrit i cansat, sinó que el va vertebrar d’una manera divertida, fent-nos viatjar a pobles i comarques que ni tan sols sabíem que existien, duent eixa coentor al màxim esplendor entre l’humor i la vergonya.

Joan Monleon, ens has deixat com una innocentada més però en la nostra memòria perdures amb l’esperit del directe que hem heretat de tu. Deixem que gire la paella russa d’este país que no existís i espere que, siga la clòtxina, la carxofa o el garrofó el que ens toca hi haja sempre baix un bon premi; i recorda que amb tu vam escollir la vidriola que contenia més pessetes. Descansa en pau.

Seguint amb la sèrie de coses per fer aquest estiu que vaig començar amb l’article sobre The Authority, vaig a parlar d’una de les temporades de sèrie de televisió que millor sabor de boca m’ha deixat aquest any. En realitat més que una temporada es podria dir que és un arc d’història, ja que només compta amb 5 episodis de 60 minuts cadascú, però realment és digne de vore. M’estic referint a la tercera temporada de la sèrie de la BBC Torchwood, que ve amb nom propi: Children of Earth.

Abans de continuar, vull dedicar aquesta nota al meu amic Luen-kun. Manté el seu bloc (el ataque del geek ye-ye) des de fa quasi 5 anys, des d’on ens delecta amb les seues reviews de pel·lícules (i sèries) bizarres i dorames (ドラマ) infumables.

T.A.R.D.I.S., la nau espai/temps del Doctor

Per parlar de Torchwood, primer tenim que parlar de Doctor Who; i per això tenim que remontarnos als anys 60. El 23 de novembre de 1963 es va emetre a la BBC el primer capítol d’una sèrie de ciència ficció amb el nom de Doctor Who. Amb uns efectes especial de baix cost i un alienígena que viatga pel temps i l’espai en una cabina de policia de les que podies trobar al Londres dels anys 60. És clar que va ser tot un èxit. Per que us feu una idea de quant va agradar, la sèrie va ser emesa setmanal i ininterrumpidament fins a l’any 1989.

Desprès de 25 anys d’emissió van tindre molts problemes amb els actors. Bàsicament no hi ha ningú que aguante tants anys a la mateixa serie sense resultar repetitiu. Per això els guionistes van idear un sistema per anar passant generació per generació d’actors britànics: el Doctor (protagonista) pot regenerar-se en situacions límit, i desprès de cada regeneració la seua apariència física canvia completament. També canvia la seua forma de ser, per adaptar-se al que el públic demana. Ara per ara ja han passat 10 actors pel paper del Doctor, i en 2010 Matt Smith interpretarà el oncé.

Tants anys en antena, la sèrie va formar part de l’ideari britànic fins convertir-se en un mite de la televisió i la cultura moderna britànica. Per això, a l’any 2006 Russell T. Davies va agafar el guant i va re-viure aquesta saga amb noves temporades.

El Capità Jack en el primer episodi de la III temporada

Però anem a parlar de Torchwood. En un episodi de la temporada de 2006 de Dr. Who, el Doctor es troba amb la reina Victòria d’Anglaterra qui li nombra Cavaller de l’Imperi, persona non grata i funda l’institut Torchwood per a l’investigació estraterrestre; i tot això el mateix dia. Des d’aquell moment a l’univers del Doctor l’Institut funciona de manera encoberta pagat directament per la corona, i sense rendir comptes ni al govern ni a cap altra institució que no siga el rei.

Tornant al món real, a finals de 2006 Russell T. Davies decideix crear una nova serie a l’univers del Doctor, però orientada a un públic un poc més madur que la sèrie original. Aprofita l’història de la creació de Torchwood (o potser la va introduir pensant en el futur?) i un dels antics companys del doctor (un lladre del futur enamorat del Doctor, que va aconseguir sense voler la inmortalitat i va quedar atrapat al passat): el capità Jack Harkness.

Tot l'equip tal com el trobem en Children of men: Jack, Gwen i Ianto

Aquesta nova sèrie, de la que no vull contar molt per si voleu vore-la des del comaneçament, està basada en Torchwood III, amb base en la ciutat de Cardiff, al país de Gal·les. L’història comença pot desprès de la desaparició de Torchwood I a Londres amb l’atac dels Cyberman… però això ja és una altra història.

Una característica de la sèrie és que tots els personatges principals són, o obertament bisexuals, o com a mínim han tingut algun apropament eròtic amb éssers del seu mateix sexe. Encara que normalment la sang és escasa, si que és remarcable la quantitat de gent que maten tradicionalment, vull dir, amb armes de foc o a colps.

Les dos primeres temporades no són especialment per a recordar. La sèrie va nàixer a BBC 3 (és un canal que la BBC te com si fora un plantell de formats televisius), i a la segona temporada va passar a la BBC 2 sense pena ni glòria.

Un dels millors moments

Va ser una sorpresa que la nova temporada no només s’emetrera a la BBC 1 (el canal de referència al Regne Unit, líder d’audiència i conegut pels seus programes de qualitat), sinò que els 5 episodis que formarien part d’un mateix arc d’història s’emetrerien la mateixa setmana, de dilluns a divendres en horari de màxima audiència. La sèrie va aconseguir una mitjana de uns 6 milions d’espectadors diaris i un 25% del share, a una hora en que els espectadors solen estar molt diluïts entre diferents canals. Només això ja és garantia de qualitat.

Vaig vore els 5 capítols (5 horetes) d’una tacada, i la veritat és que realment val la pena. No vull fer spoilers, per això només diré que la història es coherent i amb molt de misteri, no tenen por de matar ben morts a personatges principals si això ajuda a proseguir la trama i el final, encara que un poquet rebuscat, és més psicològic que altra cosa. Encara que es suposa un atac alienígena no es mostren aquestos en cap moment (sempre estan tapats darrere una boira) i el millor de tot és que els personatges pareixen completament reals, amb les seues motivacions i problemes morals.

Al final de les coses, només ens queda la esperança

Altra cosa a tindre en compte és la banda sonora, obra de Ben Foster i grabada especialment per a aquesta trama. No només encaixa dins de la sèrie, sinò que li dona una nova dimensió fent una unitat més que remarcable.

Encara que no us agranden les sèries britàniques, o mai hagueu vist res de Dr. Who, us recomane aquesta temporada que es pot considerar ben bé una mini-sèrie en sí mateixa. No us deixarà mal sabor de boca. Ací us deixe els enllaços als 5 episodis:

Children of earth: day one to five.

I si no, sempre podeu plorar amb un dorama d’eixos que tant li agraden al meu amic Luen-kun.